Neix a Marianella de Nàpols el 1696. Rep una instrucció i formació d’un noble del seu segle, educat per viure, gaudir i triomfar al món. La formació religiosa i moral la comparteixen el seu pare, del qual li ve la força de voluntat; la seva mare, de la qual hereta la seva sensibilitat, i l’Oratori dels nobles de Sant Felip Neri, on troba l’ambient propici i un director per als seus anys d’adolescent en la persona del pare Pagano. Cada any hi practica exercicis espirituals. Als 26 anys Alfons, advocat important, té unes quantes idees fixes que el preocupen: el pecat, la consciència, el món i la salvació de l’ànima, pensaments que tindrà durant tota la vida. Aquest any comprova allò que és el món. Perd un cèlebre plet entre el duc d’Orsini i el gran duc de Toscana. És un fracàs sorollós que tot Nàpols viu i comenta. Davant l’església de la Mercè fa vot de deixar el món. Alfons vesteix l’hàbit eclesiàstic el 1723. Tres anys més tard puja a l’altar: tenia 30 anys. Aquests tres anys d’estudi entra en contacte amb excel·lents professors de teologia i moral, fa treball pastoral en parròquies i viu en un ambient, el de la Congregació de la Propaganda, en el qual es conreen les virtuts clericals. Com a membre de les Missions apostòliques es llança de seguida al camp de les missions i predicació, orientant en aquesta direcció la seva vida. Aquest mateix ambient missioner precipita la seva vocació de fundador. El 1732 es troba amb uns companys a les muntanyes d’Amalfi i es fa conscient de l’estat d’abandonament religiós de camperols i pastors. Assessorat per seu director espiritual i seguit d’alguns companys, funda el 9 de novembre de 1732 la Congregació del Santíssim Redemptor. La seva finalitat serà la de "seguir Jesucrist per pobles i llogarrets, predicant l’Evangeli per mitjà de missions i catecismes." Una tasca exclusivament apostòlica. Durant més de trenta anys recorre les províncies del regne de Nàpols amb els seus equips de missioners, els quals distribueix per tots els pobles. També el preocupa dotar la seva Congregació d’un cos de doctrina orgànic i definit de missionar, i el va perfilant en les seves circulars, en el Reglament per a les Santes Missions, els Exercicis de la Santa Missió i les cèlebres Constitucions de l’any 1764, que encarrilen l’activitat i esperit missioner de la congregació. Descobrim també en aquesta època l’escriptor. Està convençut que el poble necessita molta instrucció religiosa i sobretot, aprendre a resar i meditar. Escriu les Visites al Santíssim i Les Glòries de Maria, llibres clàssics. Segueixen la Preparació per a la mort, el Gran mitjà de l’oració, Pràctica de l’amor a Jesucrist i infinitat d’opuscles que va regalant en les seves missions. Amb la Teologia moral, la Pràctica del confessor, l’Homo Apostolicus i altres estudis d’apologètica descobrim en sant Alfons el moralista i el gran mestre de la pastoral del seu temps. El 1762 és nomenat bisbe de santa Àgueda. Després de repetides instàncies, el papa Pius VI l’alleugereix del seu càrrec pastoral el 1755. Es reclou a la seva casa de Pagani. Continuen dotze anys difícils, entre malalties que van erosionant el seu cos, i la prova més dura: la persecució i divisió de la seva Congregació. Ell en serà separat i exclòs temporalment. Mentre no venç la veritat, repeteix: "Voluntat del papa, voluntat de Déu." Mor a Pagani el dimecres 1 d’agost de 1787, al toc de l’Àngelus. Tenia noranta anys. L’Església ha consagrat la seva vida i la seva obra elevant-lo als altars el 1838, nomenant-lo doctor apostòlic el 1870 i, finalment, patró de confessors i moralistes el 1952.

Va néixer a l’illa de Sardenya en el segle IV. En morir el pare, la mare el va portar a viure Roma, on el papa Liberi el va prendre sota la seva protecció, el va educar i el va ordenar de sacerdot. Poc després, a la ciutat de Vercelli, al nord d’Itàlia, en morir el bisbe, el poble i els sacerdots van proclamar Eusebi com el nou bisbe, per la seva santedat i els seus coneixements. Sant Ambròs diu que el bisbe Eusebi de Vercelli va ser el primer a Occident al qual se li va ocórrer organitzar els sacerdots en grups amb l’objectiu que es formessin millor i s’ajudessin. Per a aquest sant, la tasca més important com a bisbe era intentar que els seus sacerdots arribessin a la santedat. Va ser bisbe de Vercelli durant 28 anys. Una de les seves altres grans preocupacions va ser instruir el poble en la religió, i ell mateix anava de parròquia en parròquia instruint els feligresos. L’emperador Constanci el va desterrar per no abraçar l’arrianisme. Va ser deportat a Palestina. Els heretges el van arrossegar pels carrers i el van insultar, però ell continuava proclamant que Jesucrist és Déu. En una carta explica els espantosos sofriments que va haver de patir per romandre fidel a la seva religió, i en ella expressa el seu desig de poder morir pel Regne de Déu. En morir Constanci, el seu successor va decretar la llibertat d’Eusebi i aquest va poder tornar a la seva diòcesi de Vercelli. Sant Jeroni diu que tota la ciutat va tenir una gran alegria per la seva arribada. La resta de la vida la va dedicar, juntament amb grans sants com sant Atanasi i sant Hilari, a atacar i acabar amb l’heretgia dels arrians. Va morir l’1 d’agost de l’any 371. L’Església el considera màrtir no perquè hagi mort martiritzat, sinó perquè a la presó va haver de suportar sofriments horrorosos, i els va saber suportar amb gran valentia. Repetia: "Puc equivocar-me en moltes coses, però mai no vull deixar de pertànyer a la religió veritable".

Eymard va néixer a 1811 a La Mure (Isère, França). Va ingressar al seminari, però va haver-ne de marxar a causa de la seva mala salut. No obstant això, va ser ordenat sacerdot el 20 de juliol de 1834, a la diòcesi de Grenoble. En 1839, entrà a la Societat de Maria (els pares i germans maristes) on va treballar com a conseller espiritual dels seminaristes i preveres. Treballà amb el Tercer Orde de Maria i altres organitzacions de seglars i va promoure la devoció a la Mare de Déu i a l'Eucaristia, particularment en les Quaranta Hores. Va ser nomenat provincial de la Societat de Maria (Maristes) a Lió en 1845. El 1856, Eymard va fundar la Congregació de Preveres del Santíssim Sagrament i el 1858, juntament amb Marguerite Guillot, va fundar una congregació laica femenina, les Serventes del Santíssim Sagrament. La Congregació del Santíssim Sagrament va començar a treballar amb nens, a París, per preparar-los per a la Primera Comunió. També va adreçar-se als catòlics no practicants, convidant-los a penedir-se'n i a tornar a combregar. Eymard proposava la comunió freqüent, idea a la que va donar suport Pius X en 1905. Al llarg de la seva vida, va haver de superar contínuament dificultats: des de la pobresa de la seva família i l'oposició del seu pare al sacerdoci, fins a la falta de mitjans de la nova comunitat que havia fundat, passant pels anys de malaltia, un desig jansenista d'arribar a la perfecció interior o els obstacles per a les aprovacions episcopal i pontíficia de les seves comunitats. Va conèixer i tenir amistat amb altres sants com Pere Chanel, Joan Maria Vianney i Marcel·lí Champagnat. Auguste Rodin, el conegut escultor, va voler entrar a la Congregació del Santíssim Sagrament en 1862, després de la mort de la seva germana, deixant l'escultura. Eymard va aconsellar-lo i, veient el seu talent, li digué que tornés a la seva vocació artística i s'hi dediqués. Més tard, Rodin fondria un bust d'Eymard. Eymard morí l'1 d'agost de 1868 a La Mure. Va ser declarat venerable en 1908, beat en 1925 i sant en 1962, per Joan XXIII. És anomenat Apòstol de l'Eucaristia.

És conegut amb el títol de Rector d’Ars i és el patró dels rectors. Va consagrar pràcticament tota la seva vida sacerdotal a la santificació de les ànimes del minúscul poble d’Ars, llogarret que no arribava als 400 habitants. Nascut a Dardilly, a prop de Lió, el 8 de maig de 1786; després d’una infància normal i corrent, inicia els seus estudis sacerdotals, que es va veure obligat a interrompre per la seva deserció del servei militar. Passarà des de 1809 a 1811 amagat a les muntanyes fins que una amnistia li permet tornar al poble. Acabat aquest període, torna al seminari, i aconsegueix després de moltes dificultats en els estudis, el 13 d’agost de 1815, ser ordenat sacerdot pel bisbe de Grenoble. Tenia 29 anys. Després d’un breu període de coadjutor a Ecully, és nomenat per atendre el poble d’Ars. Allà, durant els quaranta-dos anys que van de 1818 a 1859, es lliura amb ardor a la cura de les ànimes. Pot dir-se que ja no es mourà mai més del poble. I sense moure-se’n va aconseguir adquirir una gran celebritat. Podem distingir en l’activitat parroquial del sant dos aspectes fonamentals, que en certa manera corresponen a dues fases de la seva vida. Mentre no es va iniciar la gran peregrinació a Ars, el capellà va poder viure consagrat als seus feligresos. El veiem visitant-los casa per casa; atenent paternalment els nens i els malalts; emprant gran quantitat de diners en l’ampliació i embelliment de l’església; ajudant fraternalment els seus companys dels pobles veïns. Sant Joan Maria en aquesta primera part de la seva vida fa les activitats pròpies d’un capellà rural. No li van faltar, tanmateix, calúmnies i persecucions. El sant solia ajudar els seus companys a les missions parroquials que s’organitzaven als pobles dels voltants. En tots ells deixava un gran renom i els camperols començaren a reconèixer en ell algú a qui recórrer en moments de dificultats, o simplement per confessar-se o rebre bons consells. Aquest va ser el començament de la cèlebre peregrinació a Ars. Allò que en un principi només era un fenomen local va anar prenent cada vegada més volada, de tal manera que va arribar a fer-se cèlebre el capellà d’Ars a tot França i fins i tot a tot Europa. D’arreu van començar a afluir pelegrins, es van editar llibres per servir de guia, i a l’estació de Lió es va obrir una taquilla especial per despatxar bitllets d’anada i tornada a Ars. Aquell pobre sacerdot, que amb dificultats havia fet els seus estudis, i a qui l’autoritat diocesana havia relegat a un dels pitjors pobles de la diòcesi, s’havia convertit en conseller de milers i milers d’ànimes. Ànimes de tota condició: des de prelats insignes i intel·lectuals famosos fins a humils malalts i pobra gent que hi anaven a buscar algun consol. El divendres 29 de juliol de 1859 es va trobar malament. El dijous 4 d’agost el Rector d’Ars lliurava la seva ànima a Déu.

