La litúrgia romana del temps d'Advent celebra el designi de salvació amb què Déu misericordiós va cridar els patriarques i va establir amb ells una aliança d'amor, va donar la llei mosaica, va moure els profetes i va elegir David, del llinatge del qual va néixer el Salvador del món. Ara bé, els llibres de l'Antic Testament, quan anuncien l'adveniment de Crist, «esbossen amb línia cada cop més precisa la figura de la dona, la Mare del Redemptor» (LG 55), és a dir, la Verge Maria, aquella que l'Església anuncia com l'alegria d'Israel i l'excelsa Filla de Sió. Maria, doncs, que reparà amb la seva innocència la culpa d'Eva, «té la condició de filla d'Adam» (Pf); ella, que donà fe a l'anunci de l'Àngel, va concebre el Fill de Déu en les seves entranyes virginals i és, «per la seva fe, descendència d'Abraham» (Pf), i per la família, «rebrot de Jesè» (Pf), de la qual va sortir la flor, Jesucrist, Senyor nostre. La Verge Maria, obedient a la Llei amb cor sincer i abraçant la voluntat de Déu amb tota bona voluntat, com ens diu el Concili Vaticà II, «es destaca d'entre els humils i els pobres del Senyor, que d'ell esperen la salvació confiats i la'n reben. Amb ella, filla de Sió gloriosa, es clouen al capdavall els vells temps després de trigança inacabable de l'esperada promesa. I s'inaugura el nou pla: el Fill de Déu pren d'ella naturalesa d'home per guarir l'home del pecat pel misteri de la seva carn de Fill de Déu» (LG 55). És aquest misteri de misericòrdia divina i de salvació el que recull i celebra aquesta missa de Santa Maria Verge, filla predilecta d'Israel. Així, ben justament la primera lectura commemora o bé la promesa del Senyor a Abraham («totes les famílies del país es valdran de tu per beneir-se»: 1 Lect, Gn 12, 1-7; cf. Lc 1, 55), o bé la promesa a David a través del profeta Natan («El teu casal, la teva dinastia, es perpetuarà davant meu, el teu tron es mantindrà per sempre»; 1 Lect, 2S 7, 1-5.8b-l 1.16, Lc 1, 32-33); i a l'evangeli es proclama la genealogia de Jesucrist (Ev, Mt 1, 1-17), amb la qual es fa veure que el nostre Salvador és fill de David i fill d'Abraham (cf. Mt 1, 1).

cf. So 3, 14; Ag 2, 8

O bé:

Santa Maria Filla d'Adam, descendència d'Abraham, rebrot de Jesè.

La litúrgia de l'Advent recorda cada dia l'anunci de Gabriel a la benaurada Verge Maria: «L'àngel Gabriel digué a Maria: Déu vos guard, plena de gràcia; el Senyor és amb vós; beneïda sou vós entre les dones» (Ant Sext). I també cada dia implora: «Mare santa del Redemptor... Vós que rebéreu la salutació de Gabriel... tingueu pietat de nosaltres» (Ant fin). El consentiment de Maria que, segons la voluntat de Déu, va precedir l'Encarnació (LG 56), té una gran importància en la història de la salvació: l'Encarnació del Verb és la reparació de l'home. La litúrgia romana commemora aquest misteri de la nostra salvació no sols en la solemnitat del dia 25 de març, sinó també el 20 de desembre, quan s'acosta Nadal i, sobretot, el Diumenge IV d'Advent de l'Any B, car la celebració d'aquest misteri s'adiu molt amb el caràcter del temps de l'Advent. Per això hom utilitzarà ben oportunament la missa de Santa Maria Verge en l'Anunciació del Senyor sempre que, durant l'Advent, calgui celebrar la memòria de la Mare de Déu amb just motiu. En aquest formulari es llegeix la profecia de la verge que ha d'infantar («La Verge tindrà un fill»: 1 Lect, Is 7, 10-14; 8, 10c) i l'anunci de Gabriel a la Verge de Natzaret («Tindràs un fill»: Ev, Lc 1, 26-38). Aquesta missa abans se celebrava el dimecres de les Témpores d'Advent i, a causa de la seva bellesa, durant l'Edat Mitjana, sovint l'anomenaven «missa àuria.» Trobem aquest formulari al Missal Romà, Comú de la Mare de Déu en temps d'Advent. El prefaci és de la missa de la solemnitat de l'Anunciació del Senyor (25 de març).

Is 45, 8

Is 7, 14

La litúrgia romana celebra repetidament el misteri de salvació, curull de gràcies celestials, de la visita que Maria, fecundada per l'Esperit Sant i duent a les entranyes el Verb diví, va fer a Elisabet. Tenim la festa del dia 31 de maig, propera a la nativitat de sant Joan (24 de juny); però també —una exigència íntima gairebé hi obligava— celebrem aquest misteri en temps d'Advent, el 21 de desembre i, sobretot, el diumenge IV de l'Any C, en vigílies de Nadal. Per això és oportú de celebrar la missa de la Visitació de la Mare de Déu durant l'Advent, quan, amb justa causa, es vulgui utilitzar una memòria de la Mare de Déu. Maria, en visitar la seva cosina Elisabet, il·lumina el misteri de salvació amb què Déu «ha visitat i ha redimit el seu poble» (Ant intr, Lc 1, 68); i és alhora un exemple per a l'Església que, «santificada amb els sagraments celestials i plena de l'Esperit Sant» (Pc), visita tots els pobles, perquè «coneguin el Salvador» Jesucrist (Pc). Aquesta missa celebra la Verge Maria com a: — nova Filla de Sió, que porta a les entranyes el Senyor, el Rei d'Israel (1 Lect, So 3, 14-18a); — nova arca de l'aliança que, gràvida del Verb, portà «a la casa d'Elisabet la salvació i el goig» (Co, Cf. 1 Cr 13, 14); — nova criatura formada per l'Esperit Sant (cf. So, cf. LG 56), que, amarada de la rosada celestial» (So), va donar a llum Jesucrist, el fruit salvador; — mare del Senyor, reconeguda per Elisabet, mare del Precursor, quan «l'Esperít Sant inspirava les seves paraules profètiques» (Pf), que dedica íntegrament al misteri de la redempció; — dona santa que, després de rebre l'anunci de l'Àngel, duu a terme l'encàrrec de salvació i glorifica Déu amb un càntic d'agraïment i de lloança (cf. Ev, Lc 1, 39-56), i que excel·leix «en la caritat» (Pf) i rep la felicitació «perquè ha cregut en la salvació promesa» (Pf, cf. All, Lc 1, 45); dona, la humilitat de la qual Déu ha mirat (Ant com, Lc 1, 48) i que totes les generacions proclamaran benaurada.

Lc 1, 68-69a 70

Santa Maria feliç per haver cregut en la salvació promesa.

Lc 1, 48

Aquesta missa celebra «el sagrament admirable i el misteri inexplicable» (Pf) amb què el Pare misericordiós va enviar el seu Fill «des del cel al si d'una verge santa» (Co 1) (cf. sant Hipòlit, Tradítio apostòlica, 4: SCh 11 bis, p. 48), a fi de ser per a nosaltres «paraula que salva i pa de vida» (Co 1). Però també recorda la fe i la humilitat amb què Maria va rebre'l dintre el cor i «el portà en el seu si» (Pf). Per això la Verge de Natzaret ens és model i, si el seguim, rebrem el Fill de Déu dins nostre: «Rebem el Crist, mentre guardem al cor les seves paraules i celebrem amb fe els sagraments salvadors» (Co 1). Així també nosaltres «el manifestem amb obres dignes d'una vida santa» (Co 2), «el confessarem de paraula i el manifestarem amb les obres» (Pc). Els textos d'aquesta missa son plens de reminiscències dels sermons dels sants Pares i de la litúrgia antiga. Recordem: — aquella dita de sant Agustí (t431) segons la qual Maria «va rebre el Crist primer en el cor que en el cos» (Co 2; Sermó 25, 7: PL 46, 937); d'on resulten enaltides la fe i l'obediència de la Mare de Déu i es manifesta la seva unió espiritual amb el Fill; — aquella frase de sant Bernat (t 1153) segons la qual la Verge Maria «va plaure (Déu) amb la virginitat, però va concebre'l amb la humilitat» (In láudibus Vírginis Matris, I, 5: Ópera ómnia, IV, ed. Cistercienses, Roma 1966, p. 18). Cal fer notar el prefaci que comença Quia per mirábile mystérium. Enalteix admirablement la virginitat i la maternitat salvífica de Maria: «És feliç amb dos grans dons: s'admira de concebre essent verge i s'alegra d'haver dut el Redemptor.» Els liturgistes esmenten aquest prefaci de la Mare de Déu com un dels més antics: figura en el Sacramentari de Pàdua (Pa 387).

O bé:

O bé:

Santa Maria s'alegra perquè, verge, ha estat Mare del Redemptor

Cf. Lc 11, 27

Amb el títol de Santa Maria Verge, Mare del Salvador, proposem una missa que figura al Missal Romà, Comú de la Mare de Déu en temps de Nadal. Les seves fórmules excel·leixen per l'antiguitat i la bellesa. El prefaci és del venerable Sacramentari de Verona (Ve 1247). Aquesta missa, que traspua el goig i la llum del Nadal del Senyor, exalta: — en primer lloc, l'ofici maternal de la Verge Maria envers Jesucrist, el qual és reconegut com a Rei «amb nom etern» (Ant intr), Fill de Déu (Co, Pf, Pc), «autor de la vida» (Co, cf. Fets 3, 15), «sagrament de la nostra salvació» (Pf), «llum de les nacions» (Pf, cf. Lc 2, 32), «espòs» (Pf, cf. Ps 18 [19] A, 6) i «Verb fet home» (Ant com, Jo 1, 14); — la virginitat fecunda de Maria (cf. Co) o la seva maternitat virginal, mitjançant la qual Déu donà al llinatge humà «el salvador» (Co); i també la faisó admirable com, en la Verge Maria, lliguen «els goigs de ser mare i l'honor de la virginitat» (Ant intr) d'on deriva la seva condició singularment digna, que «mai no tornarem a veure» (Ant intr); — la intercessió constant de la Mare de Déu a favor del Poble de Déu, basada en la maternitat divina: «Que experimentem en nosaltres la vostra intercessió, per la qual hem merescut de rebre el vostre Fill, autor de la vida» (Co); — l'exemple de Maria, seguint el qual el nostre cor sempre «cerqui i conservi els vostres dons» (So).

El Salvador ve de Maria com l'espòs surt de la cambra.

Jo 1, 14

Durant el temps de Nadal l'Església celebra el misteri de l'aparició o la manifestació del Verb de Déu fet home a tots els pobles: en primer lloc, als jueus, representats pels humils pastors, «primícia de l'Església d'Israel» (Pf); després als pobles pagans, dels quals son els mags «la primera brotada» (Pf). En aquesta missa cal tenir present, sobretot: — la celebració de la llum, que significa adés la glòria de Déu Pare que neix sobre Jerusalem (cf. Lect, Is 60, 1-6), envolta els pastors («envoltats de la vostra resplendor», Pf, Lc 2, 9) i, per meravella, guia els mags fins al Crist «seguint l'estrella refulgent» (Pf, cf. Ev, Mt 2, 2.9-10), adés Jesucrist, «glòria d'Israel i llum de les nacions» (Co, cf. Lc 2, 32), el qual, manifestat al món pel Pare, manifestà ell mateix el Pare al món (cf. So); — la celebració del ministeri salvífic de Crist. Són molts i de la més alta importància els «títols cristològics» que trobem en aquest formulari: el Crist és el Fill de Déu (cf. Co, Pc) i el Fill de la Verge (cf. So, Pf); «la grandesa i el poder de Déu», «l'Excels» que «ha volgut... néixer humil» (Ant intr); «l'únic Mitjancer i Salvador de tots» (Co) amb el naixement del qual ens salvem (cf. Pcj, la vida del qual s'esmerçà íntegrament en la salvació dels homes (cf. So). És per això que els pastors reconeixen «el Crist Salvador» en el Fill de la humil Esclava (Pf) i els mags, aquell Infant que troben amb la Mare, «l'adoren Déu, el proclamen Rei i el confessen Redemptor» (Pf); — la celebració del misteri de l'Església, que la ciutat santa de Jerusalem prefigura (cf. 1 Lect, Is 60, 1-6) i la casa on son el Fill i la Mare sembla que significa (cf. Ev, Mt 2, 11); aquesta Església es fonamenta en Crist per la fe (cf. Co) i és congregada igualment d'entre Israel i d'entre els pagans (cf. Pf), quan el Pare atreu «a la fe de l'Evangeli totes les famílies dels pobles» (Pf); — la celebració del ministeri de la Verge en l'epifania del Senyor, que molts textos palesen clarament: «Ha brillat la grandesa de Déu i el poder ha aparegut per la Verge» (Ant intr); «per la santa Verge... heu fet visible el vostre Fill al món» (Co); «per mitjà de la santa Verge, atraieu a la fe de l'Evangeli tots els pobles» (Pf).

Crist es manifesta al món per mitjà de la Verge Maria.

Cf. Mt 2, 2

En aquesta missa —que, amb les degudes condicions, és oportú de celebrar el dissabte o els dies d'entre setmana propers al 2 de febrer— recordem la funció salvífica de la Mare de Déu en el misteri de la Presentació del Senyor (cf. Lc 2, 27-35). Maria Santíssima, saludada en aquest misteri salvífic com «la Verge Filla de Sió» (Pf): — d'acord amb la llei de Moisès (cf. Lv 12, 1-8), va subjectar-se al ritu de la purificació, ella, la «Verge puríssima» que en el seu si virginal havia engendrat amb tota puresa «el Fill de l'etern Pare» (Ant intr); — donà el compliment degut a la llei dels primogènits (cf. Ex 13, 1-2), redimint el Fill amb l'ofrena dels pobres (cf. Lc 2, 24; So), aquell que era «l'Autor de la nova Llei» (Co), «la glòria d'Israel... i llum de totes les nacions» (cf. Pf; cf. Lc 2, 32) i «el Senyor i Salvador del món» (Ant com); — convertida en «servidora del pla salvador de Déu» (Pf), va reconèixer en el Fill «l'Anyell immaculat... immolat per la nostra salvació a l'ara de la creu» (Pf) i l'oferí al Pare. Aquesta missa recorda la profecia de Simeó, segons la qual l'Infant serà signe de contradicció i l'espasa del dolor travessarà el cor de la Mare (cf. Lc 2, 34-35). Celebra també la Mare de Déu com a associada estretament al Fill en l'obra de la salvació: «Un sol amor uneix el Fill i la Mare; els uneix el mateix dolor i la mateixa voluntat de complaure-us» (Pf). En l'acompliment d'aquests ministeris de salvació, la benaurada Verge és un model excels de l'Església. Per això demanem al Pare que l'Església verge, «semblant a la Verge Maria» (Pc), segons l'exemple de l'Esclava del Senyor (cf. Lc 1, 38), «conservi una fe incontaminada, enforteixi l'esperança sobrenatural, alimenti una caritat ardent» (Co), «serveixi amb cor sincer» el Senyor (Pc) i, portant encesa la torxa de la fe, corri joiosa cap a l'Espòs que arriba» (Pc; cf. Mt 25, 1.4).

