El seu nom figura per primer cop en la llista que donen els evangelis sinòptics dels dotze apòstols. El nom de Tomàs era estrany per als lectors grecs de l’Evangeli, i per això sant Joan afegeix: anomenat Dídim. Aquest aclariment fet per l’evangelista va donar peu que es formulessin multitud d’hipòtesis encaminades a identificar l’altre bessó. A les Actes apòcrifes que porten el seu nom i en la Doctrina Apostolorum els bessons són anomenats Judes i Tomàs. Per allò que deixa endevinar l’evangeli de Sant Joan deduïm que sant Tomàs era un home poc refinat i amic de solucions expeditives. Però al costat d’aquesta brusquedat i rudesa tenia un cor sensible, que va demostrar reiteradament un amor extraordinari i una lleialtat sense límits cap al seu Mestre, que exterioritzava amb franquesa. I per això, en justa correspondència, Jesús li professava un afecte especial, com li ho va demostrar en aparèixer-se per segona vegada als seus apòstols reunits al Cenacle a fi de treure dels ulls de Tomás la bena de la incredulitat, que amenaçava d’encegar-lo, dient-li en to amistós: "No facis l’incrèdul, que no et convé". Crist coneix les condicions posades pel seu deixeble per creure en Ell i se sotmet a gust perquè Tomàs faci l’experiència de distingir entre un fantasma i un cos vivent. La seva reacció davant de les paraules de Jesús és la de reconèixer la divinitat de Jesús: “Senyor meu i Déu meu!” Es tracta d’una confessió de fe completa. Sant Tomàs després de la Pentecosta va emprendre el camí d’anunciar l’Evangeli entre els gentils. Sabem que va sortir de Palestina i les tradicions asseguren que va marxar cap a orient. Des de molt antic hi ha la tradició que va ser Tomàs l’apòstol dels parts, medes i perses. Altres tradicions estenen fins a l’Índia el camp del seu apostolat, on va arribar a través de la ruta de la seda. Es diu que el seu apostolat va ser molt fructífer a causa de la seva predicació i a la multitud de miracles que va obrar. Una tradició siriana nomena Sant Tomás "rector i mestre de l’Església de l’Índia, fundada i regida per ell". Tanmateix, els cristians de l’Indostan, coneguts pel nom de cristians de Sant Tomàs, que habiten el Malabar i pertanyen a l’Església siriana, tenen probablement el seu origen en un missioner nestorià anomenat Tomàs. Al llibre de les Actes atribuïdes a l’apòstol es refereixen fantàstiques aventures referents a la seva anada a l’Índia i a les seves realitzacions com a arquitecte reial. El Breviari romà diu que el Sant va ser martiritzat a Calamina, ciutat no identificada. Part de les seves relíquies van ser traslladades a Edesa, lloc on es mostrava el seu sepulcre, segons testimoni d’escriptors cristians antics. Sant Joan Crisòstom enumera la tomba de sant Tomàs entre els quatre sepulcres dels apòstols (Pere, Pau, Joan) dels quals hom pot identificar-ne l’emplaçament. D’Edesa les seves relíquies van ser traslladades a l’illa de Quios i d’allà van passar a Ortona, on es veneren actualment. La tradició ha atribuït a Tomàs un evangeli de caràcter gnòstic, que s’ha perdut. L’actual Evangeli de sant Tomàs, també apòcrif, refereix llegendes nombroses i fantàstiques entorn de la infantesa de Jesús. També se li han adjudicat el llibre de les Actes de Sant Tomás i una Apocalipsi condemnada pel papa Gelasi I a finals del segle V.

Segons sembla, va néixer a començaments de 1270 a Zaragosa. Filla del rei Pere III d’Aragó i de la reina Constança. Es va casar el 1282 amb Dionís, rei de Portugal. Aquesta nena de dotze anys no podia imaginar-se la missió que Déu li reservava en la vida agitada peninsular d’aquells temps: missió religiosa, política, social i humana. Néta de Jaume I el Conqueridor, besneta de Frederic II d’Alemanya, d’ells va heretar l’energia tenaç i la força de l’ànima. Però es caracteritzava, sobretot, per la bondat immensa i l’esperit equilibrat i just de santa Isabel d’Hongria, també parenta seva. Li agradava la vida interior i el treball silenciós. Dejunava molts dies al llarg de l’any, distribuïa almoines als pobres, sense oblidar-se del govern de casa seva. Tot això ho feia intensament i aquesta intensitat mesura la seva vida. Als vint anys va néixer Alfons IV, que va ser la seva creu i el gran amor de la seva vida. Cas únic en la primera dinastia portuguesa, la vida d’aquest home va ser pura segurament per influència de la mare, i potser influït pels dolors que va veure patir a santa Isabel, mig abandonada pel marit. Però ella era discreta. El rei es penedia o tapava els seus pecats tant com podia. I ella, cristiana fins a la medul·la de l’ànima, criava els fills il·legítims del marit. Quan va morir el marit, i després d’haver posat pau entre pare i fill, la reina es va sentir més lluny d’aquest món. Tornaria a participar en pactes de pau, a encaminar com podia la tempestuosa política de la península Ibèrica, però tenia una decisió presa: Va vestir l’hàbit de Santa Clara, encara que lliure de vots religiosos, conservant el que era seu, com diu ella, per construir esglésies, monestirs i hospitals. Era una decisió antiga, ja coneguda pel fill i pel seu confessor, fra Joan de Alcami. Com abans (i encara més, ja que ara era més lliure per donar-se a Déu i als pobres), es va lliurar a la vida interior i al sentit cristià de funció social distribució de riqueses. Va pelegrinar a Santiago de Compostel·la. Un dia va dir que estava a punt d’esclatar la guerra entre Alfons IV, rei de Portugal, i el rei de Castella. Eren el seu fill i el seu net. La reina, cansada d’anys i d’esforços, es va posar en camí: va anar a parlar amb un i altre per aconseguir la pau. Moria el 4 de juliol de 1336. El seu cos fou enterrat al convent de Santa Clara de Coimbra, on va restar envoltat d’una aurèola de miracles. Va ser canonitzada el 25 de maig de 1625 per Urbà VIII.

A la prima reconstrucció de sant Oleguer, va seguir l’actual catedral, consagrada per l’arquebisbe Joan d’Aragó (1331).

Va néixer a Vic el 29 de setembre de 1591, festa de Sant Miquel Arcàngel, i d’ell en va prendre el nom. El 10 d’abril de 1625 moria a Valladolid, en el convent del qual n’era el superior. Tenia trenta-tres anys. Barcelona, Saragossa, Pamplona, Madrid, Sevilla, Baeza, Salamanca, Valladolid són els punts claus del seu itinerari. Baeza i Valladolid van ser principalment el camp de les seves activitats apostòliques. A tot arreu per on va passar va deixar alguna cosa de Déu, com deixen els sants. A sant Miquel, preclar fill de l’orde de la Santíssima Trinitat, se’l pot admirar però no se’l pot seguir. És fill del seu segle, el segle d’or de la mística. Li resulten familiars els cims de la contemplació sense adherències il·luministes i basa la perfecció en el compliment del deure i el servei de la caritat. Els seus escrits són: Breu tractat de la tranquil·litat de l’ànima i L’ànima en la vida unitiva (vuitenes). Fill d’Enric Argemir, conseller de la ciutat, i Montserrat Margarita Mitjana, que formaven una llar cristiana i exemplar, Miquel és un eremita frustrat. A la fi, als dotze anys, ingressa al convent de Barcelona dels trinitaris calçats, però allí troba la vida excessivament tova per al seu caràcter rigorista, i quan un frare, de pas per la casa, li parla de la reforma que s’inicia, sol·licita i obté llicència per a rebre l’hàbit de la branca dels descalços. Ho fa a Pamplona. Allí s’hi troba a gust. Sabia amagar el seu talent entre una gran modèstia i senzillesa. Durant molt de temps se’l va creure útil per pregar, però no per governar. El 1622 el pare vicari general, al Capítol general de l’orde, el proposa per a superior del convent de Valladolid. I ho va fer molt bé. Amb anterioritat, als qui li deien que havia de predicar, tot just ordenat sacerdot, els responia "que no començaria a predicar fins als trenta anys, i que als trenta-tres, com el Senyor, se n’aniria al cel". Efectivament, així va ser. A la predicació no s’hi va consagrar de manera habitual fins als trenta anys. El retard va obeir, també, a què els seus èxtasis no sempre provocaven comentaris laudatoris en ambients eclesiàstics i seglars. És patró de la ciutat de Vic.

