Marie Françoise Thérèse Martin, era filla de Louis Martin i Zélie Guérin. De petita, ja era molt prima i malaltissa i la seva atenció va exigir molta cura. Als dos anys, Teresa ja manifestava la idea de seguir la vida religiosa, amb gran joia de la seva mare, però no del seu oncle Isidore Guérin (futur tutor seu).
L’agost de 1876, la seva mare va assabentar-se que tenia càncer i morí poc després. Llavors, el seu pare es traslladà el 1877 amb les quatre filles a Lisieux.
En morir la mare, Thérèse es va sentir més unida a la seva germana Pauline, que va ésser-li una "segona mare" fins que va ingressar a l’Orde del Carme i Thérèse va emmalaltir. Guarida finalment, segons la mateixa Therèse per la intervenció de la Mare de Déu del Somriure, imatge de la Immaculada Concepció per la qual sentien especial devoció els seus pares, va prendre la determinació d’entrar també al Carmel.
Thérèse va estudiar a l’abadia de benedictines de Lisieux durant cinc anys, però va patir moltes humiliacions i va continuar els estudis amb classes particulars.
El Nadal de 1886, a punt de fer catorze anys, Teresa va tenir una experiència que va anomenar "la nit de la meva conversió": en tornar de la missa i buscar els seus regals, va veure que el seu pare estava disgustat pel seu comportament infantil; la noia decidí de renunciar a la infantesa i prengué el fet com un senyal inspirador de força i coratge per al futur.
Vida al Carmel
Sis mesos després, Teresa decidí d’entrar a l’Orde de les Carmelites Descalces. Com que encara no tenia l’edat, els seus parents la portaren, el novembre del 1887, a una audiència amb el Papa, a Roma, per demanar-li el permís. El papa Lleó XIII l’hi donà, contra la voluntat del bisbe de Lisieux. L’abril de l’any següent va ser acceptada al convent i hi ingressà el 9 d’abril del 1888, prenent el nom de Thérèse de l’Enfant Jesus (Teresa del Nen Jesús).
Feu professió solemne el 8 de setembre del 1890, prenent el nom de Thérèse de l’Enfant Jésus et de Sainte Face, tot i que després de la seva mort va ser més coneguda com a Santa Teresa de Lisieux o Santa Tereseta.
De tarannà calmat i melancòlic, Teresa tenia bonics cabells castanys, ulls clars i trets delicats. Va patir de tuberculosi, que l’afeblia, però no rebutjava cap treball i continuava “recollint per a Jesús flors de petits sacrificis”.
Després de sis anys a l’Orde, el 1894, desitjant el camí de la santedat, va veure que no l’aconseguiria pels mitjans tradicionals (mortificació, disciplina i sacrifici). Inspirada per un sacerdot, va adoptar la "Petita Via", que consistia justament en lliurar-se a l’amor de Crist perquè ell mateix la conduís pel recte camí.
Va morir el 30 de setembre del 1897, amb només 24 anys. El matí de la seva mort digué: “No em penedeixo d’haver-me lliurat a l’amor”, i poc abans de morir digué a les seves companyes: "Faré caure una pluja de roses sobre el món!". El 4 d’octubre del 1897, fou enterrada al cementiri de Lisieux.
Veneració
La seva germana Paulina, també carmelita, va publicar el 1898 els escrits de Tereseta, titulats Història d’una ànima. El 17 de maig de 1925 va ser canonitzada per Pius XI. El mateix papa la declarà patrona universal de les missions catòliques en 1927. Joan Pau II la proclamà Doctora de l’Església en 1997.
El 19 d’octubre de 2008, a Lisieux, van ser beatificats els pares de Santa Tereseta, Louis Martin i Zélie Guérin.

Al costat dels tres arcàngels venerats el 29 de setembre, la Bíblia presenta una multitud d’àngels, amb la doble missió de contemplar la faç de Déu i d’assegurar als homes una presència fraternal. La memòria d’avui té el seu principi en una celebració del segle XV a València.

El 12 d’octubre de 1862 es va fundar a Lleida l’Acadèmia Mariana, la finalitat de la qual era honorar la Mare de Déu i divulgar les seves excel·lències i glòries mitjançant la literatura i les belles arts. L’any 1865, per intercessió de Maria, la ciutat de Lleida va quedar neta de còlera, i això va motivar que els socis de l’Acadèmia Mariana duguessin a terme, el 4 de febrer de 1866, una solemne acció de gràcies. L’Acadèmia volia una imatge de la seva patrona, la Immaculada Concepció de Maria, que presidís les festes religioses i literàries, i volien que fos una veritable obra d’art. Un taller barceloní va tallar la imatge de la Mare de Déu de l’Acadèmia amb fusta de til·ler, a imitació del marbre blanc, raó per la qual la figura va rebre el sobrenom de Verge Blanca. El 5 de gener de 1946, el papa Pius XII, mitjançant un breu especial, va proclamar la Verge Blanca de l’Acadèmia patrona de la ciutat de Lleida a perpetuïtat.

Virrei de Catalunya i pare de vuit fills, va fundar a Gandia, la seva ciutat natal, la primera escola dels jesuïtes. Sense perdre la influència damunt la cort, va ingressar un cop vidu a la Companyia de Jesús, de la qual va ser el tercer general, i li va donar una gran expansió a Europa i als països de missió. Va morir a Roma el 1572.

