Paola, un petit nucli urbà del regne de Nàpols. De ben petit va ser educat pels seus pares en un ambient profundament cristià. Una malaltia va amenaçar la seva vista, però els seus pares el van oferir a sant Francesc d’Assís, i el miracle es va obrar. Després d’això, agraït i complint el vot que havia fet, es va vestir d’oblat i es va recloure en el convent franciscà de San Marco Argentano, on va perfeccionar el seu coneixement de la vida franciscana, que el va marcar profundament. Després d’un any d’oblació va fer un pelegrinatge pels llocs franciscans d’Umbria. Quan va tornar, se’n va anar a viure en una cova a prop de Paola i es va posar a viure molt pobrament: menjava les herbes del camp i bevia aigua d’un rierol. Al cap de cinc anys se li van ajuntar altres persones, que també van construir petites cabanes al voltant de la seva. Tots ells eren pobres i incultes com ell. De mica en mica es van anar organitzant altres comunitats i fundacions. El seu objectiu era socórrer materialment i moralment unes poblacions abandonades en tots els sentits, davant les quals desplegava un fecund apostolat social mitjançant la caritat, que va ser la característica del nou orde religiós que es va anomenar Charitas. També es va fer pregoner del missatge de penitència evangèlica, compendiada en l’abstinència absoluta i perpètua sancionada per un vot solemne. Va ser un remei molt eficaç contra el relaxament que hi havia durant el segle XV. La croada penitencial dels «mínims», que és el nom amb què després es va conèixer el seu orde, va donar molt bons fruits. Es va distingir per un do tan gran de fer miracles, que formen com una trama de tota la seva vida. L’oració i la contemplació, mantenint contacte amb la gràcia, van fer de la seva vida un acte continuat d’adoració al Pare. No va ser un prevere, però sí un autèntic reformador, que va saber imprimir en la seva activitat una tonalitat marcadament social, sobretot contra l’abús de les autoritats sobre els pobres i oprimits. La seva fama de miracler el va portar a la cort de Lluís XI de França. Allí, a més d’aconseguir que el rei més insolent de l’època es convertís en una persona comprensiva, va treballar per la pacificació i salvació d’Europa. Va ser conseller de Carles VIII i Lluís XII en moments històrics decisius per al regne. Va ser, com ho havia estat a Itàlia, el defensor dels oprimits. També va intervenir en la vida política i militar espanyola, oferint nous perfils a la catolicitat de la seva missió, per tal de combatre els assalts de l’islam. Juntament amb els seus ermitans van movilitzar les forces imponderables de les seves oracions, sacrificis i consells a favor de les armes cristianes. Va morir el 2 d’abril de 1507, un Divendres Sant.

Va néixer a València el 23 de gener de 1350. El 5 de febrer de 1367 va ingressar en l’orde dels dominics. Després de ser ordenat prevere, va alternar l’estudi i l’ensenyament de la filosofia i la teologia en els convents de Lleida i Barcelona. També va anar a estudiar teologia a Toulouse. Quan va tornar a València, va alternar les seves tasques de docència amb les d’escriptor, predicador i conseller. Malgrat tot el seu dinamisme, mai no va deixar la pràctica de les observances conventuals, accentuant cada dia més l’estudi i la pregària. En el cas del cisma d’Occident, Vicent Ferrer es va decantar pel papa Climent VII, al qual va succeir Pere de Luna amb el nom de Benet XIII, que va reclamar sant Vicent al seu costat, a Avinyó i li va atorgar el títol màxim de mestre en sagrada teologia. En contacte amb les realitats d’Avinyó va caure malalt, i després de la malaltia la seva causa era propugnar la integritat de l’evangeli en la unitat de l’Església. Sant Vicent va deixar, doncs, Avinyó i va quedar sotmès a l’obediència immediata al mestre general del seu orde, i va sortir a recórrer camins i ciutats europees per portar a tots els homes el missatge de la paraula de Déu. En una època en què l’oratòria sagrada es ressentia de la ineficàcia, per l’afany de predicar al poble sermons avorrits molt pobres en continguts, la paraula de Vicent abrusava i il·luminava. El seu domini absolut de les Sagrades Escriptures li servia per encarnar l’aplicació d’un fet concret o d’una circumstància real del seu temps. A l’escolta de la seva veu les enemistats públiques cedien a la pau, els pecadors es penedien, els famolencs de perfecció el seguien arreu donant-li suport… L’auditori dels seus sermons era sempre de multituds, fins al punt que, com que les esglésies resultaven petites, va haver de predicar a les places. Els últims trenta anys de la seva vida la predicació va condicionar el seu horari de treball. Dedicava cinc hores al descans, i el temps que li quedava l’invertia en la pregàries i les atencions exclusives dels seus deures ministerials. Els seus menjars eren molt sobris. Anava d’una ciutat a l’altra sempre a peu. Va intervenir en el Compromís de Casp a favor de Ferran d’Antequera, i també en la conclusió del cisma d’Occident. El 5 d’abril de 1419 va morir amb fama de taumaturg.

