La immensa multitud dels escollits és l’estímul per als pelegrins en aquesta terra, uns i altres solidaris en la comunió provinent de la redempció de Jesucrist. La solemnitat d’avui té origen en la dedicació que el 13 de maig del 610 va fer el papa Bonifaci IV del panteó a la Mare de Déu i a tots els màrtirs.

Per obra de sant Odiló, abat de Cluny, a finals del primer mil·lenni es va escampar arreu una commemoració pels difunts l’endemà de Tots Sants. La pregària pels morts comporta la fe en la comunió dels sants i expressa el caràcter pasqual de la mort cristiana.

Va néixer a Lima (Perú), fill d’un espanyol i una mulata, l’any 1579. Va aprendre d’infant l’ús dels medicaments, que després, en la vida religiosa, en l’Orde de Predicadors, li va servir molt per socórrer els pobres. Va dur una vida mortificada i humil, amb una extraordinària devoció a l’eucaristia. Va morir l’any 1639.

Fill del vescomte de Conflent, va succeir el seu oncle Sala en el govern de la diòcesi d’Urgell. Va renovar l’església de Santa Maria, edificada als afores de la ciutat. Va ser un home de gran activitat i va treballar molt per la reconstrucció material i espiritual del seu bisbat. Va morir l’any 1035 mentre col·laborava en la construcció d’un pont sobre el Segre. Sis anys després ja li era tributat un culte litúrgic.

Va néixer a Sant Feliu Saserra (el Lluçanès), va estudiar al Seminari de Vic i va rebre el sacerdoci a Manila, essent ja frare dominic. Va ser decapitat per la fe a Tonquín (Indoxina) l’any 1861, juntament amb els beats Jeroni Hermosilla i Valentí Berri-Ochoa. La beatificació va tenir lloc el 1906, per part de sant Pius X. Fins l’any 1936 el cap del beat Pere va ser venerat a l’església de l’Anunciata de Vic. El dia 19 de juny de 1988 va ser canonitzat per Joan Pau II.

Va néixer l’any 1538 a Arona (Llombardia). Va obtenir el doctorat en dret civil i canònic. Va ajudar, des dels vint-i-un anys, com a secretari d’Estat el seu oncle, el papa Pius IV, que el va nomenar cardenal. Mort el Papa, es va traslladar definitivament a Milà, d’on havia estat nomenat arquebisbe cinc any abans. Com a pastor veritable del seu ramat, va resseguir moltes vegades l’arxidiòcesi, va reunir sínodes, va establir moltes normes en bé de les ànimes i va promoure decididament la vida cristiana. Va morir el 3 de novembre de 1584.

L’episcopologi barceloní ens parla d’un bisbe Sever de l’any 633, màrtir. Caldria situar, doncs, el seu martiri en les persecucions arrianes. Les seves relíquies eren venerades a Sant Cugat del Vallès. El 3 d’agost de 1405, amb la corresponent autorització del papa Benet XIII, el rei Martí l’Humà va traslladar algunes de les seves relíquies a la catedral de Barcelona. Des del segle XV és patró secundari de l’arquebisbat de Barcelona.

Va néixer a Aitona (el Segrià) el 29 de desembre de 1811. Va estudiar filosofia i teologia al Seminari de Lleida, on va sentir la vocació religiosa, i per això es va fer carmelita descalç al convent de Barcelona l’any 1832. Va ser ordenat sacerdot a Barbastre (Osca) el 1836. Els atzars de la pàtria el van obligar a exiliar-se a França. En tornar a Catalunya el 1851, va fundar l’Escola de la Virtut, model d’ensenyament catequètic. Suprimida aquesta i confinat, ell, injustament a Eivissa (1854-1860), va viure en la soledat del Vedrà les vicissituds de l’Església, immers en el seu Misteri. Va fundar a les Illes les congregacions dels Germans i de les Germanes Carmelites (1860-1861). Va predicar missions populars i va estendre la devoció a Maria arreu per on passava. Va morir a Tarragona el 20 de març de 1872. Va ser beatificat per Joan Pau II el 24 d’abril de 1988.