Va néixer a Assís l’any 1182. Va portar una joventut lleugera, però se’n va convertir, va renunciar al patrimoni familiar i es va donar enterament a Déu. Va abraçar la pobresa evangèlica i va predicar a tothom l’amor de Déu. Va donar regles òptimes als seus seguidors, les quals van ser aprovades per la Santa Seu. Va iniciar un orde de monges i una societat de seglars penitents, com també la predicació entre els infidels. Va morir l’any 1226.
------------
Francesc d’Assís (en italià Francesco d’Assisi) (Assís, Itàlia, 5 de juliol de 1182 - 3 d’octubre de 1226), és un sant italià que va fundar l’orde franciscà i un segon orde, femení, conegut com el de les Germanes Clarisses. A més, és un dels primers autors literaris que fa servir la llengua italiana.
Va ser canonitzat per l’Església Catòlica el 1228, i la seva festivitat se celebra el 4 d’octubre. En italià, és conegut també com il poverello d’Assisi ( "el pobret d’Assís»). És el sant patró dels animals i el medi ambient.
El seu pare Pietro va ser un mercader de teles reeixit. Poc és sabut sobre la seva mare, Pica. Francesc va tenir molts germans. Va ser batejat com a Giovanni Francesco Bernardone, però va ser conegut comunament com a Francesco.
El nom Francesco ("home de França") amb el qual el seu nom baptismal va ser reemplaçat, té diverses explicacions contradictòries sobre el seu origen. Una suggereix que li va ser donat pel seu pare al poc temps d’haver nascut, quan aquest tornava a Assís d’un viatge a França. D’acord amb un altre relat es va deure al seu primerenc aprenentatge de l’idioma francès. No obstant això, tal vegada el relat més factible sigui el que el relaciona amb el seu interès per la literatura que venia de França, de la qual el fascinaven particularment els trobadors. Resulta interessant notar la similitud entre l’estil de vida dels trobadors, lliures de tota possessió (l’antítesi de la vida que el seu pare volia per a ell), i l’estil de vida que més tard seguiria pel seu compte.
Rebel cap al negoci del seu pare i el seu interès per la riquesa, Francesc passaria la major part de la seva joventut llegint llibres (irònicament els diners del seu pare li va garantir una excel·lent educació i es va convertir en poliglota, parlant amb fluïdesa diversos idiomes, incloent-hi el llatí) o bevent i gaudint la companyia dels seus amics, els quals eren en la seva majoria fills de nobles. Poc després es trobaria desil·lusionat amb el món del seu voltant. Un relat de la seva joventut conta que en una ocasió els seus amics i ell es van trobar amb un captaire en tornar a les seves cases després de divertir-se. El captaire els va demanar ajuda, davant el que el seus amics tant sols van ignorar les seves paraules. Francesc, per contra, va donar a l’home tot el que tenia a les seves butxaques. Els seus amics ho van prendre a burla per la seva estupidesa i, en tornar a casa seva, el seu pare el va reptar enardit.
L’any 1201 es va unir a una expedició de l’exèrcit contra Perusa. Va ser pres presoner i va romandre captiu durant més d’un any. És probable que els seus pensaments més seriosos sobre la seva conversió hagin brollat gradualment durant aquell any.
Es diu que quan va començar a abandonar els esports dels seus antics companys i ells li van preguntar per divertiment si pensava casar-se, ell va respondre: "Sí, amb una núvia molt més digna de la que hàgiu mai vist". Francesc es referia a la "Dama Pobresa", com després l’anomenaria.
Va passar molt temps en llocs solitaris, sol·licitant a Déu que l’il·luminés. Després de la seva graduació, Francesc va anar a tenir cura de les víctimes més repulsives en la casa de Llàtzer, prop d’Assís.
Després d’un pelegrinatge a Roma, on va pregar a l’església que obrís les seves portes als pobres, va tenir una visió en què va escoltar una veu que li va indicar que devia restaurar l’església de Déu que havia caigut en decadència. Francesc es va dirigir a la capella de Sant Damià, prop d’Assís, decidit a establir-s’hi per a la seva comesa. La capella es trobava llavors molt malmesa i després d’una nova visió, en la qual Jesús li encomana la restauració de la capella, Francesc va vendre el seu cavall i teles del mercat del seu pare per fer complir el seu objectiu.
El seu pare, Pietro, indignat va intentar fer-lo entrar en els seus cabals, primer mitjançant amenaces i després tancant-lo en la presó familiar, castigant-lo corporalment. Després d’una entrevista en presència del bisbe, Francesc va renunciar a tota expectativa del seu pare, deixant fins i tot les peces per ell atorgades i per un temps es va convertir en captaire.
Temps més tard va retornar a la capella de Sant Damià per a acabar de restaurar-la. Francesc restà sempre diaca sense ésser ordenat sacerdot. Iniciada la predicació, aplegà un grup de seguidors que reberen l’aprovació del papa Innocenci III el 1210, i que foren coneguts com a franciscans. El 1219 s’uní a la croada d’Egipte i visità Palestina. De retorn a Itàlia centrà tota la seva doctrina en la pobresa i per la seva peculiar manera de predicar, la figura de Francesc és una de les més emotives del cristianisme: cantava a les places, estimava la natura, predicava als ocells i apaivagava les feres. El 1224 va ser marcat amb els estigmes de la passió de Crist, al turó d’Alvèrnia; és el primer cas conegut de la història en què li aparegueren estigmatitzacions visibles i externes.Morí el 1226, malalt i cec. El 1228 fou canonitzat pel papa Gregori IX.

Cap a l’any 1035 va néixer a Colònia (Alemanya); va estudiar a París, va rebre l’ordenació sacerdotal i va ensenyar teologia. Freturós de solitud, es va retirar al desert de Chartreuse i va fundar l’orde dels cartoixans. El papa Urbà II el va cridar perquè l’ajudés en les necessitats de l’Església. Va morir l’any 1101 a Squillace (Calàbria).

Aquesta commemoració va ser instituïda per sant Pius V en l’aniversari de la victòria naval dels cristians a Lepant (1571), atribuïda a l’auxili de la Mare de Déu, invocada per mitjà de la pregària del rosari. La celebració d’aquest dia ens invita a tots a meditar els misteris de Crist, sota el guiatge de la Verge Maria, que va ser tan singularment associada a l’encarnació, passió i resurrecció gloriosa del Fill de Déu.

