Liceri de Coserans o Lliceri, també anomenat Lleïr, Llehí (o Lleí) o Lliser (o Llisé), va ser un bisbe mort el 548. És venerat com a sant per l’Església catòlica. Sembla que era d’origen hispà, de Coserans, a la Gàl·lia. Va assistir al concili d’Agde en 506, presidit per sant Cesari d’Arle. Segons la llegenda, nasqué al segle V en la Civitas Bigorra, actual Sent Líser o Saint-Lizier (Liceri és, en occità, Líser, i en francès, Lizier), prop de Tarbes. Va estudiar amb el bisbe de Tarbes, i amb Quintí, bisbe de Rodès, que l’ordenà sacerdot. Va ser elegit pels fidels bisbe de Coserans, per la santedat de la seva vida. Entre 506 i 541, la diòcesi de Tarbes va restar vacant, i Lliceri se’n feu càrrec: per això, de vegades, es troba citat com a bisbe de Tarbes.

Nasqué a Castellbisbal (Vallés Occidental) el 17 de gener de 1887. Entrà al Seminari de Barcelona, on féu els estudis eclesiàstics i obtingué la llicència en teología en el Seminari Pontifici de Tarragona. Ordenat sacerdot el 12 de març de 1910, fou Coadjutor de la Parròquia d'Argentona (1910-1917), Rector de la Parròquia de S. Joan de Mediona (1917-1919) i finalment Ecònom i Rector de Arxiprestat de Santa Maria de Mataró (1919-1936). Durant els seus vint-i-sis anys de ministeri sacerdotal es dedicà a la cura de la preparació dels catequistes, la formació de la joventut, la direcció espiritual de les ànimes i el zel pel decor de la casa de Déu. Empresonat el 28 de juliol de 1936, durant el temps passat a la presó fou per a tots els companys model d'edificació, de consol i conhort. Morí l'1 de setembre de 1936, després d'haver perdonat els que el mataven.

Prefecte de Roma, es retirà en un dels set monestirs fundats per ell, i un cop ordenat diaca, fou legat papal a Constantinoble durant sis anys. Contemplatiu per naturalesa, es mostrà expert en els afers teològics i polítics al llarg dels tretze anys i mig de pontificat. Envià els primers missioners a Anglaterra i es mostrà sol·licit envers els necesitats. Sorprèn la serenitat i la profunditat dels seus escrits, enmig d’una època tan agitada i en un temperament malaltís com el d’ell. Morí l’any 604.

El naixament de Maria és el preludi de la Bona Nova de salvació. A l’origen de la festa sembla que hi ha la dedicació, al segle V, de l’església jerosolimitana del suposat lloc on hauria nascut (avui basílica de Santa Anna). Ès la diada de les "marededeus trobades", és a dir, de les imatges a les quals la pietat medieval atribuí un origen extraordinari.