Als setze anys ja va entrar a formar part del capítol de la Catedral de Reims. Es caracterizava per la seva modèstia, discreció i enginy. En aquell temps no era un requisit necessari ser prevere per poder ser capitular, però ell volia ser capellà. Va haver de deixar el Seminari a causa de la mort dels seus pares, per la qual cosa es va haver de fer càrrec dels seus sis germans. Ell, però va continuar preparant-se per al presbiterat. El 9 d’abril de 1678 va ser ordenat prevere. Al cap de pocs dies va morir el seu director espiritual, Nicolas Roland, que l’havia nomenat marmessor seu. Això volia dir tirar endavant la Congregació de Germanes del Nen Jesús, cosa que va fer, i fer-se càrrec dels infants abandonats. El 15 d’agost de 1679 es va obrir l’escola de Sant Maurici. Per fer-se càrrec dels nens de l’escola es va constituir un primer grup de mestres, als quals va buscar una casa propera a la seva per poder viure reunits. De mica en mica va anar incorporant els mestres a la seva vida, fins al punt que els seus germans es van sentir ofesos d’haver de compartir esdeveniments familiars amb aquells humils mestres, tant que al final Joan Baptista va abandonar la seva casa i se’n va anar a viure amb els mestres. De mica en mica van anar arribant més mestres i es van obrir noves perspectives. Per poder viure coherentment amb els mestres va renunciar a la canongia i a la seva fortuna personal, i va repartir tots els seus diners entre els pobres. Així no hi havia diferències entre la seva situació i la dels mestres. El 27 de maig de 1684 van fer els primers vots de la nova congregació dotze deixebles seus. Era la primera vegada en la història que naixia un institut exclusivament de germans que renunciaven explícitament al presbiterat. L’Institut va ser una autèntica revolució en el terreny de la pedagogia. A Joan Baptista de La Salle li correspon el títol de fundador de les Escoles Normals, perquè sempre va considerar un complement molt important del seu institut la formació de mestres seglars. París va veure amb estupefacció com van canviar els nens en mans dels germans. Però això no volia dir que no vinguessin temps dolents, perquè van patir les enveges dels mestres tradicionals, que els volien fer tancar les escoles, i fins i tot de part del clergat, que no veien amb bons ulls la seva manera d’educar. Els germans, però, mai no van desistir. El 16 de maig de 1717, en una reunió dels principals germans, van fixar les regles de la Institució i va ser elegit un nou superior. Ara ja podia marxar d’aquest món tranquil. Va morir el 7 d’abril de 1719, Divendres Sant, als seixanta-vuit anys. El 18 de juliol de 1888 va ser beatificat, i el 24 de maig de 1900 canonitzat.

Va néixer a Szczepanow, a prop de Cracòvia, el dia 26 de juliol de 1030. Els seus pares, de família noble, eren molt austers i pietosos i molt estimats per les seves virtuts. Estanislau va rebre una bona educació tant moral com intel·lectual. Va ser ordenat prevere pel bisbe de Cracòvia, i el 2 de febrer de 1072 va ser elegit bisbe d’aquesta seu. La seva grandesa va consistir a saber viure i realitzar l’ideal de la religió catòlica: «Christianus sum». Aquest ideal el va fer home de gran virtut, fundada en la confiança en Déu, que per honorar-lo, per la veritable religió, per la justícia, per la llibertat i salvació del seu poble, va arribar a despreciar totes les penes, dificultats, creus i sofriments, guardant sempre en els moments més importants i durs de la seva vida l’equilibri del seu esperit, una fervorosa pietat i una ànima inquebrantable. Era, en una paraula, un home seriós i de veritable santedat. El rei polonès d’aquell temps, Boleslau, a causa dels seus èxits polítics i militars, es va creure que li estava permès tot, i es va manifestar totalment amoral, cometent abusos que clamaven el cel. Estanislau, en veure això, no va poder callar, va amonestar al rei i li va demanar que canviés de conducta. Ho va fer d’una manera paternal i pacífica, sense ira i sense faltar-li el respecte, però l’efecte que va produir va ser el contrari, i el rei personalment el va matar un dia que deia missa en una església dels afores de la ciutat. Havia governat la diòcesi durant vuit anys. El dia 17 de setembre de 1253 va ser canonitzat pel papa Innocenci IV.