Segons una tradició que ve del segle XII, se celebra en aquest dia l’aniversari de la dedicació de la basílica construïda al Laterà per l’emperador Constantí. Aquesta celebració era una festa pròpia de la ciutat de Roma; més endavant, per tal d’honorar aquesta basílica, que és anomenada la mare i el cap de totes les esglésies de la Ciutat i del món, la festa es va estendre a tot el ritu romà, com a senyal d’amor i d’unitat envers la càtedra de Pere que, en frase de sant Ignasi d’Antioquia, «presideix les Esglésies en la caritat».

Va néixer a la regió de Toscana i va ser elegit papa l’any 440. Va ser un pastor autèntic i un veritable pare de les ànimes. Es va preocupar amb totes les forces de mantenir la integritat de la fe, va defensar vigorosament la unitat de l’Església, va rebutjar com va poder, o va minvar, les escomeses dels bàrbars. Amb tota raó se l’anomena el Gran. Va morir l’any 461.

El bisbat de Solsona va ser creat l’any 1593 amb parròquies desmembrades de les diòcesis d’Urgell i de Vic. L’església col·legiata de Santa Maria d’aquesta ciutat, esmentada ja el segle X, va ser consagrada l’any 1070, tornada a consagrar el 10 de novembre de 1163 i reedificada posteriorment en estil gòtic.

Va néixer a Pannònia vers l’any 316, de pares gentils. Va deixar la milícia per fer-se deixeble de sant Hilari de Poitiers. Després d’una etapa eremita, va fundar el primer monestir d’Occident, Ligugé, on va fer vida monàstica sota la direcció de sant Hilari. Després va ser ordenat sacerdot i elegit bisbe de Tours. Va ser un exemple viu de bon pastor, va erigir altres monestirs, va adoctrinar el clergat i va evangelitzar els pobres. Va morir l’any 397. Va ser, probablement, el primer no màrtir venerat com a sant.

Va néixer a Ucraïna vers l’any 1580, de pares ortodoxos. Va abraçar la fe catòlica i la vida monacal entre els monjos de sant Basili. Va ser ordenat sacerdot i elegit bisbe de Pólozk i va treballar admirablement per la unitat de l’Església, cosa que li va valdre enemics. Durant una visita pastoral va ser assassinat bàrbarament l’any 1623.

Leandre, arquebisbe de Sevilla, germà dels sants Fulgenci, Florentina i Isidor, al qual va precedir en aquella seu episcopal, va presidir el III Concili de Toledo, l’any 589. Un dels resultats del Concili va ser la conversió de Recared i la unitat de la fe catòlica entre visigots i hispanoromans. Va fomentar el renaixement de la vida cristiana a la Península, i va escriure una regla per a verges. Va morir cap a l’any 600, i el seu cos va ser enterrat a la Catedral de Sevilla.

Va néixer vers l’any 1206 a Lauingen (Alemanya). Va estudiar a Pàdua i a París. Va ingressar a l’Orde de Predicadors, i es va dedicar a l’ensenyament a diversos llocs, amb molt d’èxit, particularment a Colònia, on va tenir sant Tomàs d’Aquino de deixeble. Va ser provincial del seu orde a Alemanya. Ordenat bisbe de Ratisbona, va treballar molt per posar pau entre els pobles i les ciutats, però com que també la volia per a ell mateix, va viure com a simple religiós els darrers anys de la seva vida. Va escriure moltes obres de teologia i filosofia. Va morir a Colònia l’any 1280.

Va néixer a Hongria vers l’any 1046, durant la estança allà del seu pare, que havia estat exiliat. Es va casar amb el rei d’Escòcia Malcom III, i del matrimoni van néixer vuit fills. Va ser una mare i una reina exemplar. Per la seva cultura, el seu sentit polític i sobretot la seva caritat, va contribuir molt a la vitalitat religiosa del seu poble. Els dos esposos van morir amb pocs dies de diferència l’any 1093.

Va néixer a Eisleben (Turíngia) l’any 1256. Rebuda, des de molt jove, entre les monges cistercenques de Helfta, va estudiar amb profunditat lletres i filosofia. Als 25 anys es va convertir en una gran mística, va recórrer els camins de la perfecció meravellosament, consagrada a la pregària i a la contemplació. Va morir el dia 17 de novembre de 1301.