Aquest jesuïta fill de Verdú, Urgell (1580-1654), feu vot de ser ell mateix "sempre esclau dels etíops" i, en el seu apostolat a Colòmbia, hi fou tan fidel que molt apropiadament Lleó XIII el proclamà patró de les missions entre els negres.
----------
Pere Claver i Sobocano (Pere Claver i Corberó, segons la tradició) va néixer a Verdú (Urgell) el 25 de juny de l’any 1580, fill de Pere Claver i Minguella i Anna Sobocano. Als tretze anys quedà orfe de pare i als quinze rebé la tonsura de clergue a Verdú; amb el suport d’un oncle canonge, marxà a estudiar a Barcelona. A partir del 1596 estudià lletres i arts a l’Estudi General de Barcelona, i filosofia al Col·legi de Betlem dels jesuïtes, on conegué l’orde. El 7 d’agost de 1602 ingressà a la Companyia de Jesús i continuà estudiant a Girona i a la ciutat de Mallorca on conegué Alonso Rodríguez Gómez, porter del col·legi jesuïta de Montsió, que l’influí i despertà en ell la vocació de missioner.
Passà a Barcelona i, accedint al seu desig, el provincial el destinà en 1610 a anar a les missions de Nova Granada. Embarcà a Sevilla i arribà a Cartagena de Indias, d’on anà, pujant el riu Magdalena fins a Santa Fe de Bogotà, on acabà els seus estudis. Fou destinat al noviciat de Tunja, on fou porter de la casa. El març de 1615 fou ordenat sacerdot a Cartagena, on conegué el jesuïta Alonso de Sandoval, defensor dels indis i els negres. Els negres arribaven en grans quantitats des d’Àfrica per a ésser venuts com a esclaus, en unes condicions infrahumanes. Pere Claver va decidir fer com Sandoval i dedicar el seu apostolat a lluitar contra la tracta d’esclaus i a protegir els negres. En fer la professió solemne, en 1616, va signar com a Petrus Claver, aethiopum semper servus ("Pere Claver, esclau dels negres per sempre").
El jove s’assabentava de l’arribada de vaixells negrers i buscava intèrprets per comunicar-se amb els que venien i intentava ajudar els negres, oferint-los menjar i consol; si algú estava malalt, l’atenia o el portava a l’hospital, i a tots els començava a parlar del cristianisme. Explicava la catequesi amb dibuixos i l’ajut d’intèrprets. Va batejar-ne més de tres-cents mil negres, després d’haver procurat integrar-los a la societat colonial, cosa que li valgué l’oposició de certs grups socials de la ciutat. Els defensava enfront dels seus amos, especialment quan aquests els maltractaven, pràctica que intentava que els colons abandonessin. Durant la pesta de 1633 i 1634 va treballar per atendre els malalts, independentment de la raça que tinguessin. Regularment, ajudava a l’hospital de leprosos, dels Germans de Sant Joan de Déu: hi escombrava, feia els llits o ajudava en tasques diverses. També dedicava temps als presos, confessant-los i consolant-los.
Fou mestre de novicis i va portar una vida de completa austeritat. Adquirí fama de santedat i se li atribuïren miracles i episodis místics, com levitacions. Malgrat això i el suport que tenia de la seva comunitat i, en general, dels jesuïtes, tenia enemics per la defensa que feia dels febles: l’acusaren de poca intel·ligència i experiència, i inadequat per a la predicació, i de malbaratar els recursos.
Extenuat, morí a Cartagena d’Índies el 8 de setembre del 1654.

Aquesta advocació mariana tan popular a Solsona prové de la llegenda que la imatge, bella talla romànica, hauria estat trobada al pou del claustre.

EL 10 de setembre de 1622 van sofrir martiri al Japó un grup de 52 cristians, auctòctons i estrangers, religiosos i laics; i avui també es fa memòria d’altres màrtirs d’aquella època. Anys després de l’evangelització de sant Francesc Xavier, el cristianisme al Japó estava a mercè de les vicissituds polítiques i econòmiques, amb periòdiques persecucions martirials cruels. Jacint Orfanell era de la Jana, Maestrat, va deixar valuosos escrits sobre la història cristiana del Japó, i va morir el 1622; Lluís Eixarxh (Bertran) era de Barcelona i va morir el 1627; i Domènec Castellet era d’Esparreguera, i va morir el 1628. Els tres eren dominics que havien professat al convent de santa Caterina de Barcelona.

El beat Domènec Castellet (de vegades anomenat en català Domingo Castellet) (Esparreguera, 7 d’octubre de 1597 - Nagasaki, Japó, 8 de setembre de 1628), va ser un frare dominic, missioner al Japó, on va morir màrtir. Va ser beatificat pel papa Pius IX en 1867.
Amb el nom de Francesc Pau Castellet i Vinyals havia nascut el 7 d’octubre de 1597 a Esparreguera, a una casa enderrocada en 1935, just on avui s’aixeca la biblioteca pública de la vila, anomenada Biblioteca Beat Domènec Castellet. Els seus pares eren Vicenç Castellet i Lluïsa Vinyals.
De petit, va entrar al convent de Santa Caterina de Barcelona, de l’orde dels predicadors i als 16 anys, el 23 d’octubre de 1608, va fer-se frare dominic, canviant el seu nom de pila pel de Domènec, com era el costum llavors.
Va ampliar els seus estudis a Segòvia, al convent de Santa Cruz. Des d’allí, va demanar d’anar com a missioner. Primer va anar a Mèxic, on va ser gairebé dos anys fins que, el 27 de març de 1615, va embarcar a Acapulco per anar a Manila (Filipines). S’hi estigué durant sis anys, essent destinat als pobles de Patta, Fottol i Malfotan, que formaven part de l’anomenada Província del Santíssim Rosari. En 1621 va voler anar a predicar al Japó, on feia poc que havien estat martiritzats els missioners cristians que hi havien anat.
El 7 d’agost de 1867 va ser beatificat, juntament amb altres 214 màrtirs cristians del Japó, la majoria dominics i franciscans. La seva festa litúrgica és el 10 de setembre, tot i que a Esparreguera se celebra l’aniversari de la mort, el 8 de setembre.
És un beat amb molta devoció a Esparreguera, on és conegut com "el beat" per antonomàsia. En 1994 s’hi estrenà una obra escènica: Domènec: retalls biogràfics de la vida de Domènec Castellet i Vinyals, escrits per a poder ésser representats amb text d’Enric Martínes i música de Francesc Prat.