Santa Maria Verge, servidora del pla salvador de Déu.

La vida oculta de Jesús al poble de Natzaret és un misteri de salvació i una instrucció de com hem de viure santament. A la casa de Natzaret el nostre Salvador era obedient a Maria i Josep (cf. Lc 2, 51). I així passà la major part del temps de la seva vida a la terra. La litúrgia romana recorda aquest misteri salvífic sobretot el diumenge dintre l'octava de Nadal, en celebrar la festa de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep. Moltes Esglésies particulars i Instituts religiosos han venerat també amb culte litúrgic la Mare de Crist sota el títol «Santa Maria de Natzaret.» Aquest títol recorda, en primer lloc, el ministeri que exercí Maria quan vivia a Natzaret i contribuïa activament a l'obra salvadora del Fill. En aquesta missa —que conté una doble sèrie de lectures— celebrem: — el misteri de l'Encarnació del Verb (cf. Pf, Co) i el seu anorreament, car, «quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d'una dona, nascut sota la Llei» (1 Lect, Ga 4, 4-7; cf. Co), el qual, a Natzaret, com un infant veritable, «creixia i avançava en enteniment» (Ev 1, Lc 2, 41-52); i «vivia sotmès» als pares (cf. Ant com, Lc 2, 51); — la vida de la santa Mare amb el Fill, car, a la casa de Natzaret, «la santa Mare es fa deixebla del Fill», «rep les primícies de l'Evangeli», que «guarda dins el seu cor i les medita» (Pf); — el tracte virginal de Maria i Josep, car ambdós esposos s'havien unit «amb el lligam fort i virginal de l'amor» (Pf) i vivien junts, amb una vida humil d'oració, de silenci, de treball (cf. Pf), de goig (cf. Ant intr) i de dolor (cf. Ev 2, Lc 2, 41-52), dedicats a l'educació de Crist (cf. Ant com, Lc 2, 51); — el Regne de Déu, que ja és present i actua en la família de Natzaret i que, «amb un treball silenciós» (Pc) i amb la vida dels deixebles oculta en Crist (cf. Co, Col 3, 3) s'edifica aquí a la terra.

Pr 23, 24a. 25

La vida de la santa Verge a la casa de Natzaret.

Lc 2, 51

El «signe de Canà», segons la narració de l'Evangeli (Jo 2, 1-12), pertany al misteri de la manifestació del Senyor. Així, la litúrgia romana el recorda cada any en la solemnitat de l'Epifania del Senyor: «Celebrem un dia santificat per tres miracles: avui, l'estel va guiar els mags al pessebre; avui, a les noces, l'aigua fou convertida en vi; avui, Crist, per salvar-nos, volgué ser batejat per Joan en el Jordà, al·leluia» (LH, 6 de gener 11 Vp ant Magn). Però també en el temps «de durant l'any», el diumenge II de l'Any C, aquest primer miracle se celebra amb molta atenció. Maria va assistir activament en aquesta manifestació del Senyor. Per això la litúrgia la recorda juntament amb el Fill i canta: «Per vós, el vostre Fill donà principi als miracles, per vós l'Espòs donà el vi nou a l'Esposa; per vós els deixebles cregueren en el Mestre» (Ant com). En aquesta missa celebrem juntament Jesús, el Senyor, l'Església, que es va formant a partir del signe de Canà, i la Verge Maria: — en primer lloc, Crist, el Senyor, el qual, a Canà, amb un signe admirable, va manifestar la seva glòria i es va presentar com a Messies promès per Déu (cf. Pf); com a Mestre, al qual els deixebles s'adhereixen per la fe (cf. Ant intr, Ev, Ant com); com a Senyor, els manaments del qual els ministres obeeixen (cf. Pf); com a nou Moisès (cf. 1 Lect, Ex 19, 3-8a), autor de l'Aliança nova i eterna, i com a Espòs que, per la seva Esposa, l'Església, en arribar l'hora assenyalada, «dona la seva vida a la creu» (cf. Pf), on, del costat obert, brollaran sang i aigua, símbols de redempció; — després l'Església o la comunitat dels deixebles, que s'adhereixen a Crist per la fe (cf. Pc), que obeeixen els seus preceptes (Co, Pf), mantenen la comunió fraterna en les necessitats i, «amb concòrdia de voluntats», preparen l'adveniment del Regne (cf. Pc); l'Esposa estimada, a la qual l'Espòs prepara cada dia el banquet nupcial (cf. Pf); — per últim la Mare de Jesús que, «per disposició admirable» de Déu Pare, va ser present «en els misteris de la nostra salvació» (Co). La Verge Maria fa avui, en bé de tota l'Església, des del cel on regna gloriosament, aquell mateix servei de salvació que un dia, mentre vivia a la terra, va fer pels esposos de Canà i pels deixebles: sol·lícita pel bé de tots els homes, prega el Fill perquè els ajudi en llurs necessitats (cf. Pf); i diu als homes que facin «allò que el Fill, a l'Evangeli... manà» (Co). Més encara, segons el sentit de la litúrgia, cal afirmar que la Mare de Jesús, que va assistir al convit de les noces de Canà, també assisteix al convit nupcial de l'Eucaristia de l'Església. Per això la comunitat dels fidels cada dia celebra l'Eucaristia, en comunió, sobretot, amb la gloriosa Verge Maria.

Cf. Jo 2, 1.11

Santa Maria mana que els servents compleixin les ordres de Jesús.

El temps de Quaresma és un «camí» que els fidels «escoltant amb més insistència la paraula de Déu i dedicant-se a l'oració» (SC 109) i portant la creu amb més promptitud d'esperit, van recorrent per tal d'arribar amb consciència neta a celebrar dignament les festes de Pasqua. És així que esdevenen veritables deixebles de Crist, que escolten les seves paraules i s'esforcen a retenir-les (cf. Lc 8, 15), segueixen les seves petjades amb l'abnegació d'ells mateixos (cf. Mt 16, 24) i miren de perseverar fidelment prop de la creu (cf. Jo 19, 26). Per tant, si, per justos motius, en temps de Quaresma se celebra missa de la Mare de Déu, serà oportú d'utilitzar aquest formulari, en el qual es venera la Mare del Senyor «com a exemple del deixeble... que observa fidelment la paraula de la vida» (Co). La Verge Maria que, per singular disposició de Déu, fou Mare de Crist, també amb molta raó va ser «la seva primera i més perfecta deixebla» (MC 35). Aquesta missa ensenya la importància de la «paraula de Déu» o del «Verb salvador» en la vida dels deixebles (cf. Co, Pc), implora per a ells la saviesa divina (cf. So), enalteix la llei immaculada del Senyor i els seus judicis justos (Salm resp, Ps 18 [19], 8-11) i ens fa contemplar el Cor de la Verge Maria, que guarda les paraules del Senyor (Ant intr, Ev, Lc 2, 41-52), perquè seguim els seus exemples (cf. Pc). Entre els Textos eucològics, sobresurt el prefaci Cuius Mater, gloriósa Virgo María, on ressona d'alguna manera la resposta de Crist a la lloança que va fer aquella dona anònima («Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que et van criar!»), a la qual ell digué: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden» (Lc 11, 27-28). També hi trobem ressonàncies d'aquella dita de sant Agustí comentant el text de l'Evangeli «Qui és la meva mare?» (Mc 3, 33): «Sí, Maria va fer del tot la voluntat del Pare, i per això és més gran Maria com a deixebla de Crist que com a Mare de Crist. És més afortunat haver estat deixebla de Crist que no pas Mare de Crist» (Sermo 25, 7: PL 46, 937).

Feliç la Verge Maria, que fou deixebla del Verb encarnat.

Lc 11, 28

I En avançar el temps de Quaresma, disposat com el camí de Jesús cap a la ciutat santa de Jerusalem, lloc de la seva oblació, contemplem molt sovint el misteri de la passió de Crist. També molt sovint es fa present al cor dels fidels el record de la compassió de la Mare de Déu. En els Propis, tant de les Esglésies particulars com dels Instituts religiosos, trobem formularis que celebren la Mare que pren part en la passió del Fill. El formulari que proposem aquí, llevat del prefaci, prové del Proprium missárum Órdinis Fratrum Servórum beátae Maríae Vírginis, Curia Generális OSM, Roma 1972, pp. 24-27. Els textos de la missa il·lustren el misteri de la passió de Crist, la qual encara, d'una manera oculta, es completa «en els seus membres, ferits amb les incomptables afliccions d'aquesta vida» (Co). Però és ben just que entrin en aquesta celebració les paraules de l'Apòstol: «Continuo en la meva pròpia carn allò que encara falta als sofriments del Crist en bé del seu cos que és l'Església» (Ant com, Col 1, 24). La Verge Maria, «Reina del cel i Senyora del món» (Vers, Ev), perseverava dempeus prop de la creu del Fill (cf. Ant intr, Ev, Jo 19, 25-27), «compadint» (cf. Co), «dolorosa» (Vers Ev), però també «coratjosa» i «fidel» (cf. Pf), duent a terme moltes activitats salvadores i «duent a plenitud les profecies antigues» (Pf). Car, al peu de la creu del seu Fill moribund, la Verge Maria era: —servidora de la redempció (cf. So), «mare compassiva», associada al sacrifici del Fill, Gran Sacerdot (cf. Pc); —nova Eva, en la qual va tenir acompliment la profecia sobre la funció salvífica de la «Dona» (cf. Gn 3, 15; Jo 19, 26; Ap 12, 1); car així com la primera dona va contribuir «a la mort», també aquesta altra —Maria— va contribuir «a la vida» (cf. Pf, LjG 56); — Mare de Sió que tots els pobles saluden, dient: «Ciutat de Déu; és l'Altíssim mateix qui l'ha fundada; aquest i aquell altre son fills de Sió» (Salm 86 [87], 3.5), per tal com ha rebut amb amor maternal «els homes dispersos, reunits per la sang de Crist» (Pf, cf. Jo 11, 52); — model de l'Església que, «contemplant la Verge decidida, conserva íntegra la fidelitat promesa a l'Espòs» (Pf, cf. LG 64).

Jo 19, 25

La Mare va romandre al peu de la Creu del Fill.

Col 1, 24

II Aquesta missa celebra la passió salvadora de Crist i alhora recorda la participació de la benaurada Verge a l'obra de la redempció de la humanitat. Car Maria, «per obra de l'Esperit Sant» (Pf), en esdevenir Mare del Crist, fou també, per un nou do de la divina pietat, «participant de la passió» (Pf) i «Mare que patia amb el Fill» (Co 1, Co 2). Al començament de la missa sentim la profecia de Simeó, que indica amb les mateixes paraules el futur de la Mare i el Fill, anuncia que Crist serà signe de contradicció i que l'espasa del dolor travessarà l'ànima de la Verge (cf. Ant intr, Lc 2, 34-35). Els Textos eucològics recorden el designi de salvació amb què Déu va associar «la Mare adolorida de compassió... al Fill que sofria» (Co 1, cf. Co 2), i va voler que «al peu de la creu del nou Adam hi hagués la nova Eva (cf. Pf). És just de celebrar la Verge Maria per la seva compassió salvadora. Ella, «protegida amb la fe, enfortida amb l'esperança i flamejant de caritat» (cf. Vers Ev) perseverà al peu de la creu del Senyor (Ev, Jo 19, 25-27). Allí no regatejà la seva vida a causa de l'abatiment del seu poble (1 Lect, Jdt 13, 17-20); allí, per regenerar els homes amb el nou naixement a la vida de Déu, va sofrir els dolors gravíssims que no havia sentit «quan infantà el Fill» (cf. Pf). Per això la glorifiquen els fidels i diuen: Feliços els sentits de santa Maria Verge, que, sense patir la mort, meresqueren la palma del martiri al peu de la creu del Senyor» (Ant com 1). Però allò que en la passió de Crist esdevingué realment, ara ho celebrem en el misteri. Per això demanem que, «per aquest sacrifici de l'altar, al qual la Verge s'associa, no sols se'ns esborrin els pecats, sinó que se'ns obri la porta del cel» (So). I que els fidels trobin goig «a participar en els sofriments de Crist», per tal que s'alegrin «el dia que es revelarà la seva glòria» (Ant com 2, lPe 4, 13) i, «duent la creu de cada dia», mereixin «participar en la resurrecció de Crist» (Pc). El formulari és tret del Proprium missárum Órdinis Fratrum Servórum beátae Maríae Vírginis, Curia Generalis OSM, Roma 1972, pp. 57-60.

Lc 2, 34-35

O bé:

La santa Verge, per un do de la pietat divina, ha participat de la passió.