Va convocar un concili al Laterà que va reunir més de cent bisbes i on van condemnats els patriarques ortodoxos de l’imperi Bizantí. L’emperador Constant II va reaccionar enviant una expedició a la ciutat de Roma per capturar-lo. Va ser dut a Constantinoble, jutjat i condemnat a mort, pena que se li va comutar per l’exili. Morí exiliat a la ciutat del Quersonès, abandonat pel clergat de Roma. Va ser enterrat a Constantinoble i més tard les seves despulles van ser traslladades a l’església de San Martino in Monti, a Roma. Tant l’església catòlica com la ortodoxa el van considerar un màrtir i va ser canonitzat.

Era fill del sobirà del domini visigòtic a la península Ibèrica Leovigild, i quan aquest últim va quedar com a únic sobirà a tota la península, va associar al govern del regne Hermenegild i el seu germà Recared. Es va casar amb Ingunde, neta de Godsuinta, la segona dona de Leovigild. Tant Leovigild com Godsuinta eren arrians, i també Hermenegild, però no la seva dona. De mica en mica van anar empitjorant les relacions amb Godsuinta, que pretenia que la noia abandonés el catolicisme. Hermenegild, però, n’estava profundament enamorat. La situació va arribar a ser tan tensa que es va arbitrar el recurs que el nou matrimoni s’instal·lés a Sevilla i abandonés Toledo. A Sevilla Hermenegild va destacar com a governant amb categoria de representant reial i no com a sobirà independent. Coincidint amb aquest allunyament de Toledo, el seu pare va incrementar la política religiosa d’unificar en la religió arriana tots els seus súbdits, per aconseguir la fusió de gots i hispanorromans (la majoria d’aquests últims eren catòlics). Un concili de bisbes arrians celebrat a Toledo va facilitar el pas a l’apostasia. Hi va haver defeccions abundants, fins i tot d’alguns bisbes catòlics. Hermenegild, per la seva part, envoltat d’una cort addicta, va veure renéixer la pau domèstica, i la seva dona va poder professar lliurement el catolicisme. L’arribada d’Hermenegild a Sevilla va coincidir amb el pontificat de sant Leandre. Gràcies al tracte amb aquest bisbe i a les reiterades insinuacions de la seva esposa, Hermenegild va anar penetrant en l’autèntica revelació cristiana i coneixent la falsedat de la secta arriana, tan aliena a la doctrina cristiana, i va abjurar de l’arrianisme i es va fer batejar en la fe catòlica amb el nom de Joan. La persecució contra els catòlics desencadenada per Leovigild anava avançant, i Hermenegild va haver de negar-se a la fidelitat al monarca, el seu pare, quan aquest el va reclamar perquè lluités a favor de l’arrianisme. Leovigild cada vegada anava guanyant més adeptes i més territori, fins al punt que Hermenegild, perduda la seva causa, es va haver d’acollir a l’asil d’una església, d’on l’en va treure el seu germà Recared amb la promesa que si es lliurava conservaria la vida. Després d’això va ser empresonat a València, i després d’haver fugit va ser empresonat novament a Tarragona. Aquí van tornar a insistir-li que abjurés del catolicisme i tornés a abraçar la religió arriana, però ell es va manternir ferm en la fe catòlica i es va negar a rebre la comunió de mans d’un bisbe arrià, l’any 585. A conseqüència d’aquesta negativa va ser assassinat al calabós.