Lluís Eixarc i Bertran (Barcelona, 1597 - Omura, Japó, 29 de juliol de 1627), va ser un frare dominic, missioner al Japó, on va morir màrtir. Va ser beatificat pel papa Pius IX en 1867.
Lluís Eixarc va néixer a Barcelona en 1597; era nebot del missioner dominic valencià Sant Lluís Bertran. Fou batejat a Santa Maria del Mar. El 16 de febrer de 1611 va rebre l’hàbit dominicà i entrà al Convent de Santa Caterina de Barcelona. Tot i la seva salut feble, se li va acceptar la petició de marxar a Orient com a missioner, arribant a Manila en 1618.
Als dos anys, va ser ordenat sacerdot. Mentrestant, havia après el xinès i el tagalog. Arran del martiri d’alguns dominics al Japó, i per tal de substituir-los, va anar-hi; hi desembarcà el 16 d’abril de 1623 i va ser destinat a la ciutat d’Omura. La seva predicació va tenir tant èxit, que van començar a perseguir-lo, per la qual cosa s’amagà durant un temps al 1625. Mig any després, tornà a Omura, on va ser empresonat. De la presó estant, escrigué una carta de comiat al bisbe de Macau. Després d’un any de presó, va ser executat, cremat de viu en viu i a foc lent, al mig de la plaça d’Omura, el dia 29 de juliol de 1627.
El 7 d’agost de 1867 va ser beatificat, juntament amb altres 214 màrtirs cristians del Japó. La seva festa litúrgica és el 29 de juliol.

Miquel Baptista Gran nasqué a Riudoms i, un cop enviudat, es feu franciscà llec i visqué als convents d’Escornalbou, Móra d'Ebre i Terrassa. Passà després a Itàlia, on treballà en la creació d’una província autònoma de frares menors reformats. Venerat pel papes i el poble, morí a Roma l’any 1684.

Segons costum dels jueus, vuit dies després del naixement de la Verge, els seus pares li van imposar el nom de María. La litúrgia, que ha fixat alguns dies després de Nadal la festa del sant nom de Jesús, ha volgut instituir també la festa del sant nom de María poc després de la seva Nativitat. Celebrada primer a Espanya, aquesta festa fou estesa a tota l’Església pel papa Inocenci XI, el 1683, per agrair a María la victòria que acabava de guanyar Joan Sobieski rei de Polònia, contra els turcs, que assetjaven a Viena i amenaçaven Occident. El nom hebreu de María, en llatí Domina, significa Senyora o Sobirana; i això és ella en realitat per l’autoritat mateixa del seu Fill, sobirà Senyor de tot l’univers. Ens gaudim en cridar a Maria Senyora Nostra, com cridem a Jesús Nostre Senyor; pronunciar el seu nom és afirmar el seu poder, implorar la seva ajuda i posar-nos sota la seva maternal protecció.

Amb una bona formació hel·lenística, rebé el baptisme d’adult i formà part del clergat d’Antioquia, la seva ciutat natal, llevat d’alguns períodes de vida monàstica. Un cop prevere, fou el braç dret del bisbe Flavià d’Antioquia. En aquesta època va excel·lir com a predicador, qualitat que li valgué l’elecció de patriarca de Constantinoble. Talent pràctic i organitzador, sabé estar pel damunt de les intrigues esquifides de la ciutat imperial. La claredat de les seves homilies li valgué dos exilis. Morí l’any 407.

El 13 de setembre de l’any 335 fou dedicada a Jerusalem la basílica construïda per l’emperador Constantí tocant al lloc del Calvari i la rotonda al lloc del sepulcre del Senyor. Des d’aleshores, l’endemà d’aquest aniversari té lloc la festa de l’exaltació de la creu convertida d’instrument de mort en font de vida.

Al peu de la creu, la maternitat de Maria- l’ànima de la qual, segons la profecia de Simeó, fou traspassada per una espasa- s’estén a tot el cos del Crist que és l’Església.