O bé: 1Pe 4, 13

«Aquí tens el teu fill... Aquí tens la teva mare» (Jo 19, 26-27) son les paraules de Jesús moribund a la creu, que l'Església pren com un testament especial amb què Crist, el Senyor, «va encomanar tots els seus deixebles com a fills» a la Verge Maria (Lleó XIII, Carta encíclica Octóbri mense: ASS 24 [1891-1892] p. 195), i va encomanar als deixebles que la veneressin com a Mare. D'aquí ve que «entre la santa Verge i els deixebles fidels s'estableix un estret vincle d'amor» (Pf), que aquesta missa enalteix i celebra. La recomanació dels deixebles. En primer lloc, glorifiquem Déu, «el qual ha disposat que Maria habités a l'Església, com una mare que s'alegra amb els fills» (Ant intr, cf. Salm 112 [113], 9). Anomenem Maria «Mare dels creients» (Pf). Vers ella acudeixen segurs els fidels (cf. Pf). I repetidament recordem Jesucrist que «ens ha confiat a la Verge Maria com a fills» (cf. Pc, cf. Co, So, Pf). Ara bé, la «recomanació» és una part del misteri de la passió de Crist i de la compassió de la Verge. Per això la litúrgia recorda la Mare de Déu que, «al peu de la creu... contemplava amb ulls piadosos les ferides del Fill, a través del qual sabia que ens havia de venir la redempció» (cf. Vers Ev), i posa a la seva boca les paraules de l'Apòstol: «Jo ho suporto tot per amor dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació i la glòria eterna que Déu ens dona en Jesucrist» (Ant com 2, 2Tm 2, 10). Però, tot contemplant Maria, la litúrgia proposa als fidels l'exemple de la mare admirable dels Macabeus que «contemplà com morien els seus fills, i ho suportà sense descoratjar-se, per l'esperança que tenia posada en el Senyor» (1 Lect, 2M 7, 1.20-29). La recomanació de la Verge. Però també Crist encomanà la Verge a l'amor i la cura del deixeble estimat: «Aquest és l'apòstol Joan, verge, a qui Crist en la creu encomanà la seva Mare verge» (LH 27 de desembre Ld ant 2). Ara bé, Crist va voler que en l'apòstol Joan tots els deixebles rebessin la Verge Maria com la Mare que li era tan estimada (cf. So, Ve 1276). Els deixebles reben Maria «com a heretat preciosa del mestre» (Pf) i, escoltant les exhortacions de la Verge (cf. Pf, Jo 2, 5), son diligents a «guardar les paraules del mestre» (cf. Pf).

salm 112 (113), 4.9

Entrega mútua de Maria i del deixeble.

2Tm 2, 10

El temps de Quaresma té un caràcter alhora baptismal i penitencial (cf. SC 109). Ja des del dimecres de cendra ressona a la litúrgia la veu de l'Apòstol: «Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu» (2C 5, 20). És un text que també trobem en aquesta missa (1 Lect, 2C 5, 17-20). L'Església ha anat veient més cada dia la funció de reconciliar els homes amb Déu que té la Verge Santíssima. Durant els primers segles, en tractar del misteri del Verb encarnat, els sants Pares afirmen sovint que el si virginal de la Mare del Senyor és el lloc on s'ha realitzat la «pau» entre Déu i els homes. És una doctrina que concorda admirablement amb el magisteri dels Papes del nostre temps: la benaurada Verge —ensenya Joan Pau II— «fou associada a l'obra mateixa de la reconciliació en virtut de la seva maternitat divina» (Exhortació apost. postsinodal Reconciliátio et paeniténtia, 35: AAS 77 [1985], p. 275). Els escriptors eclesiàstics de l'Edat Mitjana van estudiar profundament la funció maternal de Maria i l'anomenen «camí de reconciliació», «causa general de reconciliació» i «mare de reconciliació», per tal com d'ella va néixer Jesucrist, que és «reconciliació dels pecadors.» Diu sant Anselm de Cantorbery (t 1109): «No hi ha altra reconciliació fora d'aquella que vós, oh casta!, heu engendrat» (H. Barré, Prières anciennes de l'Occident à la Mère du Sauveur, Ed. P. Lethielleux, París 1963, p. 305). Per això els fidels acudeixen a la Verge Maria perquè intercedeixi per ells i puguin obtenir la «gràcia de la reconciliació» i la veneren devotament, almenys des del segle XII, amb el títol de «Refugi dels pecadors.» Actualment la Verge Maria és venerada amb el títol de «Reconciliadora dels pecadors» en molts de llocs —àdhuc amb culte litúrgic—, gràcies principalment als Missioners de Nostra Senyora de la Salette. Per això, si durant la Quaresma, sobretot als santuaris on els fidels van sovint a rebre el sagrament de la penitència, se celebra missa de la Mare de Déu, serà oportú de fer servir aquest formulari, que enalteix el Senyor «que estima entranyablement tot el que ell ha creat» (Ant d'int, Salm 144 [145], 9) i recorda el cor de Maria que era «misericordiós envers els pecadors» (Pf). Gairebé tots els textos, llevat del Prefaci, son trets de la Missa propria beátae Maríae Vírginis Reconciliatrícis peccatórum, Typis Polýglottis Vaticánis 1978, pp. 4-6.

salm 144 (145), 8-9

O bé:

Santa Maria Verge, refugi de pecadors i mare de reconciliació.

Cf. salm 86 (87), 3.7

Amb el títol Santa Maria Verge, en la resurrecció del Senyor proposem una missa que, llevat de l'Antífona d'introducció i del Prefaci, figura al Missal Romà, Comú de la Mare de Déu en el temps pasqual, els textos de la qual excel·leixen per la doctrina i la bellesa. Aquesta missa celebra la resurrecció del Senyor i el goig que en resulta: — arreu de l'univers, que Déu Pare «amb la resurrecció del Fill... Jesucrist, nostre Senyor, ompliu d'alegria» (Co); per això el dia de la resurrecció de Jesucrist va ser un dia «de llum i de vida», «en el qual, esvaïda la nit de la mort, tot el món salta de goig» (Pf); — a l'Església naixent, que, «en veure, tremolosa, que el seu Senyor neix immortal», es va alegrar (Pf, cf. Lc 24, 41; Jo 20, 20); — en la Verge Maria, que Déu va omplir de goig inefable «amb la resurrecció de Crist» (Pf). L'Església, doncs, saluda la Verge i la invita a l'alegria: «Alegreu-vos, verge i mare, Crist ha ressuscitat del sepulcre» (Ant com); «Alegreu-vos, Mare de la llum: Jesús, és el sol de justícia, que venç les tenebres del sepulcre i il·lumina tot el món» (Ant intr); «Déu vos salve Maria, que sofrint al peu de la creu heu suportat els dolors del Fill i ara sentiu una alegria serena» (cf. All). Maria que «per la fe va concebre el Fill» i «per la fe va esperar la seva resurrecció» (Pf) és el model d'aquella fe amb què els deixebles confessen el Crist, «concebut de la Verge, Déu i home veritable» i confien «arribar a l'alegria eterna... pel poder de la seva resurrecció salvadora» (cf. Pc).

Santa Maria Verge va esperar amb fe la resurrecció del Fill.

Els sagraments de la iniciació cristiana, que s'administren oportunament durant la Vetlla pasqual, configuren els catecúmens segons la imatge del Crist: amb l'aigua baptismal els fan fills de Déu, amb la santa unció i la imposició de les mans els omplen de l'Esperit Sant i amb la comunió del pa i del vi celestials els fan participar del mateix cos del Crist. Però els sants Pares ensenyen sovint que els misteris de Crist que l'Església, Mare i Verge, celebra amb els sagraments de la iniciació cristiana, han trobat «l'acompliment real» (cf. Pf) en Maria, Verge i Mare de Déu. L'Esperit que santifica el si de l'Església —la font baptismal— perquè doni a llum els fills de Déu, va santificar el si de Maria perquè infantés el Primogènit entre molts germans (cf. He 2, 11-15). I el mateix Esperit que el dia de Pentecosta va davallar abundosament sobre la Verge Maria, baixa del cel sobre els neòfits quan se celebra el sagrament de la confirmació. Pel que fa a la carn i la sang que a l'ara de la creu Crist va oferir per la vida del món i que cada dia l'Església ofereix en el sacrifici eucarístic, son els mateixos que la benaurada Verge va donar a llum per la nostra salvació. En aquesta missa commemorem l'ofici maternal envers els fidels tant de l'Església com de Maria. Però la maternitat de Maria ha precedit la maternitat de l'Església i n'és figura i model (cf. LG 63). En els textos de la missa celebrem Maria com a: — Verge santa (Co, Pf) que, «sota l'ombra de l'Esperit Sant» (Ant com), va engendrar el Crist, pa de vida (cf. Jo 6, 35), amb què s'alimenten els fidels a l'Església; — Mare de la llum (Ant intr), car engendrà el Crist, llum del món (cf. Jo 12, 46; Ev 1, Jo 12, 44-50); — model de l'Església (Ant intr) car també l'Església és verge i «amb una aigua virginal regenera els pobles que creuen (Ant intr) i «imitant la Mare de Crist» (So) ofereix l'oblació eucarística; i allò que es realitza místicament «amb els sagraments de l'Església» va acomplir-se realment en la santa Verge (cf. Pf); — palau dels sagraments celestials (Ant com), car portà el Crist en el seu «si virginal», i Crist és el «sagrament del Pare»: en ell hi ha amagats tots els tresors de la salvació i de la gràcia i per ell ens és revelat el rostre del Pare (cf. Lc 10, 22; Jo 14, 9). Aquest formulari, en el qual trobem ressons de la litúrgia de la Vetlla pasqual, es pot utilitzar oportunament els dissabtes del temps pasqual, quan, amb justa causa i respectant les disposicions de les rúbriques, se celebri missa de la Mare de Déu.

Acció de la Verge Maria en els sagraments de la iniciació cristiana.

Moltes diòcesis i famílies religioses veneren la Verge Maria present al Cenacle amb una memòria litúrgica. Entre elles es destaca la Congregació de Germanes de Nostra Senyora del Cenacle, fundada per santa Teresa Couderc (t 1885). En la Verge Maria que formava part del primer grup dels deixebles de Crist (Ant intr, cf. Fets 1, 14), l'Església ha anat descobrint la mare que encoratjava amb la seva caritat el naixement d'aquella comunitat primitiva i el model excels de l'oració comunitària. Aquest formulari —amb el qual l'Església glorifica el Pare celestial pel do de l'Esperit Sant que d'ell ha rebut— ens presenta la Mare de Jesús com a: — Verge plena de l'Esperit Sant: perquè Déu ha omplert la Verge Maria «dels dons de l'Esperit Sant» (Co) i «va ser coberta per l'ombra de l'Esperit en l'Encarnació del Verb, en el naixement del nou poble de Déu, i altra vegada és plena del Do celestial (Pf). — Model de l'Església, sobretot d'oració, perquè Déu ens ha donat amb la benaurada Verge «en la primitiva Església un exemple admirable de pregària» (Pf): «La Mare de Jesús pregant ben unida als Apòstols» (Pf; cf. Ant intr [Fets 1, 14], Co); ella «que va esperar, pregant, l'arribada de Crist, invoca amb pregària intensa l'Esperit promès» (Pf); però també és exemple de concòrdia, de comunió i de pau (cf. Pf, Pc); de docilitat a la veu de l'Esperit Sant (cf. So), de vigilància fidel (cf. All, Lc 2, 19) i de propagació diligent de la paraula de Déu.

Cf Fets 1, 14

La santa Verge, mentre pregava amb els Apòstols demanava la vinguda de l'Esperit Sant.

Fets 2, 42

Hi ha molts Instituts religiosos i Societats de vida apostòlica que reconeixen com a Patrona la Mare de Déu present al Cenacle amb els Apòstols i li donen culte litúrgic amb el títol de «Reina dels Apòstols.» Cal esmentar, sobretot, la Societat de l'Apostolat Catòlic fundada per sant Vicenç Pallotti (t 1850), l'Institut Pontifici per a les Missions Estrangeres (P.I.M.E.), obra del bisbe Angelo Ramazzotti (t 1861), la Pia Societat de sant Pau Apòstol i els altres Instituts creats pel servent de Déu Jaume Alberione (t 1971). Molts homes i dones, encesos de zel apostòlic i missioner, s'han adonat del lloc eminent i «reial» que la Mare de Jesús tenia dintre la primera comunitat, i han vist la importància de la seva presència en l'esdeveniment de la Pentecosta pel que fa a la propagació de l'anunci evangèlic. Aquesta missa, llevat del Prefaci, pertany al Proprium missarum Societátis Apostolátus Cathólici, Typis Polyglóttis Vaticánis 1972, pp. 3-6. El formulari és d'un gran valor missional. L'assemblea dels fidels prega Déu per tal de poder «difondre la seva glòria amb la paraula i l'exemple» (Co), perquè l'Església «creixi pel nombre dels fidels» (So) i el poble «camini sempre cap a la salvació» (Pc). El Prefaci celebra «el designi de salvació» en virtut del qual Maria, «guiada per l'Esperit Sant» va anar de pressa a casa d'Elisabet per dur-li l'anunci de la salvació, i en virtut del qual també «Pere i els altres Apòstols», confirmats amb la baixada de l'Esperit Sant, van sortir coratjosos del Cenacle, disposats a anunciar l'Evangeli de Crist a tots els pobles.

Fets 1, 14

Maria és invocada com a Reina dels Apòstols.

Cf. Lc 11, 27

Entre els títols amb què l'Evangeli designa la Verge Maria, n'hi ha un d'eminent: Mare del Senyor. És aquell amb què el va saludar Elisabet, mare del Precursor, plena de l'Esperit Sant (cf. Lc 1, 41), quan va saludar-la així: «Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?» (Lc 1, 43). Amb el títol de Santa Maria, mare del Senyor, proposem aquí una missa que es troba al Missal Romà, Comú de la Mare de Déu en el temps «de durant l'any», n. 3. Els seus textos son notables per la «sobrietat romana», com se sol dir, i per la pietat profunda envers la Mare de Jesús. El Prefaci és del Propi de les misses de l'Orde de la Mare de Déu de la Mercè (Cúria General de l'Orde, Roma 1976, p. 11). En el Prefaci Déu Pare és glorificat per la doble funció materna que va encomanar a la Verge Maria amb «designi providencial»: envers el seu Fill («heu fet meravelles en la Mare del vostre Fill») i envers el seu poble («compleix una funció maternal en l'Església»).

Cf Jud 13, 18.20

La Mare de Déu, dispensadora fidel de la gràcia divina.

