Sant Francesc Xavier, nascut a Navarra el 1506, es va convertir a París gràcies a sant Ignasi de Loiola, i el 1541 va emprendre el viatge cap a les Índies, i després va portar —era la primera vegada que es feia— al Japó la llum de la fe. Va convertir moltes ànimes. El seu amor pels sofriments el feia refusar els consols del Cel i desitjar les fatigues. Enmig de les delícies amb què el Senyor inundava la seva ànima, exclamava: «Ja n’hi ha prou!», i en els seus sofriments: «Senyor, doneu-me’n més!» Va morir el 1552 a l’illa de Sancian, davant la Xina, on tant havia desitjat predicar l’evangeli.

Se l’anomena «damascè» perquè era de la ciutat de Damasc (a Síria). La seva fama es deu principalment al fet que ell va ser el primer que va escriure defensant la veneració de les imatges. Era fill d’un alt empleat del califa de Damasc, i va exercir també l’important càrrec de ministre d’hisenda en aquesta capital. Però de sobte va deixar tots els seus béns, els va repartir entre els pobres i es va fer monjo del monestir de Sant Sabas, a prop de Jerusalem, i allà es va dedicar per complet a llegir i escriure. Joan es va adonar que Déu li havia donat una facilitat per escriure per al poble, i especialment per resumir els escrits d’altres autors i presentar-los de manera que la gent senzilla els pogués entendre. En aquell temps un emperador de Constantinoble, Lleó l’Isàuric, va disposar prohibir el culte a les imatges, posant-se ell en els assumptes de l’Església, cosa que no li pertanyia, i demostrant una gran ignorància en religió. I va ser llavors quan li va sortir al combat amb els seus escrits sant Joan Damascè. L’iconoclasta Lleó l’Isàuric deia que els catòlics adoren les imatges (s’anomena iconoclasta el que destrueix imatges). Sant Joan Damascè li va respondre que nosaltres no adorem imatges, sinó que les venerem, la qual cosa és totalment diferent. Adorar és creure que una imatge en un Déu pot fer-nos miracles. Això sí que és pecat d’idolatria. Però venerar és retre culte a una imatge perquè ella ens recorda un personatge que estimem molt. Sant Joan Damascè deia en els seus escrits: «El que és un llibre per als que saben llegir, és una imatge per als que no llegeixen. El que s’ensenya amb paraules a l’oïda, ho ensenya una imatge als ulls. Les imatges són el catecisme dels que no llegeixen.» Va morir a mitjans del segle VIII.

Bisbe de Mira, a la Lícia, actualment Turquia. Va morir a mitjans del segle IV, i és honorat en tota l’Església, principalment des del segle X.

Nascut d’una família romana a Trèveris cap a l’any 340, va estudiar a Roma i va començar a fer-se cèlebre a Sírmium. L’any 374, essent a Milà, va ser elegit, tot d’una, bisbe de la ciutat, i ordenat el dia 7 de desembre. Va exercir l’episcopat amb gran diligència, va ser profundament caritatiu amb tothom, pastor veritable, doctor dels fidels. Va defensar vigorosament els drets de l’Església, i va defensar la doctrina de la fe contra els arrians, amb escrits i sermons. Va morir el Dissabte Sant, 4 d’abril del 397.

El papa Pius IX va definir el dogma de la Concepció Immaculada de Maria. El dia 8 de desembre de 1854, rodejat de 92 bisbes, 54 arquebisbes, 43 cardenals i una multitud de poble fidel, va definir com a dogma de fe el gran privilegi de la Verge Maria: «La doctrina que ensenya que la benaurada Verge Maria va ser preservada immune de tota taca de pecat original en el primer instant de la seva concepció per singular gràcia i privilegi de Déu omnipotent, en atenció als mèrits de Jesucrist, salvador del gènere humà, és revelada per Déu, i per això mateix els fidels ho han de creure fermament i constantment.»