Corneli, durant el seu pontificat de dos anys, fou malvist pels rigoristes novacians, però rebé el sosteniment moral de Cebrià, bisbe de Cartago. Aquest darrer, posteriorment, no s’entengué gaire amb Roma perquè ell era partidari de tornar a batejar els provinguts de l’heretgia. L’exili imposat per l’emperador Gal·lus a Corneli i la decapitació de Cebrià cinc anys més tard, el 258, posà fi a llurs vides. Cebrià és un escriptor considerable, en una època teològica embrionària.

Jesuïta ben format, més controversista que conciliador, mantingué un tren de vida senzill durant el seu cardenalat, en què regí la seu de Càpua. A la cúria romana desplegà els seus grans dots diplomàtics i teològics. Reposà en la pau del Senyor l’any 1621.

Hildegarda de Bingen (en alemany: Hildegard von Bingen; en llatí: Hildegardis Bingensis, Bermersheim vor der Höhe, Alemanya, 1098 - Bingen am Rhein, 17 de setembre de 1179), també coneguda com a Santa Hildegarda i la Sibil·la del Rin, fou abadessa benedictina, científica, escriptora, il·luminadora, mística i compositora, és la primera persona al món de qui es conserva música escrita. L'any 2012 va ser nomenada santa i, per la vigència del seu pensament, doctora de l'Església pel papa Ratzinger.
Predicava en públic per les places utilitzant música i text. Per a ella "igual que la paraula designa el cos, la simfonia designa l'esperit". El seu repertori musical és un dels més extensos de tots els autors medievals. Va escriure representacions sacres, misses, himnes i responsos, a més de nombrosos textos explicatius dels evangelis. Va tenir correspondència amb papes i emperadors, i esdevingué una figura diplomàtica.
Avui és considerada protofeminista per la seva visió i actitud pràctica del paper de la dona en la societat. També, per haver inventat la lingua ignota, una de les primeres llengües artificials, és la patrona dels que promouen l'esperanto. L'any 2009 es va estrenar la pel·lícula Vision - Aus dem Leben der Hildegard von Bingen, dirigida per Margarethe von Trotta, que narra part de la seva vida.

Sant Genar (en italià, Gennaro), Sant patró de Nàpols, és un sant i màrtir per les esglésies catòlica i ortodoxa. Fou bisbe de Benevent (en la regió de Campània, Itàlia) en el segle IV i, d’acord amb la tradició, s’anomenava Prócolo i pertanyia a la família patrícia dels Ianuarii, consagrada al déu Janus. Fou condemnat a mort durant les persecucions als cristians del emperador roma Dioclecià.
L’any 305, durant la persecució de Dioclecià (l’última que van patir els cristians fins la pau de Constantí), Genar sent bisbe de Benevent, és encarcerat, junt amb els amics que l’acompanyen, per part dels soldats del governador de la ciutat.
Segons la tradició cristiana, els seus raptors intenten que renegui de la fe, però al no aconseguir-lo l’introdueixen dins d’un forn d’on surt viu, sense que ni tan sols les seves vestidures es cremin. Al dia següent, junt amb altres cristians, és traslladat al amfiteatre, a on són llençats a les feres, que sorprenentment no els ataquen i s’abraonen als peus de Genar, manses com ovelles.
Finalment, davant dels fets, els soldats decideixen portar-lo amb els altres cristians a la plaça Vulcana per ser decapitats. Amb ell foren martiritzats altres cristians.
La fama de Sant Genar es deguda al fet, considerat com un miracle per l’Església Catòlica, que tots els anys a Nàpols el 19 de setembre, aniversari de la seva mort i que segons la tradició es repeteix des de fa 400 anys, consistent en la liquació de la sang del sant.