Jove italiana de família senzilla, ajudà la seva mare i els quatre germans quan es va quedar òrfena. Morí apunyalada als 12 anys (1902) pel fill d’uns veïns: "Que Maria Goretti demani amb la seva pregària al Redemptor diví que tots nosaltres, cadascú segons la seva pròpia condició, seguim de bon grat les seves preclares petjades de paraula i d’obra" (Pius XII, Homília de la canonització).

Sant Ot, bisbe d’Urgell, era fill dels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i Llúcia. De primer els pares el van dedicar a les lletres, després va canviar els llibres per les armes durant algun temps. Fou ordenat sacerdot pel bisbe d’Urgell Guillem Arnau de Montferrer (1092-1095). Segons la documentació, consta que l’any 1087 era ardiaca de la Seu d’Urgell i és esmentat com a bisbe electe d’Urgell l’any 1095, quan el seu antecessor encara tenia el càrrec episcopal. S’ha de pensar que obtingué el beneplàcit del bisbe sortint i de la comunitat canonical urgellenca. Pel que es desprèn dels documents, hom creu que fou nomenat bisbe l’any 1097, ja que en un document del 28 de maig d’aquest any se l’esmenta com novi electi episcopi i el 23 d’octubre ja se l’anomena urgellensis sedis episcopo. Sant Ot d’Urgell intentà mantenir un equilibri de poders tant a nivell polític com eclesiàstic, dels quals destaquen les convinences amb els comtes Pere Ramon I de Pallars Jussà i Ermengol V d’Urgell. Durant el seu pontificat consagrà diverses esglésies i promogué la construcció d’altres, entre les quals sobresurt la catedral d’Urgell. Es conserva la carta amb què es va dirigir als seus fidels, atorgant abundoses indulgències a tots els qui amb llurs donatius anuals contribuissin a refer la catedral "quasi esberlada" ("pene fracta"). L’any1098, a instàncies d’Ot, el papa Urbà II confirmà els béns i el territori del bisbat d’Urgell. Moria el 7 de juliol de 1122 i el seu successor, Pere Berenguer, en demanava la canonització. És el patró de la Seu d’Urgell.

