Aquesta festa també se l’anomena de la Candelera i és d’origen oriental. Fins al concili Vaticà II se celebrava com a festa principalment mariana, però des de llavors ha passat a ser en primer lloc cristològica, ja que el principal misteri que es commemora és la presentació de Jesús al temple i la seva manifestació o trobada amb Simeó. El centre, doncs, d’aquesta festa no seria Maria, sinó Jesús. Maria entra a formar part de la festa pel fet de dur en els seus braços Jesús, i està associada a aquesta manifestació de Jesús a Simeó i a l’anciana Anna. Fins al segle VII no es va introduir aquesta festa en la litúrgia d’Occident. Al principi, com a Orient, se celebrava la Presentació de Jesús més que no pas la Purificació de Maria. Quaranta dies després del naixement de Jesús, Maria i Josep van dur el nen al temple per presentar-lo al Senyor, segons la llei de Moisès (Ex 13,11-13), i Maria es va sotmetre alhora al ritu de la purificació de les joves que havien donat a llum (Lv 12,6-8). Els diversos aspectes d’aquest esdeveniment han configurat la festa d’aquest dia, que tanca les solemnitats de l’Encarnació. Es commemora, en primer lloc, la Presentació del Senyor, però també revivim la trobada amb Simeó, símbol de la trobada del Senyor amb el seu poble. Per fi, i fins i tot malgrat el seu caràcter secundari, la purificació ritual de la Mare de Déu ha fet que durant molt temps el 2 de febrer fos la festa de la Purificació de Maria.

Bisbe de Sebaste (Armènia), es un suposat màrtir de la persecució de Licini (316). El seu culte s’escampa per Occident a partir del segle XI i té una gran popularitat.

Va néixer a Picardia (c. 801-854) i va ser l’apòstol dels escandinaus. Es va educar a Corbie, un monestir benedictí, i va ensenyar a Corvey, a Westfalia. En aquest temps, Lluís I el Pius tenia una aliança amb Harald de Dinamarca en una disputa dinàstica a condició que Harald i el seu país es convertissin al cristianisme. Quan Lluís va buscar un missioner, l’arquebisbe Ebbo de Rheims i l’abat Wala de Corvey van recomanar-li Anscari. La seva missió va començar al voltant del 826 a Schleswig i va acabar l’any següent amb la derrota de Harald. Més tard, Bjorn de Suècia va permetre a Anscari predicar en el seu país, i va establir a Björnskö la primera església d’Escandinàvia. Lluís va nomenar Anscari primer bisbe d’Hamburg el 831, i l’any següent Gregori IV el va nomenar llegat papal davant els escandinaus. La missió sueca es va esfondrar el 845 quan els víkings van destruir Hamburg. Sant Anscari va ser nomenat arquebisbe de Bremen l’any 851, va renovar el seu treball missioner i va convertir Haarik II de Suècia. Va fer tot el que va poder per alleujar les dures condicions del comerç víking d’esclaus. També va fundar hospitals. Poc després la seva mort, va ser canonitzat pel papa Nicolau I.

Va ser martiritzada a Catània (Sicília), probablement durant la persecució de Deci. Des d’antic, el seu culte es va estendre per tota l’Església, i el seu nom va entrar en el cànon romà.

Pau Miki va néixer a Tounucumada, en una rica família japonesa, fill d’un líder militar japonès, entre el 1564 i el 1566. Va ser educat pels jesuïtes en Azuchi i Takatsuki. Va entrar a la Companyia de Jesús el 1580 i es va convertir en un predicador molt conegut i reeixit, guanyar nombrosos adeptes al catolicisme. El governant Taiko, Toyotomi Hideyoshi, en nom de l’emperador, temorós de la influència dels jesuïtes, va començar a perseguir els catòlics. Miki va ser empresonat, juntament amb els altres. Després de befes infamants, ell i els seus germans catòlics van ser forçats a caminar 600 milles (966 quilòmetres) des de Kyoto a Nagasaki; mentre anaven cantant el Te Deum. En arribar a Nagasaki, la ciutat amb més població catòlica al Japó, Miki va ser crucificat el 5 de febrer de 1597. Allà va predicar el seu últim sermó de la creu, i se sosté que va perdonar als seus botxins, afirmant que ell era japonès. Al seu costat va ser crucificat Joan Soane (de gat) i Kisai Santiago, també de la Companyia de Jesús, juntament amb sis missioners franciscans espanyols, i disset laics, també japonesos, tots els quals van ser canonitzats pel Papa Pius IX el 1862.

Nat a Venècia el 1486. Va ser militar, però després va deixar la milícia i es va dedicar a socórrer els pobres, als quals va repartir fins i tot els béns que posseïa. Va fundar l’Orde dels Clergues Regulars de Somasca, per ajudar els infants orfes i necessitats. Va morir de pesta l’any 1537 a Somasca, territori de Bèrgam.