Segons notícia de sant Gregori de Tours, Dionís es va traslladar des de Roma a les Gàl·lies, a mitjans del segle III. Va ser el primer bisbe de París, on va morir màrtir amb dos membres del seu clergat.

Va néixer a Lucca (Toscana) l’any 1541; va estudiar farmàcia, però va abandonar aquesta professió i va emprendre la carrera sacerdotal. Es va dedicar a la predicació, principalment a ensenyar als nens la doctrina cristiana. Va fundar l’orde de Clergues Regulars de la Mare de Déu, en 1574, per causa del qual va haver de patir moltes tribulacions. Més endavant va instituir un agrupament de sacerdots per a propagar la fe, i amb raó és considerat fundador de la Institució que, desenvolupada per l’acció dels papes, va rebre posteriorment el nom de Congregació per a la Propagació de la Fe. Amb caritat i prudència va restablir la disciplina en diverses congregacions. Va morir de pesta, víctima de la seva caritat, a Roma l’any 1609.

Els pares de Tomàs vivien a Villanueva de los Infantes, però ell va néixer a Fuenllana, l’any 1486. Va estudiar a la Universitat d’Alcalà de Henares i, més tard, va ser allà mateix un professor il·lustre per la profunditat de la seva ciència sagrada i humana. Consagrat bisbe de València, va esdevenir un veritable model de bon pastor, en particular per la seva caritat, pobresa, prudència i zel apostòlic. Va morir el 8 de setembre de 1555 i va ser canonitzat l’any 1658.

Maria Soledat va néixer a Madrid el dia 2 de desembre de 1826, i va morir, també a Madrid, el dia 11 d’octubre de 1887. Soledat va ser l’ànima d’un institut de religioses que va fundar el rector de la parròquia de Chamberí perquè es dediquessin a l’assistència dels malalts en llurs domicilis. L’Institut es va anomenar Institut de Serventes de Maria, Vetlladores dels Malalts. Pius XII la va beatificar el 5 de febrer de 1950, i Pau VI la va canonitzar el 25 de gener de 1970.

Àngel Josep Roncalli va néixer a Sotto il Monte (Bèrgam) el 1881. Als 11 anys entrà al Seminari Diocesà de Bèrgam per cursar els estudis d’humanitats i de filosofia, i fou successivament alumne del Pontifici Seminari Romà. Fou ordenat de prevere el 1904. Secretari del Bisbe Giacomo Maria Radini-Tedeschi, el 1921 inicià el seu servei a la Santa Seu com a President del Consell Central Italià de l’Obra Pontifícia de Propagació de la Fe; el 1925 fou nomenat Visitador Apostòlic i després Delegat Apostòlic a Bulgària; el 1935, Delegat Apostòlic a Turquia i Grècia, i el 1944 Nunci Apostòlic a França. El 1953 fou creat cardenal i nomenat després Patriarca de Venècia. Al 1958, a la mort de Pius XII, fou elegit Papa. Durant el seu pontificat, convocà el Sínode Romà, instituí la Comissió per a la revisió del Codi de Dret Canònic i convocà el Concili Ecumènic Vaticà II. Morí el 3 de juny de 1963 al vespre. Fou beatificat el dia 3 de setembre del 2000 i canonitzat el 27 d’abril de 2014.
------------------
El bon pastor dona la vida per les seves ovelles
És interessant que la Providència m’hagi retornat allà on la meva vocació sacerdotal va fer els primers passos, és a dir, al servei pastoral. Ara em trobo en ple ministeri directe de les ànimes. En realitat, sempre he pensat que per a un eclesiàstic allò que en diem diplomàcia ha d’estar impregnada d’esperit pastoral; altrament no compta per a res, i redueix al ridícul una missió santa. Ara m’he d’ocupar, sobretot, dels veritables interessos de les ànimes i de l’Església, en relació a la seva finalitat que és la de salvar les ànimes i de guiar-les cap al cel. Amb això ja en tinc prou, i en dono gràcies al Senyor. Ho vaig dir a Venècia, a Sant Marc, el dia de la meva entrada. No desitjo, no penso en res més que a viure i morir per les ànimes que m’han estan confiades. El bon pastor dona la vida per les seves ovelles. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir  (Jn 10,11.10).
Inicio el meu ministeri directe [com a Patriarca de Venècia] a una edat –setanta-dos anys– en què d’altres l’acaben. Em trobo, doncs, al llindar de l’eternitat. Jesús meu, primer pastor i bisbe de les nostres ànimes, el misteri de la meva vida i de la meva mort és a les vostres mans, i prop del vostre cor. Per una banda, tremolo perquè s’acosta l’última hora; per l’altra, confio i miro cap endavant dia a dia. Em sento en la condició de sant Lluís Gonzaga. Continuar les meves ocupacions, sempre amb esforç de perfecció, però més encara pensant en la divina misericòrdia. Pels pocs anys que em queden de viure, vull ser un sant pastor en la plenitud de la paraula, com el beat Pius X el meu predecessor, com el venerat cardenal Ferrari; com el meu monsenyor Radini Tedeschi, mentre va viure i si hagués continuat vivint: «Que Déu m’hi ajudi».
Aquests dies he llegit sant Gregori i sant Bernat, tots dos preocupats per la vida interior del pastor que no ha de sofrir per les preocupacions materials exteriors. La meva jornada ha de ser sempre amarada de pregària; la pregària és el meu respir. Em proposo de recitar cada dia el rosari sencer, amb els quinze misteris, amb la intenció de recomanar així al Senyor i a la Mare de Déu –possiblement a la capella, davant el Santíssim Sagrament– les necessitats més greus dels meus fills de Venècia i de la diòcesi: clergat, joves seminaristes, verges consagrades, autoritats públiques i pobres pecadors.
Ja tinc, aquí, dues punxes doloroses, entre tanta esplendor de dignitat eclesiàstica i de respecte, com a cardenal i patriarca. L’exigüitat de les rendes per a la casa del bisbe, i el gran nombre de pobres i de peticions per a col·locacions i ajuts. Pel que fa a les rendes, no m’està prohibit millorar-ne les condicions per a mi i també per al servei dels meus successors.
M’agrada, però, beneir el Senyor per aquesta pobresa una mica humiliant i sovint enutjosa. Em fa assemblar més a Jesús pobre i a sant Francesc, segur com estic que no em moriré de gana. Oh benaurada pobresa, que m’assegura una benedicció encara més gran per a tota la resta i per a tot allò que és més important del meu ministeri pastoral!