El calendari litúrgic celebra avui conjuntament amb 119 cristians que donaren la vida per la seva fe en la Xina, des del primer màrtir fins a d’altres èpoques més recents. El qui encapçala la llista, Agustí Zhao Rong, és un prevere autòcton que morí el 1815. La majoria del grup que avui recordem són, però laics xinesos morts en la revolta dels bòxers, entorn del 1900, perquè eren considerats col·laboracionistes amb els occidentals.
--------
Des dels més remots orígens del poble xinès (cap a la meitat del tercer mil·lenni abans de Crist) el sentiment religiós cap a l’Ésser Suprem i la pietat filial i devota cap als avantpassats difunts són les característiques més rellevants de la seva cultura mil·lenària.
Aquesta nota de neta religiositat es troba, més o menys, en els xinesos de tots els segles, fins el nostre, quan sota el influx de l’ateisme occidental, alguns intel·lectuals, especialment els educats en l’exterior, han volgut desprendre, com alguns dels seus mestres occidentals , de qualsevol idea religiosa.
L’Evangeli es va anunciar a la Xina en el segle V i, a primerosdel VII, es va erigir allí la primera església. Durant la dinastia T’ang (618-907) la comunitat dels cristians va estar florent durant dos segles. En el XIII la comprensió del poble xinès i de les seves cultures, que va saber tenir un missioner com Joan de Montecorvino, van aconseguir que es pogués donar impuls a la primera missió catòlica en el «Regne del medi» amb seu episcopal a Beijin.
No és d’estranyar que, especialment en l’època moderna (és a dir, des del segle XVI, quan les comunicacions entre orient i occident van començar a ser en certa manera més freqüents), hagi existit per part de l’Església Catòlica el desig de dur a aquest poble la llum de l’Evangeli, per tal d’enriquir encara més el tresor de tradicions culturals i religioses tan variades i profundes.
Així doncs, a partir de les últimes dècades del segle XVI, diversos missioners catòlics van ser convidats a la Xina: s’havien triat amb gran cura persones com Matteo Ricci i altres, tenint en compte, a més del seu esperit de fe i d’amor, les seves capacitats culturals i les seves qualitats en diversos camps de la ciència, especialment de l’astronomia i de la matemàtica. De fet, gràcies a aquests i al estima que van demostrar els missioners pel notable esperit de recerca present en els estudiosos xinesos, van poder establir relacions de col·laboració científica molt profitoses. Aquestes van servir també per obrir moltes portes, fins i tot les de la cort imperial, i per així establir relacions molt útils amb diverses persones de grans capacitats.
La qualitat de la vida religiosa d’aquests missioners va ser el que va induir a no poques persones d’alt nivell a sentir la necessitat de conèixer millor l’esperit evangèlic que els animava i, després, d’instruir en els postulats de la religió cristiana: la qual cosa es va fer de manera convenient a les seves característiques culturals i a la seva manera de pensar. A finals del segle XVI i primers del XVII, van ser nombrosos els que, un cop adquirida la deguda preparació, van demanar el baptisme i van arribar a ser cristians fervents, mantenint sempre amb just orgull la seva identitat de xinesos i la seva cultura.
El cristianisme es va veure en aquell període com una realitat que no s’oposava als més alts valors de les tradicions del poble xinès, ni se superposava a ells, sinó que els enriquia amb una nova llum i dimensió.
Gràcies a les òptimes relacions existents entre alguns missioners i el mateix emperador K’ang Hsi; gràcies als seus serveis prestats per restablir la pau entre el «tsar» de Rússia i el «fill del cel», és a dir l’emperador, aquest va promulgar el 1692 el primer decret de llibertat religiosa, en virtut del qual tots els seus súbdits podien seguir la religió cristiana i tots els missioners podien predicar en els seus vastos dominis.
Com a conseqüència, l’acció missionera i la difusió del missatge evangèlic es van desenvolupar notablement i van ser molts els xinesos que, atrets per la llum de Crist, van demanar rebre el baptisme.
Però malauradament la qüestió espinosa dels «ritus xinesos», va irritar en gran manera a l’emperador K’ang Hsi i preparar la persecució (fortament influenciada per la del veí Japó), que en uns llocs més en altres menys, oberta o solapada, violenta o vetllada , es va estendre pràcticament amb successives onades des de la primera dècada del segle XVII fins a la meitat del segle XIX, matant a missioners i fidels laics i destruint no poques esglésies.
Va ser exactament el 15 gener 1648 quan els Tàrtars Manciù, havent envaït la regió del Fujian i mostrant-hostils a la religió cristiana, van donar mort al Beat Francesc Fernández de Capelles, sacerdot de l’Ordre dels Frares Predicadors. Després d’haver-lo empresonat i torturat, el decapitaren mentre resava amb altres els misteris dolorosos del Rosari.
El Beat Francesc Fernández de Capelles ha estat reconegut per la Santa Seu com Protomàrtir de la Xina.
Cap a la meitat del segle següent, el XVIII, cinc missioners espanyols, que havien exercit la seva activitat entre els anys 1715-1747, van ser també assassinats com a resultat d’una nova onada de persecució iniciada el 1729 i amb sequaços més aferrissats en 1746. Era l’època dels emperadors Yung-Cheng i del seu fill K’ien-Lung.
Beat Pere Sans i Jordà, OP, Bisbe, martiritzat el 26 maig 1747 a Fuzhou.
Beat Francesc Serrano, O.P., Sacerdot,
Beat Joaquín Royo, O.P. Sacerdot,
Beat Joan Alcober, O.P., Sacerdot,
Beat Francesc Díaz, O.P. Sacerdot, els quatre van ser matats el 28 octubre 1748 a Fuzhou.
Una nova fase de règim de persecució en relació amb la religió cristiana es va desencadenar posteriorment al segle XIX.
Mentre alguns Emperadors dels segles precedents havien autoritzat el catolicisme, l’Emperador Kia-Kin (1796-1821) va publicar en canvi nombrosos i severs decrets en contra. El primer es remunta al 1805, dos edictes del 1811 anaven dirigits contra aquells d’entre els xinesos que feien els estudis per rebre les ordres sagrades i contra els sacerdots que propagaven la religió cristiana. Un decret del 1813 exonerava de qualsevol càstig als apòstates voluntaris, és a dir, als Cristians que declaraven espontàniament que abandonaven la fe cristiana, però amenaçava a tots els altres.
En aquest període va sofrir el martiri el Beat Pere Wu, laic catequista, xinès, nascut de família pagana, va rebre el baptisme en 1796 i va passar la resta de la seva vida anunciant la veritat de la religió cristiana. Totes les temptatives per fer-ho apostatar van ser vanes. Emesa contra ell la sentència de mort, va ser estrangulat el 7 de novembre de 1814.
Va seguir els seus passos en la fidelitat a Crist el Beat Josep Zhang-Dapeng, laic catequista, comerciant, batejat en el 1800, va arribar a ser després l’ànima de la missió a la ciutat de Kony-Yang. Empresonat, va morir estrangulat el 12 de març de 1815.
Aquest any (1815) es van promulgar dos decrets, en què s’aprovava la conducta de l’Virrey del Sichuan, que havia fet decapitar a Mons Dufresse, de les Missions Exteriors de París, i a molts cristians xinesos. Va seguir una persecució més exacerbada.
Són d’aquest període els següents màrtirs:
Beat Joan Gabriel Taurina Dufresse, MEP, Bisbe, arrestat el 18 de maig de 1815, conduït a Chengdu, condemnat i ajusticiat el 14 de setembre de 1815.
Beat Agustín Zhao Rong, Sacerdot diocesà xinès que, sent abans un dels soldats que van escortar a Mons Dufresse des Chengdu fins Beijin, havia quedat impressionat per la paciència d’aquest i havia demanat ser comptat entre els neòfits: un cop batejat, se li va manar al Seminari i després es va ordenar sacerdot. Arrestat, va patir cruels suplicis i després va morir 1815.
Beat Giovanni dona Triora, OFM, Sacerdot, fet presoner juntament amb altres en l’estiu del 1815, després condemnat a mort i va morir estrangulat el 7 de febrer de 1816.
Beat Josep Yuan, Sacerdot diocesà xinès, el qual, havent escoltat Mons Dufresse parlar de la fe cristiana, va quedar enamorat de la bellesa d’aquesta i després va arribar a ser un neòfit exemplar. Més tard, ordenat sacerdot i, com a tal, lliurat a l’evangelització en diversos districtes, va ser capturat l’agost del 1816, condemnat a l’estrangulació i matat d’aquesta sort el 24 de juny de 1817.
Beat Francesc Regis Cleto de la Congregació de la Missió que, després d’haver obtingut el permís per anar a les missions de la Xina, s’havia embarcat per l’Orient en 1791. Arribat allí, va portar durant trenta anys una vida sacrificada de missioner: sostingut per un zel incansable, evangelitzar tres immenses Províncies de l’Imperi Xinès: Jiangxi, Hubei, Hunan. Traït per un cristià, va ser arrestat i portat a presó on va patir atroços suplicis. Mitjançant sentència de l’Emperador va ser matat per estrangulació el 17 de febrer de 1820.
Beat Tadeo Liu, Sacerdot diocesà, xinès, que es va negar a apostatar, dient que era sacerdot i volia ser fidel a la religió que havia predicat. Condemnat a mort, va ser estrangulat el 30 de novembre de 1823.
Beat Pere Liu, catequista laic, xinès, arrestat el 1814 i condemnat a l’exili a Tartària, on va romandre gairebé vint anys. Tornat a la pàtria, va ser de nou capturat i estrangulat el 17 de maig de 1834.
Beat Joaquín Ho, catequista laic, xinès, va ser batejat a l’edat de gairebé 20 anys. En la gran persecució del 1814 havia estat pres amb molts altres fidels i sotmès a cruels tortures. Bandejat a Tartària, allí va romandre uns 20 anys; tornat a la pàtria va ser novament capturat i va refusar apostatar. A continuació, un cop confirmada la sentència de mort per part de l’Emperador, va ser estrangulat el 9 de juliol de 1839.
Beat August Chapdelaine, MEP, sacerdot de la Diòcesi de Coutances. Havent ingressat al Seminari de les Missions Exteriors de París, es va embarcar directament a la Xina el 1852; va arribar a Guangxi a finals del 1854. Arrestat el 1856, torturat, condemnat a mort engabiat, va expirar el febrer de 1856.