Santa Maria de Cervelló és una santa nascuda i morta a Barcelona (1230-1290). Va fundar la branca femenina de l’orde mercedari.
Maria nasqué al Palau dels Cervelló (actual Palau Cervelló-Giudice, al carrer de Montcada, seu de la Galeria Maeght) l’1 de desembre de 1230. Era filla dels barons de Cervelló i fou batejada a l’església de Santa Maria del Mar. Va rebre direcció espiritual de fra Bernat de Corbera, primer sacerdot de la llavors fundada Orde de la Mercè.
Als divuit anys, va fer vot privat de castedat i, des de llavors, incrementà les seves pràctiques pietoses. En morir son pare en 1260, Maria va convèncer la mare perquè venguessin el patrimoni patern i els títols nobiliaris: el producte va ser donat als pares mercedaris per a la redempció de captius, mentre elles van anar a viure a una caseta de l’actual carrer Ample.
Poc després va morir sa mare i Maria decidí de consagrar-se totalment a Déu. Va obtenir el permís per a fundar, amb algunes companyes, la branca femenina de l’Orde de la Mercè, que també es dedicaria a la redempció de captius. Va fer la professió el març de 1265 i esdevingué la primera superiora del nou orde.
Van fer-se conegudes les seves riguroses penitències i la seva caritat envers els necessitats: demanava almoina per ells, els curava a l’hospital, etc. Cap al final de la seva vida va tenir els dons del consell (va aconsellar seglars i religiosos) i la profecia (va predir la victòria de les armes catalanes a Sicília i Calàbria, tempestes i el dia de la seva mort). Se’n feren famosos els seus miracles a favor dels pescadors i mariners, sobretot quan hi havia tempestes i temporals: es deia que s’hi apareixia caminant sobre les onades per a salvar els mariners en perill. D’aquí que fos coneguda amb el sobrenom de Sor Maria dels Socors i fos tinguda, més tard, com a patrona de la gent de mar.
Va morir al convent del carrer Ample el 19 de setembre de 1290, causant commoció a la ciutat, que ja llavors la considerava santa.

De finals del segle XVIII fins al reconeixement de la llibertat religiosa el 1886 foren diverses les persecucions que sembraren la implantació del cristianisme a Corea. Dels 103 màrtirs canonitzats el 1984, destaquen els noms d’Andreu Kim, el primer sacerdot coreà, i Pau Chong, gran catequista laic que durant vint anys guià la comunitat. Ambdós foren decapitats a Seül, els anys 1846 i 1839, respectivament.

La tradició l’identifica amb Leví, el publicà cridat per Jesús per formar part dels dotze. Un dels quatre evangelis, adreçat als que provenien del judaisme, porta el seu nom.

El seu culte va tenir una gran divulgació ja en el segle II, a partir de l’obra apòcrifa «Actes de Pau i de Tecla». L’any 1319 va arribar a Tarragona el suposat braç de la santa.