Els llibres litúrgics actuals titulen a aquesta festa com a “Dedicació de la Basílica de Santa Maria”. I diuen d’ella una cosa que sintetitza la història i llegenda que recordarem: "Després del Concili d’Efes (431) en el qual la Mare de Jesús va ser proclamada Mare de Déu, el papa Sixt III (432-440) va erigir a Roma, sobre el mont Esquilí, una Basílica dedicada a la Santa Mare de Déu, basílica que va ser anomenada més tard Santa Maria la Major. És l’Església més antiga dedicada a Occident a la Verge Maria". El breviari anterior a la reforma litúrgica explicava amb més deteniment la història d’aquesta festivitat: En temps del papa Liberi, a mitjans del segle IV, vivia a Roma una família noble i molt rica. Un dia els dos esposos van recórrer a la Verge Maria suplicant-li que els inspirés la millor manera de fer ús de les seves riqueses. En somnis, i separadament, se’ls va manifestar la Verge Maria indicant-los que era el seu desig que aixequessin un temple en el seu honor al lloc que ella els indiqués. Era la nit del 4 al 5 d’agost en una Roma que és summament calorosa durant aquest temps. L’havien d’edificar sobre el mont Esquilí, en aquella zona on aparegués tot nevat. Els dos esposos anaren a comptar la visió al papa. Ell havia tingut la mateixa visió. El papa va organitzar una processó i tots es dirigiren cantant himnes cap al lloc indicat. En arribar allà tots queden admirats en contemplar que un gran tros de muntanya apareixia delimitada per la neu. El poble canta d’alegria i allà, al cor de Roma, aixequen una magnífica basílica en honor de Santa Maria, que dedicarien quatre anys després. Així sorgeix l’advocació de Nostra Senyora de les Neus, Santa Maria del Pessebre o Santa Maria La Major, Basílica Liberiana, etc... com se l’anomena. Aquesta basílica és una de les quatre més grans de Roma i una de les més belles i més visitades. Murillo va immortalitzar aquest relat amb un quadre, on apareix el matrimoni comptant al papa la visió i al fons es contempla la processó de tot el poble romà i el camp nevat. En aquest temple es conserva la part més gran del bressol de Betlem, i la Nit de Nadal, sol celebrar l’Eucaristia a la basílica el Papa, que és alhora el Bisbe de Roma. Gairebé tots els quadres de la Basílica fan al·lusió a diversos misteris de la Verge Maria: Anunciació, Visitació, Maria amb el Nen, Adoració dels Reis, fugida a Egipte.

Sixt II fou Papa de l’Església catòlica (257-258). Sixt II va restablir les relacions amb la comunitat de Cartago, trencades arran de la polèmica entre Cebrià de Cartago i el Papa Esteve I sobre la necessitat de batejar de nou els heretges que retornaven a l’Església.
Sixt II va morir decapitat arran de la persecució contra els cristians decretada per l’emperador Valerià I el 258. El record de la vida del papa Sixt II i del màrtir Llorenç, un diaca mort també en la persecució de Valerià, fou el tema d’unes pintures de Fra Angelico a la capella de Nicolau V; Rafael també pintà temes de la vida de Sixt II al Vaticà.

Va néixer a Vicenza (Venècia) el 1480, en ple Renaixement italià. El 1504 rep la tonsura clerical. El 1506 va a Roma. Familiar de bisbe -del després cardenal Pallavicini- Gaietà penetra en la mateixa Cúria romana com a protonotari apostòlic. Tota l’esplendor renaixentista no resol el problema de l’Església i de les ànimes. Els homes, fascinats per l’art, la política o el plaer no són per a Gaietà –com escriurà més tard a la seva neboda- més que "viatgers que, en arribar a la taverna, s’embriaguen i perden el camí de la pàtria". Per això s’alegra tant que Juli II convoqui el 1512 el concili de Laterà, buscant la reforma de la vida cristiana. Abans que es tanqui el concili, Gaietà traça l’ideal de la seva vida: reformar-se abans que reformar els altres. Renuncia al seu càrrec de protonotari i decideix fer-se sacerdot. El setembre de 1516 és ungit amb el sant crisma. En els primers anys de sacerdoci forma part dels “Oratoris de l’Amor Diví”, grups de persones organitzades en forma de germandat sota el patronat de sant Jeroni, que començaven a renovar la vida cristiana a Itàlia. És un dels membres més actius de la ciutat de Roma i potser en fou un dels seus fundadors. El 1523 ha arribat l’hora de la seva obra definitiva: la reforma del clergat. La germandat de l’Amor Diví no és prou eficaç. Gaietà concep la idea d’una associació de sacerdots amb l’esperit de l’Oratori, però units amb vots religiosos i practicant una pobresa absoluta. Exposa la seva idea a alguns companys i aquests l’accepten amb il·lusió. Troba acollida sobretot en Joan Pere Caraffa, bisbe de Chieti (Teate), fill d’una família noble de Nàpols, baró recte, apassionat i inflexible, de vegades dur, però amic de tota mesura de reforma. La influència de Caraffa en la Cúria romana i la seva autoritat de bisbe ajuden perquè Climent VII aprovi una cosa que era una novetat a l’Església: una associació de clergues, ni monjos ni frares, sense altre vestit que el dels sacerdots del país, que viurien "segons els sagrats cànons, sota els tres vots". El 24 de juny de 1524 l’associació és aprovada i es coneixen com a "clergues regulars". La vida de Gaietà va transcórrer entre dos concilis, el de Laterà, de les grans esperances, i el de Trento (1545), de les grans realitzacions. El primer va fallar per falta de persones disposades a seguir els plans de reforma: Gaietà, amb la seva obra, va preparar el triomf del Tridentí. Amb la pau que dona la tasca complerta, el 7 d’agost de 1547 expirava en el Senyor. Saludat ja en vida com el "gran serf de Déu", l’Església el va elevar a l’honor dels beats el 18 d’octubre de 1629 i a la glòria dels sants el 12 d’abril de 1671.

Va néixer en un poble de la província de Burgos a finals de 1171. El seu pare era noble. La seva mare era la Beata Joana de Aza. En complir 25 anys va ser ordenat sacerdot. El 1203 acompanya el bisbe d’Osma quan es dirigeix a Dinamarca en missió diplomàtica, i en arribar a Tolosa de França s’adonen que en tota aquesta regió hi són majoria els que segueixen una desviació doctrinal, els albigesos (tenen a la ciutat d’Albi un dels principals centres). I s’hi queden a predicar. La primavera de 1207 hi ha una trobada a Montpeller entre alguns legats cistercencs del papa, per una part, i el bisbe d’Osma i Domènec, per una altra; sobre el sistema a seguir en la lluita contra els heretges. Es reparteixen el territori. Domènec es va quedar en un indret anomenat Prulla, al costat d’una ermita de la Mare de Déu i pocs habitatges, però amb bones comunicacions. Era ja predicador pontifici i delegat del papa per donar certificats de reconciliació amb el segell de l’Empresa Missional. Aquest segell contenia només la paraula Predicació. El cap de la missió, en aquest cas Domènec, era conegut com a magister praedicationis. Al mateix temps va començar a reunir a Prulla un grup de dames convertides de l’heretgia, a qui ell va anar donant a poc a poc algunes normes i regles de vida, que més tard van esdevenir constitucions religioses, calcades de les mateixes dels dominics. El 1214 dos cavallers de Tolosa van oferir a Domènec incorporar-se plenament amb ell, amb un jurament o vot de fidelitat i d’obediència. Un d’ells havia heretat tres cases a la ciutat de Tolosa, i d’aquí va sortir la primera fundació de dominics: abans d’un any les tres cases estaven plenes de gent. El bisbe, en aprovar la fundació, havia declarat a Domènec i als seus companys vicaris seus per a la predicació, i això de forma permanent i sense especial nomenament. Els companys de Domènec eren tots clergues i vestien, com ell, túnica blanca, com els canonges de sant Agustí. I Domènec va preocupar-se immediatament de buscar-los un doctor en teologia a fi de preparar-los per a la predicació. Primer doctors i després predicadors. Pel mes de novembre de 1215 es va celebrar a Roma el IV Concili de Laterà. El papa va donar la butlla del nou orde religiós el 21 de gener de 1217. Va ser protector de l’Orde i va arribar a concedir des d’aquesta data fins a la mort del sant, l’agost de 1221, seixanta documents entre butlles, breus, epístoles, etc., i el va eximir de pagar les despeses de la cúria pontifícia per l’expedició. Confirmat l’Orde, Domènec va tornar a França, i el 15 d’agost de 1217 va reunir els seus setze deixebles a Tolosa, per dispersar-los pel món. Set els va enviar a París. A Espanya en va enviar quatre. Tres els va deixar a Tolosa, i els altres dos es van quedar a Prulla. Poc temps més tard va enviar també religiosos a Bolonya. Podem dir que tant el convent de París com el de Bolonya van ser des del principi una espècie de Col·legi Major o, encara més, una secció de la mateixa universitat. El 1220 les heretgies de càtars, albigesos, etc., s’havien estès molt per Itàlia, especialment a la regió del nord. El papa Honori III va organitzar una gran Missió i en va encomanar la direcció a Domènec. Domènec hi va abocar totes les forces. El 6 d’agost de 1221 parla a tota la comunitat de l’amor de les ànimes, de la humilitat, de la puresa, condició necessària per produir gran fruit. Després fa confessió general amb els dotze pares de la comunitat. Expira poc després, quan encara no havia complert cinquanta anys. Va oficiar els seus funerals el cardenal Hugolino, legat papal, que l’havia de succeir ben aviat, i que el va canonitzar, quan ja era Gregori IX, el 1234. Les seves restes descansen a la basílica del convent de Predicadors de Bolonya.