Nascuda el 1207, filla del rei Andreu d’Hongria, va ser donada en matrimoni a Lluís, landgravi de Turíngia, amb qui va compartir l’ideal franciscà. Va tenir tres fills. Vivia consagrada a la meditació de les coses del cel, i, després de la mort del seu marit, va abraçar una vida de pobresa i va erigir un hospital on ella mateixa servia els malalts. Va morir el 1231 a Marburg.

Ja en el segle XII, en la basílica de Sant Pere del Vaticà i en la de Sant Pau Extramurs se celebraven els aniversaris de llurs dedicacions, fetes en el segle IV pels papes Silvestre i Sirici. Aquesta commemoració es va estendre després a tot el ritu romà. Així com el dia 5 d’agost, aniversari de Santa Maria la Major, era honorada la maternitat de la Verge Mare de Déu, avui són honorats els dos prínceps dels Apòstols.

Prescindint dels vestigis arqueològics de la basílica paleocristiana de Barcelona, la Catedral apareix citada amb el títol de la Santa Creu l’any 599. Reconstruïda després de la Reconquesta, l’any 877 recollia les relíquies de santa Eulàlia i rebia el títol d’església de la Santa Creu i Santa Eulàlia. La destrucció, en la invasió d’al-Mansur, va motivar l’edificació del temple romànic, consagrat el 18 de novembre de 1058. La construcció de la catedral gòtica va ser iniciada el 1298 i va durar, pràcticament, cent cinquanta anys, la façana és del segle XIX i el cimbori es va acabar el 1913.

Durant el segle V va ser construïda a Roma una basílica dedicada al nom de santa Cecília. El culte d’aquesta santa es va estendre molt a causa de la relació del seu martiri, en la qual és exalçada com a exemplar perfectíssim de dona cristiana, que va abraçar la virginitat i va sofrir martiri per amor a Crist. Sembla que està enterrada a les catacumbes de Sant Calixt.

Climent va ser el tercer a regir l’Església des de sant Pere, a finals del segle I. Va escriure una insigne carta als cristians de Corint per afermar la pau i la concòrdia entre ells.

Nascut a Irlanda la primera meitat del segle VI, va estudiar lletres humanes i sagrades. Va seguir la vida monàstica i va evangelitzar l’Europa Central. Va passar a França i va fundar molts monestirs que va governar amb exigència disciplinar. Va topar sovint per voler imposar arreu els costums irlandesos. Va ser desterrat i es va dirigir a Itàlia, on va fundar el monestir de Bobbio. És digníssim de lloança pel seu treball a favor de la vida cristiana i religiosa. Va morir l’any 615.