Es creu que és d’Olgossa, a Darfur, i que va néixer el 1869. Va viure la seva infantesa amb els seus pares, tres germans i dues germanes, una d’elles bessona seva. La seva vida va estar profundament marcada quan uns negrers que van arribar a Olgossa i van capturar la seva germana. Quan aproximadament tenia nou anys, passejava amb una amiga pel camp i dos estrangers la van agafar. La van portar a El Obeid, on va ser venuda a cinc amos diferents en el mercat d’esclaus. El quart amo va ser el pitjor per les seves humiliacions i tortures. El comerciant italià Calixto Leganini va comprar Bakhita el 1882. Era el cinquè amo. El 1884 Leganini es va veure en l’obligació de deixar Khartum, després de l’arribada de tropes Mahdis. Bakhita va voler continuar amb el seu amo quan aquest se’n va anar a Itàlia amb el seu amic Augusto Michieli. L’esposa de Michieli els esperava a Itàlia i va voler quedar-se amb un dels esclaus que portaven, per la qual cosa li van donar la Bakhita. Amb la seva nova família, Bakhita treballava de mainadera i amiga de Minnina, la filla dels Michieli. El 1888 la família Michieli va comprar un hotel i es van traslladar a Suakin, però Bakhita va decidir quedar-se a Itàlia. Bakhita i Minnina van ingressar al noviciat de l’Institut de les Germanes de la Caritat a Venècia, més coneguda com a Germanes de Canossa. A l’Institut va rebre el baptisme, la primera comunió i la confirmació el 9 de gener de 1890. El 7 de desembre de 1893, als 38 anys, va professar en la vida religiosa. Bakhita va ser traslladada a Venècia el 1902, on va treballar netejant, cuinant i cuidant els més pobres. Mai no va realitzar miracles ni fenòmens sobrenaturals, però tenia fama de santedat. Sempre va ser modesta i humil, va mantenir una fe ferma en el seu interior i va complir sempre les seves obligacions diàries. El 1929 li van ordenar que anés a Venècia a explicar la història de la seva vida. Després de la publicació de les seves memòries, es va fer molt coneguda i viatjava per tot Itàlia donant conferències i recollint fons per a la seva congregació. Encara que la seva salut es va anar debilitant cap als seus últims anys i va quedar de molt de dolor en cadira de rodes, no va deixar de viatjar. Va morir el 8 de febrer de 1947 a Schio.

Germana de sant Benet, va néixer cap a l’any 480 a Núrsia (Umbria). Es va consagrar a Déu, juntament amb el seu germà, i el va seguir a Cassino, on va morir vers l’any 547.