Edith Stein va néixer el 1891 a la capital de la Silèsia, regió d’Alemanya que va passar a Polònia després de la Segona Guerra Mundial. Els seus pares eren jueus i ella era l’última d’onze fills. El seu pare va morir el 1893. El 1913 va ingressar a la universitat de Gottingen i es va dedicar a l’estudi de la fenomenologia. Allò era la seva vida: els seus llibres, els seus companys, i, sobretot, el cèlebre professor E. Husserl. Durant aquest temps va arribar a un ateisme gairebé total. El 1914 esclata la Primera Guerra Mundial i Edith treballa com a infermera en un hospital. L’estudi de la fenomenologia fet amb serietat la porta al coneixement profund de l’Església catòlica i es bateja l’1 de gener de 1922. El Déu o l’Absolut omple tota la seva ànima. La seva conversió definitiva va ser el 1921 llegint l’autobiografia de Santa Teresa. En ser batejada pren el nom de Teresa Edwig. Als seus 42 anys, el 1934, vesteix l’hàbit carmelita al convent de Colònia. El 1935 emet els vots religiosos i tres anys després, el mateix dia, els seus vots perpetus. La seva vida serà ja una "Creu" convertida en "Pasqua". Aviat s’enrareix l’atmosfera a Alemanya. Els nazis odien el poble jueu. Ella presagia la sort que li espera. El 22 d’agost de 1942 membres de les SS es presenten al convent i capturen sor Edita i la seva germana Rosa. Després de diversos turments, el 9 d’agost de 1942, al forn de gas de l’"infern d’Auschwitz", moria la màrtir de la Creu, sor Edita. Va ser beatificada l’1 de maig de 1987 a Colònia.
-----------
"Ens inclinem profundament davant el testimoni de la vida i la mort d’Edith Stein, filla extraordinària d’Israel i filla al mateix temps del Carmel, sor Teresa Benedicta de la Creu, una personalitat que reuneix en la seva rica vida una síntesi dramàtica del nostre segle . La síntesi d’una història plena de ferides profundes que segueixen fent mal encara avui ...; síntesi alhora de la veritat plena sobre l’home, en un cor que va estar inquiet i insatisfet fins que va trobar descans en Déu ". Aquestes paraules van ser pronunciades pel Papa Joan Pau II en ocasió de la beatificació d’Edith Stein a Colònia, l’1 de maig de 1987.
Qui va ser aquesta dona?
Quan Edith Stein, l’última d’onze germans, va néixer a Breslau el 12 d’octubre de 1891, la família festejava el Yom Kippur, la major festa hebrea, el dia de l’expiació. "Això va fer, més que cap altra cosa, que la seva mare tingués una especial predilecció per la filla més petita". Precisament aquesta data del seu naixement va ser per a la carmelita quasi un vaticini.
El pare, comerciant de fustes, va morir quan Edith no havia complert encara dos anys. La mare, una dona molt religiosa, sol·lícita i voluntariosa, una persona veritablement admirable, en quedar sola, va haver de fer front tant a la cura de la família com a la gestió de la gran hisenda familiar, però no va aconseguir mantenir en els fills una fe viva . Edith va perdre la fe en Déu. "Amb plena consciència i per lliure elecció vaig deixar de resar".
Va obtenir brillantment la revàlida el 1911 i va començar a estudiar germanística i història a la Universitat de Breslau, més per tenir una base de suport en el futur que per autèntica passió. El seu veritable interès era la filosofia. Li interessaven també els problemes de la dona. Va entrar a formar part de l’organització "Associació Prusiana per al Dret Femení al Vot". Més tard escrivia: "com a batxiller i jove estudiant, vaig ser una feminista radical. Vaig perdre després l’interès per aquest assumpte. Ara vaig a la recerca de solucions purament objectives".
El 1913, l’estudiant Edith Stein es va anar a Gottinga per assistir a les classes universitàries d’Edmund Husserl, de qui va arribar a ser deixebla i assistent, aconseguint amb ell el doctorat. Per aquells temps, Edmund Husserl fascinava el públic amb un nou concepte de veritat: el món percebut no només existia de forma kantiana, com a percepció subjectiva. Els seus deixebles entenien la seva filosofia com un viratge cap al concret. "Retorn al objectivisme". Sense que ell ho pretengués, la fenomenologia va conduir a no pocs deixebles seus a la fe cristiana. En Gottinga Edith Stein es va trobar també amb el filòsof Max Scheler i aquesta trobada va atreure la seva atenció sobre el catolicisme. Però tot això no la va fer oblidar l’estudi amb el que havia de guanyar-se el pa en el futur i, el 1915, va superar amb la màxima qualificació l’examen d’Estat. No obstant això, no va començar el període de formació professional.
En esclatar la primera guerra mundial escrivia: "ara ja no tinc una vida pròpia". Va seguir un curs d’infermeria i va prestar servei en un hospital militar austríac. Van ser temps difícils per a ella. Atenia als ingressats en la secció de malalts de tifus i prestava servei al quiròfan, veient morir a homes en la flor de la seva joventut. En tancar l’hospital militar el 1916, va seguir a Husserl a Friburg en Brisgòvia, on va obtenir el doctorat "summa cum laude" amb una tesi "Sobre el problema de l’empatia".
Per aquell temps li va ocórrer un fet important: va observar com una vilatana entrava a la Catedral de Frankfurt amb la cistella de la compra, quedant-se una estona per resar. "Això va ser per a mi una cosa completament nova. En les sinagogues i en les esglésies protestants que he freqüentat els creients van a les funcions. Aquí, però, una persona va entrar a l’església deserta, menja si anés a conversar en la intimitat. No he pogut oblidar el que ha passat ". En les últimes pàgines de la seva tesi de doctorat va escriure: "hi ha hagut persones que, després d’un canvi imprevist de la seva personalitat, han cregut trobar la misericòrdia divina". Com va arribar a aquesta afirmació?  Edith Stein tenia gran amistat amb l’assistent de Husserl en Gottinga, Adolf Reinach i la seva dona. Adolf Reinach mor a Flandes al novembre de 1917. Edith va a Gottinga. Els Reinach s’havien convertit a l’Evangeli. Edith tenia certa renuencia davant la trobada amb la jove vídua.
Amb gran sorpresa trobar una creient. "Aquest ha estat la meva primera trobada amb la creu i amb la força divina que transmet als seus portadors ... Va ser el moment en què es va ensorrar la meva irreligiositat i va brillar Crist". Més tard escriurà: "el que no estava en els meus plans estava en els plans de Déu. Arrela en mi la convicció profunda que-vist des del costat de Déu-no existeix la casualitat; tota la meva vida, fins als més mínims detalls, està ja traçada en els plans de la Providència divina i, davant els ulls absolutament clarividents de Déu, presenta una coherència perfectament ensamblada ".
A la tardor de 1918, Edith Stein va deixar l’activitat d’assistent d’Edmund Husserl perquè desitjava treballar independentment. La primera vegada que va tornar a visitar a Husserl després de la seva conversió va ser el 1930. Va tenir amb ell una discussió sobre la nova fe de la qual l’hagués agradat que participés també ell. Després d’això va escriure una frase sorprenent: "Després de cada trobada que em fa sentir la impossibilitat d’influenciar directament, s’aguditza en mi l’impuls cap al meu propi holocaust".
Edith Stein desitjava obtenir l’habilitació per a la lliure docència, cosa que, en aquell temps, era inabastable per a una dona. Referent a això, Husserl es pronunciava així en un informe: "Si la carrera universitària es fes accessible a les dones, la podria recomanar encaridament més que a qualsevol altra persona per a l’examen d’habilitació". Més tard, però, se li negaria l’habilitació a causa del seu origen jueu.
Edith Stein torna a Breslau. Escriu articles en defensa de la psicologia i de les humanitats. Però llegeix també el Nou Testament, Kierkegaard i l’opuscle dels Exercicis espirituals d’Ignasi de Loiola. Es dona compte que un escrit com aquest no se li pot simplement llegir, sinó que cal posar-lo en pràctica.
En l’estiu de 1921 va ser durant unes setmanes a Bergzabern (Palatinat), a la finca de la Senyora Hedwig Conrad-Martius, una deixebla de Husserl. Aquesta senyora, juntament amb el seu marit, s’havia convertit a l’Evangeli. Una tarda Edith va trobar a la biblioteca l’autobiografia de Teresa d’Àvila. La va llegir durant tota la nit. "Quan vaig tancar el llibre, em vaig dir: aquesta és la veritat".
Considerant retrospectivament la seva vida, escrivia més tard: "el meu anhel per la veritat era ja una oració".
El gener de 1922 Edith Stein es va batejar. Era el dia de la Circumcisió de Jesús, l’acollida de Jesús en l’estirp d’Abraham. Estava dreta davant la font baptismal, vestida amb el blanc mantell nupcial de Hedwig Conrad-Martius, que va fer de padrina. "Hi havia deixat de practicar la meva religió hebrea i em sentia novament hebrea només després del meu retorn a Déu". Ara tindrà sempre consciència, i no només intel·lectualment, sinó de manera tangible, de pertànyer a l’estirp de Crist. A la festa de la Candelera, una festa l’origen es remunta també a l’Antic Testament, va ser confirmada pel Bisbe d’Espira en la seva capella privada.
Després de la seva conversió, el primer que va fer va ser tornar a Breslau. "Mare, soc catòlica". Les dues van plorar. Hedwig Conrad-Martius va escriure: "mira, dos israelites i en cap d’elles hi ha engany" (cf. Jn 1, 47).
Immediatament després de la seva conversió, Edith Stein aspira a entrar al Carmel, però els seus consellers espirituals, el Vicari general d’Espira i el Pare Przywara, SJ, li impedeixen fer aquest pas. Accepta llavors una feina de professora d’alemany i història a l’Institut i seminari per a mestres del Convent dominic de la Magdalena d’Espira fins a Pasqua de 1931. Per insistència del Archiabad Raphael Walzer, del convent de Beuron, fa llargs viatges per donar conferències, sobretot sobre temes femenins. "Durant el període immediatament precedent i també força després de la meva conversió ... creia que portar una vida religiosa significava renunciar a totes les coses terrenals i viure només amb el pensament posat en Déu. Gradualment, però, m’he adonat que aquest món exigeix ??de nosaltres moltes coses ..., crec, fins i tot, que com més se sent un atret per Déu, més ha de "sortir de si mateix", en el sentit de dirigir-se al món per portar-hi una raó divina per viure ". El seu programa de treball és enorme. Tradueix les cartes i els diaris del període precatólico de Newmann i l’obra Quaestiones Disputatae de veritate de Tomàs d’Aquino, en una versió molt lliure per amor al diàleg amb la filosofia moderna. El Pare Erich Przywara, SJ, la va incitar a escriure també obres filosòfiques pròpies. Va aprendre que és possible "fer ciència al servei de Déu ... només per aquest motiu he pogut decidir-me a començar una sèrie d’obres científiques". Troba sempre les forces necessàries per a la seva vida i el seu treball en el convent benedictí de Beuron, a qui va per passar-hi les festes més importants de l’any eclesiàstic.
El 1931 acaba la seva activitat en Espira. Intenta de nou obtenir l’habilitació per a la lliure docència en Breslau i Friburg. Tot en va. Compon llavors una obra sobre els principals conceptes de Tomàs d’Aquino: "Potència i acció". Més tard farà d’aquest assaig una obra major, desenvolupant-sota el títol de Endlicher und Ewiger Sein (Ser finit i Ser etern) al convent de les Carmelites de Colònia. No va ser possible imprimir aquesta obra durant la seva vida.
El 1932 se li assigna una càtedra en una institució catòlica, l’Institut de Pedagogia científica de Münster, on té la possibilitat de desenvolupar la seva pròpia antropologia. Aquí troba la manera d’unir ciència i fe, i de fer comprensible aquesta qüestió a altres. Durant tota la seva vida només va voler ser "instrument de Déu". "Qui ve a mi, desig conduir-lo a Ell".
En 19331 nit plana sobre Alemanya. "Havia sentit ja abans alguna cosa sobre les severes mesures contra els jueus. Però ara vaig començar de sobte a entendre que Déu havia posat una vegada més la seva pesada mà sobre el seu poble i que el destí d’aquest poble era també el meu". L’article de la llei dels nazis sobre la raça ariana va fer impossible que continués la seva activitat docent. "Si aquí no puc continuar, a Alemanya ja no hi ha possibilitats per a mi". "M’havia convertit en una estrangera en el món".
El Archiabad Walzer, de Beuron, ja no li va impedir entrar en un convent de Carmelites. Durant el temps que va estar en Espira havia fet ja el vot de pobresa, castedat i obediència. El 1933 es presenta a la Mare Priora del Monestir de Carmelites de Colònia. "Només la passió de Crist ens pot ajudar, no l’activitat humana. El meu desig és participar-hi".
Una vegada més Edith va anar a Breslau per acomiadar-se de la seva mare i de la família. El 12 d’octubre va ser l’últim dia que va passar a casa seva, el dia del seu aniversari i, alhora, la festa hebrea dels tabernacles. Edith acompanya la seva mare a la sinagoga. Va ser un dia gens fàcil per a les dues dones. "Per què l’has conegut (la fe cristiana)? No vull dir res contra ell Haurà estat un home bo. Però per què s’ha fet Déu?". La seva mare va plorar. Al matí següent Edith va prendre el tren per Colònia. "No podia tenir una alegria captivadora. Era massa terrible el que deixava enrere. Però jo estava tranquil·líssima, al port de la voluntat de Déu". Cada setmana escriurà després una carta a la seva mare. No rebrà resposta. La seva germana Rosa li enviarà notícies de casa.
El 14 d’octubre Edith Stein entra al monestir de les Carmelites de Colònia. El 1934, el 14 d’abril, va tenir lloc la cerimònia de presa d’hàbit. El Archiabad de Beuron va celebrar la missa. Des d’aquell moment Edith Stein portarà el nom de Sor Teresa Beneta de la Creu.
Escriu el 1938: "sota la Creu vaig entendre el destí del poble de Déu que llavors (1933) començava a anunciar-se. Pensava que entenguessin que es tractava de la Creu de Crist, que havien acceptar-la en nom de tots els altres. És veritat que avui entenc millor aquestes coses, el que significa ser esposa del Senyor sota el signe de la Creu. Encara que certament mai serà possible comprendre tot això, ja que és un secret ". El 21 abril 1935 va fer els vots temporals. El 14 de setembre de 1936, en el moment de renovar els vots, va morir la seva mare a Breslau. "Fins a l’últim moment la meva mare ha estat fidel a la seva religió. Però, com que la seva fe i la seva ferma confiança en el seu Déu ... va ser el darrer que va romandre viu en la seva agonia, confio que hagi trobat un jutge molt clement i que ara sigui el meu més fidel advocada, perquè també jo pugui arribar a la meta ".
En el recordatori de la seva professió perpètua, el 21 d’abril de 1938, va fer imprimir les paraules de Sant Joan de la Creu, al qual dedicarà la seva última obra: "que ja només en estimar és el meu exercici".  L’entrada d’Edith Stein al convent de les Carmelites no va ser una fugida. "Qui entra al Carmel no es perd per als seus, sinó que li tenen encara més proper, i això perquè la nostra professió és la de donar compte de tots a Déu". Va donar compte a Déu sobre tot del seu poble.
"Penso contínuament en la reina Ester, que va ser treta del seu poble per donar compte davant el rei. Jo soc una petita i feble Ester, però el Rei que m’ha escollit és infinitament gran i misericordiós. Això és un gran consol" (31/10 1938).
El 9 de novembre de 1938 es va posar de manifest davant de tothom l’odi que tenien els nazis als jueus. Cremen les sinagogues, se sembra el terror entre la gent jueves. La Mare Superiora de les Carmelites de Colònia fa tot el possible per portar a l’estranger a Sor Teresa Benedicta de la Creu. La nit de cap d’any de 1938 creua la frontera dels Països Baixos i la porten al monestir de Carmelites d’Echt, a Holanda. Allà redacta el seu testament el 9 de juny de 1939.
"Ja des d’ara accepto amb goig, en completa submissió i segons la seva santíssima voluntat, la mort que Déu m’hagi destinat. Prego al Senyor que accepti la meva vida i mort ... de manera que el Senyor sigui reconegut pels seus i que la seva Regne vingui amb tota la seva magnificència per a la salvació d’Alemanya i la pau del món ... ".
Ja en el monestir de Carmelites de Colònia, a Edith Stein se li havia donat permís per dedicar-se a les obres científiques. Allà hi havia escrit, entre altres coses, De la vida d’una família jueva. "Desitjo narrar simplement el que he experimentat en ser hebrea". Davant "la joventut que avui és educada des de la més tendra edat en l’odi als jueus ..., nosaltres, que hem estat educats en la comunitat hebrea, tenim el deure de donar testimoni".
En Echt, Edith Stein escriurà molt de pressa el seu assaig sobre Joan de la Creu, el místic doctor de l’Església, en ocasió del quatre-cents aniversari del seu naixement, 1542-1942. El 1941 escrivia a una religiosa amb qui tenia amistat: "una scientia crucis (la ciència de la creu) solament pot ser entesa si es porta tot el pes de la creu. D’això estava convençuda ja des del primer instant i de tot cor he pronunciat: Ave, Crux, Spes unica (et saludo, Creu, única esperança nostra) ". El seu estudi sobre Sant Joan de la Creu porta com a subtítol: "La ciència de la Creu".
El 2 agost 1942 arriba la Gestapo. Edith Stein es troba en la capella amb les altres Germanes. En cinc minuts s’ha de presentar, juntament amb la seva germana Rosa, que s’havia batejat en l’Església Catòlica i prestava servei en les Carmelites d’Echt. Les últimes paraules d’Edith Stein que se senten en Echt estan dirigides a Rosa: "Vine, anem, pel nostre poble".
Juntament amb molts altres jueus convertits al cristianisme, les dues dones són portades al camp de concentració de Westerbork. Es tractava d’una venjança contra el comunicat de protesta dels bisbes catòlics dels Països Baixos pels pogroms i les deportacions dels jueus. "Mai havia pensat que els éssers humans poguessin arribar a ser així, i tampoc podia pensar que les meves germanes i germans haurien patir així ... cada hora reso per ells. Sentireu Déu la meva pregària? En tot cas, sent certament els seus laments" . El Prof Jan Nota, proper a ella, escriurà més tard: "per mi, ella és, en un món de negació de Déu, una testimoni de la presència de Déu".
A l’alba del 7 d’agost surt una expedició de 987 jueus cap a Auschwitz. El 9 d’agost Sor Teresa Benedicta de la Creu, amb la seva germana Rosa i molts altres del seu poble, va morir a les cambres de gas d’Auschwitz.
Amb la seva beatificació a Colònia l’1 de maig de 1987, l’Església va rendir honors, per dir-ho amb paraules del Summe Pontífex Joan Pau II, a "una filla d’Israel, que durant la persecució dels nazis ha estat, com catòlica, unida amb fe i amor al Senyor Crucificat, Jesucrist, i, com a jueva, el seu poble ".