Qui no ha vist la pel·lícula Molokai? Molokai és l’illa on el pare Damià, religiós dels Sagrats Cors va ser enviat pels seus superiors. Ell va demanar ser el primer a anar-hi, després de la visita que va fer el vicari apostòlic a l’illa, on va quedar consternat de la situació en què vivien aquella gent. Molokai era l’illa on enviaven els leprosos. Allí va arribar el pare Damià el 10 de maig de 1873, i abans havia servit durant uns deu anys en diferents missions: a l’illa de Puna i després, durant 8 anys, a la de Hohala. Molokai era l’illa dels horrors, allí vivien els leprosos sense cap mena de cura, en arribar-hi el pare Damià la cosa va començar a canviar i la seva fama es va estendre per tot Europa i Amèrica. Ell ignorava la fama que tenia la seva missió, però aquest fet va fer que la gent fos generosa en donatius i material sanitari que va anar arribant a l’illa per mitjà de la seva congregació. Va fer una gran tasca humanitària i religiosa, va arreglar la desavinença de la gent, entre ells alguns s’odiaven; es va preocupar de la neteja i la sanitat, va instruir la gent en el catecisme, es va donar de manera integral, sense deixar per un moment les seva obligacions de religiós. No va poder sortir de l’illa, per ordre de les autoritats, ni hi podia anar ningú a no ser que fos per a quedar-s’hi. El pare provincial va haver de confessar-lo sense baixar del vaixell, ja que ho va prohibir el capità. El pare Damià va viure heroicament i va morir leprós com aquells a qui va servir. Del leprós pecador, com ell deia, perquè es va poder confessar ben poques vegades, els seus germans van dir que va compartir els sofriments i va aguantar els seus dolors. A imatge de Crist, es va fer solidari de tots els qui va servir.

De la vida del sant no se’n tenen dades històriques, solament referències biliogràfiques, com són les Acta Sanctorum (segle V), el Georgslied (segle XI) o els escrits de Jacopo da Varazze (La Llegenda Àuria, segle XIII). La tradició el fa fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia destinat a Diòspolis, actual Lod (Israel). Allà es casà amb una jove local, anomenada Policromia, i tingueren un fill; Georgius (Jordi). Quan va arribar a la majoria d’edat, Jordi s’allistà a l’exèrcit romà, tot seguint els passos del seu pare. Quan comptava trenta anys, el destinaren a Nicomèdia com a tribú i entrà a formar part de la guàrdia personal de l’emperador Dioclecià. El 303, l’emperador ordena una persecució contra els cristians però el tribú Jordi es nega a actuar. Interrogat, els comunica que era cristià. Dioclecià va ordenar la seva tortura; fou encadenat a una roda d’espases i posteriorment, decapitat. La tradició comenta que l’esposa de l’emperador, Alexandra, i Atanasi -un sacerdot pagà-, es convertiren al cristianisme veient l’exemple de Jordi, i poc després també foren martiritzats. El cos del màrtir Jordi fou traslladat a Diòspolis. Damunt la tomba, pocs anys després Constantí I hi feu edificar una església en honor seu, seguint els consells d’Eusebi de Cesarea. El 494 fou santificat pel papa Gelasi I. Sant Jordi és el patró de diverses nacions i territoris, entre els quals hi ha Anglaterra, Aragó, Catalunya, Geòrgia, Etiòpia, Bulgària, Portugal, etc. A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge ja és esmentat a principis del segle XI. La tradició catalana (Costumari d’Amades i Les Tradicions religioses de Catalunya) creu esdevinguda la seva gesta llegendària, de la mort d’un drac, a la població de Montblanc (arxidiòcesi de Tarragona).

San Adalbert va néixer a Bohèmia, al poble de Líbice cap a l’any 956. Va estudiar a Magdeburg. En ser confirmat, va prendre el nom d’Adalbert. Havent tornat a la pàtria, rebé l’ordenació sacerdotal. L’any 983 va ser promogut com a bisbe, el segon, de la seu de Praga i va treballar afanyosament per estripar els costums pagans. Veient que el seu treball era poc profitós va anar a Roma on es va fer monjo. Finalment, i per guanyar ànimes per a Crist, se n’anà a Prússia. Allí, mal rebut, el dia 23 d’abril del 997 va ser coronat amb el martiri.