Segons una tradició, la Mare de Déu es va manifestar a Saragossa sobre una columna o pilar, que va esdevenir signe visible de la seva presència. Aquesta tradició té expressió cultual en la missa i ofici diví que Climent XII va decretar per a Espanya. Pius VII va augmentar la categoria litúrgica de la festa, i Pius XII va concedir a les nacions sud-americanes de celebrar la mateixa missa vigent per a Espanya.

Segons una tradició va ser esclau. Aconseguida la llibertat, va ser ordenat diaca pel papa Zeferí, al qual va succeir en el pontificat (217). Es va mostrar ferm en la defensa de la fe enfront dels adopcionistes i modalistes, però va suavitzar les regles d’admissió dels catecúmens i les del perdó dels apòstates. Va morir màrtir l’any 222 i el van enterrar a la via Aurèlia.

Teresa va néixer a Àvila el 28 de març de 1515. Als divuit anys va entrar al Carmel. D’un gran esperit religiós, va tenir grans experiències místiques. Als quaranta-cinc anys, i per tal de respondre a les gràcies extraordinàries del Senyor, va començar una nova vida que tenia per lema: «O sofrir o morir.» Gràcies a les seves qualitats humanes va dur a terme la reforma carmelitana amb gran eficàcia, enmig d’una forta oposició. Llavors va fundar el convent de Sant Josep d’Àvila, primer dels quinze Carmels que va establir a Espanya. És una clàssica de la literatura castellana, com el seu col·laborador apostòlic Joan de la Creu. Els seus escrits són una guia segura per als camins de l’oració i de la perfecció. Va morir a Alba de Tormes el vespre del 4 d’octubre de 1582. Pau VI la va declarar doctora de l’Església el 27 de setembre de 1970.

Va néixer a Baviera pels volts de l’any 1174. Va contraure matrimoni amb el príncep de Silèsia i va ser mare de set fills. Va dur una vida de devoció, i va ser caritativa amb els malalts i els pobres, per als quals va fundar hospitals. Mort el seu marit, va entrar en el monestir de Trebnis, l’abadessa del qual era la seva filla, i va morir l’any 1243.

Va néixer l’any 1647 a la diòcesi francesa d’Autun. Va entrar a les Germanes de la Visitació de Paray-le-Monial, i va volar admirablement pels camins de la perfecció. Va merèixer tenir revelacions místiques, referents sobretot a la devoció al sagrat Cor de Jesús, i va contribuir molt a la implantació d’aquest culte a l’Església. Va morir el 17 d’octubre de 1690.

Ignasi va succeir Pere en l’episcopat de l’Església antioquena. Va ser condemnat a les feres, emmanillat a Roma i coronat allí amb el martiri l’any 107, en temps de l’emperador Trajà. Durant el camí va escriure set cartes, dirigides a diverses Esglésies, en les quals tracta, amb saviesa i erudició, sobre Crist, la constitució de l’Església i la vida cristiana. La seva memòria se celebrava ja al segle IV el dia 17 d’octubre, a Antioquia.

Nascut de família pagana, es va convertir a la fe i va acompanyar sant Pau, segons la predicació del qual va confegir també l’evangeli que porta el seu nom. Va referir els inicis de la vida de l’Església en un altre llibre bíblic, el dels Fets dels Apòstols, on narra els esdeveniments fins a la primera estada de sant Pau a Roma.

Nat a Alcàntara l’any 1499, va ingressar a l’orde dels Franciscans i va arribar a ser-ne provincial. Va ser el reformador d’aquest orde a Espanya, guiat per un esperit semblant al de santa Teresa de Jesús, de la qual va ser conseller clarivident: amb el seu guiatge la va ajudar molt en la reforma del Carmel. Era dur i auster envers ell mateix; en canvi era notable la seva dolcesa quan es tractava dels altres. Va morir el 18 d’octubre de 1562.

Entre els anys 1642 i 1649, a l’Amèrica del Nord, els indígenes hurons i iroquesos van turmentar horriblement i van matar vuit jesuïtes que evangelitzaven aquelles regions. Isaac Jogues va morir el dia 18 d’octubre de 1647, i Joan de Brébeuf, el 16 de març de 1648.

Va néixer a Ovada (Ligúria) el 1694. De jove va ajudar el seu pare en el negoci de mercader. Aspirant a la perfecció, va renunciar a totes les coses i va començar a servir els pobres i els malalts i a reunir companys, amb els quals va fundar els passionistes, que combinaven la vida retirada amb l’activitat apostòlica, centrada en l’espiritualitat de la passió del Senyor. Després, ordenat sacerdot, va treballar amb tota l’ànima per la salvació de les ànimes, instituint cases de la Congregació que havia fundat, exercint l’apostolat infatigablement i duent una vida d’acerba penitència. Va morir a Roma el 18 d’octubre de 1775.