Llorenç és el màrtir més celebrat de la persecució de Valerià. Va morir el 10 d’agost de l’any 258. Llorenç era el primer dels set diaques de l’Església de Roma. La persecució de Valerià que se’l va emportar anava adreçada contra els membres de la jerarquia eclesiàstica: bisbes, preveres i diaques. Aquest caràcter de la persecució l’assenyalava com a perseguit, ja que era el principal dels set diaques encarregats de socórrer els pobres i d’administrar les temporalitats eclesiàstiques; se l’anomenava "diaca del Papa", i hauria estat el successor del Pontífex que l’havia promogut a aquesta categoria eminent.

Clara Favarone, de noble família, va sentir des de ben jove la crida de Déu per mitjà de la paraula del seu jove conciutadà sant Francesc d’Assís. Va fugir de la casa paterna la nit del Diumenge de Rams de 1211. Davant de l’altar de la capella de Santa Maria dels Àngels, bressol de l’Orde franciscà, Clara va ofrenar a Déu els seus divuit anys, envoltada de sant Francesc i els seus primers companys. Es va vestir la túnica i es va abraçar a dama Pobresa, de la qual a imitació del seu pare i mestre faria la seva amiga inseparable. Va dedicar-se a la penitència i al sacrifici. La Llegenda de la seva vida, escrita per Tomàs de Celano, biògraf del pare i de la filla, i el seu procés de canonització, en el qual les seves companyes i filles van declarar amb emoció tot allò que havien viscut i observat en la seva santa mare, ens parlen de les seves penitències increïbles: del seu amor a Jesús, de la seva meditació dels dolors de Crist, de la seva inalterable paciència, de l’alegria al mig de les seves cròniques malalties i contínues mortificacions, del seu intens amor a Jesús-Eucaristia, com als seus precs va salvar de la profanació a les religioses i a la ciutat del pillatge, del seu cor de mare i mestra; i , encara, de les gràcies extraordinàries que Déu li va atorgar en el desterrament. El gest de Clara als divuit anys va commoure la joventut femenina d’Assís i moltes noies van seguir-la. Primer la seva germana, santa Agnès; després una multitud de donzelles de la noblesa i del poble; més endavant Beatriu, la germana més gran, i fins i tot la seva mare, la noble matrona Ortalona; van anar a la recerca de puresa, de llum i sacrifici en el petit convent de Sant Damià sota l’obediència i maternal direcció de Clara, que va acceptar el càrrec d’abadessa obeint el mandat de sant Francesc. Aviat va saltar les fronteres d’Ombria i d’Itàlia la fama de la virtut de santa Clara i les seves Dames Pobres, i van sembrar Europa, abans de 1253, de monestirs que la joventut femenina dels països cristians van omplir ràpidament. La vida i obres de les clarisses van fluir en el decurs de set segles en benefici espiritual del poble de Déu. Encara avui el missatge de Clara Favarone d’Assís no ha perdut la seva suggestiva atracció ni ha esgotat la seva eficàcia renovadora. Són més de dos-cents els monestirs que hi ha a Espanya, on des de l’any 1228, en el qual es va obrir el primer, ha assolit al màxim floriment l’obra de Clara d’Assís, superant la mateixa Itàlia. Santa Clara va ser canonitzada el 15 d’agost de 1255 pel seu amic i protector, el papa Alexandre IV.

Va néixer a Dijon (França) l’any 1572. Casada amb el noble francès Chantal, va ser mare de sis fills que va educar molt cristianament. Després de la mort del seu marit, va emprendre, sota la direcció de sant Francesc de Sales, una vida de perfecció i es va distingir per les obres de misericòrdia amb els pobres i malalts sobretot. Va fundar l’Institut de la Visitació, que ella mateixa va dirigir amb saviesa.
--------------------
Òrfena de mare, als 20 anys contreu matrimoni amb el baró de Chantal. Viuen vuit anys junts i tenen quatre fills fins que un accident de cacera la deixa vídua. Amb un impuls en part religiós i en part provinent de l’amor al seu difunt marit, va fer vot de castedat. Des de llavors la seva vida es reparteix entre les pràctiques de religió i caritat i l’educació dels nens. Una trobada amb sant Francesc de Sales va canviar la seva vida. La vigília de Pentecosta de 1607 Francesc li va explicar el projecte que des de feia molt de temps que estava madurant. La Santa es va sentir internament moguda a cooperar amb totes les seves forces a aquells designis, però semblava impossible que es poguessin realitzar: era mare de quatre fills que havia d’atendre abans de poder pensar a abraçar la vida religiosa. La filla gran de santa Joana es va casar amb el germà menor de sant Francesc de Sales. Una altra de les filles de santa Joana va morir inesperadament. Quedava la petiteta, que podia acompanyar la seva mare al convent. Del fill se’n faria càrrec el seu avi. Faltava el consentiment d’aquest, que sant Francesc va obtenir en una memorable entrevista. I per fi, el 1610, es va poder pensar a iniciar la nova fundació. Començava l’orde de la Visitació. L’espetec va ser molt gran. Hi va haver burles, calúmnies greus, persecucions obertes, resistències encavalcades. Però cal dir que també hi va haver un gran moviment d’entusiasme. I ambdues coses, l’entusiasme i les persecucions acompanyarien la Visitació en la seva marxa arreu. Aviat va iniciar la seva expansió el nou Orde. La fama de sant Francesc de Sales, que ja era gran, va augmentar de manera extraordinària amb la publicació de La Introducció a la vida devota. Edició rere edició, el públic devorava aquell llibre, i en assabentar-se que el seu autor havia fundat unes religioses, s’afanyaven a cridar-les. El 1615 es fundava la casa de Lió. Poc després les de Moulins, Grenoble i Bourges. Però major importància tindria la fundació de París. Sant Francesc de Sales va haver de traslladar-s’hi el 1619, i va cridar al seu costat santa Joana. Després d’algunes dificultats es va fundar el primer monestir de París. La santa va tenir llavors uns anys d’intensa activitat, atenent els monestirs que s’anaven fundant, sense poder entrevistar-se amb sant Francesc de Sales. Per fi, el desembre de 1622 es troben a Lió. Poc temps després, el dia dels Innocents d’aquell any, moria el Sant. Mort sant Francesc, santa Joana passà a tenir ocasió de donar l’autèntica mesura de la seva grandesa d’ànim. Ara era ella la que tenia la plenitud de les responsabilitats. Les va acceptar, i va dur a terme la dificilíssima missió que això suposava. Calia fer front a l’expansió de l’Orde. A la seva mort va deixar vuitanta-tres monestirs. Però el més important era salvar-ne la identitat, i ho va aconseguir. Per fi, el 13 de desembre de 1641 li va arribar la mort. Un error va impedir que el procés de beatificació de santa Joana fos el ràpid que hom podia esperar de la seva gran fama de santedat. Només el 21 de novembre de 1751 va poder ser beatificada, i el 1767 canonitzada. 

Poncià I o Sant Poncià fou Papa de Roma del 21 de juliol del 230 al 28 de setembre del 235.
Es coneix poca cosa d’aquest i els anteriors papes, excepte a través de la compilació del Catàleg Liberià de bisbes de Roma, feta al segle IV.
L’única cosa que se’n sap del cert és que durant el seu pontificat el cisma d’Hipòlit finalitzà. Poncià i d’altres líders de l’Esglèsia, entre ells el mateix Hipòlit, arran de la persecució decretada per l’emperador Maximí Traci, foren deportats a Sardenya. Poncià fou condemnat a treballar en una pedrera o una mina on hi va morir a causa del tracte inhumà rebut segons el Liber Pontificalis. El 28 de setembre del 235 va renunciar al càrrec de bisbe de Roma per deixar la possibilitat als cristians d’elegir un nou bisbe.
Les seves restes foren transportades a Roma pel papa Fabià en 237 i descansaren a la Cripta dels Papes de la catacumba de Calixt. 
El dia del seu santoral antigament era el 19 de novembre, però actualment és el 13 d’agost, compartint el dia amb Sant Hipòlit.