Nascut en una família d’origen flamenc, va estudiar al col·legi jesuïta de Friburg de Brisgòvia, on es llicencià en filosofia, marxant a la universitat de la mateixa ciutat a doctorar-se en dret civil i canònic el 7 de maig de 1611). Començà a treballar com a jurista, però aviat li decebé la professió i volgué ingressar, amb un germà seu, a l’orde dels caputxins en un convent de Friburg. El 4 d’octubre de 1612) va ésser-hi ordenat sacerdot i estudià teologia a Constança (Alemanya). Va ésser pare guardià dels convents de Rheinfelden, Friburg i, finalment, del de Feldkirch (Àustria). Va fer-se conegut arran d’alguns opuscles anticalvinistes i antizwinglianistes, perduts; el bisbe de Coira li demanà en 1614 de formar un grup de frares missioners per combatre les idees protestants a la diòcesi. Fidel va començar aquesta missió en 1621 i l’any següent la recent congregació pontifícia de Propaganda Fide, creada per a la difusió de la fe i la lluita contra les heretgies, el nomenà superior de les missions al cantó suís dels Grisons. Així va recórrer tota la regió predicant i convertint, especialment durant la quaresma del 1622. El 24 d’abril d’aquest any va sortir de l’església on havia dit missa i va ésser agredit per una gentada i soldats, que el mataren.

El calendari litúrgic de l’Església de Tarragona assenyala pel dia 24 d’abril la memòria de sant Pere Ermengol, memòria que el martirologi romà posa el dia 27 i no com a sant sinó com a beat. Pere Ermengol va ser un d’aquells sants que van arribar a ser-ho després de portar una vida dissoluta, semblant al fill pròdig de la paràbola de Jesús. Neix a la Guàrdia dels Prats (Conca de Barberà) el 1238, de família noble. Després d’un episodi violent de joventut esdevé fugitiu i bandoler. Fet presoner i indultat, es fa frare mercedari i com a tal va a diversos indrets del sud de la península i del nord d’Àfrica a rescatar presoners cristians. A Granada el 1262 en salvat 202, a Alger, el 1264. bateja el rei... El 1266, a Bugia, troba 18 joves captius i s’ofereix com a garantia a quedar-se al seu lloc mentre no arribi el rescat. Passades unes setmanes el pengen, però quan arriba el seu company encara el troba viu. Diu que uns àngels l’hi han sostingut els peus per evitar la seva mort. El 1290 torna al seu poble natal.
I si de la Guàrdia dels Prats va sortir un jove altiu i orgullós, a la Guàrdia dels Prats va tornar un home humil i pobre, que va donar exemple de vida i amor als altres. Allí moria, en olor de santedat, el 27 d’abril de 1304. El seu cos va restar exposat una setmana i va quedar incorrupte. Fou enterrat a l’ermita de Santa Maria dels Prats, però anys més tard el seu cos fou traslladat a una urna de ferro a l’església parroquial de la Guàrdia dels Prats. El 1646 es va cremar l’església, però el cos va restar incòlume. El 1688 el papa Innocenci XI el va santificar com Sant Pere Ermengol. El 1701 l’arquebisbe de Tarragona, fra Josep Llinàs li va construir una capella dedicada, recentment restaurada. El seu culte continua viu.

Sant Marc és l’ajudant de Pau i Pere. Escriu el seu evangeli escoltant la predicació de Pere. Segons la tradició, va fundar l’Església a Egipte, a Alexandria. Joan, per sobrenom romà Marc, no era un dels Dotze, però tanmateix va escoltar predicar Pere i el va seguir com un fill: i va ser com si hagués escoltat el Senyor. Narren els Fets dels Apòstols que Pere freqüentava la casa de Marc a Jerusalem, on es reunia la primitiva comunitat cristiana. Són els primers anys de la dècada dels quaranta. A Jerusalem, que s’ha quedat sense Sant Jaume i Pere, tornen d’Antioquia, on havien treballat junts entre els pagans, Bernabé i Pau. Porten una col·lecta per a l’Església de Jerusalem, en dificultats. I marxen de nou emportant-se a Marc, cosí de Bernabé. Marc comença la seva obra com a col·laborador i ajudant. El testimoni més antic sobre la composició del seu evangeli arriba d’Àsia. Ens el dona Papies -bisbe d’Hieràpolis, ciutat propera a Colosses,- en els primers anys del segle II, que fa referència a testimonis anteriors: "Marc, que va ser l’intèrpret de Pere, va posar puntualment per escrit, encara que no amb ordre, totes les coses que va recordar de les paraules i dels fets del Senyor." Però, on i com va compondre Marc el seu evangeli? El va compondre prenent apunts, com sembla suggerir Papies. A Roma, afirmen explícitament altres fonts. I el va compondre tenint present el que més havia cridat l’atenció i convençut a aquells cavallers imperials que van demanar a Marc que escrivís allò que Pere deia. Així Marc fa parlar a les obres, de manera particular a les miraculoses. Si Marc va deixar Egipte i després l’Orient per Roma, va tornar més tard a Egipte. Se li atribueix la fundació de l’Església d’Alexandria. La tradició diu que va morir màrtir i va ser enterrat en un llogarret poc distant d’Alexandria el 25 d’abril.