L’11 de febrer de l’any 1858, a Lourdes, vila francesa voltada pel riu Gave de Pau, la Mare de Déu es manifesta a una noia pobra de la vila, Bernardeta Sobirous, i li dona un missatge d’amor i record de l’evangeli. Sobre les 12 del migdia d’aquell 11 de febrer, Bernardeta, que anava amb unes amigues a recollir uns quants branquillons vora el riu Gave, sent un fort vent que l’obliga a girar-se, i veu una senyora que la deixa extasiada. Ella explica que volia fer el senyal de la Creu, però no podia, no ho va poder fer fins que «Aquero» —així era com ella anomenava l’aparició— no ho va fer. Es va treure el rosari de la butxaca i es va posar a resar-lo. Quan ella resava les avemaries «Aquero» no movia els llavis; quan resava el glòria, el repetia i somreia. En acabar el rosari l’aparició es va dissoldre. Aquest fet va deixar un fort impacte en la noia de 14 anys, que hi va tornar el 14 de febrer i va rebre una segona visita d’«Aquero». Malgrat l’impediment imposat per la seva mare de no anar a la gruta, era més forta l’atracció que no pas l’obediència, i el dia 18 de febrer, el dijous després del Dimecres de Cendra, amb el permís patern, va retornar a la gruta, on «Aquero» li demana si li vol fer el favor d’anar-hi durant quinze dies, i li promet fer-la feliç, no en aquest món, sinó a l’altre. Bernardeta al llarg d’aquests quinze dies, és fidel a la cita, només falla el dia 22 de febrer, que les autoritats no la hi deixen anar. Aquell dia no hi va haver aparició, com tampoc no n’hi va haver el dia 26 de febrer, l’endemà de la descoberta de la font d’aigua del fons de la gruta. Durant aquest dies Bernardeta rep diversos encàrrecs i missatges que transmet sempre amb molta fidelitat. «Aquero» li recorda la necessitat de conversió que tenim tots els fidels en Crist, i el 25 de febrer, durant la novena aparició, «Aquero» li demana que pregui per la conversió dels pecadors i faci uns gestos que estranyen a la gent que aquell dia acompanyava Bernardeta a la gruta i esperava alguna cosa espectacular. Bernardeta fa petons a terra, menja herba, grata al fons de la gruta, intenta rentar-se el rostre i veure aigua, i no ho pot fer fins que, després d’una estona, veu que allí on ha gratat surt un filet d’aigua clara que li permet fer-ho. És la reproducció del Divendres Sant en la petita Bernardeta. Ella ho entendrà més tard, com també ho van entendre els comentaristes i teòlegs quan van copsar quin era el missatge amagat darrere aquells gestos. «Aquero», a les últimes aparicions de la quinzena, li demana que digui als preveres que hi vagin en processó i construeixin allí una capella. Ella porta aquest encàrrec al Sr. Rector de Lourdes, l’abbé Peyramale, però el bon home no se la creu; ell ja té prou feina per tirar endavant la construcció de la nova església de Lourdes, ja que la vella amenaça ruïna, i li dona llargues cada cop que Bernardeta s’acosta a la rectoria per portar-li un missatge. Entre les moltes coses que el rector li demana, una és que Aquero li digui quin és el seu nom. Bernardeta pregunta i no rep resposta, però un cop acabada la quinzena de les aparicions, el dia 25 de març, festa de l’Anunciació del Senyor, Bernardeta sent un fort impuls de tornar a la gruta i rep l’aparició d’«Aquero», la qual, quan li pregunta el nom, li contesta: «Jo soc la Immaculada Concepció.» Bernardeta corre de pressa a la rectoria. Ara ja pot dir al Sr. Rector qui és la que se li presenta, i el bon home, que tot i ser dur de caràcter tenia cor d’infant, en saber que la petita i analfabeta Bernardeta no podia ni entendre ni inventar-se aquest nom, va caure de genolls a terra, demanant perdó per la seva incredulitat, i d’aleshores ençà es va convertir en el més gran defensor de la vident. Encara hi ha dues aparicions més: el 7 d’abril, dimecres de l’octava de Pasqua, en què s’esdevé un fet extraordinari anomenat el miracle del ciri. Bernardeta sempre que anava a la gruta portava un ciri encès, aquell dia la flama li travessa les mans i no les hi crema. Hi ha un testimoni d’excepció, el Dr. Douzous, que li examina la mà i certifica el fet. Aquest esdeveniment el convenç de la sinceritat de la vident. El dia 16 de juliol, festa de la Mare de Déu del Carme, tot i l’impediment posat per les autoritats d’accedir a la gruta, Bernardeta, des de l’altra part del riu Gave, veu per última vegada la Mare de Déu, i manifesta: «Em semblava que era davant la gruta, a la mateixa distància que els altres cops. Veia només la Mare de Déu, mai no l’havia vist tan bonica.»

Una tradició barcelonina, que remunta almenys al segle VI, ens diu que Eulàlia va ser una nena d’uns dotze anys que va morir donant testimoniatge de la seva fe al pretori de la Barcino romana. Amagades les seves relíquies per salvar-les de la persecució sarraïna, van ser descobertes el 877 pel bisbe Frodoí. L’any 1327, ja construïda la cripta de la Catedral actual de Barcelona, hi van ser instal·lades dins un majestuós sarcòfag.

Ciril, nascut a Tessalònica, va estudiar amb brillantor a Constantinoble. Es va dirigir a Moràvia, amb el seu germà Metodi, per evangelitzar la fe. Van preparar els textos litúrgics en llengua eslavònica, escrits en caràcters que després es van anomenar ciríl·lics. Van ser cridats a Roma, on Ciril va morir el dia 14 de febrer de 869. Metodi va ser consagrat bisbe, i va partir cap a Pannònia, on va predicar incansablement l’evangeli. Els envejosos el van molestar molt, però sempre va comptar amb l’ajuda dels Papes. Va morir el dia 6 d’abril de 885 a Velahradi (Txecoslovàquia).

Nasqué a Ravena el 1007. Promogué vigorosament la vida religiosa, i el papa Esteve IX el va fer cardenal i bisbe d’Ostia. Morí el 1072.

Des del segle IV se celebra a Roma la festa de la Càtedra de sant Pere, en senyal de la unitat de l’Església, edificada sobre l’Apòstol. Aquesta Càtedra té la missió de presidir en la caritat, confirmar en la veritat i ser font i fonament d’unitat.

Policarp va ser deixeble dels Apòstols i bisbe d’Esmirna, Va ser hoste d’Ignasi d’Antioquia. Va viatjar a Roma per tal de tractar la data de la Pasqua amb el papa Anicet. El 23 de febrer de l’any 155 va sofrir martiri en una foguera de l’estadi de la seva ciutat «per haver estat considerat digne de prendre part amb els màrtirs en el calze de Jesucrist». Tenia 86 anys.