El 20 de juliol de 1936 van ser detinguts els seixanta claretians del seminari de Barbastre. El superior, l’administrador i el formador eren portats a presó, els malalts a l’hospital i la resta eren reclosos al saló d’actes del col·legi dels Escolapis. Allà van rebre l’Eucaristia d’amagat i es van preparar per al martiri ja imminent. Del 12 al 15 d’agost cinquanta-i-un claretians donaven la vida en testimoni de la seva fe. Els primers a morir foren els de més edat. Aquestes van ser les paraules del papa Joan Pau II en la seva beatificació, el 25 d’octubre de 1992: "És tot un seminari el que afronta amb generositat i valentia la seva ofrena martirial al Senyor... Tots els testimonis rebuts ens permeten afirmar que aquests Claretianos van morir per ser deixebles de Crist, per no voler renegar de la seva fe i dels seus vots religiosos. Per això, amb la seva sang vessada ens animen tots a viure i morir per la Paraula de Déu que hem estat cridats a anunciar. Els màrtirs de Barbastro, seguint al seu fundador San Antonio María Claret, que també va sofrir un atemptat en la seva vida, sentien el mateix desig de vessar la sang per amor de Jesús i de María, expressada amb aquesta exclamació tantes vegades cantada: "Per tu, la meva Reina, la sang donar". El mateix Sant havia traçat un programa de vida per als seus religiosos: "Un Fill de l’Immaculat Cor de María és un home que crema en caritat i que abrasa per on passa; que desitja eficaçment i procura per tots els mitjans, encendre a tot el món en el foc del diví amor". Aquests són els seus noms: Felipe de Jesús Munárriz, José Amorós, José Badía, Joan Baixeras, Javier L. Bandrés, José Blasco, José Brengaret, Rafael Briega, Manuel Buil, Antolín Calvo, Sebastián Calvo, Tomás Capdevila, Esteban Casadeval, Francesc Castán, Wenceslao Claris, Eusebio Codina, Joan Codinach, Pere Cunill, Gregorio Chirivas, Antonio Dalmau, Joan Díaz, Joan Echarri, Luis Escalé, José Falgarona, José Figuero, Pere García, Ramón Illa, Luis Lladó, Hilario Llorente, Manuel Martínez, Luis Masferrer, Miguel Masip, Alfonso Miquel, Ramón Novich, José Ormo, Secundino Ortega, José Pavón, Faustino Pérez, Leoncio Pérez, Salvador Pigem, Sebastián Riera, Eduardo Ripoll, José Ros, Francesc Roura, Teodoro Ruiz de Larrinaga, Joan Sánchez, Nicasio Sierra, Alfonso Sorribes, Manuel Torras, Atanasio Viadaurreta i Agustín Viela.

Sant Maximilià-Maria Kolbe va néixer el 1894 a Zduska-Wola, a la Polònia central. Tenia una gran devoció a la Mare de Déu. Cada any peregrinava a Czestochowa. Va vestir l’hàbit franciscà a Lwow. Va estudiar a Cracòvia i a Roma, on va ser ordenat sacerdot. De nou a Polònia uneix una gran activitat a una profunda vida interior. La devoció mariana impregnava la seva vida. Funda la Milícia de la Immaculada, que s’estén molt. Edita el diari El Cavaller de la Immaculada. I adquireix tal ressò que construeix un gran complex, a prop de Varsòvia, a Niepokalanow "La Ciutat de la Immaculada", per facilitar-ne la difusió. Quan més endavant passi diversos anys com a missioner al Japó, continuarà amb aquesta empresa allà. El P. Kolbe estava ja madur per als plans de Déu... La seva llibertat apostòlica molestava els nazis que ocupaven Polònia des de 1939. El P. Kolbe és detingut i recorre diversos camps de concentració. El 28 de maig de 1941 és traslladat a Auschwitz, a 60 quilòmetres de Cracòvia. A finals de juny de 1941 s’escapa un presidiari. La fuga es castigava amb la mort de deu companys en "el búnquer de la gana". El cap del camp, Fritsch, els col·loca en fila. Deu pagaran amb la seva mort l’evasió. N’assenyala un de cada fila. El n. 5.659, Francesc Gajowniczek exclama: "Ai! Què serà ara de la meva dona i dels meus fills?" El P. Kolbe no ho va dubtar. Va passar de les paraules a les obres: Donar la vida pel germà. Va donar un pas al capdavant, que seria irreversible. Es quadra davant de Fritsch i diu: "M’ofereixo per morir a canvi d’aquest pare de família. Soc sacerdot catòlic". Fritsch dona la seva conformitat -per a ell un home no era més que un número- i ordena el canvi del 5.659 pel 16.670, que era el n. del P. Kolbe. El guàrdia que els va tancar, els va dir sarcàsticament: "Aquí us pansireu com a tulipes". Només la presència voluntària del P. Kolbe, dolça i encoratjadora, representava algun alleujament. Resava amb ells, entonava salms, els confortava i els preparava per morir. Després de tres setmanes havien mort ja tots menys el P. Kolbe, que seguia recolzat a la paret i mussitant oracions. El dia 14 d’agost l’infermer li va injectar una dosi d’àcid muriàtic per accelerar la mort. I va anar al cel a celebrar l’Assumpció. Pau VI el va beatificar el 1971. Hi va haver en la beatificació un testimoni d’excepció: Francesc Gajowniczek, per qui el nou Beat havia realitzat l’acte suprem d’oferir.

La perpètua virginitat de Maria i la seva divina maternitat van ser definides com a dogmes de fe en els primers segles del cristianisme. La Immaculada Concepció no ho va ser fins a mitjans del segle XIX. El segle XX va proclamar el dogma de la seva Assumpció en cos i ànima al cel. Va ser l’1 de novembre de 1950. Amb la plaça de Sant Pere plena de gom a gom va ressonar vibrant i solemne la veu de Pius XII declarant ser dogma de revelació divina que la Immaculada Mare de Déu, sempre Verge Maria, complert el curs de la seva vida terrena, va ser elevada en cos i ànima a la glòria celestial. Aquesta suprema decisió del Romà Pontífex és el coronament d’un procés multisecular. A l’encíclica Munificentissimus Deus se’n fa un minuciós estudi historicoteològic. Segle rere segle i pas per pas se’n va seguint amb el camí recorregut per la pietosa creença fins a arribar a la suprema exaltació de la definició ex cathedra. Al nostre país la seva devoció està especialment estesa des de temps molt antic. Molts dels nostres pobles celebren aquest dia la seva Festa Major i la tenen com a titular de l’església parroquial. La identifiquem amb el nom de Santa Maria. Sobre les circumstàncies de la mort de Maria la tradició ha guardat un respectuós silenci. Però la pietat del poble cristià va teixir una llegenda que, a partir del segle V, l’ha il·luminat. La llegenda neix a l’Orient, però molt aviat es difon arreu de la cristiandat. Primer surt a les pàgines dels llibres ascètics; després s’engalana amb la poesia, i per fi s’apropia de totes les arts, enfilant-se als retaules de les catedrals, lluint a la pintura i escultura i vibrant en la música. Maria rep la palma del seu triomf de mans d’un àngel; els apòstols, dispersos aleshores pel món, es congreguen miraculosament entorn d’aquell llit, que més que llit mortuori sembla un altar; canten els àngels tonades celestials... I Jesús descendeix a recollir l’ànima de la seva Mare. Els apòstols sepulten aquell cadàver i al tercer dia assisteixen a la seva triomfal resurrecció. Jesús ve de nou a buscar-la i la porta amb ell, en cos i ànima, al cel.

Esteve I d’Hongria o Sant Esteve (en hongarès: I. (Szent) István) (en llatí: Sanctus Stephanus) (Esztergom, Panònia, cap el 969 - Székesfehérvár, Esztergom, 1038) va ser el fundador del Regne d’Hongria i el primer monarca regnant entre el 1000 i el 1038.
Era fill de Géza d’Hongria, Fejedelem (gran príncep magiar) de la dinastia Árpád, i la reina Carlota. Durant el seu regnat va implantar el Cristianisme com a religió oficial i va convertir l’organització tribal dels magiars en un sistema feudal. El Papa Gregori VII el va canonitzar el 1083, i és el sant patró d’Hongria.
Esteve va néixer amb el nom de "Vajk" al poble d’Estergom. Era fill del gran príncep dels magiar Géza i de la seva reina Carlota (Sarolta). Quan el seu pare volgué apropar-se al cristianisme el feu batejar, segons la llegenda per Sant Adalbert de Praga, i rebé el nom d’Esteve (István) en honor al protomàrtir cristià.
Quan Esteve va arribar a l’adolescència, el seu pare va presentar-lo en assemblea com a hereu seu. Aquesta decisió contradeia els usos tribals dels magiars, que establien que el dret de successió corresponien al familiar proper amb més edat del difunt príncep.
Vers l’any 995 Esteve es va casar amb Gisela de Baviera, filla d’Enric II de Baviera. D’aquesta manera, es convertia en germà polític del futur emperador del Sacre Imperi Enric II.
Després de la mort del seu pare, l’any 997, esclatà un conflicte successori entre Esteve i el seu tiet Koppány, un líder tribal de fe pagana que reclamava els seus drets d’acord amb els costums magiars. El exèrcits dels dos pretendents es van enfrontar prop de Veszprém i Esteve en sortí victoriós, gràcies en part al contingent enviat pels seus aliats alemanys. Així Esteve esdevingué Gran Príncep dels Magiars, tot i que algunes parts d’Hongria encara no l’acceptaven i mantenien els costums tribals i pagans.
Segons la tradició, en agraïment als esforços per la cristianització dels magiars, el Papa Silvestre II (amb el consentiment de l’emperador Otó III), hauria enviat una corona d’or a Esteve acompanyada d’una carta reconeixent-lo com a rei cristià d’Hongria. Més tard es va entendre que aquest fet marcava el reconeixement papal de la constitució d’Hongria com a regne independent del Sacre Imperi. Segons les fonts, la data de la coronació fou o el dia de Nadal de l’any 1000, o l’1 de gener del 1001.
Àtila apareix al controvertit còdex Chronicon Pictum, que cita Esteve com el primer rei dels hongaresos, tot i que també diu que seguia els "vells reis" Àtila i Nimrod.
Un cop coronat, Esteve I va fundar diverses diòcesi (Veszprém, Gyor, Kalocsa,...), organitzades sota l’arxidiòcesi d’Esztergom independitzant-se d’aqueta manera del sistema eclesiàstic alemany. També va començar a estructurar el regne en comtats (comitatus, megye) imitant el model franc.
Esteve va intentar acabar amb els costums pagans i reforçar el cristianisme. El seu primer decret ordenava que cada deu pobles havien de construir una església. Va convidar sacerdots al seu regne per tal d’evangelitzar-lo, molts dels quals ocuparen càrrecs de confiança: l’arquebisbe Astrik actuà com a conseller, i el bisbe Gerard Sagredo fou el tutor del seu fill Emeric.
Vers l’any 1003 Esteve va envaïr Transilvània, on el seu oncle matern Gyula hi governava com a capitost semi-independent. Esteve la va anexionar al regne convertint-la en la diòciesi de Transilvània. Durant els anys següents també ocuparia les terres dels magiars negres a la Transdanúbia, que formarien la diòcesi de Pécs. Finament es creu que hauria negociat el matrimoni de la seva germana amb Samuel Aba, el capitost de les tribus kabar de la regió de Mátra. Als dominis del seu nou cunyat Esteve hi va fundar la diòciesi d’Eger.
Esteve tenia intenció de cedir el regne al seu únic fill Emeric i retirar-se a un monestir a fer vida contemplativa, però l’any 1301 Emeric morí en un accident de cacera. Aquesta mort va passar factura a la salut d’Esteve, que perdé el seu vigor. Incapaç de trobar un hereu en qui podés confiar el regne, va morir sense haver designat successor el dia de l’Assumpció del 1038.

Nasqué a la vila de Prades, l’any 1578. De petit fou enviat al Pilar de Saragossa on fou escolà i aprengué a cantar d’una manera excel·lent. També fou organista. Essent ja prevere va ingressar a l’Orde de Frares menors i als vint-i-vuit anys (1605) fou enviat a Manila (Filipines), per passar dos anys al Japó. Allí es lliurà a una intensa activitat missionera. Fins i tot va construir instruments musicals. Havent-se desencadenat al Japó una intensa i general persecució contra els cristians, fou empresonat a Kyoto, juntament amb una munió molt gran de companys, on sofrí tota mena de privacions. Finalment, el 16 d’agost de l’any 1618 fou decapitat a la plaça de Macao. Mentre era conduït al martiri predicava al poble i els nens cristians cantaven el salm Laudate omnes gentes. El papa Pius IX el beatificà conjuntament amb els companys màrtirs. Forma part del gloriós estol de màrtirs del Japó. La crònica del martiri és colpidora. A la vila de Prades la seva memòria sempre ha estat viva.