Cf. Lc 1, 48

Ja des del segle II, gràcies, sobretot, a sant Justí (vers l'any 163) i a sant Ireneu (vers l'any 200), l'Església veu en Maria la nova Eva o la nova Dona, associada estretament al Crist, el nou Adam (1C 15, 45), en l'obra de la salvació. Ella, per la fe i l'obediència, va reparar el mal que l'antiga Eva infligí al llinatge humà amb la incredulitat i la desobediència. «El nus de la desobediència d'Eva es va desfer amb l'obediència de Maria. Allò que la verge Eva va lligar amb la incredulitat la Verge Maria ho va deslligar amb la fe» (sant Ireneu, Advérsus haeréses, 3, 22, 4: SCh 34, p. 82). En aquest formulari recordem el saludable «misteri de la Dona», Maria i l'Església. Maria és la «figura típica de l'Església» (cf. LG 63), la Dona promesa en el Protoevangeli (cf. Gn 3, 15), aquella que Elisabet proclamà beneïda entre totes les dones (cf. Lc 1, 42), aquella en la qual el Fill de Déu es va fer home (cf. Ga 4, 4), la qui s'avançà a assenyalar l'Hora del Crist a les noces de Canà (cf. Jo 2, 4), la qui acomplí de mare al peu de la creu (cf. Jo 19, 26) i brilla ara al cel, vestida del sol i amb una corona d'estrelles (cf. Ap 12, 1). Celebrem, doncs, Maria com a: — primícia de la nova creació: «...heu constituït primícia de la nova creació la Verge Maria, afaiçonada per l'Esperit Sant» (Co; cf. LG 56); — terra nova, «en la qual» ja des de la seva concepció immaculada, «habita la justícia» (Salm resp); — primícia del nou poble: «heu fet la Verge Maria primícia del poble que de nou heu creat (Pf); — deixebla de la nova Llei: «...primera deixebla de la nova Llei» (Pf); — la dona a qui Déu ha donat un cor nou, segons la profecia d'Ezequiel (cf. 11, 19): «heu donat un cor nou a la santa Verge» (Pc); — la dona que prepara «el nou vi» de l'Església: «Sou benaurada, oh Verge Maria... per vós el vostre Fill ha donat a l'Església el nou vi» (Ant com); —verge fidel, que s'adherí amb tot el cor al sacrifici de la nova Llei» (So); —Jerusalem nova, o ciutat santa on Déu ha posat el seu tabernacle (cf. Lect, Ap 21, 1-5a). Breument: santa Maria, «concebuda sens pecat original i enriquida amb els dons de la gràcia, és realment la dona nova» (Pf), la Mare i l'associada al Crist, autor de la nova aliança (cf. Pf).

Ap 12, 1

Maria, la dona nova, primera deixebla de la Llei nova.

Cf. Salm 86 (87), 3; Lc 1, 49

O bé:

Al Missal Romà trobem la missa votiva d'El Sant Nom de Maria, en la qual només la Col·lecta és pròpia. Moltes Esglésies particulars i molts Instituts religiosos celebren la memòria del Sant Nom de Maria el dia 12 de setembre, gairebé amb el mateix formulari. El formulari que aquí proposem és tret del Propi de les misses de la Companyia de Maria, amb pocs retocs, llevat del Prefaci. En aquesta missa glorifiquem Déu Pare, en primer lloc pel «Nom de Jesús», és a dir, «per la persona del seu Fill», així com pel seu poder i la seva missió salvadora: «en el seu nom hi ha tota la salvació» (Pf, cf. Fets 4, 12), «tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblega el genoll al nom de Jesús» (cf. Pf, cf. Fl 2, 10). Després el glorifiquem pel «Nom de Maria», això és, per la persona que és Mare de Crist i per la seva missió en la història de la salvació (cf. Pf). Ara bé, celebrem el nom de Santa Maria Verge, perquè és: — gloriós, car Déu, tal com havia fet amb el nom de Judit, figura de Maria, «l'ha enaltida perquè eternament la lloïn els homes» (cf. Ant intr, cí. Jdt 13, 20); — sant, ja que designa la Dona que fou tota «plena de gràcia» (All, cf. Lc 1, 28) i va trobar que «Déu li ha concedit el seu favor» (Ev, Lc 1, 30), per tal de concebre i infantar el Fill de Déu (cf. Lc 1, 31); — maternal, perquè Jesús, el Senyor, «quan expirà a la creu, va voler que la seva Mare, la Verge Maria, fos també Mare nostra» (Co), i així els seus fidels rebessin confort «invocant el seu nom maternal» (Co); — provident, car els fidels que pronuncien sovint el nom de Maria (cf. Pf) «la miren amb confiança com un estel refulgent, la invoquen com a mare en els perills i a ella recorren segurs en les necessitats» (Pf, cf. Co).

cf. Jud 13, 18.20

Santa Maria, temple de la Glòria de Déu.

Lc 1, 48

A l'Evangeli de sant Lluc la Verge Maria s'anomena ella mateixa dues vegades «Esclava del Senyor»: quan dona el sí a l'anunci de l'Àngel (cf. Lc 1, 38) i quan enalteix el Senyor perquè ha fet en ella «meravelles» (cf. Lc 1, 49). El títol d'«Esclava del Senyor», com és obvi en virtut del seu sentit, s'ha de llegir a la llum dels cants del «Servent del Senyor» (cf. Is 42, 1-7; 49, 1-9; 50, 1-11; 52, 1—53, 12); però, sobretot, a la llum del que va fer Jesucrist, el qual, en dur a la realitat plena la figura del «Servent del Senyor», no va venir «a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes» (Mc 10, 45). Es dona culte litúrgic a la Mare de Déu amb el títol d'«Esclava del Senyor» en alguns Instituts religiosos, principalment a la Congregació de la Passió de Jesucrist. La majoria dels textos d'aquesta missa pertanyen als Propis de misses de l'esmentada Congregació (Cúria General CP, Roma 1974, pp. 30-31). La missa celebra el misericordiós designi de salvació amb què Déu va determinar que la benaurada Verge Maria, la seva esclava humil, fos la mare i col·laboradora del Crist (cf. Co): «Maria, filla d'Adam —com ensenya el Concili Vaticà II—, esdevingué la mare de Jesús; i acollidora de la voluntat salvífica de Déu amb tot el cor sense ni volva de pecat que el llasti, va consagrar-se, oh Servidora del Servent!, íntegrament al seu Fill, a la persona i a l'obra del seu Fill, servint per la gràcia de Déu Totpoderós el misteri de la Redempció sota d'ell i amb ell» (LG 56). Per això saludem la Verge Maria, esclava humil del Senyor, com la «dispensadora de l'amor vostre» (Pf), que es dedicà totalment al servei diví (cf. So) i a l'obra del Fill per la salvació dels homes (cf. Pf). Però la missa, ben d'acord amb la doctrina de l'Evangeli, celebra també Maria, l'esclava humil, elevada a la dignitat reial: «ella serví de cor el Crist» (Pf), Déu Pare va honorar-la com cap altra creatura (cf. Pf, Jo 12, 26): «i la qui s'anomenava ella mateixa esclava humil (de Déu)», Déu «va elevar-la a la glòria prop del Fill» i la feu «reina» (cf. Pf). És el que canta admirablement l'al·leluia: «Benaurada sou, oh Verge Maria, perquè us heu dit esclava del Senyor: ara l'Església us saluda com a reina, enaltida sobre els cors dels àngels.»

Lc 1, 47 48

Santa Maria, esclava del Senyor, contribueix al misteri de la redempció.

cf. Salm 85 (86), 15-16

El «misteri del Temple» s'ha acomplert en Jesucrist, «en ell hi ha realment present tota la plenitud de la divinitat» (Col 2, 9; cf. Jo 2, 19-22). La Sagrada Escriptura anomena també l'Església «temple sant»: «Ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i profetes, que té el mateix Jesucrist per pedra angular. Sobre ell reposa tota la construcció, que es va alçant harmoniosament gràcies al Senyor i forma un temple sant» (Ef 2, 19-21). Àdhuc els simples fidels, per tal com Déu habita en llurs cors, son un «temple de Déu»: «No sabeu que sou un temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres ?... Perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres» (1C 3, 16-17). La Mare de Déu és un «temple sant» per raons singulars: — quan dugué a les entranyes el Fill de Déu, fou constituïda temple veritable del Déu veritable; — quan guardà la paraula de Déu en el seu cor (cf. Lc 2, 19.51), quan estimà el Crist amb un amor ardent i observà fidelment el que li deia, el Fill i el Pare, d'acord amb la promesa del Senyor, van entrar en Maria i hi van fer estada (cf. Jo 14, 23). Així, doncs, aquesta missa, amb la imatge del «temple», celebra la maternitat divina de la Verge Maria i la seva santedat de vida. Maria és anomenada «temple sant», que Déu Pare va edificar per al seu Fill amb un art admirable (cf. Co); «temple singular» de la glòria de Déu, a causa «de l'obediència de la fe i del misteri del Verb fet home» (Pf); «temple de justícia, temple de pietat per a nosaltres pecadors... temple ple de l'Esperit Sant» (All). Hi ha d'altres imatges encara per significar la benaurada Verge Maria, tretes de la Sagrada Escriptura, que son molt semblants a la imatge del «temple»: Tabernacle, on hi ha Déu i que no serà somogut (Ant com, cf. Salm 45 [46], 5-6; cf. Ant intr, Ap 21, 3); casa del Senyor, que Déu ha omplert amb la seva presència (cf. 1 Lect, 1R 8, 11; Salm resp, Salm 83 [84], 11); casa d'or, «que l'Esperit ha adornat amb abundor de totes les virtuts» (Pf); palau reial, «lluminós amb la resplendor de la Veritat» (Pf) i que el Rei dels reis habita; ciutat santa, «alegrada pels rius de la gràcia» (Pf, cï. Salm 45 [46], 5); arca de l'aliança, «que conté l'Autor de la nova Llei» (Pf).

Ap 21, 3

Santa Maria, temple singular de la Glòria de Déu.

cf. Salm 45 (46), 5 6

En les misses de santa Maria, que és la Mare de la Saviesa de Déu encarnada, es llegeixen sovint, ja des del segle X, les «cartes sapiencials» —tretes, principalment, de l'Eclesiàstic i dels Proverbis (cf. OLM 707, 5.6)—, a través de les quals l'Església, quan escolta, en primer lloc, la veu de la Saviesa eterna, s'adona també que parla la Verge Maria: en aquests textos, segons l'opinió comuna dels escriptors de l'Edat Mitjana, la Saviesa de Déu parla, d'alguna manera, «en la persona de la Verge Maria.» Des del segle XII, les Laudes i les Lletanies marials atribueixen a la Mare de Déu diversos títols, amb els quals enalteixen la seva familiaritat amb la Saviesa eterna: Mare de la Saviesa, Font de la Saviesa, Casa de la Saviesa, Seu de la Saviesa. Entre aquests títols ha predominat sobretot Seu de la Saviesa. Sota aquest títol se celebra la Mare de Déu, amb culte litúrgic, en algunes Esglésies particulars, en les Universitats d'estudis i en els Instituts religiosos, entre els quals sobresurt la Societat de Maria fundada per sant Lluís Grignion de Montfort (+1716). El formulari de la missa, llevat del Prefaci, és del Propi de misses de l'esmentada Societat. Amb el títol de «Seu de la Saviesa» celebrem alhora l'ofici maternal de Maria, la seva dignitat reial i la seva saviesa assenyada en les coses divines: — l'ofici maternal, ja que, pel misteri de l'Encarnació, resideix la Saviesa del Pare en el si virginal de Maria; — la dignitat reial, car el Fill que seu a la falda de la Mare és el Rei messiànic, aquell que «anomenaran Fill-de-l'Altíssim», aquell a qui «el Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d'Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi» (Lc 1, 32-33); cf. Is 9, 6-7); el Rei que els savis vindran a visitar des de llunyanes terres, i, en trobar-lo juntament amb la Mare, l'adoraran i li oferiran presents reials (cf. Mt 2, 1-12); — la saviesa assenyada, per tal com la Verge Maria se'ns presenta a l'Evangeli com una «Verge assenyada» que ha escollit la part millor (cf. Lc 10, 42) i com una «Mestra de la veritat» que ha comunicat a l'Església els fets i les paraules de salvació que guardava en el seu cor (cf. Lc 2, 19.51): «Oh Mare sapientíssima i l'única digna d'aquest Fill —escriu sant Bru d'Asti (t 1123)—, que de tal manera meditava totes aquestes paraules en el seu cor, ens les conservava i ens les feia recordar, que després, gràcies al seu ensenyament, a les seves explicacions i al seu anunci, es van escriure, es van predicar arreu del món i foren proclamades a tots els pobles» (Commentária in Lucam, part I, cap. II: PL 165, 355).

O bé:

La saviesa s'ha bastit una casa en el ventre sant de Maria.

El 21 de novembre de 1964, a l'acabament de la III sessió del Concili Vaticà II, Pau VI, durant la missa, va declarar la Verge Maria «Mare de l'Església, o sia de tot el poble cristià, tant dels fidels com dels pastors, que li diuen Mare amantíssima» (AAS 56 [1965] p. 1015), i va establir que «des d'ara tot el poble cristià venerés encara més la Verge Maria amb aquest nom suavíssim.» És per això que moltes Esglésies particulars i famílies religioses han començat a honorar la Mare de Déu amb el títol de «Mare de l'Església.» L'any 1974, per tal de fomentar les celebracions marianes de l'Any Sant de la Reconciliació (1975), es va publicar aquesta missa, que poc després passava a la segona edició típica del Missal Romà entre les misses votives de la Mare de Déu. El formulari té en compte les innombrables relacions de l'Església amb la Mare de Déu. En primer lloc, celebra l'ofici maternal que santa Maria té a l'Església i a favor de l'Església. Els Textos eucològics esguarden, sobretot, quatre moments de la història de la salvació: — l'Encarnació del Verb, en la qual la benaurada Verge «rebent el vostre Verb amb cor immaculat, el va concebre també en el seu si virginal i, portant al món el creador, va donar escalf a l'Església naixent» (Pf); — la passió de Crist: Ja que el Fill únic de Déu «clavat a la creu, va voler que la seva Mare, la Verge Maria, fos també Mare nostra» (Co, cf. Pf, Ant com); — la baixada de l'Esperit Sant el dia de la Pentecosta, llavors que la Mare de Déu «uní la seva pregària a la dels deixebles i fou model perfecte de l'Església orant» (Pf); — l'assumpció de la Verge Maria, perquè ella, «Assumpta ja a la glòria del cel, vetlla per l'Església pelegrina amb amor matern, i guia benignament els seus passos vers la pàtria, fins que arribi el dia gloriós del Senyor» (Pf).

cf. Fets 1, 14

Maria, model i Mare de l'Església.

cf. Jo 19, 26-27

O bé:

Aquesta missa celebra Déu Pare que, amb la seva «bondat immensa» (Pf), ha donat la benaurada Verge Maria, Mare del Crist, a l'Església com un «model de virtuts» (cf. Ant intr, Ant com, LG 65). «Bé que l'Església ja ha assolit la perfecció en la Santíssima Verge sense taca ni arruga (cf. Ef 5, 27), en canvi els seguidors del Crist malden encara per santificar-se progressivament, aixafant el pecat; i per això la comunitat tota dels electes aixequen l'esguard a Maria, espill on reverberen les virtuts» (LG 65): — caritat sublim, que mou els fidels a demanar: «concediu a la vostra Església que, havent obeït com ella el precepte de l'amor, sigui entre tots els pobles, com un sagrament de la vostra predilecció» (Co); — fe i esperança, que mouen els fidels a pregar perquè l'Església «mirant sempre la Verge Maria, cremi amb el zel de la fe i s'enforteixi amb l'esperança de la glòria futura» (Pc); — humilitat profunda: «...ens heu donat la Verge Maria com un exemple... de profunda humilitat» (Co); — oració perseverant i comunitària, perquè els Apòstols i els primers deixebles «assistien unànimement a les hores de pregària amb Maria, la Mare de Jesús» (1 Lect, Fets 1, 12-14); «pregava ben unida amb els Apòstols» (Pf); — culte espiritual: «Brilla en l'Església com a exemple del culte espiritual, amb el qual nosaltres ens hem d'oferir com una víctima santa i agradable a Déu» (So, cf. Rm 12, 1); — culte litúrgic autèntic, perquè la Mare de Jesús —com recorda Pau VI— és el model d'aquell «sentiment de pietat amb què l'Església celebra els misteris divins i vivint-los els manifesta» (MC 16); Maria és «la verge que escolta... la verge orant... la verge que infanta... la verge oferent» (Pf, cf. MC 16-21), la verge que vetlla esperant la resurrecció del Fill (cf. Pf). Breument: Maria és «el model de tota l'Església que dona a Déu un culte diví» (MC 21).