Karol Józef Wojtyla, conegut com Joan Pau II des de la seva elecció al papat l’octubre de 1978, va néixer a Wadowice, una petita ciutat a 50 km. de Cracòvia, el 18 de maig de 1920. Era el més petit dels tres fills de Karol Wojtyla i Emilia Kaczorowska. La seva mare va morir el 1929. El seu germà gran Edmund (metge) va morir el 1932 i el seu pare (suboficial de l’exèrcit) el 1941. La seva germana Olga va morir abans que naixés ell.
Va ser batejat pel sacerdot Franciszek Zak el 20 de juny de 1920 a l’Església parroquial de Wadowice, als 9 anys va fer la Primera Comunió, i als 18 va rebre la Confirmació. Acabats els estudis d’ensenyament mitjà a l’escola Marcin Wadowita de Wadowice, es va matricular el 1938 a la Universitat Jagellónica de Cracòvia i en una escola de teatre.
Quan les forces d’ocupació nazi van tancar la Universitat, el 1939, el jove Karol va haver de treballar en una pedrera i després en una fàbrica química (Solvay), per guanyar-se la vida i evitar la deportació a Alemanya.
A partir de 1942, en sentir la vocació al sacerdoci, va seguir les classes de formació del seminari clandestí de Cracòvia, dirigit per l’Arquebisbe de Cracòvia, Cardenal Adam Stefan Sapieha. Alhora, va ser un dels promotors del "Teatre rapsòdic", també clandestí.
Després de la segona guerra mundial, va continuar els seus estudis al seminari major de Cracòvia, novament obert, i a la Facultat de Teologia de la Universitat Jagellónica, fins a la seva ordenació sacerdotal a Cracòvia l’1 de novembre de 1946 de mans de l’Arquebisbe Sapieha.
Seguidament va ser enviat a Roma, on, sota la direcció del dominic francès Garrigou-Lagrange, es va doctorar el 1948 en teologia, amb una tesi sobre el tema de la fe en les obres de Sant Joan de la Creu (Doctrina de fide apud Sanctum Ioannem a Cruïlla). En aquell període va aprofitar les seves vacances per a exercir el ministeri pastoral entre els emigrants polonesos de França, Bèlgica i Holanda.
El 1948 va tornar a Polònia, i va ser vicari en diverses parròquies de Cracòvia i capellà dels universitaris fins a 1951, quan va reprendre els seus estudis filosòfics i teològics. El 1953 va presentar a la Universitat Catòlica de Lublin una tesi titulada "Valoració de la possibilitat de fundar una ètica catòlica sobre la base del sistema ètic de Max Scheler". Després va passar a ser professor de Teologia Moral i Ètica Social al seminari major de Cracòvia i a la facultat de Teologia de Lublin.
El 4 de juliol de 1958 va ser nomenat per Pius XII bisbe titular de Olmi i Auxiliar de Cracòvia. Va rebre l’ordenació episcopal el 28 de setembre de 1958 a la catedral del Wawel (Cracòvia), de mans de l’Arquebisbe Eugeniusz Baziak.
El 13 de gener de 1964 va ser nomenat Arquebisbe de Cracòvia per Pau VI, qui li va fer cardenal el 26 de juny de 1967, amb el títol de San Cesareo a Palatio, Diaconia elevada pro illa vice a títol presbiteral.
A més de participar en el Concili Vaticà II (1962-1965), amb una contribució important en l’elaboració de la constitució Gaudium et spes, el Cardenal Wojtyla va prendre part en les cinc assemblees del Sínode dels Bisbes anteriors a la seva pontificat.
Els cardenals reunits en Conclave el van triar Papa el 16 d’octubre de 1978. Va prendre el nom de Joan Pau II i el 22 d’octubre va començar solemnement el seu ministeri petrí com 263 successor de l’Apòstol Pere. El seu pontificat ha estat un dels més llargs de la història de l’Església i ha durat gairebé 27 anys.
Joan Pau II va exercir el seu ministeri petrí amb incansable esperit missioner, dedicant totes les seves energies, mogut per la "Sollicitudo omnium Ecclesiarum" i per la caritat oberta a tota la humanitat. Va realitzar 104 viatges apostòlics fora d’Itàlia, i 146 per l’interior d’aquest país. A més, com a Bisbe de Roma, va visitar 317 de les 333 parròquies romans.
Més que tots els seus predecessors es va trobar amb el poble de Déu i amb els responsables de les nacions: més de 17.600.000 pelegrins van participar en les 1166 Audiències Generals que se celebren els dimecres. Aquest nombre no inclou les altres audiències especials i les cerimònies religioses [més de 8 milions de pelegrins durant el Gran Jubileu de l’any 2000] i els milions de fidels que el Papa va trobar durant les visites pastorals efectuades a Itàlia i a la resta del món. Cal recordar també les nombroses personalitats de govern amb què es va entrevistar durant les 38 visites oficials i les 738 audiències o trobades amb caps d’Estat i 246 audiències i trobades amb Primers Ministres.
El seu amor als joves el va impulsar a iniciar el 1985 les Jornades Mundials de la Joventut. En les 19 edicions de la JMJ celebrades al llarg del seu pontificat es van reunir milions de joves d’arreu del món. A més, la seva atenció cap a la família es va posar de manifest amb les trobades mundials de les famílies, inaugurats per ell el 1994.
Joan Pau II va promoure el diàleg amb els jueus i amb els representants de les altres religions, convocant en diverses ocasions a trobades de pregària per la pau, especialment a Assís.
Sota la seva guia, l’Església es va acostar al tercer mil · lenni i va celebrar el Gran Jubileu de l’any 2000, segons les línies indicades per ell en la carta apostòlica Tertio Millennio Adveniente, i va treure el cap després a la nova època, rebent les seves indicacions en la carta apostòlica Novo millennio ineunte, en què mostrava als fidels el camí del temps futur.
Amb l’Any de la Redempció, l’Any Marià i l’Any de l’Eucaristia, va promoure la renovació espiritual de l’Església.