Sant Joan Diego Cuauhtlatoatzin Va néixer cap a l’any 1474 a Cuauhtitlán (Mèxic). Era un indi de l’ètnia indígena dels txitximeques, casat, havia estat batejat pels primers missioners franciscans de la zona i era molt pietós. El desembre de 1531 va ser testimoni de diverses aparicions de la Mare de Déu a la falda del turó Tepeyac, en les quals la Verge li demanava que construïssin una església en aquell lloc. Com que el bisbe, el franciscà Joan de Zumárraga, no se’l creia, després de molt insistir, li va demanar una prova d’aquelles aparicions, i la Mare de Déu li va dir que pugés dalt del turó i collís les flors que hi trobés. El mes de desembre no era temps de florida, i menys en aquell lloc, que era molt àrid, però quan va arribar a dalt va quedar admirat del verger que hi va trobar, va collir totes les flors van cabre en la seva «tilma» (mena de manta que els homes de camp portaven nuada a l’espatlla), i les va portar a la Mare de Déu, la qual li va dir que aquell era el senyal que havia de portar al bisbe. Quan va obrir la manta per ensenyar la prova al bisbe, les flors van deixar gravada la imatge de la Mare de Déu tal com ell l’havia vista a la seva «tilma». Així va ser com el van creure i van fer edificar l’ermita. Quan l’església va estar construïda, Joan Diego va demanar al bisbe de poder viure-hi ben a prop, i es va dedicar la resta de la seva vida al servei i cura de l’ermita de la Mare de Déu de Guadalupe.

És tradició que, encara vivint la Mare de Déu a la seva casa de Natzaret, on havia estat criada, i on el Verb Diví havia baixat per prendre la carn en les seves entranyes, va ser consagrada per sant Pere a l’Església, i que en ella va celebrar missa el Príncep dels Apòstols, per la qual cosa s’anomena altar de Sant Pere el que encara es venera a la Santa Casa de Loreto. Santa Helena, tres segles després, va engrandir aquesta casa, anomenada llavors de l’Encarnació. En el segle XIII, apoderats els infidels dels Sants Llocs, el 9 de maig del 1291, per ministeri dels àngels o per un acte de la Divina Omnipotència, va ser arrencada dels fonaments la Santa Casa i traslladada a Dalmàcia. Tres anys després va ser portada d’igual manera miraculosa, el 10 de desembre del 1294, a la “Xarca d’Ancona” a Itàlia. La selva on va ser situada continua avui mateix. La Santa Casa era d’una senyora anomenada Laureta, i per això aquell famós santuari de la Verge s’anomena amb el nom de Mare de Déu de Loreto.

A finals del segle III, la colònia Augusta Emèrita (actual Mèrida), s’havia convertit en un lloc florent gràcies al comerç i a la cultura hispano-romana. Era també un dels primers bressols del cristianisme. En aquest ambient va néixer Eulàlia. En els pocs anys que va viure va mostrar la seva preferència per la virginitat i les coses de Déu, amb una seriositat adulta. Quan Dioclecià va començar la persecució dels cristians, els pares d’Eulàlia, que la coneixien bé, van voler apartar-la de la ciutat, però ella va fugir del refugi on l’havien amagat i es va presentar davant el tribunal proclamant la seva fe en el Déu veritable i desafiant tots els turments. Dos botxins van martiritzar el seu cos i al final la van llançar a la foguera. Era el 10 de desembre de l’any 304, i Eulàlia tenia només dotze anys.

Nascut a Hispana vers l’any 305. Incardinat a la diòcesi de Roma, va ser ordenat bisbe de l’Església romana l’any 366, en temps difícils. Va congregar molts sínodes contra heretges i cismàtics; va promoure molt el culte dels màrtirs, va compondre inscripcions en vers per als seus sepulcres i va promoure la traducció de la Bíblia al llatí. Va morir l’any 384.

La tradició explica que la Mare de Déu, el desembre de 1531, es va aparèixer a l’indi Joan Diego Cuauhtlatoatzin a la falda del turó Tepeyac (Mèxic), i li va demanar que construïssin una església en aquell lloc. El bisbe del lloc, el franciscà Joan de Zumárraga no se’l creia, i li va demanar una prova d’aquelles aparicions, i la Mare de Déu li va dir que pugés dalt del turó i collís les flors que hi trobés. El mes de desembre no era temps de florida, i menys en aquell lloc, que era molt àrid, però quan va arribar a dalt va quedar admirat del verger que hi va trobar, va collir totes les flors que van cabre en la seva «tilma» (mena de manta que els homes de camp portaven nuada a l’espatlla), i les va portar a la Mare de Déu, la qual li va dir que aquell era el senyal que havia de portar al bisbe. Quan va obrir la manta per ensenyar la prova al bisbe, les flors van deixar gravada la imatge de la Mare de Déu tal com ell l’havia vista a la seva «tilma». Així va ser com el van creure i van fer edificar l’ermita. La manta amb la imatge gravada és la que es venera en el santuari de Guadalupe de Mèxic.