Beat Lorenzo Bai Xiaoman, laic, xinès, obrer modest, que va acompanyar el Beat Chapdelaine en l’asil que havien ofert al missioner i va ser amb ell capturat i conduït al tribunal. Res va poder fer-ho apostatar. Va ser decapitat el 25 de febrer de 1856.
Beata Inés Cao Guiying, vídua, havia nascut d’antiga família cristiana; havent-se dedicat a la instrucció de les noies joves convertides pel B. Chapdelaine, va ser arrestada i, condemnada a morir engabiada, va ser ajusticiada l’1 de març de 1856.
El 28 de gener de 1858, per ordre del mandarí de MaoKou (a la província de Guizhou), van ser matats tres catequistes, coneguts com Màrtirs de MaoKou:
Beat Jeroni Lu Tingmei,
Beat Lorenzo Wang Bing,
Beata Àgueda Lin Zao.
Es va demanar als tres que renunciessin a la religió cristiana. Com la seva resposta és negativa, van ser condemnats a la decapitació.
El 29 juliol 1861 van patir el martiri simultàniament dos seminaristes i dos laics, dels quals un era cultivador i l’altra una vídua que prestava els seus serveis com cuinera en el seminari. Els hi coneix com Màrtirs de Qingyanzhen (Guizhou):
Beat Josep Zhang Wenlan, seminarista,
Beat Pau Chen Changpin, seminarista,
Beat Joan Baptista Luo Tingying, laic,
Beata Marta Wang-Luo Mani, laica.
L’any següent, el 18 i 19 de febrer de 1862, van donar el seu vidapor Crist altres 5 persones, conegudes com Màrtirs de Guizhou, a saber:
Beat Joan Pere Néel, Sacerdot de les Missions Exterioresde París,
Beat Martín Wu Xuesheng, catequista laic,
Beat Joan Zhang Tianshan, catequista laic,
Beat Joan Chen Xianheng, catequista laic,
Beata Lucía Yi Zhenmei, catequista laica.
Mentrestant havien ocorregut, en el camp de la política, alguns episodis que van tenir notables repercussions en la vida de les missions cristianes.
Al juny de 1840 el Comissari imperial de Guangdong, volent amb raó suprimir el comerç de l’opi, que estava en mans dels anglesos, havia fet llançar al mar més de vint mil caixes d’aquesta droga. Aquest havia estat el pretext de la guerra immediata, amb victòria dels anglesos. Acabada la guerra, la Xina va haver de signar el 1842 el primer tractat internacional dels temps moderns, al qual van seguir ben aviat altres amb Amèrica i França. Aprofitant l’ocasió, França va substituir a Portugal com a potència protectora de les missions i com a conseqüència es va promulgar un doble decret: un del 1844, pel qual es permetia als xinesos seguir la religió catòlica, un altre del 1846, mitjançant el qual es suprimien les antigues penes contra els catòlics.
L’Església va poder llavors viure obertament i exercir la seva acció missionera, desenvolupant també en l’àmbit de l’educació superior, universitària i de la investigació científica.
En multiplicar-se els diversos Instituts culturals d’alt nivell i gràcies a la seva activitat molt apreciada, es van establir gradualment llaços cada vegada més profunds entre l’Església i la Xina amb les seves riques tradicions culturals.
Aquesta col·laboració amb les autoritats xineses afavorir d’una manera creixent la mútua estima i participació en aquells valors que han de regir sempre tota societat civil.
Transcórrer així un segle d’expansió de les missions cristianes, amb l’excepció feta del període en què es va abatre sobre elles la desgràcia de la insurrecció de la «Associació de la justícia i de l’harmonia» (coneguda comunament com dels "Boxers") , que va passar al principi del segle XX i va causar el vessament de sang de molts cristians.
És sabut que en aquesta revolta confluir totes les societats secretes i l’odi acumulat i reprimit contra els estrangers dels darrers decennis del segle XIX a causa de les vicissituds polítiques i socials que van seguir la «guerra de l’opi» i a la imposició dels així anomenats «Tractats desiguals» per part de les Potències Occidentals.
No obstant això va ser molt diferent el mòbil de la persecució als Missioners, encara que fossin de nacionalitat europea. La seva matança va ser determinada per una causa purament religiosa: van ser matats pel mateix motiu amb què ho van ser els fidels xinesos que s’havien fet cristians. Documents històrics indiscutibles posen en evidència l’odi anticristià que va impulsar als "Boxers" a assassinar als Missioners i als fidels locals que s’havien adherit a la seva doctrina. Respecte a ells es va emetre un edicte l’1 de juliol de 1900, en el qual es deia, en síntesi, que ja havia passat el temps de les bones relacions amb els Missioners europeus i els seus cristians: que els primers havien de ser repatriats immediatament i els fidels obligats a l’apostasia, sota pena de mort.
Com a resultat d’això va tenir lloc el martiri d’alguns missioners i de molts xinesos que es van agrupar en els següents grups:
a) Màrtirs de Shanxi, morts el 9 de juliol de 1900, que són frares menors Franciscans:
Beat Gregori Grassi, Bisbe,
Beat Francesc Fogolla, Bisbe,
Beat Elías Facchini, sacerdot,
Beat Teodorico Balat, Sacerdot,
Beat Andrés Bauer, Germà Religiós;
b) Mártires del Hunan Meridional, morts el 7 de juliol de 1900, també frares menors Franciscans:
Beat Antonino Fantosati, Bisbe,
Beat Josep Maria Gambaro, Sacerdot,
Beat Cesidio Giacomantonio, Sacerdot (4 juliol).
Als màrtirs franciscans de l’Ordre Primera es S’afegeixen set Franciscanes Missioneres de Maria, de les quals 3 franceses, 2 italianes, 1 belga i 1 holandesa:
Beata Maria Ermellina de Jesús (al segle: Irma Grivot),
Beata Maria de la Pau (al segle: Maria Anna Giuliani),
Beata Maria Clara (al segle: Clelia Nanetti),
Beata Maria de Santa Natalia (al segle: Joana Maria Kerguin),
Beata Maria de Sant Just (al segle: Ana Moreau),
Beata Maria Adolfina (al segle: Ana Dierk),
Beata Maria Amandine (al segle: Paula Jeuris).
Dels màrtirs xinesos de la família franciscana formen part també 11 Franciscans seglars, tots xinesos:
Beat Joan Zhang Huan, seminarista,
Beat Patricio Dong Bodi, seminarista,
Beat Joan Wang Rui, seminarista,
Beat Felip Zhang Zhihe, seminarista,
Beat Joan, Zhang Jingguang, seminarista,
Beat Tomàs Shen Jihe, laic, servent,
Beat Simó Qin Cunfu, catequista laic,
Beat Pere Wu Anbang, laic,
Beat Francesc Zhang Rong, laic agricultor,
Beat Matías Feng D’, laic neòfit,
Beat Pere Zhang Banniu, obrer laic.
A ells s’afegeixen alguns fidels laics xinesos:
Beat Santiago Yan Guodong, agricultor,
Beat Santiago Zhao Quanxin, servent,
Beat Pietro Wang Erman, cuiner.
Quan la rebel·lió dels "Boxers", iniciada a Shandong, difosa després en Shanxi i en Hunan, va arribar també al sud-est de Tcheli, per aquell temps Vicariat Apostòlic de Xianxian, confiat als Jesuïtes, els cristians matats es compten per milers.
Entre aquests es troben 4 missioners jesuïtes francesos i 52 cristians laics xinesos, homes, dones i nens, el més ancià d’ells tenia l’edat de 79 anys, mentre que els dos més joves només 9 anys. Tots van patir el martiri al mes de juliol de 1909, molts d’ells van ser matats a l’Església del Poble di Tchou-Kia-ho, on s’havien refugiat i estaven en oració juntament amb els dos primers dels missioners que a continuació s’enumeren :
Beat Lleó Mangin, S.J. sacerdot,
Beat Pau denn, S.J., sacerdot,
Beat Remigio Isora, S.J., sacerdot,
Beat Modesto Andlau, S.J., sacerdot.
Heus aquí els noms i edats dels laics cristians xinesos:
Beata Maria Zhu, d’uns 50 anys,
Beat Pere Zhu Rixin, de 19 anys,
Beat Joan Baptista Zhu Wurui, de 17 anys,
Beata Maria Fu Guilin, de 37 anys,
Beata Bàrbara Cui Lian, de 51 anys,
Beat Josep Ma Taishun, de 60 anys,
Beata Lucía Wang Cheng, 18 anys,
Beata Maria Fan Kun, de 16 anys,
Beata Maria Chi Yu, de 15 anys,
Beata Maria Zheng Xu, de 11 anys,
Beata Maria Du Zhao, de 51 anys,
Beata Magdalena Du Fengju, de 19 anys,
Beata Maria Du Tian, ??de 42 anys,
Beat Pau Wu Anjyu, de 62 anys,
Beat Joan Baptista Wu Mantang, 17 anys,
Beat Pau Wu Wanshu, de 16 anys,
Beat Ramon Li Quanzhen, de 59 anys,
Beat Pere Li Quanhui, de 63 anys,
Beat Pere Zhao Mingzhen, de 61 anys,
Beat Joan Baptista Zhao Mingxia, de 56 anys,
Beata Teresa Chen Tinjieh, de 25 anys,
Beata Rosa Chen Aijieh, de 22 anys,
Beat Pere Wang Zuolong, de 58 anys,
Beata Maria Gou Li, de 65 anys,
Beat Joan Wu Wenyin, de 50 anys,
Beat Zhang Huailu, de 57 anys,
Beat Marc Ki-T’ien-Siang, de 66 anys,
Beata Ana An Xin, de 72 anys,
Beata Maria An Guo, de 64 anys,
Beata Ana An Jiao, de 26 anys,
Beata Maria An Linghua, de 29 anys,
Beat Pau Liu Jinde, de 79 anys,
Beat Josep Wang Kuiju, de 37 anys,
Beat Joan Wang Kuixin, de 25 anys,
Beata Teresa Zhang He, de 36 anys,
Beata Lang Yang, de 29 anys,
Beat Pau Lang Fu, de 9 anys,
Beata Isabel Qin Bian, de 54 anys,
Beat Simó Qin Cunfu, de 14 anys,
Beat Pere Liu Zeyu, de 57 anys,
Beata Ana Wang, de 14 anys,
Beat Josep Wang Yumei, de 68 anys,
Beata Lucía Wang Wang, de 31 anys,
Beat Andreu Wang Tianqing, de 9 anys,
Beata Maria Wang Li, de 49 anys,
Beat Chi Zhuze, de 18 anys,
Beata Maria Zhao Gou, de 60 anys,
Beata Rosa Zhao, de 22 anys,
Beata Maria Zhao, de 17 anys,
Beat Josep Yuan Gengyin, de 47 anys,
Beat Pau Ge Tingzhu, de 61 anys,
Beata Rosa Fan Hui, de 45 anys.
El fet que aquest considerable nombre de fidels laics xinesos hagi ofert la vida a Crist juntament amb els missioners que els havien anunciat l’Evangeli i s’havien prodigat per ells posa en evidència la profunditat dels vincles que la fe en Crist estableix, reunint a una sola família persones de races i cultures diverses, estretament agermanats entre si, no ja per motius polítics, sinó en virtut d’una religió que predica l’amor, la fraternitat, la pau i la justícia.
A més de tots els matats pels "Boxers" fins ara esmentats, cal recordar també al Beat Alberico Crescitelli, sacerdot de l’Institut Pontifici de les Missions Exteriors de Milà, que va desenvolupar el seu ministeri en el Shanxi Meridional i va ser martiritzat el 21 juliol 1900 .
Anys després, al nodrit exèrcit dels Màrtirs dalt recordats anaven a unir-se alguns membres de la Societat Salesiana de S. Joan Bosco:
Beat Luis Versiglia, Bisbe,
Beat Calixto Caravario, Sacerdot.
Van ser assassinats junts el 25 de febrer de 1930 a Li-Thau-Tseul.