Enric Canadell i Quintana, en religió Enric dels Sagrats Cors (Olot, 29 de juny de 1890 – Castellfollit de la Roca, 17 d’agost de 1936) va ser un religiós i professor, membre de l’Orde de les Escoles Pies. Mort amb altres companys durant la Guerra Civil espanyola, va ser beatificat per Joan Pau II, essent venerat com a beat màrtir per l’Església catòlica.
Enric Canadell va néixer a Olot en 1890, en una família molt cristiana, fill petit de Francesc Canadell i Margarida Quintana. El seu germà gran Ramon va ésser escolapi i un altre germà, sacerdot. El seu germà, manobre, va morir quan ell tenia quatre anys. Va estudiar al col·legi dels escolapis d’Olot. Als catorze anys va demanar permís per postul·lar a l’orde, anant al noviciat de Moià, on prengué l’hàbit el 22 d’octubre de 1905 i professà el 18 d’agost de 1907. Continuà estudiant filosofia a Iratxe (Navarra) i teologia a Terrassa, on va fer la professió solemne el 29 de juny de 1912. Fou ordenat prevere a Lleida el 20 de desembre de 1913.
Va ensenyar a les escoles pies de Mataró (1912-1925), Balaguer (1925-1928), la de Nostra Senyora de Barcelona (1928-1930) i la de Sant Antoni, a la mateixa ciutat (1932-1936). Molt devot de l’Eucaristia, en promogué la devoció a les escoles de l’orde. Defensava la formació continuada dels professors que havien d’educar als joves, per tal d’actualitzar-ne els coneixements. A banda de la tasca de professor, era predicador, amb gran facilitat per als sermons, que feia molt entenedors i didàctics.
Quan va esclatar la Guerra civil espanyola, el 1936, la persecució dels religiosos que es va desfermar va obligar-lo a deixar Barcelona, el 24 de juliol, i refugiar-se a casa d’uns coneguts a Barcelona, d’on marxà a Olot, a casa la seva germana Cecília. Hi va ésser trobat el 17 d’agost i detingut la mateixa nit. Fou portat en cotxe fins a Castellfollit de la Roca i fou mort a la rodalia, al Clot del Paretaire, a la carretera d’Oix. El cos fou enterrat al mateix lloc i fou recuperat per la família, que el portà al cementiri d’Olot.
Va ser beatificat l’1 d’octubre de 1995 amb altres màrtirs de la Guerra Civil, entre d’altres amb altres sacerdots escolapis, per Joan Pau II. El seu cos va ésser traslladat a la parròquia de Sant Esteve d’Olot.

Jean Eudes (Ri, Orne, 14 de novembre de 1601 - Caen, 19 d’agost de 1680) va ser un sacerdot francès, propagador de la devoció al Sagrats Cors de Jesús i Maria, fundador de la Congregació de Jesús i Maria (Eudistes) i de l’Orde de la Mare de Déu de la Caritat del Refugi. El 1925 va ser proclamat sant per Pius XI, essent conegut com a sant Joan Eudes.
D’origen camperol, va estudiar al col·legi jesuita de Caen. El 25 de març de 1623, va ingressar a l’Oratori de França i fou ordenat sacerdot el 20 de desembre de 1625. Era deixeble del cardenal Pierre de Bérulle, i va començar la seva activitat pastoral amb la cura d’apestats i en missions populars, guanyant fama de gran predicador.
Va fundar el 1641 la Congregació de la Mare de Déu de la Caritat del Refugi, institut religiós femení adreçat a la rehabilitació de les prostitutes que volien deixar l’ofici: l’orde va ser aprovada per Alexandre VII el 2 de gener de 1666.
Amb l’aprovació del cardenal Richelieu, en 1643 Joan Eudes va abandonar l’Oratori i va començar a dedicar-se a la formació del clergat segons les directrius del Concili de Trent. Amb aquesta intenció, va fundar a Caen, el 25 de març de 1643, la Congregació de Jesús i Maria, una societat de vida apostòlica destinada especialment a la direcció dels seminaris i a les missions parroquialsl, i el Seminari de Caen. El 1674, la congregació va ser aprovat per Climent X.
Va promoure la devoció als Sagrats Cors. Va fundar la Societat del Cor de la Mare Més Admirable, a l’estil dels tercers ordes de Sant Francesc o Sant Domènec. En el seu honor, va escriure, el 1637, l’opuscle La vida i el regne de Jesús) i composà l’ofici litúrgic de la missa de la festa del Sagrat Cor de Maria (dita per primer cop el 1648) i del Sagrat Cor de Jesús (1672).
Va morir a Caen, el 19 d’agost de 1680. Va ser un dels grans mestres de l’Escola francesa d’espiritualitat del segle XVII, amb diverses obres de gran acceptació i amb nombroses edicions; entre elles: Le royaume de Jésus, Le contrat de l’homme avec Dieu par le Saint Baptême, Le mémorial de la vie ecclésiastique, Le bon confesseur, Le prédicateur apostolique, Le cœur admirable de la Très-Sainte Mère de Dieu (que va ser la primera obra escrita sobre la devoció als Sagrats Cors).
Proclamat venerable en 1903, per Lleó XIII, va ser beatificat per Pius X el 25 d’abril de 1909: Pius XI el va canonitzar el 31 de maig de 1925.

Segons la tradició, sant Magí va ser un anacoreta de la muntanya de la Brufaganya durant la persecució de Dioclecià. Després d’escapar miraculosament de la presó de Tarragona, va ser degollat prop de la cova on vivia i on va rebre sepultura el seu cos. La devoció de sant Magí a Tarragona té les seves arrels en el santuari de Sant Magí de Rocamora. L’any 1572 el vicari general de Tarragona va aprovar una vida de sant Magí escrita pel canonge Joan de Cessé que recollia testimonis orals dels habitants de la muntanya de la Brufaganya. Aquests explicaren que els botxins li demanaren aigua, i ell, ple de caritat, feu brollar una abundosa font d’aigua amb la qual apagaren la set. El poder miraculós de l’aigua de la font de Sant Magí s’estengué arreu del Regne d’Aragó i encara perdura avui en dia. Moltes poblacions la vigília de la festa reben aigua de la Brufaganya: Tarragona, Barcelona, Igualada, Cervera i altres. La devoció a sant Magí es va estendre a causa del caràcter taumatúrgic del sant i els seus goigs es cantaven en moltes parròquies de l’arxidiòcesi. Al santuari de Sant Magí de la Brufaganya s’hi venerava una imatge romànica del sant del segle XIII. Un Concili Provincial Tarraconense de 1745 va demanar el res propi de la festa per a tota la província eclesiàstica i que la festa fos el 19 d’agost. L’ofici litúrgic i missa de sant Magí foren aprovats per la Sagrada Congregació de Ritus el 28 de setembre de 1876. La ciutat de Tarragona el venera a l’ermita del Portal del Carro i el té com a copatró. La seva festa és una de les més populars de la ciutat, amb actes religiosos i populars d’antiga tradició.

Sant Bernat és l’àrbitre del seu segle, buscat i sol·licitat per papes, reis i prelats de totes les classes, per intervenir i dirimir les freqüents qüestions que en aquella època existien; i alhora és el monjo recollit i silenciós que després de molts anys no sabrà com és el sostre de l’església del Cister. Assisteix a concilis, aconsella els Pontífexs, disputa amb els heretges, predica una Croada, i encara té temps i tranquil·litat suficient per escriure un llibre De Consideratione, veritable tractat de psicologia, o un de profunda teologia sobre La gràcia i el lliure albir, o un d’asceticisme elevat Els dotze graus de la humilitat i de l’orgull, o de mística sublim en els seus Comentaris al "Càntic dels càntics". Als vint-i-cinc anys d’edat, i tan sols dos de monjo, va ser nomenat abat de Claravall, i durant els trenta-vuit anys que va durar la seva prelatura l’Orde va arribar a 343 monestirs, dels quals 63 van ser derivacions del mateix Claravall, i foren més de 900 els monjos que van fer davant d’ell la professió perpètua. Una de les seves principals obres va arribar als 56 anys. El papa Eugeni III li confià la predicació de la Segona Croada. El mes de març de 1146 va ser quan, a l’assemblea de Vézclay, en presència dels reis de França, de gran nombre de prelats i cavallers vinguts de tot arreu i molta gent, després de llegir la butlla del Papa va parlar amb tal fervor, que abans d’acabar la seva al·locució no quedava cap de les creus preparades, sent els primers a apuntar-se els reis, el comte Robert, germà del rei, i infinitat de nobles i guerrers. I amb la teia encesa de la seva paraula recorre tot França, passa a Alemanya i Flandes, i on no pot ressonar la seva veu ho faran les seves cartes i emissaris: Anglaterra, Espanya, Itàlia, Hongria, Polònia... El dia 24 de maig de 1953, en complir-se el VIII centenari de la seva mort, el papa Pius XII va publicar l’encíclica Doctor Mellifluus. A sant Bernat se’l coneix com l’últim dels Pares de l’Església, però no per ser l’últim en l’ordre cronològic ho és en el teològic i doctrinal, i menys encara en el que fa referència a la mariologia, de la qual en fou un gran expert. Com va dir Benet XIV, sant Bernat no solament va ensenyar a l’Església, sinó que va ensenyar, la mateixa Església. I ho va fer perquè les seves fonts sempre van ser les Sagrades Escriptures, i els Sants Pares i Doctors que el van precedir, entre els qui destaca sant Agustí.

Josep Sarto, després Pius X, va néixer el 1835 a Riese, a prop de Venècia, en una família humil. Encara nen va perdre al seu pare. Una vegada ordenat va ser vicerector, rector, canonge, bisbe de Màntua i Cardenal de Venècia, càrrecs que va ocupar, cada un d’ells, nou anys. Fent broma deia que només li faltaven nou anys de Papa. El 1903 en morir Lleó XIII va ser convocat a Roma per elegir el nou Pontífex. Ell no era candidat apte per a alguns perquè no parlava francès i ell mateix se’n considerava indigne. El cardenal Sarto va suplicar que no l’elegissin fins que una nit una comissió de cardenals el va visitar per fer-li veure que no acceptar el nomenament era no acceptar la voluntat de Déu. Va acceptar convençut que si Déu dona un càrrec, dona les gràcies necessàries per dur-lo a terme. Va escollir el nom de Pius inspirat en què els papes que havien elegit aquest nom havien sofert per defensar la religió. Tres eren les seves característiques més destacades. La pobresa: Va ser un Papa pobre que mai no va ser servit més que per dues de les seves germanes per a qui va haver de sol·licitar una pensió perquè no es quedessin en la misèria a l’hora de la seva mort. La humilitat: Pius X sempre es va sentir indigne del càrrec de Papa i fins i tot no permetia luxes excessius a les seves recambres i les seves germanes no gaudien de cap privilegi al Vaticà. La bondat: Mai no va ser difícil tractar amb ell, ja que sempre estava de bon humor i disposat a mostrar-se com a pare bondadós amb qui el necessités. Una vegada que va ser elegit Papa va decretar que cap governant no podia vetar cap cardenal per a Summe Pontífex. Dins de les seves obres destaca el combat contra dues heretgies de la seva època: el Modernisme, la qual la va combatre en un document titulat Pascendi, on establia que els dogmes són immutables i que l’Església té autoritat per donar normes de moral; i el Jansenisme, contra la qual va decretar l’autorització perquè els nens poguessin rebre la comunió des del moment en què entenien qui hi havia a la Santa Hòstia Consagrada. Aquest decret li va valer ser conegut com el Papa de l’Eucaristia. Va fundar l’Institut Bíblic per perfeccionar les traduccions de la Bíblia i va nomenar una comissió encarregada d’ordenar i actualitzar el Dret Canònic. Va promoure l’estudi del Catecisme. Va morir el 21 d’agost de 1914 després d’onze anys de pontificat.