Santa Maria, exemple de culte perfecte.

Aquesta missa celebra la bondat de Déu. És tan gran l'amor amb què ell ha estimat l'Església, que li ha donat la Verge Maria perquè la contemplés com una imatge profètica de la peregrinació que fa per la terra i de la glòria que obtindrà en el cel. El Concili Vaticà II ens ensenya: «(L'Església) en ella admira i exalta el fruit més excel·lent de la redempció i contempla joiosa, com en una puríssima imatge, allò que ella vol i espera ser tota sencera» (SC 103). La Verge Maria, «mirall immaculat de la majestat de Déu» (Ant com, cf. Sa 7, 26; cf. Ant intr), ofereix a l'Església la imatge puríssima de la perfecta deixebla, de la verge íntegra, de l'esposa fidel, de la mare sol·lícita i de la reina coronada de glòria. Per això la litúrgia, en la Verge Maria, venera: — la deixebla perfecta en el seguiment de Crist. I així preguem perquè l'Església, «amb els ulls fits en ella (Maria), segueixi fidelment el Crist» (Co), i es configuri «cada dia més a la imatge de Crist... que admira i exalta en la seva Mare gloriosa» (So); — «la verge excel·lent per la seva integritat de la fe» (Pf), segons la qual es configura l'Església constantment: car «també ella és verge, i serva íntegra i transparent la fidelitat a l'Espòs» (LG 64); — «l'esposa unida a Crist amb un vincle indissoluble d'amor i associada a la seva passió» (Pf). «L'Església, pensant en ella amb pietat, contemplant-la dins la llum del Verb fet home, corpresa de veneració s'endinsa fins al sec viu del misteri de l'Encarnació i va fent-se més i més semblant al seu Espòs» (LG 65); — «la mare que l'Esperit Sant fecundà quan la cobrí amb la seva ombra, sol·lícita pel bé de tots els homes» (cf. Pfj. L'Església «imitant la seva caritat, obeint fidelment el voler del Pare, també esdevé mare per la paraula de Déu que rep amb fe; i amb la predicació i amb el baptisme infanta a vida nova fills, concebuts d'Esperit Sant, nascuts de Déu» (LG 64); — «la reina adornada amb joiells de les virtuts, ...participant per sempre de la glòria del seu Senyor» (Pf). En Maria «l'Església contempla la imatge puríssima de la seva glòria futura» (Ant intr, cf. SC 103; cf. So, Pf).

La santa Verge refulgeix com una imatge de la futura Glòria de l'Església.

cf. Sa 7, 26

O bé: Lc 1, 31

El dissabte després del segon diumenge de Pentecosta, la litúrgia romana celebra el Cor Immaculat de Maria amb un formulari propi. Ara bé, els Propis de les Esglésies particulars i dels Instituts religiosos contenen moltes misses que fan memòria del Cor de Maria sota diferents aspectes. El formulari que aquí proposem és tret en bona part del Propi de la Congregació de Fills de l'Immaculat Cor de Maria (cf. Annáles Congregatiónis 52 [1976] pp. 363-365). Hem d'interpretar en sentit bíblic l'expressió «Cor de Maria.» Designa la persona mateixa de la Mare de Déu, el seu «ésser» íntim i únic, el centre i la font de la vida interior, això és, de l'enteniment i de la memòria, de la voluntat i de l'amor. Designa també l'esperit indivís amb què va estimar Déu i els germans i es va dedicar diligentment a l'obra salvífica del Fill. El formulari celebra la misericòrdia de Déu, el qual va oferir a l'Església el Cor de nostre Senyor Jesucrist com a testimoni del seu amor i alhora li donà el Cor de la benaurada Verge perquè el contemplés com el model del «cor nou» de l'home de la «nova Aliança.» El Cor de la Verge Maria, que va rebre el Verb de Déu plena de fe i d'amor, és anomenat, en primer lloc, «casa del Verb» (Co) i «sagrari de l'Esperit Sant» (Co, cf. LG 53), per tal com l'Esperit Sant hi fa estada permanent. Es diu també que és immaculat (Co), això és, net de la taca del pecat; intel·ligent (Pf), perquè la Verge Maria relacionava les profecies amb els esdeveniments i conservava en el seu cor la memòria de les paraules i dels fets que es referien al misteri de la salvació (cf. Lc 2, 19.51); dòcil (Pf, cf. 1R 3, 9), perquè acceptà de bon grat els manaments del Senyor (cf. Lc 1, 48); nou (Pf), segons la profecia d'Ezequiel (cf. Ez 18, 31; 36, 26), perquè va revestir-se amb la novetat de la gràcia merescuda pel Crist (cf. Ef 4, 23-24); suau (Pf), a semblança del Cor de Crist que digué: «Feu-vos deixebles meus, perquè soc benèvol i humil de cor» (Mt 11, 29); senzill (Pf), o sia, lliure de tota duplicitat i ple tot ell de l'Esperit de la veritat; pur o, segons la benaventurança de Crist (cf. Mt 5, 8), capaç de veure Déu; ferm (Pf) en el compliment de la voluntat de Déu, llavors que, segons la profecia de Simeó (cf. Lc 2, 35), venia la persecució contra el Fill (cf. Mt 2, 13) o es feia imminent la seva mort (cf. Jo 19, 25); atent (Pf), ja que, com feia el cor de l'esposa dels Càntics (cf. Ct 5, 2), va mantenir-se en vetlla i esperant la resurrecció del Crist, quan aquest dormia en el sepulcre.

Sir 24, 25

El cor de santa Maria Verge, cor de l'home de la nova Llei.

Lc 2, 19

L'any 1954 Pius XII va instituir la festa de la Mare de Déu Reina perquè se celebrés el 31 de maig. L'any 1969 Pau VI promulgà el nou Calendari Romà General i traslladà aquesta festa al 22 d'agost, dia en què s'escau l'octava de l'Assumpció. Era oportú, per tal com la dignitat reial de la Mare de Déu pertany al misteri de la seva plena glorificació i configuració amb el seu Fill, Rei immortal dels segles. El Concili Vaticà II ens diu: «La immaculada Verge..., finit el termini de la vida terrenal, fou enlairada al cel gloriosament en cos i ànima, i el Senyor l'ha enaltida com a Reina universal, perquè s'assemblés més del tot al seu Fill, el Senyor dels qui dominen (cf. Ap 19, 16), que va esclafar el pecat i la mort» (LG 59). Així com el Regne de Crist «no és d'aquest món» (Jo 18, 36), tampoc la potestat reial de Maria no pertany a l'ordre de la natura, sinó de la gràcia. Entre els elements que, en l'ordre de la gràcia, constitueixen la dignitat reial de la Mare de Déu, els textos de la missa en celebren quatre principalment: la humilitat, la funció maternal, la intercessió suplicant i el signe de la glòria futura de l'Església. La Mare de Déu, al cel, és Reina gloriosa perquè, a la terra, va ser una esclava humil (cf. Lc 1, 38.48), i, segons la dita del Senyor, «el qui s'humilia serà enaltit» (Lc 4, 11). Déu Pare, que ha col·locat a la seva dreta, «coronat de glòria i majestat» (Pf; Ps 8, 6), el Crist humiliat fins a la mort (cf. Pf; Fl 2, 8), ha enlairat igualment «la Verge Maria, esclava humil..., per damunt dels estols dels àngels» (Pf). Santa Maria és Reina i Mare, perquè fou mare del Rei messiànic, que seu «al soli reial de David» (Is 9, 6; cf. 1 Lect, Is 9, 2-4.6-7; Ev, Lc 1, 26-38), i, per voler de Déu, ella és també la nostra mare, com proclama l'Església: «Oh Déu, vós que constituíreu la Mare del vostre Fill com a Mare i Reina nostra» (Coj. Maria és Reina suplicant, perquè, «glorificada per damunt dels estols dels àngels» (Pf) regna gloriosament amb el seu Fill i «intercedeix a favor de tots els homes com a advocada de la gràcia i reina de l'univers» (Pf; cf. LG 62). La Mare de Déu és Reina que fa de model de la Glòria que tindrà l'Església futura. Allò que ha esdevingut en ella, membre eminent de l'Església, es realitzarà també en tots els membres del Cos místic. Per això, amb tota raó, l'Església demana la intercessió de la Verge Maria per tal que els seus membres, «en el Regne celestial», obtinguin «la glòria que pertoca als vostres fills» (Co). Trobem el formulari d'aquesta missa al Missal Romà, dia 22 d'agost. El Prefaci conté reminiscències de la pregària de la coronació d'una imatge de la Mare de Déu (cf. Ritual de la coronació d'una imatge de Maria.

Salm 44 (45), 10

La santa verge, humil esclava, és exalçada al cel.

Lc 1, 45

L'any 1921, Benet XV, a petició del cardenal Mercier (t 1926), va concedir l'ofici i la missa de santa Maria mitjancera de totes les gràcies, perquè se celebrés a Bèlgica el dia 31 de maig. La Seu Apostòlica concedí també aquest ofici i missa a moltes altres diòcesis i Instituts religiosos que ho demanaven. Així ha arribat a fer-se gairebé general la memòria de santa Maria Mitjancera. L'any 1964, el Concili Vaticà II va explicar extensament la funció de Maria en el misteri de Crist i l'Església i va precisar amb tota cura el sentit i la força de la «mediació» de la Mare de Déu: «L'ofici de Maria com a mare dels homes no fa cap mena d'ombra, no atenua gens aquesta única mediació del Crist; és més aviat un exponent del seu valor. Car tot l'influx salvador de la santa Verge no prové de cap intrínseca necessitat natural, ans del voler de Déu i de l'abundor inesgotable dels mèrits del Crist; recolza en la mediació del Crist, de la qual depèn totalment i de la qual poua tota la força; i en comptes d'impedir gens la unió immediata dels creients amb el Crist, la intensifica» (LG 60). Per últim, la Sagrada Congregació per al Culte Diví, l'any 1971, va aprovar sota el títol de Santa Maria, Mare i Mitjancera de la gràcia una missa que, seguint fidelment la doctrina del Concili Vaticà II, celebra alhora la funció maternal i l'ofici de mitjancera de la benaurada Verge (cf. Proprium missarum Órdinis Fratrum Servórum beátae Maríae Vírginis, Curia Generális OSM, Roma 1972, pp. 36-37). Actualment, aquesta missa se celebra en molts llocs el dia 8 de maig, i és la que proposem aquí amb petites modificacions i un nou Prefaci. El formulari, com és de raó, celebra primerament el Crist «Déu veritable i home veritable, el mitjancer únic, sempre viu per intercedir per nosaltres» (Pf; cf. 1 Tm 2, 5; He 7, 25; So, Pc). Però també recorda la Verge Maria «mare de misericòrdia i mitjancera de la gràcia», per tal com Déu Pare «amb un designi inescrutable de la seva providència» (Co, Pf), va constituir-la mare i col·laboradora del Redemptor (cf. Co, Pf). La Verge Maria és Mare de la gràcia, perquè va dur «en el seu sant ventre el qui és Déu i home veritable» (Ant intr) i ens donà l'«Autor de la gràcia» (Co; cf. Alt). Maria és Mitjancera de la gràcia, perquè és l'associada del Crist en aquella acció que ens dona la gràcia més gran: en la redempció i en la salvació, en la vida divina i en la glòria que no té fi (LG 61). En el formulari, la «mediació» de Maria s'interpreta rectament com una «mitjanceria d'amor matern» o «deure maternal» (Pf), és a dir, «de perdó i d'intercessió, de petició i de gràcia, de reconciliació i de pau» (Pf).

O bé:

La mitjanceria de Maria, signe del seu amor matern.