Nascut a Núrsia, a l’Úmbria italiana, cap a l’any 480, quan l’imperi romà s’ha enfonsat i neix una nova Europa, Benet és un home que buscà Déu a través de diverses experiències de solitud i de comunitat, fins que creà primer la comunitat de Subiaco i després el monestir de Montecassino. Per a ells escriví la seva famosa Regla, plena de seny i d’esperit evangèlic, punt de referència de tota la vida monàstica a Occident. Els monestirs que sorgiran arreu a partir d’ell, seran una peça clau en la configuració d’aquella nova Europa que aleshores naixia. Morí probablement el 21 de març de l’any 547.

Va néixer l’any 973. Era fill d’Enric el Batallador, duc de Baviera, i la princesa Gisela de Borgonya. A la mort del seu pare va ocupar el tron, amb vint-i-dos anys. Era un dels prínceps més instruïts del seu temps. L’1 de gener de l’any 1002 va ser proclamat emperador d’Alemanya. Acabava de morir l’emperador Otó III i, com que no deixava descendència directa, corresponia per dret a Enric ocupar el tron de l’Imperi romanogermànic. Sant Enric va organitzar un formidable exèrcit i a poc a poc va aconseguir imposar la pau a tots els seus dominis fent, a més, tributaris als reis veïns. Interessat en la reforma espiritual del clergat, l’any 1007 va convocar a Francfurt un concili general per tractar aquest tema. Quan Enric va entrar a la sala del concili es va postrar a terra davant de tots els bisbes en humil i ple reconeixement de la seva potestat en tots els assumptes espirituals; aital gest d’humilitat no l’havia fet cap emperador germànic. Sota la protecció imperial, el concili va dictar severes normes disciplinàries i Enric es va encarregar de fer-les complir. L’emperador va fundar nombrosos monestirs i noves esglésies. A Alemanya encara es conserven moltes de les grans catedrals aixecades sota el seu regnat. Destaquen sobre les antigues ciutats com autèntiques fortaleses i la seva silueta marca sempre dues torres o dos absis iguals, que simbolitzen els dos poders: l’Església i l’Imperi. Quan mor a Roma el papa Sergi IV i és elegit successor el papa Benet VIII, aquest és expulsat de Roma per l’antipapa Gregori i es refugia al costat de l’emperador, el qual organitza una marxa sobre Roma per col·locar el Papa a la Santa Seu. El Papa, en agraïment, li regala un globus d’or adornat amb pedres precioses, que representa la seva sobirania sobre el món, i des de llavors aquest va ser el símbol dels emperadors. Sant Enric i la seva esposa van ser ungits i coronats com a emperadors de la cristiandat. Era el 14 de febrer de l’any 1014. Enric moria el 13 de juliol de 1024. Una gran processó traslladava les seves restes a la catedral de Barnberg, on encara es conserven.

Va néixer l’any 973. Era fill d’Enric el Batallador, duc de Baviera, i la princesa Gisela de Borgonya. A la mort del seu pare va ocupar el tron, amb vint-i-dos anys. Era un dels prínceps més instruïts del seu temps. L’1 de gener de l’any 1002 va ser proclamat emperador d’Alemanya. Acabava de morir l’emperador Otó III i, com que no deixava descendència directa, corresponia per dret a Enric ocupar el tron de l’Imperi romanogermànic. Sant Enric va organitzar un formidable exèrcit i a poc a poc va aconseguir imposar la pau a tots els seus dominis fent, a més, tributaris als reis veïns. Interessat en la reforma espiritual del clergat, l’any 1007 va convocar a Francfurt un concili general per tractar aquest tema. Quan Enric va entrar a la sala del concili es va postrar a terra davant de tots els bisbes en humil i ple reconeixement de la seva potestat en tots els assumptes espirituals; aital gest d’humilitat no l’havia fet cap emperador germànic. Sota la protecció imperial, el concili va dictar severes normes disciplinàries i Enric es va encarregar de fer-les complir. L’emperador va fundar nombrosos monestirs i noves esglésies. A Alemanya encara es conserven moltes de les grans catedrals aixecades sota el seu regnat. Destaquen sobre les antigues ciutats com autèntiques fortaleses i la seva silueta marca sempre dues torres o dos absis iguals, que simbolitzen els dos poders: l’Església i l’Imperi. Quan mor a Roma el papa Sergi IV i és elegit successor el papa Benet VIII, aquest és expulsat de Roma per l’antipapa Gregori i es refugia al costat de l’emperador, el qual organitza una marxa sobre Roma per col·locar el Papa a la Santa Seu. El Papa, en agraïment, li regala un globus d’or adornat amb pedres precioses, que representa la seva sobirania sobre el món, i des de llavors aquest va ser el símbol dels emperadors. Sant Enric i la seva esposa van ser ungits i coronats com a emperadors de la cristiandat. Era el 14 de febrer de l’any 1014. Enric moria el 13 de juliol de 1024. Una gran processó traslladava les seves restes a la catedral de Barnberg, on encara es conserven.

Sant Bonaventura -Joan de Fidanzza- va néixer a Bagnoreggio, petita ciutat italiana a prop de Viterbo. Als trenta-sis anys l’Orde franciscà, reunit a Roma en Capítol, el va elegir com a ministre general el 2 de febrer de 1257. Al llarg de divuit anys viatjarà incansable a través de França i Itàlia, Alemanya i Espanya: celebrarà capítols generals i provincials i proveirà a les necessitats de l’Orde, estesa per tot el món antic conegut, quant a la legislació i als estudis, i sobretot quant al compliment de la regla, per a la que va assenyalar el just terme mig, equidistant del rigorisme i de la relaxació. Se’l pot definir com el segon fundador de l’Orde de Francesc d’Assís, del qual va escriure una biografia. Predicava sovint. Papes i reis, universitats, corporacions eclesiàstiques i especialment comunitats religioses d’ambdós sexes eren els seus auditoris. Els papes el van distingir amb la seva estimació, fent-li consulta en qüestions greus del govern de l’Església. Gregori X (1271-76) el va nomenar cardenal, el va consagrar bisbe ell mateix i el va fer tenir al costat en la preparació del segon concili ecumènic de Lió, en el qual va dirigir els debats i per la seva mà es va realitzar la unió dels grecs dissidents a l’Església de Roma. Pocs dies després, el 15 de juliol de 1274, moria enmig de la consternació i del concili. El Papa va manar -cas únic en la història- que tots els sacerdots del món diguessin una missa per la seva ànima. Si va ser ingent l’acció de sant Bonaventura com a home de govern, no va ser inferior el seu treball científic. Les seves obres omplen onze gruixuts volums. Algunes, com l’Itinerari de l’ànima a Déu, són joies de la mística de tots els temps. En les seves obres hi ha la síntesi definitiva de l’agustinisme medieval i la idea de Crist, centre de la creació, i la síntesi més completa de la mística cristiana. Tot això presentat amb claredat i precisió escolàstiques, alhora que en un estil harmoniós i elegant. El papa Sixt IV el va canonitzar l’any 1482. El 1588 el va proclamar doctor de l’Església Sixt V, i li va donar el títol de Doctor Seràfic. Lleó XIII el va declarar príncep de la mística. I Pius XII exhortava els teòlegs amb paraules de sant Bonaventura, a unir l’estudi amb la pràctica i la unció espiritual.

La festa litúrgica d’aquest dia, estesa a tota l’Església el 1726 per Benet XIII, recull la narració bíblica que relaciona Elies, el Carmel i Maria. Des de molt antic els carmelites van habitar la muntanya del Carmel i en ell van començar a donar culte a la Verge Immaculada. A Ella, a Santa Maria, els ermitans de la muntanya, nombrosos especialment a partir del concili de Calcedònia, van aixecar una cèlebre capella, meta de pelegrinatges a finals del segle XI i principis del XII. Amb això es posaven sota el seu patronatge o, com llavors es deia, sota el seu títol. Més endavant s’uniran l’ermita i la muntanya formant una sola cosa: Maria-Carmel. Poc després de l’aprovació de la regla carmelitana per Honori III el 1226 els carmelites van arribar a Occident. S’anomenaven Germans de la Benaventurada Verge Maria del Mont Carmel. Més endavant, el 26 d’abril de 1379, el papa Urbà VI concedia tres anys i tres quarantenes d’indulgències als qui així els cridessin. Espanya va ser la primera en obtenir del papa Climent X, el 1674, el permís per celebrar aquesta festivitat en tots els dominis del Rei Catòlic. A aquesta petició en van seguir moltes d’altres, fins que el 24 de setembre de 1726 Benet XIII l’estenia arreu. Avui la festa del Carme, a moltes parts del món catòlic, en especial el món llatí, és considerada com a festa gairebé de precepte. No s’han d’oblidar tampoc les dues últimes aparicions de Maria. La divuitena i última visita que fa Maria a Bernardette és el dia 16 de juliol de 1858, tot i que des de la dissetena havien passats dies molt assenyalats. I el 13 d’octubre de 1917, als tres pastorets de Fàtima, se’ls apareix per sisena i última vegada vestida amb l’hàbit marró i capa blanca carmelitanes. El sant Escapulari, vestit i sacramental de Maria, és l’instrument que atreu els homes cap a aquesta devoció. La devoció del sant Escapulari del Carme és "la primera entre les devocions marians", en paraules de Pius XII l’11 de febrer de 1950. La imposició del sant Escapulari constitueix l’acte més eloqüent i real de la nostra consagració a la Mare de Déu. Per l’Escapulari vivim íntima i continuament consagrats a Maria tal qual ens exigeix la nostra condició de fills i germans seus. Per ell pertanyem a Maria, ja que vestim la seva mateixa roba, i per això hem de viure la seva mateixa vida.