El títol de Reina se li dona a Maria Santísima des dels primers segles com a indicació de la seva preeminència i poder que rep d’aquell que és el Todopoderós: El seu Fill, Jesucrist. Joan Pau II, el 23 de juliol del 1997, va parlar sobre la Mare de Déu com a Reina de l’univers. Va recordar que "a partir del segle V, gairebé en el mateix període en què el Concili d’Efes va proclamar la Verge com a ‘Mare de Déu’, es comença a atribuir a Maria el títol de Reina. El poble cristià, amb aquest ulterior reconeixement de la seva dignitat excelsa, vol situar-la per sobre de totes les criatures, exaltant el seu paper i la seva importància en la vida de cada persona i del món sencer". El Sant Pare va explicar que "el títol de Reina no substitueix el de Mare: la seva reialesa continua sent un corol·lari de la seva peculiar missió materna, i expressa simplement el poder que li ha estat conferit per dur a terme aquesta missió (...) Els cristians miren amb confiança Maria Reina, i això augmenta el seu abandonament filial a Aquella que és mare en l’ordre de la gràcia". "L’Assumpció afavoreix la plena comunió de Maria no només amb Crist, sinó amb cada un de nosaltres. Ella està al costat de nosaltres perquè el seu estat gloriós li permet seguir-nos en el nostre quotidià itinerari terreny (...) Ella coneix tot el que succeeix en la nostra existència i ens sosté amb amor matern en les proves de la vida."

Va néixer a la humil llar de Lima de Gaspar Flores i Maria d’Oliva, el 20 d’abril de 1586, la nena a qui van batejar com a Isabel, però que des de la infantesa havia de rebre el sobrenom de Rosa, per la seva bellesa. Així resumeix el Breviari Romà -"pro festo simplificato"- la seva vida admirable, amb fidelitat a la veritat històrica, segons consta en els processos: "La primera flor de santedat de l’Amèrica meridional, Santa Rosa, verge, nascuda a Lima, de pares cristians, ja des del bressol va començar a resplendir amb els indicis de la seva futura santedat, perquè el seu rostre infantil, prenent l’aparença d’una rosa, va donar ocasió a què se li donés aquest nom. Per no veure’s obligada pels seus pares a contreure matrimoni, va tallar ocultament la seva bellíssima cabellera. La seva austeritat de vida va ser singular. Pres l’hàbit del Tercer Orde de Sant Domènec, es va proposar seguir en el seu ardu camí el de santa Caterina de Siena. Terriblement turmentada, durant quinze anys, per l’aridesa i desolació espiritual, va suportar amb fortalesa aquelles agonies més amargues que la mateixa mort. Va gaudir amb admirable familiaritat de freqüents aparicions del seu Àngel Custodi, de santa Caterina de Siena i de la Verge Mare de Déu, i va merèixer escoltar dels llavis de Crist aquestes paraules: "Rosa del meu cor, sigues la meva esposa". Famosa pels seus miracles abans i després de la seva mort, el papa Climent X la va col·locar al catàleg de les santes verges. Moria en la data que ella mateixa havia anunciat, el 24 d’agost de 1617, festa d’un sant a qui ella va honrar durant la seva vida amb una devoció especial i sens dubte amb llum profètica, l’apòstol sant Bartomeu. Ha estat declarada per la Santa Seu Patrona d’Amèrica i ha estat inclosa al catàleg dels sants, la festa dels quals celebra l’Església universal anualment.

De l’apòstol Bartomeu el Nou Testament només en dona el nom, consignat en les quatre llistes del col·legi apostòlic (Mt 10, 3; Mc 3, 18; Lc 6, 14, i Ac 1, 13). Segons les Actes de Felip hauria predicat a Licaonia i a la Frígia; segons el Martiri de sant Bartomeu, passió llegendària de la qual se’n conserven dues redaccions, una en grec i una altra en llatí, hauria predicat al Ponto i al Bòsfor; segons la tradició que recull Eusebi en la seva Història hauria predicat a les Índies, és a dir, les Índies orientals, on hauria portat l’Evangeli en arameu escrit per sant Mateu; o a un país veí d’Etiòpia o a l’Aràbia, segons les referències que van prendre els historiadors Rufí i Sòcrates. I encara queden llegendes més segures que situen el nostre sant a Mesopotàmia, Pèrsia i Armènia. Allà hauria predicat la fe no lluny d’Albak i hauria convertit la germana del rei, qui, en un accés d’ira, el va manar escorxar viu i decapitar-lo. Els armenis el tenen per patró principal i per les circumstàncies del seu martiri ho és també dels carnissers i blanquers. El culte a sant Bartomeu està subjecte a la crítica tant com la seva pròpia vida. Les llegendes armènies i coptes asseguren que el seu cos va ser llançat al mar. Teodor el Lector i Procopi parlen d’un trasllat a Daras, a Mesopotàmia. Gregori de Tours diu que va arribar miraculosament a l’illa de Lípari. D’allà va ser transportat l’any 808 a Benevento, i més tard, l’any 1000, va ser portat a Roma per gestions d’Otó III, on fou dipositat a l’església de Sant Adalbert, a l’illa Tiberina, que des de llavors es va anomenar de Sant Bartomeu, i va arribar a ser títol cardenalici. Encara que no és clar si els de Benevento van donar les relíquies de l’apòstol o les de sant Paulí de Nola. Tanmateix, la festivitat d’avui és perquè és la data de la seva translació. A la Roma medieval va arribar a tenir dedicades moltes altres esglésies, la qual cosa s’explica per la gran devoció que els fidels han professat sempre a aquest gloriós apòstol.

Lluís IX de França (Poissy, prop de París, 1214 - Tunis, 1270), fou rei de França entre 1226 i 1270. És venerat com a sant per l’Església catòlica.
Nasqué el 25 d’abril de 1214 al castell de Poissy sent el segon fill del rei Lluís VIII de França i Blanca de Castella. Era net per línia paterna de Felip II de França i Isabel d’Hainault, i per línia materna d’Alfons VIII de Castella i Elionor d’Anglaterra. Fou germà del també rei Carles I de Nàpols i cosí germà de Ferran III de Castella.
Fou coronat rei el 19 de novembre de 1226 a la catedral de Reims, amb tan sols 12 anys. Per la seva joventut tingué la regència de la seva mare Blanca de Castella que durà fins el 1234, any en què Lluís IX fou considerat adult. Blanca però continuar sent consellera reial fins a la seva mort el 1252.
L’11 de maig de 1258 els representants de Jaume I el Conqueridor i de Lluís IX de França signen a Corbeil (Illa de França, França) el Tractat de Corbeil, segons el qual França reconeix definitivament la sobirania del rei d’Aragó sobre els comtats catalans.
Lluís IX es va distingir pel seu esperit de penitència i oració. Es va preocupar per la pau entre les nacions, va ser un monarca enèrgic que va defensar l’Església Catòlica. Considerat, especialment amb els pobres i desprotegits, va pertànyer a l’Ordre de Sant Francesc d’Assís. Va fundar molts monestirs i va construir la famosa Saint-Chapelle de París, prop de la catedral, per a albergar una gran col·lecció de relíquies.
Va vèncer al rei Enric III d’Anglaterra a Taileburg en 1242. Va dirigir personalment dues croades. En la Setena Croada va caure presoner a Egipte i durant la Vuitena Croada va morir de disenteria prop de Tunis en 25 d’agost de 1270.
LLuís IX de França fou considerat un model de monarca cristià i fou canonitzat el 1297 pel Papa Bonifaci VIII. La seva festivitat se celebra el 25 d’agost.
Va ser contemporani de Sant Tomàs d’Aquino i de Sant Bonaventura.

La vila aragonesa de Peralta de la Sal va ser la pàtria del Sant dels nens. Allà naixia Josep de Calasanz el 31 de juliol de 1558. Els estudis superiors de filosofia i teologia els va començar a la universitat de Lleida. Allà va rebre el batxillerat en arts, es va tonsurar de clergue i va cursar dos anys de teologia. Tornava a Peralta el 1577. A Barbastre va prosseguir la seva carrera tres anys més, fins a complir els vint-i-cinc anys i rebre les sagrades ordres. S’incorpora a la diòcesi d’Urgell com a secretari i mestre de cerimònies del Capítol de la Seu. El bisbe li acumula els quatre oficialats de Tremp, Sort, Tírvia i Cardós, i li encomana la visita al Pirineu més abrupte, càrrecs que li comporten tres anys d’apostolat sacerdotal intens. Amb vista a obtenir una canongia marxa a estudiar Barcelona, canviant la seva llicenciatura en teologia pel doctorat, i després a Roma, el 1592, on assumeix la preceptoria de dos nebots del cardenal Colonna i la gerència dels assumptes de diverses diòcesis espanyoles. Fracassa en el seu intent repetides vegades i s’oblida d’Espanya per romanitzar-se definitivament. Sosté amb altres catequistes una petita escola a Santa Dorotea del Trastevere i allà comprèn que el Senyor el crida a l’apostolat de l’ensenyament infantil. I passa a l’acció. Va acomiadar de Santa Dorotea els mestres interessats; va proclamar la gratuïtat absoluta; va obrir les seves aules per a tots i les va retolar amb el nom d’Escoles Pies. I llavors, el 1597, va sorgir una cosa totalment nova, que prepararia temps nous: el grup escolar popular. Una allau de nens les va omplir fins dalt; però als dos anys, una altra allau, la del Tíber, ho inunda tot, i cal tornar a començar. Calasanç ara deixa el raval i s’introdueix al cor de Roma, l’any 1600. L’obra iniciada ja no es detura. Canvia diverses vegades de local fins establir-se de forma definitiva a Sant Pantaleó. Durant vint anys (1597-1617) el pare Josep aconsegueix mantenir una comunitat secular sense cap altre suport que el prestigi del seu prefecte. La Providència li va oferir molt bons col·laboradors com el jove Gliceri i el vell Dragonetti, però el factor més eficaç de consolidació va ser l’autoritat pontifícia. Pau V va erigir les Escoles Pies en congregació de vots simples, i als quatre anys de prova, el 1621, Gregori XV va elevar l’Orde a vots solemnes. Cinquanta i un anys de lliurament total a les seves escoles, després dels trenta-nou de preparació i actuació sacerdotal, donen caràcter als noranta de la seva fecunda existència: fecunda en la seva tasca personal d’educador i fecunda en la seva acció oficial de fundador i dilatador del seu Orde per les províncies de Roma, Gènova, Nàpols, Florència, Sicília, Germània, Polònia i Sardenya, amb més de quaranta fundacions realitzades sota el seu govern. Però a més destaca en ell el seu humil acatament davant de les persecucions. El papa Innocenci X desarticula i priva de la seva jerarquia l’obra de les Escoles Pies. El Sant és definitivament destituït, però ell no perd la resignació, la paciència, ni l’esperança. “Déu m’ho va donar, Déu m’ho va prendre” -repeteix amb Job-. Però no dubta en profetitzar la restauració del seu Orde i a animar tots els seus fills a la perseverança. No s’abandona, en efecte, cap casa i continuen totes repletes d’alumnes. Després de dos anys encara d’infatigable activitat i d’invencible paciència, li arriba la mort, el 25 d’agost de 1648.