Sant Marc és l’ajudant de Pau i Pere. Escriu el seu evangeli escoltant la predicació de Pere. Segons la tradició, va fundar l’Església a Egipte, a Alexandria. Joan, per sobrenom romà Marc, no era un dels Dotze, però tanmateix va escoltar predicar Pere i el va seguir com un fill: i va ser com si hagués escoltat el Senyor. Narren els Fets dels Apòstols que Pere freqüentava la casa de Marc a Jerusalem, on es reunia la primitiva comunitat cristiana. Són els primers anys de la dècada dels quaranta. A Jerusalem, que s’ha quedat sense Sant Jaume i Pere, tornen d’Antioquia, on havien treballat junts entre els pagans, Bernabé i Pau. Porten una col·lecta per a l’Església de Jerusalem, en dificultats. I marxen de nou emportant-se a Marc, cosí de Bernabé. Marc comença la seva obra com a col·laborador i ajudant. El testimoni més antic sobre la composició del seu evangeli arriba d’Àsia. Ens el dona Papies -bisbe d’Hieràpolis, ciutat propera a Colosses,- en els primers anys del segle II, que fa referència a testimonis anteriors: "Marc, que va ser l’intèrpret de Pere, va posar puntualment per escrit, encara que no amb ordre, totes les coses que va recordar de les paraules i dels fets del Senyor." Però, on i com va compondre Marc el seu evangeli? El va compondre prenent apunts, com sembla suggerir Papies. A Roma, afirmen explícitament altres fonts. I el va compondre tenint present el que més havia cridat l’atenció i convençut a aquells cavallers imperials que van demanar a Marc que escrivís allò que Pere deia. Així Marc fa parlar a les obres, de manera particular a les miraculoses. Si Marc va deixar Egipte i després l’Orient per Roma, va tornar més tard a Egipte. Se li atribueix la fundació de l’Església d’Alexandria. La tradició diu que va morir màrtir i va ser enterrat en un llogarret poc distant d’Alexandria el 25 d’abril.

La muntanya de Montserrat, a Catalunya, famosa entre les muntanyes per la seva rara configuració, ha estat des de temps remots un dels llocs escollits per la Mare de Déu per manifestar la seva maternal presència entre els homes. Sota l’advocació plurisecular de Santa Maria de Montserrat, la Mare de Déu i Mare de l’Església ha dispensat les seves benediccions sobre els devots de tot el món que a Ella han recorregut a través dels segles. Lleó XIII, ratificant una realitat afirmada per la història de nombroses generacions, va proclamar la Mare de Déu de Montserrat com a Patrona de les diòcesis catalanes, el 1881, assenyalant així mateix una especial solemnitat litúrgica per honrar-la i donar-li gràcies per tots els seus beneficis sota aquesta la seva peculiar advocació. La devoció és molt antiga: consta, almenys, que el segle IX hi havia a la muntanya una ermita dedicada a Santa Maria, però serà un gran prelat d’aquest monestir, l’abat Oliva, qui segle i mig després, establint una petita comunitat monàstica al costat de l’ermita, donarà a la devoció l’impuls que l’haurà de portar a la gran expansió futura. El culte a Santa Maria a Montserrat queda concretat ben aviat en una imatge. La mateixa que venerem avui. Presidida per aquesta imatge, la devoció a Santa Maria de Montserrat es va estendre ràpidament per les terres de Catalunya i va assolir aviat altres punts de la Península i es va divulgar pel centre d’Europa. El descobriment d’Amèrica l’estenen i consoliden al món llavors conegut. L’advocació mariana de la muntanya segueix també els grans camins d’Europa i arriba, per exemple, fins a presidir la capella palatina de la cort vienesa de l’emperador. És interminable la successió de personalitats devotes de Santa Maria de Montserrat. Els sants la visiten al seu santuari: Sant Joan de Mata, Sant Pere Nolasco, Sant Ramon de Penyafort, Sant Vicent Ferrer, Sant Lluís Gonzaga, Sant Francesc de Borja, Sant Josep de Calassanç, Sant Benet Labre, el Beat Diego de Cadis, Sant Antoni Maria Claret, i sobretot Sant Ignasi de Loiola, convertit en capità de l’esperit als peus de la Verge negra. Al llarg de més de mil anys d’història, en el desplegament d’un conjunt tan singular com el que forma la muntanya amb l’ermita inicial, amb el santuari i amb el monestir, la Mare de Déu, en la seva advocació de Montserrat, ha rebut el culte de les generacions i ha dispensat les seves gràcies, sensibles o potser ocultes, als qui l’han invocat amb fervor.