(Antioquia, actual Turquia, s. I - Ravenna, Itàlia, s. I) fou el primer bisbe de Ravenna. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes. Apol·linar era d’Antioquia a la província romana de Síria i va ésser deixeble de sant Pere apòstol, que hi havia anat cap a l’any 44. Pere el va ordenar i el va enviar a Ravenna, on arribà i guarí l’esposa del tribú, que es va convertir amb la seva família al cristianisme. El jutge se n’assabentà i va cridar el sant, comminant-lo a fer sacrificis als déus. En negar-s’hi, fou colpejat fou desat per mort a un camí. Una vídua cristiana el recollí i en tingué cura fins que va sanar. Un cop va tornar a predicar, fou novament detingut i decapitat. El moment del seu martiri se situa entre el regnat de Vespasià, al segle I, o el de Valent, al segle II, un 23 de juliol, tot i que la festivitat és el 20 de juliol. La primera menció que se’n fa és la del martirologi de sant Jeroni, del començament del segle v, on s’anota: «X kl aug. Ravennæ Apollinaris» i qualifica el sant com a "confessor" i "sacerdot", amb festa el 23 de juliol. Sant Pere Crisòleg va pronunciar un sermó, el 128, on ofereix algunes dades del sant, dient que era bisbe i màrtir.

El Sant va néixer a Brindisi (Itàlia) el juliol de 1559. Nascut de noble família va rebre en el baptisme el nom de Juli Cèsar. Mort el seu pare, va entrar en els franciscans conventuals, on va estar fins a l’edat de catorze anys. Els turcs amenaçaven la petita ciutat i Cèsar, amb la seva mare, es van refugiar a Venècia, on un oncle seu tindrà cura de la seva formació. L’adolescent no havia oblidat l’ideal franciscà. I el 17 de febrer de 1575 entra en l’Orde dels caputxins, al convent de Verona, canviant el nom pel de Llorenç. El futur doctor de l’Església va rebre una formació excepcional. Enviat a estudiar a Padua, va conèixer a fons la Sagrada Escriptura. Va tenir un gran coneixement d’idiomes, ja que parlava el francès, l’alemany, el grec, el siríac i l’hebreu. La seva formació teològica era tal que, abans de ser sacerdot, ja va predicar dues quaresmes a Venècia. Un cop prevere, durant tres anys, per encàrrec de Climent VIII, va predicar als jueus de Roma gràcies als seus coneixements d’hebreu. Però les dues grans empreses de la seva vida foren la lluita antiprotestant i la croada contra els turcs. El 1599 va ser enviat a Àustria al capdavant d’un grup de dotze germans seus, amb els quals es va establir a Viena i Praga. A Praga les seves prèdiques van commoure l’opinió publica i provocaren la reacció dels protestants que sol·liciten de l’emperador Rodolf II la seva expulsió. Un doble parèntesi s’obre a la seva acció antiprotestant, per atendre la guerra contra els turcs i el càrrec de ministre general del seu Orde (1602-1605). Lliure d’aquest càrrec torna de nou a la lluita, primer a Praga (1606-1610) i després a Munic (1610-1613), al costat del seu amic el duc Maximilià de Baviera. Va predicar, de manera incessant, a Itàlia, a Hongria, a Bohèmia, a Bèlgica, a Suïssa, a Alemanya, a França, a Espanya i a Portugal. Amb el suport dels jesuïtes, va desenvolupar la seva tasca a l’Europa central i va sembrar de convents franciscans gran part d’aquestes nacions on havia predicat. Independentment ens va deixar una multitud d’obres editades des de 1926 a 1956 en una esplèndida col·lecció de quinze volums. Allà trobem més de vuit-cents sermons que ocupen onze dels quinze volums. Trobem també reflectida a la seva obra literària l’activitat a favor de la conversió dels jueus. Aquestes tasques i l’ensenyament de la Sagrada Escriptura als religiosos del seu Orde, juntament amb el seu coneixement profund de l’hebreu i suficient de l’arameu i el caldeu, el mostren com un esplèndid exegeta en la seva Explanació del Gènesi. També es reflecteix en la seva obra literària l’apostolat antiprotestant, en els tres volums de la Lutheranismi hypotyposis, manual pràctic d’apologia de la fe catòlica i confutació de la interpretació protestant. Quan era a Lisboa, tractant amb Felip III la causa dels napolitans oprimits pel virrei, li va arribar la mort. Era el 22 de juliol de 1619. El seu cos va ser portat al convent de monges franciscanes de Villafranca del Bierzo, a Galícia. Va ser beatificat per Pius VI el 1783 i canonitzat per Lleó XIII el 1881. El papa Joan XXIII, el 19 de març de 1959, li va atorgar el títol de Doctor de l’Església Celsitudo exhumilitate.

Maria Magdalena entra en l’Evangeli i en la història quan entra a casa del fariseu Simó. L’escena relatada per sant Lluc (7,36-50) divideix en dues la vida d’aquesta dona: abans i després del seu encontre amb Jesús. A partir d’aquest episodi, que la litúrgia proposa en l’Evangeli de la seva festa, l’hem de conèixer. Delicadament, l’evangelista silencia en aquest lloc el seu nom, però al capítol següent ens parla de Maria Magdalena, de qui Jesús havia expulsat set dimonis (Lc 8,2). Si recollim les dades necessàries per reconstruir "el seu passat" trobem que era una dona pecadora que hi havia a la ciutat (Lc 7,37) de Magdala, i que li havien estat perdonats els pecats perquè havia estimat molt (Lc 7,47). Poc abans de l’escena a casa de Simó havia conegut Jesús, havia estat transformada per Ell. Al·ludida per Ell, Maria va quedar atordida per la defensa que d’ella feia el Mestre. Lentament va alçar el cap i es va atrevir, a la fi, a mirar-lo. -Els teus pecats et són perdonats... Va moure ella els llavis sense aconseguir emetre cap so -La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau Les paraules del Senyor van ser eficaces en la seva ànima, que va quedar inundada de pau. Maria, renovada i lliure, s’uneix al grup de dones que segueixen Jesús. D’ara en endavant la seva vida apareix íntimament trenada amb els principals esdeveniments de la vida de Crist: vicissituds del seu ministeri messiànic, passió i mort, resurrecció. Després d’això, Jesús anava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova del Regne de Déu. L’acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties: Maria, l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cuses, administrador d’Herodes, Susanna i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns (Lc 8,1-3). Seguir a Jesús, servir-lo, va semblar a Magdalena una felicitat plena. Aviat va comprovar que també hi havia sacrificis. Però estimava. Estimava amb sinceritat, tenia un deute per pagar i va seguir endavant. Maria Magdalena serà sempre en el santoral romà el prototipus de dona que, havent pecat, es converteix totalment a l’amor diví. A la gràcia de la conversió que va obrar en ella la predicació i els miracles de Jesús, Maria respon amb la confessió humiliant de la seva culpa a casa de Simó. Després del perdó es consagra totalment al servei del Mestre i el segueix fins a la creu com no van ser capaços de seguir-lo els deixebles. Mort no l’abandona. Vol rescatar el seu cos... ni tan sols no veu la seva impotència per fer-ho, ni els perills que comporta el seu desig. Jesús recompensa la seva fidelitat amb la gràcia immensa de la seva primera aparició. A partir d’aquest moment s’inicia en aquella ànima una fase de maduresa que hem cregut veure en la frase de Jesús: No em toquis. La fe en la solitud i la constància del servei en una vida de reparació, de qui ha vist morir Jesús per ella, l’han conduïda als altars. L’Església la proposa avui com exemple nostre. Comentari del prefaci El prefaci inclou un principi teològic que té una gran tradició litúrgica i patrística: la Misericòrdia divina no és inferior al seu poder i això ho contemplem per obra de Crist (per Christum Dominum nostrum). Maria Magdalena fou el primer testimoni de la Misericòrdia de Crist (Sant Gregori, el Gran, Homilia XL sobre els Evangelis (Lib. II, Hom 25.10). Aquesta Misericòrdia es manifestà en l’aparició del Crist Ressuscitat a Maria Magdalena en el jardí, o hort, on hi havia la seva sepultura segons Joan 20,41. El prefaci defineix a Maria Magdalena com la que havia estimat el Senyor mentre vivia, com la qui el va veure morir en la creu i posat en el sepulcre, on el cercava delerosament (quaesierat in sepulcrto iacentem). Allí Maria Magdalena, com testimonia l’evangeli de Joan, contemplà el Senyor i l’adorà. El Senyor mateix l’honorà amb la missió dels apòstols (apostolatus officio) abans que ells mateixos en rebessin la missió (coram apostolis) per tal que l’Evangeli de la nova vida arribés als extrems de la terra (ad mundi fines pervenire).