Santa Teresa Jornet i Ibars va néixer a Aitona el 1843 en una família de pagesos cristians. Va créixer en un clima de treball honrat. Estudia a Lleida per a mestra i va a ensenyar a Argençola (Barcelona). Allà la veuen marxar cada setmana a Igualada per confessar-se. El pare Francesc Palau, oncle avi seu, està en tràmits de fundació d’alguna cosa i la convida a prendre’n part; però Teresa ha pensat en una vida religiosa on pugui viure en silenci i oració; i per això es fa clarissa i entra al convent de Briviesca, a Burgos; mentre que la seva germana Josepa ingressa a Lleida, a les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Però per la situació política de la segona meitat del segle XIX, el govern no permet l’emissió de vots. Llavors es fa Terciària Franciscana i recupera l’activitat docent. Prop de casa, a Osca i Barbastre, un grup de sacerdots amb el Sr. Saturnino López Novoa al capdavant pensa en una institució femenina que es dediqui a l’atenció dels ancians abandonats. Teresa comprèn que aquest és el seu camp i, arrossegant amb ella la seva germana Maria i una altra veïna, comença al poble de Pueyo amb una dotzena de dones. Ella en va al capdavant i restarà vint-i-cinc anys en el govern. De Barbastre canvia a València, on hi ha la casa mare de les Germanetes dels Ancians Desemparats i és la patrona de la ciutat la que dona cognom a la Institució. Després s’estenen per Saragossa, Cabra i Burgos; i ompliran de cases-asil, que és com li agrada a la mare que s’anomenin per ressaltar el clima de família, la geografia espanyola i traspassaran les fronteres. Quan mor Teresa de Jesús, l’any 1897, les cases-asil arriben a 103, i deixa darrere més de 1.000 Germanetes per continuar la seva tasca per sempre, perquè sempre hi haurà ancians i alguns d’ells estaran desemparats. No va voler canonitzacions. Ho va deixar dit i escrit per si hi hagués dins de la Congregació amb el pas del temps Germanetes canonitzables. Va manar que no es gastessin diners en proposar a ningú per la pujada als altars. Aquest va ser el motiu que passessin els anys sense l’intent d’iniciar el seu procés de beatificació; i el rapidíssim salt a la canonització es va deure a la sensibilitat del poble i a les manifestacions sobrenaturals que Déu tan freqüentment va voler enviar. Va ser canonitzada pel papa Pau VI el 1974.

Mònica neix en una família cristiana de Tagaste (Numídia, Nord d’Àfrica). Als 22 anys és mare: El 13 de novembre del 354 neix el seu primogènit: Agustí. Tindrà dos fills més: Navigi i Perpètua. Agustí és una flamarada. Navigi és més plàcid, més maternal. Perpètua, la petita, es casa i aviat queda viuda. Quan Agustí sigui sacerdot ingressarà en un convent sota la seva regla monàstica. Navigi sempre està al costat de la mare, és el seu consol durant els esgarriaments d’Agustí. També es casa i té fills, un dels quals serà subdiaca a Hipona, al costat de l’oncle bisbe. Navigi i Perpètua ocupen un lloc en el santoral. Mònica queda vídua als 39 anys, vesteix senzillament, dejuna i s’exercita en obres de pietat. Agustí estudia a Cartago. Als divuit anys té un fill: Deodat. Quan Mònica ho sap comprèn que tota la seva vida patirà. No li importa que Agustí sigui el primer en els estudis, només li importa la salvació de la seva ànima. Agustí llegeix Ciceró i el marca: penetra en la dialèctica platònica. El problema d’Agustí, en aquests moments, és tan ideològic com afectiu. Busca una doctrina que li proporcioni el descobriment de la veritat i el culte al nom de Jesús sense renunciar a les passions. Tot això li promet el maniqueisme, i s’hi afilia amb entusiasme. Mònica segueix amb més atenció que mai el desenvolupament del drama i continua resant. Fins que un dia, en una crisi de rebel·lió davant les misèries, l’home vell, perdut per Adam i presoner en la culpa, es transforma en l’home nou, salvat per Crist i lliure en la fe. Les llàgrimes de Mònica precipiten el desenllaç feliç. Agustí diu adeu a la vanitat de la retòrica i es retira a Casiciaco. El segueixen els seus amics de sempre, deixebles del mestre. L’acompanyen la seva mare, Navigi i Deodat. Mònica té cura de tots. L’exemple de la seva santedat els dirigeix i corregeix. A petició d’Agustí també participa en els diàlegs i dirigeix discussions sobre la veritat, la bellesa, l’ordre, la felicitat i l’amor de Déu. Transcorregut el temps d’iniciació, al cap de set mesos, Agustí, Deodat i els seus amics reben a Milà el sagrament del baptisme l’abril de l’any 387. Mònica hi és present: la seva súplica no ha estat estèril. Una gran harmonia omple l’ànima de Mònica. Ja res no la deté a la terra. Tornant a l’Àfrica, al port romà d’Òstia, on esperen el moment d’embarcar, mor, serenament, satisfeta d’haver acomplert la seva missió.

És el més genial i complet dels Pares de l’Església i un dels homes més extraordinaris de la Humanitat. Va néixer a Tagaste (Numídia). El seu pare, Patrici, era pagà. La seva mare va ser santa Mónica. Dotat de gran imaginació, de temperament apassionat, i d’intel·ligència molt viva, va sobresortir en els estudis. Es va donar amb ardor a la literatura i a l’eloqüència. Alhora que se submergia en l’estudi de les arts i de la filosofia, i es deixava arrossegar pel vent de les passions: "No estimava encara -ens diu ell mateix- i ja desitjava estimar." Comença l’etapa dels seus primers errors. Abraça el maniqueisme perquè li va semblar veure un principi d’elevació moral en l’externa austeritat dels maniqueus, en la seva aparent castedat i virtut. Aviat va desertar del maniqueisme, perquè no satisfeia les seves profundes inquietuds ni la sinceritat del seu cor. A Cartago va aconseguir brillar el seu geni retòric; va triomfar en concursos poètics i certàmens públics. Però Agustí no troba la veritat que tant anhela ni en les diversions públiques, ni en l’estudi de retòrics i poetes, ni en l’anàlisi de les velles teogonies. El 383 decideix anar a Roma. I allà el segueix la seva mare, santa Mònica. Cau greument malalt. Obté una càtedra a Milà i allà coneix sant Ambròs, i comença a estudiar les Sagrades Escriptures. Estudia filosofia. Plató i Plotí obren la seva intel·ligència a nous camins i li encenen una ànsia nova de veritat. Però és sant Pau el qui definitivament esfondra el castell de les seves vanitats i el guanya per a la fe. L’any 386 decideix consagrar-se a l’estudi metòdic de les veritats del cristianisme. Renuncia a la seva càtedra i es retira amb la seva mare i els seus amics a Casiciaco, a prop de Milà, per dedicar-se a la meditació i a l’estudi. És batejat per sant Ambròs el 23 d’abril de 387, als trenta-tres anys. Ja batejat, retorna a l’Àfrica; però abans mor a Òstia la seva mare. Quan arriba a Tagaste ven tots els seus béns i distribueix entre els pobres el guany. Es retira a una petita propietat per fer vida monacal amb els seus amics. D’allà havia de néixer més tard la seva regla fundacional. És ordenat prevere d’Hipona, i el 396 succeeix en l’episcopat a Valeri. A la seva casa episcopal estableix l’observança regular. L’activitat de sant Agustí com a bisbe és enorme. Predica, escriu, polemitza, presideix concilis, resol els problemes més diversos dels seus feligresos. De tot arreu acudeixen a ell en demanda de solucions per als problemes més ardus. La seva caritat era tan profunda com el seu geni. Carregat de dies i de mereixements, mentre els bàrbars envaïen l’Àfrica i assetjaven Hipona, moria el 28 d’agost de l’any 430. Sant Agustí ocupa un lloc preeminent no solament en la història de l’Església, sinó també en la del pensament humà. Les seves obres sobre les qüestions més diverses conserven una perennitat. El que ell va escriure sobre la llibertat, la gràcia, l’ànima, Déu, la Providència, l’amor, la justícia, el bé i el mal, la fe, la Trinitat i la vida benaventurada, l’ordre i el pecat, etc., ha passat a constituir doctrina i fonament de raó. L’actualitat de sant Agustí és unànimement reconeguda. No envelleixen ni el seu llenguatge ni el seu pensament. És el gran mestre i pensador del cristianisme. Sant Agustí ha estat l’oracle dels concilis, el gran explorador de la intimitat religiosa, el formulador de la unitat teològica en la qual es resolen totes les tendències del cor i de la intel·ligència. Les seves obres capitals són les Confessions, De Trinitate, De Civitate Dei, De allibero arbitri, De Natura et Gratia, Enarrationes in Psalmos, De Genesi ad litterani, els Tractats sobre Joan, les Epístoles i els Sermons. El seu pensament té una gran afirmació: Perquè la fe i la raó aconsegueixin la plenitud de la seva eficàcia és precís que estiguin mobilitzades, vivificades, per la força potenciadora de tot l’ésser, que és la caritat: La caritat, l’amor, és el principi radical de creure i d’entendre amb fecunditat i mereixement. La fe que porta a la intel·ligència és la que Agustí anomena "la creença en Déu", que consisteix a unir l’amor i la fe. Anar a Déu per la fe és incorporar-se a Ell i als seus membres, és a dir, al proïsme, per la caritat; vet aquí el que Déu exigeix de nosaltres; no una fe qualsevol, sinó la fe que obra per la caritat. En fer l’anàlisi de la seva ànima va fer l’estudi més precís i audaç de l’ànima humana. Va aconseguir fer confluir els dos grans corrents interiors, l’afectiva i l’intel·lecte, forçant-les a córrer per una mateixa via. Déu i l’ànima són les dues paraules solemnes que sant Agustí va impregnar de sentit i va llançar amb tota la capacitat del seu contingut. Els escolàstics i els místics van recollir l’ona concèntrica d’aquesta transmissió agustiniana. Sant Agustí no solament va fixar l’anhel de la veritat, sinó també el seu objecte: el camí era la immersió en un mateix, el retorn al propi cor. En totes les coses hi descobreix possibilitats de coneixement; aptitud per ser conegudes i per remuntar-se a Déu. Agustí va viure profundament la seva vida i la seva obra: vet aquí el secret de la seva vitalitat. Per això és el poeta de la veritat i de la intimitat: el geni sempre present però sempre humà i ple de misericòrdia i comprensió per a les humanes debilitats, que va aconseguir unir l’amor i el pensament en recíproca fecunditat; que va crear una literatura nova, enriquida d’expressions mai no sentides, per parlar de la veritat, de Déu i de l’ànima i per lloar les excel·lències de l’amor, primer motor de l’univers, el pondus animae, que li va inspirar tantes harmonies. Així s’explica la seva perenne actualitat, la seva presència constant en la història del pensament i de la consciència.

Fet decapitar per Herodes Antipes, Joan segellà a través del martiri el valent testimoniatge que havia donat amb la seva predicació. La memòria d’avui té com a origen l’aniversari de la dedicació de l’església edificada a Sebaste de Samaria sobre el pretès sepulcre del sant.

El sobrenom de "nonat" respon a la tradició segons la qual hauria nascut per operació cesària, i per aquest motiu és invocat a la Segarra per les mares de família. Totes les dades biogràfiques-apostolat mercedari, cardenalat, mort al castell de Cardona el 1240- són incertes.

Segons la tradició, la nit del 24 al 25 de març de 1178, trenta anys després que el comte Ramon Berenguer IV ocupés la ciutat de Tortosa, la Mare de Déu, acompanyada per sant Pere i sant Pau i un gran seguici d’àngels es va aparèixer a un capellà, que havia acudit a l’església catedral per a les pregaries de matines.
La verge es va donar a conèixer a l’estordit clergue i li feu lliurament del faixí o cenyidor que portava sobre el seu vestit; afegí que ho feia com a signe d’afecte als tortosins, que havien estat molt bons cristians, fins al punt de construir aquella església catedral a honra del seu Fill i d’Ella.
El bisbe, els canonges i el clergat tortosí van rebre aquell obsequi -una cinta teixida a mà a l’estil de l’antigor, de dotze pams de llarga- van resguardar-lo en una caixa de fusta tancada amb clau, i, des d’aquell moment van retre-li veneració i culte. Va ser el poble qui li va donar el nom que ara té, la "Santa Cinta", i recorda la Verge sota aquesta advocació: la Mare de Déu de la Cinta, que dona nom a tantes dones tortosines i d’altres indrets de les terres de l’Ebre.