El primer sant d’Oceania. Va néixer a Cuet (França) el 12 de juliol de 1803. Als catorze anys ja sent la vocació missionera. El 1819 ingressava al seminari menor de Meximieux. Després d’estudiar Filosofia i Teologia, el 1827 és ordenat sacerdot i tres anys més tard entra a formar part de la congregació dels maristes, amb finalitats missioneres que s’està formant. Amb el seu fundador se’n va a Roma el 1833 a la demanda de llocs per evangelitzar. El 1836 la Santa Seu aprova la nova congregació i els dona les missions d’Oceania que no estaven donades. El 1837 arribava al seu destí missional, l’illa de Futuna. El 1841 era assassinat pel gendre del cap de la tribu. Tres anys més tard el seu martiri va donar fruit: tota l’illa s’havia convertit al cristianisme. Beatificat per Lleó XIII el 1889, va ser canonitzat el 1954 per Pius XII, i més tard fou nomenat Patró d’Oceania.

És l’apòstol per excel·lència de la servitud de Maria o de la perfecta Consagració a la Santíssima Mare de Déu, segons la fórmula per ell popularitzada: «Per Maria, amb Maria, en Maria, per a Maria.» Va néixer el 31 de gener de 1673 a Montfort (Bretanya Francesa), i els seus pares el van batejar amb el nom de Lluís, però ell, en rebre el sagrament de la confirmació, va afegir-hi el nom de Maria, mogut per la seva devoció a la Mare de Déu. Ordenat prevere, el seu desig era consagrar-se a l’evangelització dels infidels en terres de missió, però el seu superior immediat —ell, pel fet d’haver estudiat al Seminari de Sant Sulpici de París, depenia del seu superior, ja que formava part d’aquesta germandat eclesial— el va enviar a Nantes, on el jansenistes havien tret del Seminari major els sacerdots de Sant Sulpici. Aquesta època va ser de sofriment i de prova per al nostre sant, fins al punt d’haver de fugir de la ciutat i retornar a París, on va arribar destrossat i sense amics i va haver de viure de la caritat de les Benedictines del Santíssim Sagrament en un petit recinte sota unes escales. A causa de les dificultats que se li presentaven a França per fer de missioner, tot i que no va parar d’organitzar missions populars, va pensar de nou a anar a les missions, i per tal d’aconseguir-ne l’autorització va anar a Roma a visitar el papa Climent XI, però aquest li va pregar que es quedés a França per a lluitar contra el Jansenisme. Per autoritzar les seves missions i que ningú no el molestés li va concedir el títol de missioner apostòlic. Deu anys li quedaven de vida. Els cinc primers van ser d’autèntic sofriment, de lluites constants entre ell i els jansenistes, els altres cinc anys i últims de la seva vida, gràcies als quals va poder predicar en diòcesis on el bisbes no eren jansenistes, van ser d’autèntic treball i va tenir temps per dedicar-se a les seves fundacions, escriure i revisar els seus antics escrits. D’ell són: El secret de Maria i L’autèntica devoció a la Mare de Déu, llibres de gran difusió en la seva època i convertits en clàssics de l’espiritualitat. Les seves missions populars eren molt riques en recursos i càntics, i es coneixen uns 24.000 versos compostos per ell, que en certa manera abracen tot el ventall de les predicacions populars. El papa Lleó XIII el va beatificar el 22 de gener de 1888, i el 20 de juliol de 1947 el papa Pius XII el va canonitzar.