Ap 22, 17

Els Textos eucològics tant de l'Església Oriental com de l'Occidental honoren sovint la Mare de Déu amb el títol de «font.» Així l'anomenen: «font d'aigua viva», «font de caritat», «font de clemència», «font de gràcia», «font de misericòrdia», «font segellada» (cf. 1 Lect, Ct 4, 12), «font de salvació», etc. (cf. G. G. Meersseman, Der Hymnos Akathistos im Abendland vol. II, Universitàtsverlag, Friburg de Suïssa 1960, pp. 309-310). Hi ha també molts santuaris dedicats a la Mare de Déu amb el títol de «font», prop dels quals surt ben sovint una deu d'aigua, que els fidels utilitzen. Entre els més importants, trobem a l'Orient el celebèrrim santuari de la Mare de Déu de la Font Vivificant, erigit a la ciutat de Constantinoble el segle VI. A l'Occident tenim el santuari de Lourdes, edificat prop de la cova on la Mare de Déu l'any 1854 es va aparèixer a santa Maria Bernadeta Sobirous i on precisament feu brollar una font. En el formulari se celebra: — la maternitat divina de Maria, car Déu nostre Senyor ens ha obert amb ella «la deu de la salvació» (Coj. Maria «va infantar de manera admirable el Verb fet home, Jesucrist, font d'aigua viva» (Pf); aquest és el veritable temple de Déu (cf. Jo 2, 21), del qual brolla l'aigua saludable que guareix tot el que toca (cf. 1 Lect, Ez 47, 1-2.8-9.12); aquest —el Crist— convida els sedejants a venir-lo a trobar i a beure (cf. Ant com, Jo 7, 37), perquè rebin el do de l'Esperit Sant els qui creuen en ell (cf. Jo 7, 39); ell és la pedra (cf. 1C 10, 4), percudida amb la llança, d'on «a l'instant sortí sang i aigua» (Ev, Jo 19, 25-37); — la maternitat espiritual de la santa Església, car aquesta, com una mare provident, apaga la set dels fidels donant-los «les aigües... de la salvació que brollen del costat del Crist, aigües que ella en els sagraments conserva pures i fecundes (Pf), sobretot en el convit eucarístic, d'on els fidels treuen «amb goig les aigües de les fonts del Salvador» (Pc; cf. Salm resp, Is 12, 3) i «el sagrament rebut» se'ls fa «font d'aigua... que arriba fins a la vida eterna» (Pc); — l'efusió de l'Esperit Sant, simbolitzada sovint a l'Escriptura amb l'efusió de l'aigua. A l'Antífona d'introducció es recorden les paraules d'Isaïes: «Abocaré aigua en el país assedegat, ...el meu Esperit damunt els teus fills, la meva benedicció damunt els teus rebrots» (Is 44, 3). La font d'on brolla l'aigua és el mateix Crist («traient sempre l'aigua d'aquesta font de vida, donem els fruits ubèrrims de l'Esperit Sant» (Co) i també els sagraments que ell va instituir i que omplen els fidels «que els reben de l'Esperit Sant» (Pf). Molts textos del formulari i les segones lectures de la litúrgia de la paraula han estat trets del fascicle Propio de la misa y de la liturgia de las horas de la diòcesis de Cartagena, Cartagena 1985, pp. 32-34.

cf Is 44, 3-4

O bé: Salm 45 (46), 5-6a

Santa Maria va infantar Jesucrist, font d'aigua viva.

Jo 7, 37

O bé: Is 55, 1

Els germans i les germanes carmelites, tant els de l'antiga observança com els qui foren reformats per santa Teresa de Jesús (t 1582), sempre han treballat intensament per difondre àmpliament i pertot l'amor a l'oració, el desig d'aconseguir la perfecció evangèlica i el culte a la Mare de Crist. Veneren, sobretot, la Verge Maria amb el títol «de la muntanya del Carmel» (o Mare de Déu del Carme). Ella, com a Mare amantíssima els sosté, com a Patrona segura els protegeix i com a Germana fidel els acompanya en el seu camí vers «la muntanya que és el Crist» (Co). Els carmelites contemplen assíduament tot el misteri de la benaurada Verge, però es fixen de bon grat en la Mare de Déu quan es dedica a l'oració, quan porta una vida amagada, quan guarda al cor les paraules del Senyor i quan fa obres de caritat. Els germans i les germanes carmelites sempre han reconegut la Verge Maria com a «Mare i Mestra espiritual», per tal com fou una perfecta deixebla de Crist i «no deixa mai d'engendrar» (Pf) fills per a Déu: «obliga amb el seu amor i els atreu amb el seu exemple a buscar la perfecció de la caritat» (Pf). En el formulari celebrem la Mare de Déu com a: — Mestra que, conservant al cor les paraules del Senyor (cf. All, Ant com, Lc 2, 19.51) ens «instrueix amb el seu exemple» (So) en «el temor del Senyor» (Ant intr, cf. Salm 33 [34], 12), i de la qual sabem que va ser «un model de vida segons l'Evangeli, i nosaltres, mirant-la, tot pregant, aprenem... a estimar Déu per damunt de tot, a contemplar amb el seu esperit el Verb de Déu i a servir amb un cor com el d'ella els nostres germans» (Pf). — Mare, que ens invita amorosament a «pujar la muntanya del Senyor» (Ant intr; cf. Is 2, 3), la qual és el mateix Crist (cf. Co); Mare també a través de la qual diu la Saviesa: «El qui em trobi a mi trobarà la vida» (Pr 8, 34; cf. 1 Lect, Pr 8, 17-21.34-35); Mare també, que al peu de la creu del Senyor ens va rebre com a fills (cf. Ev, Jo 19, 25-27), «ens guarda amb el seu patrocini» (Soj) i ens protegeix amb la seva «defensa» (Co). Aquesta missa, amb alguns canvis, ha estat treta del Proprium Missárum Fratrum Discalceatórum Órdinis beatíssimae Vírginis de Monte Carmélo, apud Curiam Generálem OCD, Roma 1973, pp. 51-52.90.

Salm 33 (34) 12; cf. is 2,3

Santa Maria, mare nostra, ens obliga amb el seu amor, i, com a mestra, ens instrueix amb els seus exemples.

Lc 2, 19

Arreu del món els fidels invoquen Maria com a mare del bon consell, quan reciten piadosament les Lletanies de la Verge, car l'any 1903 Lleó XIII va inserir aquesta invocació al formulari lauretà. El culte a Santa Maria Verge, Mare del Bon Consell, té origen a la població de Genazano, situada prop de Roma, on Maria té dedicat un santuari cèlebre. Des d'allí, per obra sobretot dels germans i germanes de la Família o Institut de sant Agustí, aquesta devoció s'ha estès pertot arreu. És amb tot dret que honorem Maria amb el títol de «Mare del Bon Consell»: és mare de Crist, anomenat profèticament per Isaïes «Conseller prodigiós» (Is 9, 5; cf. 1 Lect, Is 9, 2-7; Pc); va passar tota la vida guiada per «l'Esperit de consell», que la «protegí amb la seva ombra» (So); «acceptà de cor» el decret diví d'integrar totes les coses en Crist» (Pf; cf. Ef 1, 10), i Déu l'omplí «abundosament amb els dons de l'Esperit Sant» (Pf), entre els quals sobresurt «l'esperit de saviesa» (Ant intr; cf. Sa 7, 7b). Amb aquest formulari celebrem Maria com a Mare i Mestra, enriquida amb el do de consell, que proclama amb agraïment allò mateix que diu la Saviesa increada: «Són meus el consell i la prudència, és meva la intel·ligència i la potència» (All, Pr 8, 14); que comunica volentera els seus dons als fills i deixebles (cf. Ant intr) i els avisa que facin en primer lloc tot allò que Crist els mana (cf. Ev, Jo 2, 1-11; Ant com, Jo 2, 5). Amb la celebració d'aquesta missa demanem a Déu amb tenacitat el do de consell, per tal que «ens faci conèixer allò que li és plaent i siguem ben orientats en les nostres accions» (Co; cf. Pcj. Aquesta missa, llevat del Prefaci, ha estat treta del Proprium missárum Órdinis Fratrum sancti Augustíni, aprovat l'any 1975 per la S. Congregació per al Culte Diví.

Sa 7, 7b. 13

Santa Maria es va adherir íntimament al decret diví del vostre amo.

cf Jo 2, 5

Jesucrist, quan va venir al món per dur als homes la pau i l'alegria (cf. Jo 15, 11; 17, 13), va omplir de goig, en néixer, els humils pastors (cf. Lc 2, 10), ressuscitant d'entre els morts va alegrar els deixebles (cf. Jo 20, 20; Lc 24, 41), pujant al cel deixà els apòstols plens d'un goig gran (cf. Lc 24, 52), i seient a la dreta del Pare envià l'Esperit de caritat i de goig a l'Església naixent (cf, Ga 5, 22). L'Església Esposa sempre ha posat en Crist Espòs el seu goig i cada dia l'ha estimat més i més amb una alegria més gran. Quan, per Maria, Jesús va venir fins a nosaltres, l'Església va anar entenent de mica en mica que la benaurada Verge, per la seva col·laboració en l'Encarnació del Verb, era causa, origen o font d'aquesta alegria. S'ha adonat també que la tristesa que Eva va introduir al món amb la desobediència, Maria, amb l'obediència, l'ha convertida en goig. Per això va començar a venerar-la amb aquest títol: «Causa de la nostra alegria.» El culte de la Mare de Déu amb aquest títol s'ha propagat, sobretot, a França i al Canadà (Nôtre Dame de Liesse). El formulari recorda les obres de salvació que Déu ha fet per Crist en l'Esperit Sant i que han dut alegria a la benaurada Verge, a l'Església o al llinatge humà. Celebrem principalment: — l'elecció de Maria, que des de tota l'eternitat «ha rebut el favor de Déu» (cf. Ant intr, cf. Lc 1, 30) i ha estat elegida per Déu com «estatge diví» («Jo vindré per residir dintre teu» [1 Lect, Za 2, 14]), «ciutat de Déu» que «alegren els braços d'un riu» (Ant com, Salm 45 [46], 5); per això ha estat abillada amb «vestits de victòria» com a ciutat-esposa i ha estat coberta amb «mantell de felicitat» (cf. 1 Lect [o], Is 61, 10). Per això trobem tan sovint en aquesta missa paraules que signifiquen alegria: «Alegreu-vos, Verge Maria» (Ant intr, cf. Lc 1, 28); «Crida de goig i estigues de festa, ciutat de Sió» (1 Lect, Za 2, 14); «Salve, alegria del llinatge humà» (All); — el naixement de la Mare de Déu, va «anunciar el goig a tot el món» (Pf); — la visitació de Maria a Elisabet, llavors que la benaurada Verge proferí el càntic de lloança i d'alegria (cf. Salm resp, Lc 1, 46-48.49-50.53-54) i, per l'adveniment del Salvador, l'infant Joan va saltar de goig a les entranyes de la mare (cf. Ev, Lc 1, 39-47); — el Nadal del Senyor, car Déu «omple d'alegria el món amb l'Encarnació» (Co) i el part de Maria «ens va portar la Llum de l'alegria» (Pf), «la salvació i l'alegria» (All); — la resurrecció de Crist; car supliquem Déu que, «per la potència de la resurrecció salvadora mereixem d'arribar al goig que mai no s'acaba» (Pc); — l'assumpció de Maria: «...el seu trànsit gloriós l'eleva fins al cel, on ens espera, sol·lícita, com a mare i germana, perquè fruïm eternament amb ella de la visió de Déu» (Pf).

cf. Lc 1, 28. 30-31

La vida de santa Maria, causa de la nostra alegria.

Salm 45 (46), 5

O bé: Lc 1, 48b-49

La Verge Maria és una dona que excel·leix per la fe, una deixebla que, en la seva persona, resumeix i fa brillar d'alguna manera les veritats cabdals de la doctrina cristiana (cf. LG 65), com a mare que aguanta i protegeix la fe dels fills. Una dona que excel·leix per la fe: Elisabet, mare del Precursor, la proclamà benaurada, perquè va creure l'anunci diví (cf. Lc 1, 45); per la fe va concebre el Fill de Déu, i moguda per la fe va creure que ressuscitava i va esperar la vinguda d'aquell que el Pare havia promès. Una deixebla que resumeix en la seva persona els dogmes de la fe: Maria, com diu el Concili Vaticà II, «tan profundament inserida en la història de la salvació, en certa manera uneix en ella mateixa i reflecteix nítidament els grans misteris de la fe» (Lj G 65); la seva Concepció immaculada mostra la llibertat i la generositat de Déu en l'elecció dels seus instruments de salvació i de gràcia; el seu consentiment a l'obra salvífica de l'Encarnació palesa el sentit i la força de la col·laboració de l'home al designi salvador de Déu; la seva vida santa i la seva condició personal de verge, esposa i mare fa veure allò que serà l'Església, i la seva Assumpció al cel prefigura la glòria futura de l'home. Una Mare que aguanta la /e dels fills: Maria regna gloriosament al cel, actua invisiblement a la terra i mostra als seus fills el camí de la salvació. D'aquí ve que sovint els fidels, quan han mantingut amb perseverança l'amor i el culte a la Mare de Déu, han conservat íntegra la fe, tot i trobar-se privats de qualsevol altre auxili espiritual. Per això la gloriosa Mare de Déu, vencedora de totes les heretgies, calciga les forces de l'error i desemmascara l'engany dels ídols (cf. Hymn. Akathisíos, vv. 111-112; ed. G. G. Meersseman, Der Hymnos Akathistos im Abendland, vol. I, Universitàtsverlag, Friburg de Suïssa 1958, p. 115); ja des de l'antiguitat el poble cristià la invoca com a «protectora de la fe» (Pf). Aquesta missa —en la qual demanem de ser «constants» (So) i «forts en la fe» (cf. Co) i de «seguir a la terra els preceptes de la fe» (Pc)— reprodueix una gran part del formulari que duu per títol: «La mare de Déu del Pilar», Missal Romà; Barcelona. Editorial Balmes Publicacions de l'Abadia de Montserrat (1975), dia 12 d'octubre, pp. 621-623.

cf. Sa 18,3; Ex 13, 21-22

O bé:

Santa Maria, esperança dels fidels i defensa de la fe.

LC 1, 48

El Missale Romanum (ed. 1962) que va vigir fins a la promulgació del Missal segons les normes de la restauració litúrgica del Concili Vaticà II (ed. 1970), en la secció Pro aliquíbus locis (dia 8 de maig, abans 31 de maig), conté una missa Beátae Maríae Regínae sanctórum ómnium et Matris pulchrae dilectiónis (pp. [157-158]). L'expressió «Mare del bell amor» és del Siràcida 24, 24 («jo soc la mare del bell amor, del temor, del coneixement i de la santa esperança») i des del segle X l'empren sovint les misses de la Mare de Déu. Segons la tradició tant de l'Orient com de l'Occident, l'Església, en aquesta missa, celebra el misteri i l'ofici de Maria i contempla amb goig la seva bellesa espiritual. La bellesa és la resplendor de la santedat i de la veritat de Déu, «font de tota bellesa» (cf. Co 2), i és també la imatge de la bondat i la fidelitat de Crist, el més bell «dels fills dels homes» (Co 1; Salm 44 [45], 3). El formulari diu que Maria és «bella» per tres raons: perquè, essent «plena de gràcia» (Ev, Lc 1, 28) i «adornada amb els dons de l'Esperit Sant» (Co 3), «brilla resplendent per la glòria del Fill i l'ornat de les seves virtuts» (Co 2); perquè ha estimat bellament Déu, el seu Fill i tots els homes, això és, amb un amor virginal, esponsalici i maternal; perquè fou bellament participant del misteri de la concepció i del naixement de Crist, així com de la seva mort i resurrecció (cf. Pf), o sia, perquè va acceptar el designi salvador de Déu amb suau fortalesa i amb escaient fidelitat. Per tal de celebrar la bellesa espiritual de Maria, el formulari fa recurs a les figures i imatges bíbliques i patrístiques emprades a la sagrada litúrgia. En la Verge Maria, «tota bella» i «sense màcula» (cf. Salm resp, Ct 4, 7), trobem enlairades fins al cim més alt les virtuts admirables de les dones de l'Antic Testament: la bellesa i l'amor de l'Esposa del Càntic (cf. Ant intr 2, Ct 6, 10; Salm resp); l'honor i la saviesa de Judit (cf. Ant com 1, Jdt 11, 21), i l'esplendor i la gràcia de la Reina, esposa del Rei messiànic (cf. Ant com 2, Salm 44 [45], 3). Ara bé, «el camí de la bellesa» és el camí de la perfecció cristiana; car els fidels que el recorren «amb la benaurada Verge» (cf. So) s'esforcen a «caminar sempre per sendes de justícia» (Pc), i demanen a Déu «que, lluny de la lletgesa del pecat, (esdevinguin) amants de la bellesa espiritual» (Co 3).