Quant a mi, Déu me’n guard de gloriar-me si no és en la creu de nostre Senyor Jesucrist "(Ga 6, 14).
Pare Pius de Pietrelcina, igual que l’apòstol Pau, va posar en el cim de la seva vida i del seu apostolat la Creu del seu Senyor com la seva força, la seva saviesa i la seva glòria. Inflamat d’amor cap a Jesucrist, es va conformar a Ell per mitjà de la immolació de si mateix per la salvació del món. En el seguiment i la imitació de Crist Crucificat va ser tan generós i perfecte que hagués pogut dir "amb Crist estic crucificat: i no visc jo, sinó que és Crist qui viu en mi" (Ga 2, 19). Vessar sense parar els tresors de la gracia que Déu li havia concedit amb especial generositat a través del seu ministeri, servint als homes i dones que s’acostaven a ell, cada vegada més nombrosos, i engendrat una immensa multitud de fills i filles espirituals.
Aquest digníssim seguidor de Sant Francesc d’Assís va néixer el 25 de maig de 1887 a Pietrelcina, arxidiòcesi de Benevento, fill de Grazio Forgione i de Maria Giuseppa De Nunzio. Va ser batejat el dia següent rebent el nom de Francesco. Als 12 anys va rebre el Sagrament de la Confirmació i la Primera Comunió.
El 6 de gener de 1903, quan tenia 16 anys, va entrar al noviciat de l’orde dels Frares Menors Caputxins a Morcone, on el 22 del mateix mes va vestir l’hàbit franciscà i va rebre el nom de Fra Pius. Acabat l’any de noviciat, va emetre la professió dels vots simples i el 27 gener 1907 la professió solemne.
Després de l’ordenació sacerdotal, rebuda el 10 d’agost de 1910 a Benevento, per motius de salut va romandre en la seva família fins a 1916. El setembre del mateix any va ser enviat al Convent de Sant Giovanni Rotondo i romandre allà fins a la seva mort.
Enardit per l’amor a Déu i al proïsme, Pare Pius va viure en plenitud la vocació de col·laborar en la redempció de l’home, segons la missió especial que va caracteritzar tota la seva vida i que va dur a terme mitjançant la direcció espiritual dels fidels, la reconciliació sacramental dels penitents i la celebració de l’Eucaristia. El moment cimal de la seva activitat apostòlica era aquell en què celebrava la Santa Missa. Els fidels que participaven en la mateixa percebien l’altura i profunditat de la seva espiritualitat.
En l’ordre de la caritat social es va comprometre a alleujar els dolors i les misèries de moltes famílies, especialment amb la fundació de la "Casa del Alleujament del Patiment", inaugurada el 5 de maig de 1956.
Per al Pare Pius la fe era la vida: volia i feia tot a la llum de la fe. Va estar dedicat assíduament a l’oració. Passava el dia i gran part de la nit en col·loqui amb Déu. Deia: "En els llibres busquem a Déu, en la pregària el trobem. La pregària és la clau que obre el cor de Déu ". La fe el va portar sempre a l’acceptació de la voluntat misteriosa de Déu.
Va estar sempre immers en les realitats sobrenaturals. No era només l’home de l’esperança i de la confiança total en Déu, sinó que infonia, amb les paraules i l’exemple, aquestes virtuts en tots aquells que se li apropaven.
L’amor de Déu li omplia totalment, satisfent totes les seves esperances, la caritat era el principi inspirador de la seva jornada: estimar Déu i fer-lo estimar. La seva preocupació particular: créixer i fer créixer en la caritat.
Va expressar el màxim de la seva caritat cap al proïsme acollint, per més de 50 anys, a moltíssimes persones que acudien al seu ministeri i al seu confessionari, rebent el seu consell i el seu consol. Era com un setge: el buscaven a l’església, a la sagristia i al convent. I ell es donava a tots, fent renéixer la fe, distribuint la gràcia i portant llum. Però especialment en els pobres, en els que patien i en els malalts, ell veia la imatge de Crist i es lliurava especialment a ells.
Va exercir de manera exemplar la virtut de la prudència, obrava i aconsellava a la llum de Déu.
La seva preocupació era la glòria de Déu i el bé de les ànimes. Va tractar a tots amb justícia, amb lleialtat i gran respecte.
Va brillar en ell la llum de la fortalesa. Va comprendre ben aviat que el seu camí era el de la Creu i el va acceptar immediatament amb valor i per amor. Va experimentar durant molts anys els sofriments de l’ànima. Durant anys va suportar els dolors de les seves nafres amb admirable serenitat.
Quan va haver de patir investigacions i restriccions en el seu servei sacerdotal, tot ho va acceptar amb profunda humilitat i resignació. Davant acusacions injustificades i calúmnies, sempre va callar confiant en el judici de Déu, dels seus directors espirituals i de la pròpia consciència.
Va recórrer habitualment a la mortificació per aconseguir la virtut de la temprança, d’acord amb l’estil franciscà. Era temperat en la mentalitat i en la manera de viure.