Caterina Benincasa de Puccio va néixer el 1347 a Siena. Als 17 anys és admesa a les germanes de la Penitència de Sant Domènec anomenades mantellate pel mantell negre que portaven sobre l’hàbit blanc cenyit per una corretja. Sense abandonar l’ambient familiar, vivien amb unes regles pròpies sota la direcció d’una superiora i d’un director, religiós dominic, i desenvolupaven una extraordinària activitat espiritual i benèfica. El maig de 1374 el Capítol general de l’Ordre de Predicadors que va examinar i va aprovar l’esperit de Caterina Benincasa, li va assenyalar com a confessor i director espiritual Ramon de Càpua. Per ell, elegit a la mort de la santa mestre general de l’Orde, coneixem, amb detall, la vida, les virtuts, les gràcies místiques i les activitats de la que fou la seva filla i mestra. El 1376 va anar a Avinyó. Aquella terciària de vint-i-nou anys va fer decidir Gregori XI a abandonar Avinyó i tornar a Roma el 13 de setembre d’aquell mateix any. L’any següent una missió de pau la portava al castell de Roca de Tentennano, a la Vall D’orcia. De retorn a Siena aboca la seva lluminosa experiència del coneixement de Déu i d’ella mateixa en un llibre, el Diàleg de la Divina Providència. L’octubre de 1378 havia acabat el dictat del llibre. També ens han arribat gairebé 400 cartes, ressò dels seus objectius: la reforma i la croada per a la reconquesta dels Llocs Sants. El Papa la reclama a Roma després del Cisma d’Occident, i allà fa una ardent campanya a favor del papa Urbà VI. Moria a Roma el 29 d’abril de l’any 1380. Va ser canonitzada per Pius II l’any 1461.

Antonio Ghisleri, elegit Papa el 1566 amb el nom de Pius V, va néixer a Bosco Marengo, província d’Alessandria (Itàlia) el 1504, on va fer de pastor els primers anys de la seva vida. Als 14 anys va entrar a l’Orde dels dominics. El 1521 professava amb el nom de fra Miquel d’Alexandria. Una vegada ordenat sacerdot, va passar totes les etapes d’una carrera excepcional: professor, prior del convent, superior provincial, inquisidor a Como i a Bèrgam, bisbe de Sutri i Nepi, cardenal, gran inquisidor, bisbe de Mondoví, i Papa. El regnat de Pius V es va centrar o es va obrir en quatre dimensions principals: primera, la posada en marxa dels decrets tridentins, és a dir la reforma de l’Església; segona, la lluita contra els heretges; tercera, la croada contra els turcs, i quarta, el foment de les ciències eclesiàstiques. Pius V va ser sobre tot un gran reformador. Entre les reformes que va promoure, seguint el concili de Trento, recordem l’obligació de residència per als bisbes, la clausura dels religiosos, el celibat i la santedat de vida dels sacerdots, les visites pastorals dels bisbes, l’impuls a les missions, la correcció dels llibres litúrgics, la censura de les publicacions. La rígida disciplina que el sant Pontífex va imposar a l’Església va ser també norma constant de la seva vida. Vivia l’ideal ascètic del frare mendicant. Se’l recorda com "el Papa de la victòria de Lepanto", perquè amb la seva autoritat i prestigi personal va aconseguir signar una aliança entre diferents estats europeus (1571) per detenir l’amenaça dels turcs. El 7 d’octubre l’armada cristiana va obtenir en les aigües de Lepanto una definitiva victòria contra la flota turca. Sever de forma extrema amb els qui comprometien la unitat de l’Església, no va dubtar d’excomunicar i decretar la destitució de la reina d’Anglaterra, Isabel I. Pius V va morir l’1 de maig de 1572, als 68 anys d’edat. La vigília del seu trànsit va ordenar que el vestissin amb l’hàbit del seu Orde per morir com un simple dominic. El 22 de maig de 1712, Climent XI el va canonitzar. Fins a Sant Pius X era Sant Pius V l’últim papa elevat als altars. L’humil pastor de Bosco va assenyalar una etapa nova en la història de l’Església. Els papes que el van succeir seguirien les seves empremtes. Vençuda la frivolitat del Renaixement, l’Església va guanyar prestigi, encarrilada per l’esperit de Trento, que Sant Pius V va encarnar en la seva vida i el va irradiar al conjunt de la comunitat cristiana.