Va realitzar nombroses canonitzacions i beatificacions per mostrar innombrables exemples de santedat d’avui, que servissin d’estímul als homes del nostre temps: celebrar 147 cerimònies de beatificació-en què va proclamar 1338 beats-i 51 canonitzacions, amb un total de 482 sants. Va proclamar a santa Teresina Doctora de l’Església.
Va ampliar notablement el Col · legi cardenalici, creant 231 cardenals (més un "in pectore", el nom no es va fer públic abans de morir) en 9 consistoris. A més, va convocar 6 reunions plenàries del col · legi cardenalici.
Va presidir 15 Assemblees del Sínode dels bisbes: 6 generals ordinàries (1980, 1983, 1987, 1990, 1994 i 2001), 1 general extraordinària (1985) i 8 especials (1980, 1991, 1994, 1995, 1997, 1998 (2) i 1999).
Entre els seus documents principals s’inclouen: 14 Encíclicas, 15 exhortacions apostòliques, 11 Constitucions apostòliques i 45 Cartes apostòliques.
Va promulgar el Catecisme de l’Església Catòlica, a la llum de la Revelació, autoritzadament interpretada pel Concili Vaticà II. Va reformar el Codi de Dret Canònic i el Codi de Cànons de les Esglésies Orientals, i va reorganitzar la Cúria Romana.
Va publicar també cinc llibres com a doctor privat: "Creuant el llindar de l’esperança" (octubre de 1994), "Do i misteri: en el cinquantè aniversari de la meva ordenació sacerdotal" (novembre de 1996), "Tríptic romà - Meditacions", llibre de poesies (març de 2003), "Aixequeu! Som-hi! "(Maig de 2004) i" Memòria i identitat "(febrer de 2005).
Joan Pau II va morir el 2 d’abril de 2005, a les 21.37, mentre concloïa el dissabte, i ja havíem entrat en l’octava de Pasqua i diumenge de la Misericòrdia Divina.
Des d’aquella nit fins al 8 d’abril, dia en què es van celebrar les exèquies del difunt pontífex, més de tres milions de pelegrins van rendir homenatge a Joan Pau II, fent fins i tot 24 hores de cua per poder accedir a la basílica de Sant Pere.
El 28 d’abril, el Sant Pare Benet XVI va dispensar del temps de cinc anys d’espera després de la mort per iniciar la causa de beatificació i canonització de Joan Pau II. La causa la va obrir oficialment el cardenal Camillo Ruini, vicari general per a la diòcesi de Roma, el 28 de juny de 2005.
----------------
No tingueu por! Obriu les portes a Crist!
Pere va venir a Roma! Què el va guiar i conduir en aquesta ciutat, cor de l’Imperi Romà, si no l’obediència a la inspiració rebuda del Senyor? Potser aquest pescador de Galilea no hauria volgut venir fins aquí. Potser hauria preferit quedar-se allà, a les ribes del llac de Genesaret, amb la seva barca, amb les seves xarxes. Però, guiat pel Senyor, obedient a la seva inspiració, va arribar fins aquí.
Segons una antiga tradició, durant la persecució de Neró, Pere volia abandonar Roma. Però el Senyor hi va intervenir: va sortir a trobar-lo. Pere se li adreçà dient-li: “Quo vadis, Domine? On aneu, Senyor?”. I el Senyor li contestà: “Vaig a Roma perquè em crucifiquin per segona vegada”. Pere tornà a Roma i s’hi va quedar fins a la seva crucifixió.
El nostre temps ens invita, ens empeny, ens obliga a mirar el Senyor i a immergir-nos en una humil i devota meditació del misteri de la suprema potestat del mateix Crist.
Aquell qui va néixer de la Verge Maria, el Fill del fuster –com era considerat–, el Fill del Déu vivent, com va confessar Pere, va venir per fer de tots nosaltres “un reialme sacerdotal”.
El Concili Vaticà II ens ha recordat el misteri d’aquesta potestat i el fet que la missió del Crist –sacerdot, profeta-mestre, rei– continua en l’Església. Tots, tot el Poble de Déu participa d’aquesta triple missió. I potser en el passat posaven al cap del papa la tiara, aquella triple corona, per expressar, a través d’aquell símbol, que tot l’orde jeràrquic de l’Església de Crist, tota la seva “sacra potestat” que hi exerceix no és altra cosa que el servei, servei que té una sola cosa com a objectiu: que tot el Poble de Déu sigui participant d’aquesta triple missió de Crist i es mantingui sempre sota la potestat del Senyor, la qual té els seus orígens no pas en els poders d’aquest món, sinó en el Pare celestial i en el misteri de la creu i de la resurrecció.
La potestat absoluta i tanmateix dolça i suau del Senyor respon a tota la profunditat de l’home, a les seves aspiracions més elevades de l’intel•lecte, de la voluntat i del cor. No parla un llenguatge de força, sinó que s’expressa en la caritat i en la veritat.
El nou successor de Pere a la seu de Roma eleva avui una pregària fervent, humil i confiada: Oh Crist! Feu que jo pugui esdevenir i ser servidor de la vostra única potestat! Servidor de la vostra potestat que no té posta! Feu que jo sigui un servidor! Més encara: servidor dels vostres servidors.
Germans i germanes! No tingueu por d’acollir el Crist i d’acceptar la seva potestat!
Ajudeu el Papa i tots els qui volen servir el Crist i, amb el poder de Crist, servir l’home i tota la humanitat!
No tingueu por! Obriu, més encara, obriu de bat a bat les portes a Crist! Al seu poder salvador, obriu-li els confins dels Estats, els sistemes econòmics i els polítics, els amples camps de la cultura, de la civilització i del desenvolupament. No tingueu por! Crist sap “què hi ha dins de l’home”. Només ell ho sap!
Avui molt sovint l’home no sap què porta a dintre, en el fons del seu esperit, del seu cor. Molt sovint no està segur del sentit de la seva vida sobre aquesta terra. L’envaeix el dubte que es trasmuda en desesperació. Permeteu, doncs –us ho prego, us ho imploro amb humilitat i amb confiança–, permeteu que Crist parli a l’home. Només ell té paraules de vida, sí!, de vida eterna.