Brígida va néixer prop d’Upsala, a Suècia, l’any 1330. Casada als divuit anys, tingué vuit fills i portà una vida familiar molt piadosa. Mort el marit, intensificà la seva vida de pietat i començà a escriure les seves experiències místiques. Fundà un ordre religiós masculí i femení, i es traslladà a Roma per consolidar-lo. Allà visqué els vint-i-tres darrers anys de la seva vida, i morí on ara hi ha l’església que porta el seu nom, a la plaça Farnese, l’any 1373.

(Bekaa Kafra, 8 de maig de 1828 - Annaya, 24 de desembre de 1898) Nascut en una família pobre de ritu maronita i orfe de pare a l'edat de tres anys, fou educat pel seu oncle. Als 23 anys va entrar al monestir maronita de Sant Maró, a Annaya, on va viure fins a la mort. Va fer els vots solemnes en 1853 i fou ordenat sacerdot en 1859, el 23 de juliol, a la seu patriarcal de Bkerke per la imposició de les mans de Monsenyor Yusef El-maridar. El seu primer contacte amb el món monàstic fou el 1851, quan viatjà a la localitat de Mayfouq i ingressà a l'edat de vint anys com a novici en el monestir maronita de la localitat, rebent-hi el nom de frare Xàrbel. Va ésser també a Kfifane, on va rebre instrucció del seu confessor Sant Nemtalah El Hardini. Xàrbel destacà pel seu amor a Crist i la seva de pregària, dejuni i penitència. Tingué fama com a predicador i se li atribuïen guariments i miracles, fins i tot després d'haver mort. De fet, no va fer més que posar en pràctica el que havia après del seu mestre espiritual i professor de teologia, Nemtala El Hardini quan li va dir: "Ésser sacerdot, fill meu, és ésser un altre Crist; per arribar a ser-ho només hi ha un camí: el del Calvari! Compromet-te sense decaïment: Ell t'ajudarà ". Xàrbel Mahkluf vivia en una gran ascesi, era devot del Santíssim Sagrament i admirat pels companys. Després d'uns anys de vida comunitària va decidir viure els darrers anys de la seva vida pobrament com un ermità, en soledat. Morí al monestir maronita d'Annaya, la nit de Nadal de desembre de 1898. A la seva tomba se'n conserva el cos incorrupte; es diu que n'emana un líquid aquós de sang, similar a l'emanació miraculosa de sang liquada o liqüefacció de Sant Gener de Nàpols, de sant Nicolau de Tolentino o de Sant Pantaleó. Fou beatificat el 1965 i canonitzat el 1977, esdevenint el primer sant canonitzat del Líban.

Sant Jaume és un dels dotze Apòstols de Jesús; fill del Zebedeu. Ell i el seu germà Joan van ser cridats per Jesús mentre estaven arreglant les seves de pescar al llac Genesaret. Van rebre de Crist el nom de "Boanerges", que significa fills del tro, per la seva impetuositat. En els evangelis es relata que sant Jaume té a veure amb el miracle de la filla de Jairo. Va ser un dels tres apòstols testimonis de la Transfiguració i més endavant, Jesús el va convidar, també amb Pere i Jaume el Menor, a compartir més de prop la seva oració a la Muntanya de les Oliveres. Els Fets dels Apòstols relaten que aquests es van dispersar per tot el món per portar la Bona Nova. Segons una antiga tradició, Jaume el Major se’n va anar a Espanya. Primer a Galícia, on va establir una comunitat cristiana, i després a la ciutat romana de Cèsar Augusta, l’actual Saragossa. La Llegenda Àuria de Jacobus de Voragine ens explica que els ensenyaments de l’Apòstol no van ser acceptats i només set persones es van convertir al Cristianisme. Aquests foren coneguts com els "set convertits de Saragossa". Les coses van canviar quan la Mare de Déu es va aparèixer a l’Apòstol en aquesta ciutat, aparició coneguda com la Verge del Pilar. Des de llavors la intercessió de Maria va fer que els cors s’obrissin extraordinàriament a l’evangelització d’Espanya. En els Fets dels Apòstols descobrim que va ser el primer apòstol martiritzat. Va morir assassinat pel rei Herodes Agripa I, el 25 de març de 41 AD (dia en què la litúrgia actual celebra l’Anunciació). Segons una llegenda, el seu acusador es va penedir abans que el matessin, per la qual cosa també va ser decapitat. Sant Jaume és conegut com el Major, distingint-lo de l’altre apòstol, Jaume el Menor. La tradició també relata que els deixebles de Jaume van recollir el seu cos i el van traslladar a Galícia (extrem nord-oest d’Espanya). Les seves restes mortals estan a la basílica edificada en el seu honor a Santiago de Compostel·la. A Espanya, sant Jaume és el mes conegut i estimat de tots els sants i n’és considerat el patró. A Amèrica hi ha nombroses ciutats dedicades a l’apòstol a Xile, la República Dominicana, Cuba i altres països.

Al segle i apareix la tradició que diu que els pares de la Mare de Déu es deien Joaquim i Anna, i a partir d’aquí sorgeixen tota mena de llegendes sobre la seva vida. Però més enllà dels noms i llegendes avui recordem el pare i la mare de Maria: dos personatges, sens dubte fidels israelites que esperaven la realització de les promeses de Déu, i que en aquesta esperança devien educar aquella noia que Déu mateix havi triat com a mare per fer-se home. (SS 11)

En el cant IV del Peristephanon Prudenci ens diu que sant Cugat va rebre el martiri a Barcelona. Evidentment, la vida de sant Cugat, tal com l’explica la Llegenda àuria de l’edat mitja, presenta molts trets llegendaris. Tanmateix, la circumstància que Prudenci narri amb tanta precisió el martiri de sant Cugat a Barcelona, indica que els fets fonamentals del seu martiri responen a la realitat. Prudenci va escriure l’esmentada obra cap a l’any 380 i el martiri de sant Cugat va haver d’ocórrer l’any 305 o 306. Per tant, es tractava de fets recents. Sant Cugat era d’origen africà, i va néixer de pares nobles i cristians. Va venir a la península a la recerca del martiri junt amb el seu germà Fèlix. Van desembarcar a Barcelona. Fèlix es va dirigir a Girona i Cugat va restar a Barcelona. Empresonat per ordre del jutge, va ser tancat en un calabós i va ser lliurat a les mans del prefecte Galeri per ser torturat. Els botxins se sentiren ferits de ceguesa i el prefecte va morir, mentre Cugat és miraculosament guarit de les seves ferides. El nou prefecte, Maximià, ordena cruels turments que no fan efecte, mentre ell mor pres de les flames. Finalment, el nou prefecte, Ruf, escarmentat pels seus predecessors, no aplica cap turment al màrtir sinó que, pronunciant sentència ordena que el passin per l’espasa. Així doncs, havent superat la crueltat del foc, del ferro i de tots els turments, ferit per l’espasa va obtenir la palma del martiri el 25 de juliol. El martiri va tenir lloc als afores de la ciutat, al campament militar denominat Castrum Octavianum, que és l’actual població de Sant Cugat del Vallès, al costat de Barcelona. La memòria de sant Cugat es va mantenir a Barcelona i a tota la Península. Des del segle VIII hi ha en el Castro Octaviano un monestir dedicat al sant, del qual conservaven les relíquies. Tanmateix, conforme a una tradició, el cap havia estat portat a França. El monestir de San Cugat va rebre la seva forma definitiva en els segles XII i XIII. També hi ha notícies del culte de sant Cugat a França. Consta que l’abat del monestir de Saint Denis va dipositar algunes relíquies de sant Cugat en un monestir que havia fundat a Alsàcia, el nom del qual va passar a ser de Sant Cugat. Però l’any 835 l’abat Hildnin va fer portar aquestes relíquies al monestir de Saint Denis, de París. De fet, consta que des del segle IX la devoció a sant Cugat es va estendre pels voltants de la ciutat. En un bosc proper hi havia una ermita anomenada de Saint Quiquenfat. Altres noms de la zona: Guinelat, Conat i Coplian són interpretats com a records de San Cugat.