Durant el segle XVI, diverses famílies religioses van anunciar l’evangeli a les contrades del Vietnam. Molta gent del poble van rebre amb goig la bona nova de l’evangeli. Aquesta acceptació de la fe cristiana tot seguit va ser provada per la persecució. Durant els segles XVII, XVIII i XIX la pau va ser breu i a intervals, i molts cristians van obtenir el do del martiri: entre ells hi ha bisbes, preveres, religiosos, religioses, catequistes, tant homes com dones, i laics de sexe i condició diversa. El papa Joan Pau II, el dia 19 de juny de 1988, va canonitzar cent disset màrtirs: d’ells, noranta-sis són vietnamites; onze, missioners dominics espanyols, i deu, francesos. A petició de l’episcopat vietnamita, el mateix Papa va introduir en el calendari romà la memòria del prevere Andreu Dung-Lac i els seus companys. Andreu Dung-Lac havia desplegat una gran activitat sacerdotal i va sofrir persecucions, fins rebre el martiri per decapitació el 1839.
-----------
L’Església del Vietnam fecunda amb la sang dels màrtirs.
El treball d’evangelització, dut a terme des de l’inici del segle XVI i consolidat amb els primers Vicariats apostòlics del Nord (Dang-Ngoái) i del Sud (Dang-Trong) al 1659, ha tingut en el transcurs dels segles un admirable desenvolupament.
Actualment, les Diòcesis són 25 (10 al Nord, 6 al Centre i 9 al Sud) i els catòlics són, aproximadament, 6 milions (gairebé el 10% de la població), la Jerarquia Catòlica Vietnamita ha estat constituïda pel Papa Joan XXIII el 24 de novembre de 1960.
Aquest resultat es deu al fet que, des dels primers anys, la llavor de la Fe s’ha barrejat, en el territori vietnamita, amb l’abundant sang dels Màrtirs, tant del clergat missioner com del clergat local i del poble cristià del Vietnam. Junts han suportat les fatigues del treball apostòlic, com si s’haguessin posat d’acord, han afrontat fins i tot la mort per donar testimoni de la veritat evangèlica. La història religiosa de l’Església vietnamita assenyala que hi ha hagut un total de 53 edictes, signats pels Senyors Trinh i Nguyen o pels Reis que, durant més de dos segles, en total 261 anys (1625-1886), han decretat contra els cristians persecucions una més cruel que l’altra. Són al voltant de unes 130.000 les víctimes caigudes per tot el territori nacional.
Al llarg dels segles, aquests màrtirs de la Fe ha estat enterrats en forma anònima, però el seu record roman viu en l’esperit de la comunitat catòlica. Des de l’inici del segle XX, 117 d’aquest gran grup d’herois, martiritzats cruelment, han estat elegits i elevats a l’honor dels altars per la Santa Seu en 4 Beatificacions:
al 1900, pel Papa Lleó XIII, 64 persones
el 1906, pel Papa S. Pius X, 8 persones
el 1909, pel Papa S. Pius X, 20 persones
al 1951, pel Papa Pius XII, 25 persones
classificades així:
11 espanyols: tots Dominics: 6 Bisbes, 5 Sacerdots;
10 francesos: tots de les Missions Estrangeres de París: 2 Bisbes, 8 Sacerdots;
96 vietnamites: 37 Sacerdots (11 d’ells dominics) i 59 Cristians (entre ells: 1 seminarista, 16 catequistes, 10 terciaris dominics i 1 dona).
"Aquests són els que venen de la gran tribulació: han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell" (Ap 7, 13-14), segons el següent ordre cronològic:
2 caiguts sota el regnat de Trinh-DOANH (1740-1767)
2 caiguts sota el regnat de Trinh-SAM (1767-1782)
2 caiguts sota el regnat de Canh-Trinh (1782-1802)
58 caiguts sota el regnat del Rei MINH-MÀ (1820-1840)
3 caiguts sota el regnat del Rei Thieu-TRI (1840-1847)
50 caiguts sota el regnat del Rei TU-DUC (1847-1883)

Santa Caterina va néixer al segle III en el si d’una noble família envoltada de criats i riqueses. Tots els que escriuen sobre ella ens la presenten com una gran estudiant, especialment en «lletres». Alexandria estava en aquell temps sota el domini de l’emperador Maximí, que cap a l’any 310 va promulgar un edicte, en el qual ordenava que acudissin a la ciutat tots els habitants de la comarca per oferir sacrificis als déus, i que castigaria severament els qui es neguessin. Diu la tradició que la nostra santa es va presentar davant seu i va mantenir un llarg debat sobre el creador del món i les lleis que el regeixen. Maximí, profundament impressionat per la seva bellesa i saviesa, va decidir trobar-se de nou amb ella en una altra ocasió per continuar debatent. El que no sabia la nostra santa és que l’emperador reuniria els 50 savis més importants de la ciutat. Va arribar el dia i van asseure Caterina enmig dels filòsofs, i el més ancià de tots ells va ser el primer a parlar. Va intentar persuadir-la que havia d’adorar al Sol sota el nom del déu Apol·lo. Va adduir que l’astre rei és el que regeix les estacions de l’any, fertilitza els camps, pinta les flors i produeix els metalls a les entranyes de la terra. Caterina va respondre: «Si el Sol és el més bonic de tots els astres, tota la llum amb què brilla la deu a la magnificència de Déu», i va afegir que el sol mateix es va enfosquir quan Jesús va morir a la creu. La veritat és que santa Caterina va dir moltes més coses que van convèncer no sols el filòsof més ancià, sinó tots els que participaven en aquell debat, que van refusar contradir-lo. L’emperador Maximí, furiós, els va condemnar tots a mort, i després va sotmetre Caterina al martiri en una roda de molí plena de claus.

Andreu, nascut a Betsaida, va ser primerament deixeble de Joan Baptista i, després, de Crist, al qual va portar també el seu germà Pere. Juntament amb Felip va presentar els gentils al mateix Crist i va assenyalar el jove que portava els pans i els peixos. Segons la tradició, després de Pentecosta va predicar l’evangeli a moltes regions i va ser crucificat a l’Acaia.