Va néixer a Capestrano (els Abruços) l’any 1386. Va cursar dret a Peruggia i va exercir un temps de jutge. Ingressat a l’orde dels Framenors i ordenat sacerdot, va portar una vida apostòlica pels camins d’Europa per tal de reformar els costums cristians i de combatre els heretges. Va morir a Ilok (Iugoslàvia) el 1456.

Sant Just (s. VI) és el primer bisbe conegut d’Urgell. La primitiva seu es devia trobar a Castellciutat. El 839 va ser reconsagrada la catedral que havia estat incendiada pels àrabs. L’església de Santa Maria, edificada als afores de la ciutat i renovada pel bisbe sant Ermengol (que no va tenir la satisfacció de veure-la acabada), va ser consagrada pel seu successor Eriball aquest dia de 1040. El 1116 va començar sant Ot la construcció de la seu actual, la bellíssima edificació romànica que sembla que no ha estat mai consagrada.

Va néixer a Sallent l’any 1807. Els primers anys del seu sacerdoci els va dedicar a recórrer tot Catalunya predicant al poble. Va fundar la Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria. A l’illa de Cuba, de la qual va ser nomenat bisbe, va treballar intensament per a la salvació de les ànimes. Retornat a Espanya, les seves múltiples activitats per al bé de l’Església li van provocar molts sofriments i persecucions. Va morir a Fontfreda (França) l’any 1870.
-----------
Sant Antoni Maria Claret i Clarà, conegut com a Pare Claret, (Sallent, Bages, 23 de desembre de 1807 - Abadia de Fontfreda, 24 d’octubre de 1870) va ser un religiós català, arquebisbe de Santiago de Cuba i confessor d’Isabel II d’Espanya. Va fundar els ordes dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria (claretians) i de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes.
Va néixer a Sallent el 1807, en el si d’una família modesta de teixidors. L’any 1822 aprengué l’ofici de teixidor treballant al carrer Buixadé de Berga. També treballà en una fàbrica tèxtil d’Igualada.[1] Per continuar l’ofici familiar, el 1825 va anar a estudiar a Barcelona, on a l’escola de la Llotja de Mar va estudiar disseny tèxtil i idiomes. Mentre és a Barcelona, decideix abraçar la vida religiosa i el 1829 marxa a Vic, a estudiar al seminari.
Va ser ordenat sacerdot el 13 de juny de 1835, a Solsona; la seva primera missa va dir-la a Sallent on, des de llavors i fins al 1839, és beneficiat, vicari i ecònom. Sent, però, que la seva tasca ha de ser una altra i vol marxar com a missioner a fer apostolat a Amèrica o Àsia. Amb aquesta idea, marxa a Roma i intenta ingressar en un orde missioner, però la seva feble salut va fer que no fos acceptat per la Congregació de Propaganda Fide ni pels jesuïtes.
Malalt i decebut, torna a Catalunya el 1840 i és destinat a Viladrau. Es va dedicar a organitzar missions populars a Catalunya, ja que trobà que entre la població d’un país teòricament cristià, el coneixement i la pràctica de la fe religiosa era petit. La seva primera missió va ser la de Viladrau; n’és un record la creu que plantà al cim del Matagalls (Montseny). Durant els anys següents, predica a 157 poblacions de Catalunya, anant-hi sempre a peu des de Vic. A més, per a completar la tasca d’apostolat, escriu gran quantitat de llibres i fullets, forma associacions de fidels i guia congregacions religioses que volen treballar en el mateixa direcció.
El 1847 funda la Llibreria Religiosa, que publicarà i distribuirà obres de devoció,[2] i l’any següent comença a predicar missions a les Canàries, on acompanyà al nou bisbe de Las Palmas Bonaventura Codina i Augeroles. El 16 de juliol de 1849 va fundar a Vic la Congregació dels Missioners Fills del Cor Immaculat de Maria, per a l’apostolat i les missions com a continuadora de la seva obra.
Nomenat per Pius IX arquebisbe de Santiago de Cuba, es consagrat a Vic el 20 de maig de 1850 i va marxar a Cuba, on va ser fins al 1857. Durant el seu ministeri episcopal desenvolupa una gran activitat missionera i social: organitza l’església local, lluita contra l’esclavitud i crea granges-escola per a infants desamparats, a més de promoure caixes d’estalvis i monts de pietat amb marcat caràcter social. Per a ajudar en la missió, pensa de crear un nou institut religiós, ara femení, i juntament amb Maria Antònia París, funda la congregació de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes, que s’estableixen a Cuba el 1855.
El 1856, l’1 de febrer, Claret pateix un atemptat a Holguín. Poc després torna a la Península i és nomenat confessor de la reina Isabel II. Llavors, viu a Madrid i aprofita els viatges de la reina per predicar al poble, i als religiosos i capellans d’altres llocs. La reina el nomena en 1859 patró del Reial Hospital i Església de N. S. de Montserrat a Madrid.
En 1858 fundà l’Acadèmia de San Miquel, on pretenia agrupar les forces vives de les arts plàstiques, el periodisme i les organitzacions catòliques reunint artistes, literats i propagandistes catòlics de tota Espanya. Poc després és nomenat president del Monestir de l’Escorial i en fa un centre espiritual i acadèmic de gran nivell. A partir de 1864, funda algunes biblioteques populars i parroquials, amb l’objectiu de difondre la cultura religiosa i facilitar la difusió d’obres de devoció i espiritualitat entre la població.
Després de la Revolució de 1868, va exiliar-se amb la reina. Entre 1869 i 1870, va prendre part al Concili Vaticà I, on va donar suport al nou dogma de la infal·libilitat del papa. Va passar els seus últims dies al monestir cistercenc de Fontfreda, prop de Narbona, on va morir el 1870.
Va ser canonitzat per Pius XII en 1950.