O bé: Cf. Cant 6, 10; Lc 1, 42

O bé:

O bé:

Tota bella és Maria.

cf. Jud 11, 19

O bé: Salm 44 (45), 3

El Concili Vaticà II, en acabar la Constitució dogmàtica Lumen Géntium, afirmava que la Mare de Déu «és aquí a la terra, fins que vindrà el dia del Senyor (cf. 2Pe 3, 10), com una torxa radiant d'esperança segura i de consol per al Poble de Déu que peregrina» (LG 68). Aquestes paraules han estat traslladades gairebé literalment al prefaci de la missa de l'Assumpció de Maria al cel (cf. Missal Romà, Pf, 15 d'agost). L'Església considera l'ofici de Maria en la història de la salvació, i per això sovint l'anomena «esperança nostra» (Ant fin «Déu vos salve, Reina i Mare»; Himne de Ld, 8 de desembre) i «Mare de l'esperança» (cf. Himn Of lect 21 de novembre; cf. Sir 24, 24): es felicita pel naixement de Maria, «que fou esperança de tot el món i albada de la salvació (Pc 8 de setembre); medita la seva maternitat salvífica i canta amb veu suplicant: «Portal de vida eterna, / no ens refuseu el prec. / Per vós viu l'esperança / que Eva, pecant, desfeu» (Himn Vp 22 d'agost); en el misteri de l'Assumpció gloriosa, contempla la Verge Maria com «l'esperança certa de salvació», que brilla davant de tots els fidels enmig de «les espines de la vida» (cf. Him Ld, 15 d'agost). El dia 9 de juliol, en algunes Esglésies particulars, se celebra la memòria litúrgica de la Verge Maria, Mare de la santa esperança, sobretot en la Congregació de la Passió de Jesucrist. Del seu Propi de misses (Curia Generális CP, Roma 1974, pp. 21-22) hem tret molts textos d'aquest formulari. En aquesta missa es venera la Mare de Crist: — perquè va mantenir sempre «la virtut de l'esperança» mentre vivia a la terra: en el Senyor «va posar tota l'esperança» (Pf) i «va esperar confiadament, i va concebre per la fe el Fill de l'home que els profetes havien anunciat» (Pf); — perquè, un cop assumpta al cel, va ser «l'esperança dels fidels» (Ant intr); ajuda els qui desconfien (cf. Ant intr), acull els qui cerquen refugi en ella i els restaura i consola (cf. Co 1, Co 2, Ant intr); — perquè brilla per a tots els fills d'Adam com «un senyal d'esperança certa i de consol (Pf, cf. Co 2) «fins que brilli gloriosament el dia del Senyor (Pf).

O bé:

Santa Maria, model d'esperança sobrenatural.

cf. Lc 1, 45

O bé: Tt 2, 12-13

L'exemple de Crist que prega el Pare «perquè tots siguin u» (Ev 2, Jo 17, 21) obliga tots els seus deixebles perquè també ells preguin fervorosament per la unitat dels cristians. L'Església catòlica, flamejant de zel per la unitat dels cristians i àdhuc de tots els homes, prega Déu perquè, amb la intercessió de la Verge Maria «totes les famílies dels pobles es reuneixin com a poble únic de la nova Aliança» (Co). Car l'Església té aquest convenciment: la causa de la unitat dels cristians ateny, en rigor, la funció de la maternitat espiritual de Maria (cf. Lleó XIII, Carta Encíclica Adiutrícem pópuli: AAS 28 [1895-1896] p. 135). Per això Pau VI més d'una vegada va anomenar la Verge Maria «Mare de la unitat» (cf. Insegnamenti di Paolo VI, III, p. 69). El formulari d'aquesta missa celebra Déu primerament com a «font d'unitat i origen de concòrdia» (cf. Co); recorda després l'únic Mitjancer entre Déu i els homes, Jesucrist (cf. 1 Lect [o bé], 1Tm 2, 5), el qual, abans de sofrir la passió, va pregar el Pare pels seus deixebles, perquè fossin consumats en la unitat (cf. Ev 2, Jo 17, 20-26); però també commemora la Verge Maria, que va tenir una part molt eminent en alguns fets de la història de la salvació relacionats amb el «misteri de la unitat»: — en el misteri de l'Encarnació, quan en el seu «si puríssim» el Verb diví «uní la naturalesa divina a la humana» amb un vincle indissoluble (So); — en la maternitat virginal, quan el Fill de Déu «es va escollir una Mare intacta de cos i d'ànima» (Pf), que fos imatge de l'única i indivisa Església-Esposa (cf. Pf); en la passió de Crist, quan Jesús, «aixecat damunt la terra, davant la seva Mare, va reunir en unitat els fills (de Déu) dispersos» (Pf); en la baixada de l'Esperit Sant, quan Jesús que havia tornat al Pare, «va enviar sobre la Verge Maria, que pregava amb els Apòstols, l'esperit de concòrdia i d'unitat, de pau i de perdó» (Pf; cf. Ant intr 2).

Cf. Tob 13, 1

O bé : Cf. Fets 1, 1

Funció de la Verge Maria en el treball ecumènic.

Cf. 1C 10, 17

El títol d'aquest formulari en conté dos que es donen sovint a la Mare de Déu. Tots dos son plens de tendresa i agraden molt els fidels: «Reina de misericòrdia» i «Mare de misericòrdia.» El títol de «Reina de misericòrdia» (cf. Ant intr, Co 2, All) celebra la benvolença, la generositat i la dignitat de la Mare de Déu que, enlairada al cel, dona realitat a la figura profètica de la reina Ester (cf. 1 Lect, Est 4, 17), prega el seu Fill sense parar (cf. Pf) per la salvació del poble, que acudeix a ella amb confiança en les tribulacions i perills. Així la Verge Maria és «Reina clement» (cf. Pf, Pc), que «ha experimentat singularment la misericòrdia (de Déu) i acull tots els qui acuden a ella» (Pf); per això la saludem amb tota raó «com a consol dels penitents i esperança dels infortunats» (Ant intr). Amb el títol de «Mare de misericòrdia» (cf. Co 1, Pf, So), que sant Odó (t942), abat de Cluny, segons que es creu, donà a Maria per primera vegada (cf. Vita Odónis I, 9: PL 133, 47), donem un culte adient a la Mare de Déu per haver-nos engendrat Jesucrist, misericòrdia visible del Déu misericordiós i invisible, i perquè és la mare espiritual dels fidels, plena de gràcia i de misericòrdia. Diem a la Verge Maria «Mare de misericòrdia —com afirma sant Llorenç de Bríndisi—, és a dir, misericordiosíssima, Mare clementíssima, Mare plena de tendresa i d'amor» (Mariále, Sermo secúndus super «Salve Regina», III: Ópera ómnia, I, Ex Offic. Typográphica Seminárii, Pàdua 1928, p. 391). La Mare de Jesús, entronitzada al cel, presenta al Fill les necessitats dels fidels, tal com llavors que era a la terra, va pregar pels esposos de Canà (cf. Ev, Jo 2, 1-11). En el formulari de la missa celebrem la Verge Maria com a: — profetessa que proclama la misericòrdia de Déu (cf. Ev, Lc 1, 39-55). Així, en el càntic del «Magníficat» lloa dues vegades Déu misericordiós: «L'amor que té als qui creuen en ell s'estén de generació en generació»; «Ha protegit Israel el seu servent; s'ha recordat del seu amor» (Lc 1, 50.54) (cf. Ant com 2). Per això els fidels desitgen «cantar sempre amb la Verge Maria la misericòrdia de Déu» (Pc); — dona que experimentà la misericòrdia de Déu d'una manera singular: «Aquesta és la Reina clement que ha experimentat singularment la misericòrdia (de Déu) i acull tots els qui acuden a ella» (Pf). Aquestes paraules del Prefaci semblen un ressò d'allò que Joan Pau II ha dit de la benaurada Verge: «Maria... d'una faisó absolutament extraordinària —com ningú més— va conèixer la misericòrdia... va experimentar d'una manera extraordinària la misericòrdia» (Carta encíclica Dives in misericórdia, 9: AAS 72 [1980] pp. 1208. 1209).

O bé:

Santa Maria, reina de pietat i mare de misericòrdia.

Lc 6, 36

O bé: Lc 1, 49-50

L'any 1744 Benet XIV (t 1758) va concedir que el dissabte abans del tercer diumenge de novembre la Congregació de Clergues Regulars de sant Pau (Barnabites) poguessin celebrar a Roma, a l'església de sant Carles —dita vulgarment «ai Catinari»— la missa de la Mare de Déu amb el títol de «Mare de la Divina Providència.» També molts altres Instituts religiosos celebren piadosament aquesta memòria. Amb aquest títol celebrem l'ofici que Déu, «que és infal·lible en els seus designis» (Co), encarregà a la Verge Maria perquè fos: — Mare benigníssima de Crist (So), car «amb un do de la providència, la Verge Maria... va infantar el Salvador del món» (Pf); — Mare provident dels homes «que Crist li confià des de la creu» (Pf); — servidora amorosa (Pf); per tal com, a Canà de Galilea, va pregar el Fill pels esposos (cf. Ev, Jo 2, 1-11; cf. Pf) i «ara com a Reina asseguda a la dreta del Fill, auxilia l'Església en totes les seves necessitats (Pf). Per tant, diem que Maria és «Mare de la divina providència» perquè Déu, providentíssim, ens l'ha donada com a mare que, amb la seva intercessió, ens proveeix de béns celestials. Tal com feia Déu amb el poble escollit, que no l'oblidava (cf. Ant intr, Is 49, 15), ans el consolava com si mare li fos, també la Verge Maria s'apiada de nosaltres (cf. Ant intr), ens és intercessora (cf. Co, So, Pc), socorre l'Església en les necessitats (cf. Pf) i ens ample de consol (cf. 1 Lect, Is 66, 10-14). D'aquí ve que els fidels, protegits amb el patrocini tan valuós de Maria, trobin «la gràcia quan és l'hora» (So; cf. He 4, 16) i, d'acord amb el precepte del Senyor, «cercant per damunt de tot» el Regne de Déu i la seva justícia, «no ens manquin els auxilis temporals» (Pc, cf. Mt 6, 33). Molts dels textos d'aquesta missa son del volum Missae propriae, Curia Generális Clericórum Regulárium Sancti Pauli, Roma 1981, pp. 60-76.

Is 49, 15

Santa Maria, mare provident i piadosa.

cf. salm 86 (87), 3; Lc 1, 49

La sagrada Escriptura presenta com un «consol de Déu» aquells fets amb què Déu, omnipotent i misericordiós, ajuda el seu poble en l'opressió o l'exili. Ara, el suprem consol de l'home és Crist, aquell que, en venir la plenitud del temps, el Pare va enviar al món a curar els cors adolorits (cf. Lect, Is 61, 1-3.10-11). Però també, amb molta raó, donem culte a la Verge Maria bo i donant-li el nom de «Mare de consol» o «Consoladora dels afligits.» És per ella que Déu «va enviar al seu poble el consol que és Jesucrist» (Co). Ella, quan al peu de la creu de Jesucrist suportava dolors extrems, va aconseguir de sobres la benaventurança evangèlica promesa als qui ploren (cf. Ev 1, Mt 5, 5). I, quan el Senyor la consolà amb la resurrecció de Jesús, també ella esdevingué capaç de consolar els seus fills en qualsevol tribulació que es trobin (cf. Ant intr, 2C 1, 3-5). Després de l'Ascensió de Crist, «quan pregava amb els Apòstols, va demanar fervorosament i va esperar amb confiança l'Esperit de consolació i de pau» (Pf, cf. £v 2, Jo 14, 15-21.25-27). I, ja assumpta al cel, no para d'intercedir amb afecte maternal a favor dels homes afligits per la desgràcia. Per això llegim en la Constitució del Concili Vaticà II sobre l'Església: «La Mare de Jesús... és com una torxa radiant d'esperança segura i de consol per al Poble de Déu que peregrina» (LG 68). La Verge Maria és venerada amb el títol de «Mare de consol» o «Consoladora dels afligits» en molts de llocs, sobretot a la ciutat de Torí (dia 20 de juny), on té dedicat un santuari famós, i també en moltes famílies religioses, entre les quals destaquem l'Orde de sant Agustí i l'Institut dels Missioners de la Consolata fundat pel servent de Déu Josep Allamano (t 1926).

cf. 2C 1, 3

Santa Maria, rebut el consol de Déu, esdevé consoladora dels homes.