A Betània hi vivia una família amiga de Jesús, la qual componien tres germans: Marta, Maria i Llàtzer. Marta era la més gran, la que feia de mestressa de casa. Això mateix significa el seu nom en hebreu, martah, que no apareix a l’Antic Testament, però sí en la literatura talmúdica sota la forma femenina, té el significat de "mestressa". En un dels molts sepulcres judeocristians del segle I descoberts al paratge anomenat Dominus Flevit, han aparegut junts els noms de "Marta i Maria" (martah wemariah). Una santa amistat unia la família amb Jesús. Marta, com a mestressa de casa, era l’encarregada de rebre i atendre els hostes. El sant Evangeli assenyala alguns dels seus encontres amb Jesús (vegeu Jn 10,38-41; 11,1-39; 12,2). A causa de la seva familiaritat amb Crist el seu culte va penetrar molt aviat en la litúrgia, i el de la seva commemoració ha canviat moltes vegades. A Roma se li va dedicar una església per suggeriment de sant Ignasi de Loiola. El 1528 els familiars pontificis van formar una germandat i, amb el permís del papa Pau III, van edificar una església en honor de Santa Marta al costat de la Ciutat del Vaticà. Durant molts anys van ser molts els instituts religiosos femenins que van escollir Marta com a protectora. És considerada la santa patrona del ram de l’hoteleria per raó d’haver-se mostrat diligent en el servei de l’hoste diví, Jesucrist. Sempre ha gaudit de moltes simpaties a causa de ser diligent, afectuosa i condescendent fins a tolerar l’excés de fatiga que li ocasionava el caràcter diferent de la seva germana Maria. En el desenvolupament de les seves tasques ella mira sempre les coses pel costat pràctic. El Salvador l’estimava molt perquè, si Maria es mostra insaciable en rebre d’Ell l’aliment espiritual, Marta, en canvi, es comporta com una tendra mare, tant per a Ell com per als deixebles.

Nascut cap a l’any 380. Fou nomenat bisbe de Ravena entre els anys 424-429. Des de l’any 404 Ravena era residència imperial d’Occident i això explica que, a instàncies de l’emperador romà, el Papa conferís a aquesta seu la dignitat de metropolitana. Pere en va ser el primer arquebisbe. Com a tal, l’any 431 Teodoret de Cir, i el 449, Eutiques, li escriuen per demanar la seva protecció en la polèmica suscitada per les qüestions cristològiques. S’ha conservat la resposta de Pere a Eutiques, la qual és un testimoni a favor de la submissió deguda al Papa, sobretot en qüestions de fe. Com a prelat, Pere es va distingir per la seva activitat com a constructor d’edificis sagrats i com a conseller de l’emperadriu regent, Gala Placídia. Però sobretot va sobresortir com a predicador. El títol de "Doctor de l’Església" que el papa Benet XIII li va atorgar el 1729 prové dels seus sermons, gairebé dos-cents, tots ells conservats. L’estil de Pere és retòric, acadèmic, li manca l’espontaneïtat i la naturalitat d’Agustí, per exemple. Malgrat tot, en les seves frases, plenes de figures retòriques i de sentències, de jocs de paraules, de redundàncies i pleonasmes, acabades sempre amb clàusules rítmiques, es reflecteix el talent de l’orador. El retoricisme de Pere, que a la primera meitat de l’Edat Mitja li va merèixer el sobrenom de "Crisòleg" (paraula d’or), no és suficient per ofegar la calor humana i el fervor que desprenen les seves paraules. Sant Pere Crisòleg va predicar entre els concilis d’Efes i Calcedònia. Per això els seus discursos estan saturats de les preocupacions cristològiques de l’època. Pere va morir el 3 de desembre de l’any 450. Segons la tradició va anar a morir a la seva ciutat de naixement, al costat del sepulcre del màrtir sant Cassià. De fet, actualment el seu sepulcre es venera a la cripta anomenada de sant Cassià, de la catedral d’Imola.

El fundador de la Companyia de Jesús va néixer a la casa-torre de Loiola (Azpeitia) l’any 1491. Era el tretzè i últim fill d’una família rica i poderosa del país. Aviat va morir la seva mare. Poc abans de morir, el pare el va enviar al senyor Joan Velázquez de Cuéllar perquè l’eduqués. Aquest va rebre Iñigo entre els seus fills, donant-li una educació cortesana i cavalleresca. Mort el senyor Joan, el 1517 el va acollir un altre alt parent seu, Antonio Manrique, duc de Nájera i virrei de Navarra. Servint el duc va lluitar defensant el castell de Pamplona contra els francesos, fins caure ferit (20 de maig de 1521). En la convalescència es va posar a llegir les Vides dels sants i la Vida de Crist, les quals li van fer néixer el desig d’imitar les gestes dels sants i de posar-se al servei de Crist. A principis de 1522 surt de Loiola en peregrinació a Jerusalem. S’atura a Montserrat on canvia les robes luxoses per les d’un pobre; es consagra a la Verge, fa confessió general i rep d’un monjo benedictí les primeres instruccions espirituals. Passa un any a Manresa, portant al principi una vida d’oració i penitència; després, d’apostolat i assistència als hospitals. En una cova dels voltants escriu les seves primeres experiències, normes i meditacions que conformaran el llibret dels Exercicis espirituals, “el codi més savi i universal de la direcció espiritual de les ànimes”, segons va dir Pius XI. De nou a Manresa, l’Esperit Sant el va transformar en un dels místics més autèntics de la història. Continuant la seva peregrinació s’embarca a Barcelona vers Itàlia. De Roma puja a Venècia, sempre captant; i el mateix dux venecià li procura passatge en una nau que va a Xipre, d’on segueix fins a Palestina. Visita els sants llocs de Jerusalem, Betlem, el riu Jordà, el Calvari, etc. A la tornada, convençut que per a la vida apostòlica són necessaris els estudis, comença als 33 anys a aprendre gramàtica llatina a Barcelona, passa després a les universitats d’Alcalá i Salamanca. El febrer de 1528 arriba a París. Allí obté el grau de mestre en arts o doctor en filosofia (abril de 1534) i reuneix al seu voltant alguns universitaris que seran els pilars de la Companyia de Jesús: Fabro, Javier, Laínez, Salmerón, Rodrigues, Bobadilla, amb els quals fa vot d’apostolat, de pobresa i castedat (Montmartre, 15 d’agost de 1534). Ignasi de Loiola va amb els seus companys a Roma, a oferir-se al Papa. Una profunda experiència mística tinguda pel camí (La Storta, novembre de 1537) el confirma en la idea de fundar una Companyia. Pau III aprova l’Institut de la Companyia de Jesús, innovador en la història del monaquisme, el 27 de setembre de 1540. Mentre els companys d’Ignasi i els seus primers deixebles surten amb missions pontifícies a diversos indrets d’Itàlia, Alemanya i Àustria, Irlanda, l’Índia i Etiòpia; el fundador roman fix a Roma rebent ordres immediates del Papa i comunicant-les als seus fills en innombrables cartes, de les quals en conservem 6.795. Crea el Col·legi Romà (1551), que després es dirà Universitat Gregoriana. Al seu costat sorgeix des de 1552 el Col·legi Germànic, primer seminari de l’Edat Moderna, prototip dels tridentins, els estatuts del qual van ser redactats també per Ignasi. Als seus fills escampats per tot el món els exhortava a donar exercicis espirituals, mètode eficaç de reforma individual; a ensenyar el catecisme als ignorants, a visitar els hospitals. Els últims anys de la seva vida desplega una activitat molt gran, fundant col·legis orientats principalment a la formació del clergat. Poques figures de la Contrareforma són comparables a la d’Ignasi de Loiola. Les seves Regles per sentir amb l’Església apleguen el seu pensament. El fundador de la Companyia de Jesús moria a Roma el 31 de juliol de 1556.