Bernat va néixer al mas Calbó, a prop de Reus. Va estudiar a Lleida i va vestir l’hàbit cistercenc a Santes Creus, monestir del qual va ser abat. Nomenat bisbe de Vic, va desplegar un gran zel apostòlic i va ser un predicador notable. Va assistir a tots els concilis provincials del seu temps i a la conquesta de València. Va morir en aquesta ciutat el 26 d’octubre de 1243.

La seva tradició diu que el segle VIII, el Baró de Cartellà va donar una gran part de la seva propietat per edificar una petita capella dedicada a la Verge, arran d’una promesa pel guariment del seu fill després d’una greu malaltia. Aquest fill, després, va fundar un monestir benedictí del qual va ser prior. Tot aquesta tradició no té fonament en cap document. Així el document més antic que en parla data del 1198.
El segle XV el temple quedà interdit a causa, sembla, d’un crim que s’hi va cometre. Aquest interdit durà uns 20 o 25 anys. Fins i tot es va utilitzar les seves dependències per quadres. El 1483 es va tornar a revifar la devoció en aquest temple degut a l’aparició de la Mare de Déu a Miquel Noguer, veí del Torn. Segons Constants: “Era cap al tard, i aquest anava a tocar, com de costum, l’oració del perdó, quan la porta barrada s’obrí de pinta en ample i aparegué davant seu una Donzella amb vestits blancs que, entre plors i grans laments, li feu la triple comenda de treure l’entredit, la penitència del poble i l’endegar processons i romiatges cap al seu santuari”.
Les visites a aquest santuari són nombroses i importants. El propi rei Ferran el Catòlic hi va anar acompanyat dels seus fills, i Carles V, Felip II i Felip III li van concedir diversos privilegis. Molts papes, des d’Innocenci VIII fins a Pius XI, van concedir regalies espirituals al santuari. Degut a la seva popularitat es van fer nombroses remodelacions. El 1578 es va ampliar i es va construir una hostatgeria i un petit hospital per als peregrins malalts. El 1670 es va ampliar l’interior del santuari amb diversos altars. Inclús hi havia, al recinte, una carnisseria i una ferreteria. A finals del segle XV es va crear la confraria de la Immaculada Concepció. El 1589 la del Roser i el 1612 la del Santíssim Nom de Jesús. Durant tres segles la seva reputació no va parar de créixer. Però el 1785 va començar la seva decadència per problemes en la seva administració. El 1806 els béns del Collell van ser venuts a causa de la desamortització.
El 1852, el bisbe Florenci Llorente, va inaugurar un col·legi per a nois pobres per tal de preparar-los alhora per la carrera eclesiàstica.
El 1915 comencen els treballs del temple actual, obra de l’arquitecte Josep Ramon, inaugurat el 1949. Aquest es va consagrar el 1952 i el 25 d’octubre del 1953 es va fer la coronació canònica de la Verge.
La guerra del 1936 va ser desastrosa per aquest santuari ja que fins el 1939 es va convertir en presó. Poc abans d’acabar la guerra es van afusellar molts dels presoners religiosos o laics. Una creu rememora aquells fets.
El 1942 va deixar de ser seminari i es va convertir en un centre docent regentat pels capellans diocesans que impartien classes junt amb professors seglars.
A partir dels anys 90 va anar davallant l’assistència d’alumnes fins que l’any 1998 es va decidir el seu tancament. Actualment S’ha convertit en una casa de colònies on l’estiu s’hi organitzen campus d’esports. També hi ha un restaurant i s’hi celebren casaments.
La imatge de Santa Maria del Collell és d’estil romànic del segle XII i ha aconseguit arribar fins els nostres dies. La podem veure presidint el cambril del santuari nou. És una talla de fusta acolorida de roig i blau. Porta el Fill a la falda, i té la mà dreta en acció de beneir i amb l’esquerra aferma un llibre.

Sant Llucià i sant Marcià, segons les actes del seu martiri, van ser sacrificats a l’antiga Nicomèdia, a prop de Constantinoble. Part de les seves relíquies van ser portades a Vic, cap a finals del segle IX i són venerades a l’actual església de la Pietat. El seu culte esdevé important cap al segle XIV. A mitjans del segle XVII el Consell municipal els va prendre per patrons de la ciutat. Posteriorment van ser substituïts per sant Miquel dels Sants.

El nom de Simó ocupa el lloc onzè en la llista dels Apòstols. No sabem d’ell res més, fora del poble on va néixer, Canà de Galilea, i del cognom que duia: el Zelador. Judes, anomenat també Tadeu, és l’apòstol que en el darrer sopar va demanar al Senyor per què s’havia manifestat només als seus deixebles i no al món (cf. Jn 14,22).

Girona venera sant Narcís com a bisbe i màrtir de la persecució de Dioclecià (segle IV). Va estar relacionat amb la màrtir santa Afra, venerada a Augsburg (Baviera). Això va motivar que un abat bavarès escrivís a Berenguer, bisbe de Girona durant el segle XI. La resposta de Berenguer és el testimoni més antic del culte a sant Narcís. Un document de 1387 li dona el títol de patró de la ciutat de Girona.