cf. Salm 86 (87), 3.7

L'Església sovint ha experimentat l'auxili poderosíssim de la Mare de Déu enmig de les persecucions amb què l'han afligida els enemics de la fe cristiana. Ja des dels primers segles de l'era cristiana, hi ha hagut el costum d'invocar la Verge Maria amb el títol d'«Auxili dels cristians» en les tempestes de les persecucions. Quan el Papa Pius VII (t 1823), foragitat de la Seu de Pere per la força de les armes, es trobava pres i sota vigilància rigorosa i l'Església universal implorava fervorosament a favor d'ell l'auxili de Maria, va esdevenir-se inesperadament l'alliberament del Papa i el seu restabliment al soli pontifici amb la seva tornada a Roma el 24 de maig de 1814. Llavors Pius VII va manar que se celebrés perpètuament a Roma, el 24 de maig, una festa en honor de la Mare de Déu amb el títol d'«Auxili dels cristians», per commemorar l'aniversari del seu feliç retorn a la ciutat de Roma. Aquesta festa se celebra en moltes Esglésies particulars i en molts Instituts religiosos, sobretot a la Societat de sant Francesc de Sales, fundada per sant Joan Bosco (t 1888). La primera lectura d'aquesta missa recorda la gran lluita que, per designi diví, va desenrotllar-se al començament del llinatge humà entre la Dona i la Serp. Car es pot llegir: — o bé Gn 3, 1-6.13-15, on ressonen les paraules amenaçadores de Déu a la Serp i el primer anunci de la futura victòria del Fill de la Dona: «Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d'ella. Ell t'atacarà el cap, i tu l'atacaràs al taló» (v. 15); — o bé Ap 12, l-3a.7-12ab.17, on es descriu profèticament la batalla del gran drac o la serp antiga (cf. vv. 3.9) contra la Dona vestida de sol i coronada de dotze estrelles (cf. v. 1) i contra «la resta dels descendents de la dona, que guarden els manaments de Déu i mantenen ferm el testimoniatge de Jesús» (v. 17), això és, contra l'Església representada amb la figura de la Verge Maria. La lectura de l'Evangeli (Jo 2, 1-11) recorda l'auxili que la Mare de Déu sense parar aporta a l'Església —significada pels deixebles que creuen en Jesús (cf. v. 11) i pels convidats al banquet nupcial—, sia encoratjant la fe dels cristians, sia ajudant-los en llurs necessitats. Els Textos eucològics celebren Déu, que ha fet de la Verge Maria «la Mare del seu Fill estimat» (Co) i «la Mare i l'auxili del poble cristià» (Co, Pf), «a fi que, amb la seva protecció, lluiti intrèpidament el combat de la fe, es mantingui ferm en la doctrina dels Apòstols i avanci segur entre les tempestes del món» (Pf; cf. Co, So). Els textos d'aquesta missa, llevat del Prefaci, han estat trets, amb alguns canvis, dels Própriis missárum de la Societat de sant Francesc de Sales (Typis Polýglottis Vaticánis 1974, pp. 35-40) i de la Congregació de Clergues Regulars de sant Pau (Curia Generális, Roma 1981, pp. 25-29).

cf Judit 13,19

Santa Maria, mare i auxili del poble cristià.

Deut 10, 21a

Entre les famílies religioses dedicades amb un vincle especial al culte de la Mare de Crist, cal esmentar l'Orde de la Mare de Déu de la Mercè, fundat per sant Pere Nolasc (t 1256), amb el propòsit de redimir els cristians captius, l'any 1218 a Barcelona, després de consultar-ho a sant Ramon de Penyafort (t 1275) i a Jaume I (t 1276), rei d'Aragó. És a Aragó i Catalunya on es venera principalment la Mare de Déu amb el títol de «la Mercè», i també en moltes regions de l'Amèrica llatina. El formulari té en compte la finalitat per la qual fou instituït l'Orde mercedari, i així celebra, en primer lloc, el Crist «redemptor dels homes» (Coj: ell, «amb el seu sacrifici... ens va guanyar la veritable llibertat de fills» (Co). Després recorda la Verge Maria, que, perquè és l'esclava del Senyor (cf. Lc 1, 38) totalment dedicada a l'obra redemptora del Fill (cf. LG 56), amb tot el dret s'anomena «dispensadora dels fruits de la redempció» (Pf). En la missa celebrem la Verge Maria perquè és: — la nova Judit, car, si la Judit antiga va alliberar el poble del setge d'Holofernes amb fermesa i coratge, també Maria, lluitant contra la serp antiga, ha estat beneficiosa per al poble d'Israel i per a tota l'Església (cf. 1 Lect, Jdt 15, 8-10; 16, 13-14); — la profetessa de la redempció d'Israel: Maria, veu del seu poble, va glorificar el Senyor, que es recordava de la seva misericòrdia, acollia Israel i el redimia de l'esclavitud del pecat (cf. Ant intr, Lc 1.46a.54-55a); — l'associada a la passió de Crist, perquè la Verge Maria, «en la humilitat del bressol, va assistir el Fill com a mare amantíssima i, dreta al peu de la creu, com a col·laboradora fidel» (Pf); és just, per tant, que hom hagi escollit com a lectura evangèlica el text de Joan que fa referència a Maria dreta al peu de la creu del Senyor (Ev, Jo 19, 25-27); — la Mare piadosíssima que Déu ens ha donat misericordiosament (cf. Pc) i «que sempre té cura, amb caritat maternal, dels germans del seu Fill que passen necessitat, perquè, romputs els grillons de qualsevol captivitat, frueixin d'una plena llibertat del cos i de l'ànima» (Pf); — la nostra advocada (Pf) i l'advocada celestial (Pc), perquè, «assumpta a la ciutat celestial» (Pf), Maria intercedeix constantment per nosaltres. Els textos d'aquesta missa son trets del Proprium missárum Órdinis beátae Maríae Vírginis de Mercéde, Curia Generalis Ordinis, Roma 1976, pp. 26-28.50.

Lc 1, 46a. 54-55a

Santa Maria, mare del Redemptor i cooperadora de la redempció.

Jo 2, 5

La «salvació de Déu» ateny tot l'home: el cos, l'ànima i l'esperit, quan peregrina per la terra i, principalment, quan arriba a ser ciutadà del cel. Per la salvació de Crist obrada en l'Esperit Sant, la condició de l'home es transforma: l'opressió es converteix en llibertat, la ignorància en coneixement de la veritat, la malaltia en salut, la tristesa en goig, la mort en vida i la servitud del pecat en participació de la naturalesa divina. Tanmateix és impossible que l'home, en aquest món, assoleixi la salvació perfecta. La seva vida és subjecta al dolor, a la malaltia i a la mort. La veritable «salvació de Déu» és el mateix Jesucrist, que el Pare va enviar al món com a Salvador de l'home i com a metge dels cossos i de les ànimes, com la litúrgia l'anomena, bo i fent-se ressò d'unes paraules de sant Ignasi d'Antioquia (cf. Ad, Ephesios VII, 2; SCh 10, p. 74). Crist, durant els dies de la seva vida temporal, mogut per la misericòrdia, va guarir molts malalts i els deslliurà també sovint de la ferida del pecat (cf. Mt 9, 2-8; Jo 5, 1-14). Però també la benaurada Verge, Mare que és del Crist, Salvador dels homes, i Mare dels fidels, acudeix amb molt d'amor a posar remei a les misèries dels seus fills. Per això els malalts van a trobar-la sovint —amb pelegrinatges freqüents als seus santuaris—, a fi de rebre la salut per la seva intercessió. Són innombrables els testimonis que tenim, en els santuaris marians, d'aquesta confiança dels malalts en la Mare de Crist. Entre els títols amb què els fidels malalts veneren la Mare de Déu tenim, sobretot, el de «Salut dels malalts», que els religiosos de la Congregació de Regulars Servidors dels Malalts han contribuït molt a propagar. A l'església de santa Magdalena que aquests religiosos tenen a Roma es venera una imatge famosa per la devoció dels fidels i pels miracles. En la litúrgia de la paraula es llegeix el càntic d'Isaïes sobre el «Servent del Senyor» (1 Lect, Is 53, 1-5.7-10): ell «portava les nostres malalties» i havia «pres damunt seu els nostres dolors» (v. 4), «les seves ferides ens curaven» (v. 5). L'assemblea dels fidels respon beneint el Senyor, «que guareix de tota malaltia» (Salm resp, 102 [103], la.3b). En la lectura evangèlica, es llegeix la perícopa lucana sobre la visita de Maria a la seva cosina Elisabet (Ev, Lc 1, 39-56), perquè els fidels tinguin present la Verge llavors que, plena de fe i lloant la misericòrdia de Déu, va anar de pressa a veure la Mare del Precursor, i així es moguin a imitar la diligència de la Mare de Déu en la cura que cal tenir dels germans i les germanes malalts. En la litúrgia eucarística glorifiquem Déu Pare, que ha donat la Verge Maria com a patrona i model als fidels que sofreixen malaltia. Maria, ben cert, és: — patrona, perquè, «brilla com un signe de salut i d'esperança indefallent per als malalts que imploren el seu patrocini» (Pf); — model, ja que la Mare de Déu «és, per als qui la contemplen, un exemple d'ànima lliurada perfectament a la voluntat de Déu i identificada del tot a Crist» (Pf). La celebració de la missa en honor de la Verge Maria «Salut dels malalts» i la súplica de la seva intercessió per aconseguir la salut del cos equival a la celebració d'un moment especial de la història de la salvació, el coronament acabat del qual tindrà lloc quan, en l'adveniment gloriós del Crist, «el darrer enemic desposseït serà la mort» (1C 15, 26) i els cossos dels justos ressuscitaran incorruptes. Els textos d'aquest formulari, llevat del Prefaci, son els de la missa de la Mare de Déu amb el títol de «Salut dels malalts» que trobem en el Proprium missárum Órdinis Ministrántium infírmis, Typis Polyglóttis Vaticánis 1974, pp. 14-15.27-30.

cf. Salm 34 (35), 3; Jo 2,3

Santa Maria brilla com un signe de salut per als malalts.

Salm 117 (118), 14

Per la unió tan íntima i estreta amb el seu Fill, «Príncep de la pau» (cf. Aní intr, Is 9; 6), la Verge Maria és venerada cada dia més com a «Reina de la pau.» En alguns Calendaris d'Esglésies particulars i d'Instituts religiosos trobem la memòria de la Mare de Déu «Reina de la pau.» És ben escaient de recordar que Benet XV, l'any 1917, en plena guerra, va manar que s'afegís la invocació «Reina de la pau» a la Lletania Lauretana. En aquesta missa recordem que la Mare de Déu col·labora a la reconciliació o a la «pau» entre Déu i els homes realitzada per Jesucrist: — en el misteri de l'Encarnació, perquè la humil esclava del Senyor «en rebre el missatge de Gabriel va concebre en el seu si virginal el príncep de la pau» (Pf; cf. Ev, Lc 1, 26-38), aquell que «ens ha retornat la pau i ha reconciliat en ell mateix el cel i la terra» (Ant com); — en el misteri de la passió, perquè «la mare fidel es mantingué ferma al peu de la creu, on el Fill, per a la nostra salvació, posà pau, amb la seva sang, a tot l'univers» (Pf); — en el misteri de la Pentecosta, «la servidora de la pau que, pregant amb els Apòstols, espera la promesa del Pare, l'Esperit d'unitat i de pau, de caritat i de goig» (Pf); En celebrar la memòria de la Verge Maria, Reina de la pau, l'assemblea dels fidels prega Déu perquè, amb la intercessió de Maria, l'Església i tota la família humana rebin: — l'esperit de caritat: «i viurem units sempre per la caritat fraterna» (Co); «Concediu-nos, Senyor, l'esperit de caritat» (Pc); — els dons de la unitat i de la pau: «Concediu a la vostra família els dons de la unitat i de la pau» (So); «així formarem una sola família en la pau» (Co); «Que fomentem eficaçment entre nosaltres la pau que Crist ens va deixar» (Pc); — un temps tranquil: «Concediu als nostres temps la tranquil·litat tan desitjada» (Co). Els Textos eucològics d'aquesta missa, llevat del Prefaci, son del fascicle Proprio delle messe per le diocesi di Savona e Noli, Tipografia Priamar, Savona 1978, p. 17.

cf. Is 9, 6

La Mare de Crist, servidora i reina de la pau.

El darrer formulari d'aquesta Col·lecció de misses de la Mare de Déu celebra la Verge Maria en la seva acció d'acompanyar el Poble de Déu mentre fa camí cap a la pàtria del cel. El sentit escatològic és inherent a tota celebració eucarística, però resulta extraordinàriament palès en aquesta missa. Car l'assemblea dels fidels que la celebra contempla «la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s'engalana per al seu espòs» i sent la veu del Senyor que diu des del tron del cel: «Jo faré que tot sigui nou» (cf. 1 Lect, Ap 21, 1-5a). Aquesta futura condició de l'Església ja s'ha realitzat en la Mare de Déu, Esposa i Verge, sense taca ni arruga (cf. Ef 5, 27). Els fidels, doncs, pugen contents «a la casa del Senyor», on per sempre més confessaran el seu nom (cf. Salm resp, Salm 121 [122], 1-2.3-4.8-9); i reben l'avís de vetllar sense peresa en espera de l'Espòs que ve i de sortir a rebre'l amb les torxes enceses, per tal que se'ls obri la porta i puguin ser admesos a les noces (cf. Ev, Mt 25, 1-13). En la missa se celebra, en primer lloc, Crist, el Senyor, que el Pare ha posat amorosament «com a porta de salvació i de vida» (Co; cf. Jo 10, 7). Jesús és, en efecte, «la porta del perdó» (Pf), a través de la qual tenim a l'abast «les portes de la ciutat celestial» (Co). La metàfora de la «porta», del «portal» o del «llindar», ja des d'aquella època que coneixem com la de l'Església dels sants Pares, ens indica la Verge Maria i ens il·lustra el seu ofici de nova Eva, o la seva maternitat virginal, o la seva intercessió suplicant a favor dels fidels. Amb aquest formulari celebrem a Maria com a: — Eva innocent, que amb la humilitat i la fe venç la supèrbia i la incredulitat de la primera dona i obre tot allò que ella havia tancat: «la Verge humil, que per la seva fidelitat, ens va obrir la porta de la vida eterna, que Eva per la seva incredulitat ens va tancar» (Pf); «Per vós, Verge Maria, s'han obert les portes del paradís, que Eva havia tancat» (cf. All); — Mare virginal de Crist, car per la seva maternitat Maria és «noble porta de la vida per la qual vingué la salvació del món, Jesucrist Senyor nostre» (So); és la «porta refulgent del cel» a través de la qual «ha brillat el Crist, llum del món» (Ant com); és «la Verge que porta el Verb de Déu», «porta del paradís» per a nosaltres», i és aquella que ha dut «Déu per al món» i ens «obre el cel» (Ant intr); — veu suplicant d'intercessió (cf. Pf), perquè l'Església no dubta que «a través de la benaurada Verge Maria, de la qual vingué al món el Salvador, ens davallen els dons de la gràcia celestial i se'ns obre la porta feliç del cel» (Pc).

Santa Maria ens obrí la porta que Eva tancà.