Conscient dels compromisos adquirits amb la vida consagrada, va observar amb generositat els vots professats. Obeí en tot els seus superiors, fins i tot quan eren difícils. La seva obediència era sobrenatural en la intenció, universal en l’extensió i integral en la seva realització. Va viure l’esperit de pobresa amb total despreniment de si mateix, dels béns terrenals, de les comoditats i dels honors. Va tenir sempre una gran predilecció per la virtut de la castedat. El seu comportament va ser modest a tot arreu i amb tots.
Es considerava sincerament inútil, indigne dels dons de Déu, ple de misèries i alhora de favors divins. Enmig de tanta admiració del món, repetia: "Vull ser només un pobre frare que resa".
La seva salut, des de la joventut, no va ser molt robusta i, especialment en els últims anys de la seva vida, va empitjorar ràpidament. La germana mort el va sorprendre preparat i serè el 23 de setembre de 1968, als 81 anys d’edat. Els seus funerals es van caracteritzar per una extraordinària concurrència de persones.
El 20 de febrer de 1971, tot just tres anys després de la seva mort, Pau VI, dirigint-se als superiors de l’ordre Caputxina, va dir d’ell: "Mireu què fama ha tingut, què clientela mundial ha reunit al voltant de si! Però, per què? Potser perquè era un filòsof? Per què era un savi? Per què tenia mitjans a la seva disposició? Perquè celebrava la Missa amb humilitat, confessava des del matí a la nit, i era, és difícil dir-ho, un representant visible de les nafres de Nostre Senyor. Era un home d’oració i de patiment ".
Ja durant la seva vida va gaudir de notable fama de santedat, deguda a les seves virtuts, al seu esperit d’oració, de sacrifici i de lliurament total al bé de les ànimes.
En els anys següents a la seva mort, la fama de santedat i de fer miracles va créixer constantment, arribant a ser un fenomen eclesial estès per tot el món i en tota classe de persones.
D’aquesta manera, Déu manifestava a l’Església la seva voluntat de glorificar a la terra al seu Servent fidel. No va passar molt temps fins que l’Ordre dels Frares Menors Caputxins realitzar els passos previstos per la llei canònica per iniciar la causa de beatificació i canonització. Examinades totes les circumstàncies, la Santa Seu, d’acord amb l’Motu proprio "Clarior Sanctitas", concedit el nihil obstat, el 29 de novembre de 1982. L’Arquebisbe de Manfredonia es va habilitar per així introduir la Causa i configurar el procés informatiu (1983-1990). El 7 de desembre de 1990 la Congregació per a les Causes dels Sants reconèixer la validesa jurídica. Acabada la Positio, es va discutir, com és costum, si el servent de Déu havia exercitat les virtuts en grau heroic. El 13 de juny de 1997 va tenir lloc el Congrés peculiar de Consultors teòlegs amb resultat positiu. En la Sessió ordinària del 21 d’octubre següent, sent ponent de la Causa Mons Andrea Maria Erba, Bisbe de Velletri-Segni, els Pares Cardenals i bisbes
van reconèixer que el Pare Pius exercir en grau heroic les virtuts teologals, cardinals i les relacionades amb les mateixes.
El 18 de desembre de 1997, en presència de Joan Pau II, va ser promulgat el Decret sobre l’heroïcitat de les virtuts.
Per a la beatificació del Pare Pius, la Postulació presentar al Dicasteri competent la curació de la Senyora Consiglia De Martino de Salern (Itàlia). Sobre aquest cas es va celebrar el preceptiu procés canònic davant del Tribunal Eclesiàstic de l’Arxidiòcesi de Salern-Campagna-Acerno de juliol de 1996 a juny de 1997. El 30 d’abril de 1998 va tenir lloc, a la Congregació per a les Causes dels Sants, l’examen de la consulta mèdica i, el 22 de juny del mateix any, el Congrés peculiar de Consultors teòlegs. El 20 d’octubre següent, al Vaticà, es va reunir la Congregació ordinària de Cardenals i bisbes, membres del Dicasteri i el 21 de desembre de 1998 es va promulgar, en presència de Joan Pau II, el Decret sobre el miracle.
El 2 de maig de 1999 a al llarg d’una solemne Concelebració Eucarística a la plaça de Sant Pere Sant Pare Joan Pau II, amb la seva autoritat apostòlica declarar Beat al Venerable Servent de Déu Pius de Pietrelcina, establint el 23 de setembre com a data de la seva festa litúrgica.
Per a la canonització del Beat Pius de Pietrelcina, la Postulació ha presentat al Dicasteri competent la curació del petit Mateu Pio Colella de Sant Giovanni Rotondo. Sobre el cas s’ha celebrat el regular Procés canònic davant del Tribunal eclesiàstic de l’arxidiòcesi de Manfredonia-Vieste l’11 de juny al 17 d’octubre del 2000. El 23 d’octubre següent la documentació es va lliurar a la Congregació de les Causes dels Sants. El 22 novembre 2001 va tenir lloc, a la Congregació de les Causes dels Sants, l’examen mèdic. L’11 de desembre es va celebrar el Congrés Particular dels Consultors Teòlegs i el 18 del mateix mes la Sessió Ordinària de cardenals i bisbes. El 20 de desembre, en presència de Joan Pau II, va ser promulgat el Decret sobre el miracle i el 26 de febrer del 2002 el Decret sobre la canonització. (vatican.va)

Barcelona es gloria de ser la pàtria de l’orde de la Mercè, instituït, segons la llegenda, per Pere Nolasc, Ramon de Penyafort i Jaume I, després d’una aparició de Maria, a fi de redimir els captius dels sarraïns.

Màrtirs de Cir (Síria), invocats com a sants metges que exercien l’ofici gratuïtament, el seu culte es va escampar des del segle IV per tot el Mediterrani.

Els contactes amb persones com Bérulle, Francesc de Sales i Lluïsa de Marillac el van ajudar a desplegar els seus dots d’organitzador al servei dels pobres de tota mena, per als quals va fundar quatre corporacions religioses. La seva pietat i el seu bon humor van contribuir a difondre el seu ideal recristianitzador.
-----------
Nascut en una família humil. No se sap del cert el lloc ni la data de naixement (no se’n conserva documentació): habitualment, i com a tesi més acceptada, se cita Pouy, a cinc kilòmetres de Dax (Gascunya), però alguns autors han indicat que podria haver nascut a Tamarit de Llitera el 1576, fill de Joan de Paül i Bertrana de Moras, originaris de Tamarit de Llitera.[1] En tot cas, encara que hagués nascut a Tamarit, la família es traslladà aviat a França, instal·lant-se a Pouy.
Va poder estudiar teologia a Tolosa gràcies a un ric advocat de la regió. S’hi ordenà sacerdot el 23 de setembre de 1600. El 1605, mentre viatjava en una nau de Marsella a Narbona, va ser capturat per pirates turcs i venut com a esclau a Tunis; va ser alliberat dos anys després pel seu amo, a qui havia convertit al cristianisme.
Va entrar a la cort com a capellà i almoïner de Margarida de Valois; després va ser rector a Clichy, on va dedicar-se intensament a l’ensenyament del catecisme i l’ajut als malalts i als pobres. La seva trobada amb Francesc de Sales va ser fonamental per a la seva maduració espiritual.
El 1613 va entrar al servei dels marquesos de Gondi com a preceptor dels seus fills (el marquès era governador general de les galeres reials): gràcies al suport econòmic dels seus protectors, Vicenç de Paül va multiplicar les seves activitats benèfiques pels marginats i els nens abandonats. A demanda de la marquesa, que volia millorar les condicions espirituals dels pagesos de la seva terra, va crear un grup de preveres, en 1625, que es dedicarien a l’apostolat rural i que van ser el primer nucli de la Congregació de la Missió, després anomenats paüls o llatzaristes.
El 1633, amb Louise de Marillac, va reorganitzar les confraterninats assistencials que aquesta havia fundat, formant la Companyia de les Filles de la Caritat. Les seves obres de caritat van fer-se famoses, i Lluís XIII de França el va nomenar conseller i almoïner seu. Va deixar la cort per divergències amb el cardenal Mazzarino i va seguir dedicant-se a l’assistència als pobres durant les lluites de la Guerra de la Fronda. Va morir el 1660 a París. (wikipedia)

Duc de Bohèmia, no tenia encara trenta anys quan va ser assassinat pel seu germà (915). Era d’una gran austeritat de vida enmig d’una cort de costums brutals. La seva tomba, a Praga, aviat va esdevenir un centre de pelegrinatges.

Durant el segle XVII (1633-1637), setze màrtirs, Llorenç Ruiz i els seus companys, van vessar la seva sang al Japó per amor de Crist, a la ciutat de Nagasaki. Aquest grup de màrtirs, de l’Orde de sant Domènec o simpatitzants, consta de nou preveres, dos religiosos, dues verges i tres laics, dels quals un, Llorenç Ruiz, era pare de família i natural de les illes Filipines. Tots aquests, en temps i situacions diverses, van propagar la fe cristiana a les Illes Filipines, a Formosa i a les Illes del Japó. Manifestaren admirablement la universalitat de la religió cristiana, i, com a missioners invencibles, van fer una sembra abundosa de la llavor de la fe a les futures comunitats cristianes amb l’exemple de la seva vida i de la seva mort.

Francesc Castelló va néixer a Alacant el 10 d’abril de 1914. Era membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FEJOC). El 20 de juliol de 1936 va ser detingut i empresonat pel fet de ser catòlic, el dia 12 de setembre del mateix any va ser traslladat de la presó del Castell a la presó provincial, i el 29 de setembre el Tribunal Popular de Lleida a la Paeria el va condemnar a mort perquè es declarava catòlic. Va ser afusellat a mitjanit a les portes del cementiri de Lleida.

Signes de la presència i de la benvolença divina, l’Escriptura els presenta com a protectors del poble de Déu. El 29 de setembre és l’aniversari de la dedicació de l’església de Sant Miquel a la via Salària de Roma (segle V).

L’ideal monàstic i l’amor a la Sagrada Escriptura vertebren la vida d’aquest erudit cristià, infatigable director espiritual i polemista. Va córrer món i va entrar en contacte amb representants de diverses escoles teològiques. Per encàrrec del papa Damas va traduir al llatí, dels textos originals, la Bíblia. Va morir a Betlem l’any 420.