Va morir probablement a Siracusa (304). En la persecució de Dioclecià, per manament del procònsol Pascasi, va ser lliurada a uns homes deshonestos perquè el poble li fes burla, però no la van poder fer moure, encara que l’estiressin amb maromes i amb moltes parelles de bous. Després d’això va vèncer el turment de la resina i oli bullint, sense rebre cap lesió, fins que per últim li van travessar la gola amb una espasa. El seu culte es va difondre des de l’antiguitat a gairebé tota l’Església, i el seu nom és mencionat en el Cànon romà.

Nat a Fontiveros (Àvila), cap a l’any 1542. Després d’un temps en l’orde carmelità, l’any 1568, pels consells de santa Teresa de Jesús, va ser el primer que va emprendre la reforma entre els germans de l’orde, amb moltes penes i treballs. Ascètic i seriós, no sempre va ser comprès. Insigne en saviesa i santedat, els seus escrits van tenir un pes decisiu en l’espiritualitat moderna. Va morir a Úbeda l’any 1591.

Va néixer a Tremp (Pallars Jussà) el 7 de gener de 1833, fill novè del matrimoni d’Antoni Manyanet i Bonaventura Vives. Va quedar orfe de pare als vint mesos d’haver nascut. La seva mare el va educar cristianament, i, junt amb mossèn Valentí Lledós va cultivar la seva vocació sacerdotal. Josep va haver de treballar per pagar-se els estudis, que va realitzar a Barbastre, Lleida i la Seu d’Urgell. Ordenat sacerdot el 9 d’abril de 1859, i després de dotze anys al servei del bisbe d’Urgell, Josep Caixal, es va sentir cridat per Déu a treballar en bé de les famílies proposant el model de Natzaret. Va fundar dos instituts religiosos —els Fills de la Sagrada Família i les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret— perquè continuessin aquesta tasca pastoral, principalment per mitjà de l’educació i instrucció dels infants i dels joves. Va escriure alguns llibres a fi de propagar la devoció a la Sagrada Família i formar els religiosos, les famílies i els infants. Va ser l’inspirador del temple de la Sagrada
Família de Barcelona. Va morir a Barcelona el 17 de desembre de 1901 amb fama de santedat. Joan Pau II el va declarar beat el 25 de novembre de 1984 i el va canonitzar el 16 de maig de 2004.
------------------------
Josep Manyanet nasqué a Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) el dia 7 de gener de 1833, en la llar d’una família nombrosa i cristiana. Fou batejat el mateix dia. Als 5 anys va ser consagrat per la seva mare a la Mare de Déu Valldeflors, patrona de la ciutat. Va haver de treballar per completar els estudis secundaris a l’Escola Pia de Barbastre i els eclesiàstics als seminaris diocesans de Lleida i d’Urgell. Fou ordenat sacerdot el 9 d’abril de 1859.
Després de dotze anys d’intens treball a la diòcesi d’Urgell al servei del bisbe, com a familiar i secretari particular, majordom de palau, bibliotecari del seminari, vicesecretari de cambra i secretari de visita pastoral, es va sentir cridat per Déu a fer-se religiós i fundar dues congregacions religioses.
Fundador i apòstol de la Sagrada Família
Amb l’aprovació del bisbe, el 1864, fundà els Fills de la Sagrada Família Jesús, Maria i Josep, i el 1874, les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret, amb la missió d’imitar, honorar i propagar el culte a la Sagrada Família de Natzaret i procurar la formació cristiana de les famílies, principalment mitjançant l’educació i instrucció catòlica dels nens i dels joves i el ministeri sacerdotal.
Amb amor i treball constants, amb l’exercici exemplar de totes les virtuts, amb amorosa dedicació i sol·licitud a les ànimes, conduí i impulsà al llarg de quasi quaranta anys la formació i expansió dels instituts, obrint escoles, col·legis i tallers i d’altres centres d’apostolat en diverses poblacions d’Espanya. Avui, els instituts són presents a països d’Europa, les dues Amèriques i Àfrica.
Especialment cridat per Déu per presentar al món l’exemple de la Sagrada Família de Natzaret, va escriure diverses obres i opuscles a fi de propagar la devoció a la Família de Jesús, Maria i Josep; fundà la revista “La Sagrada Familia” i promogué l’erecció del temple expiatori de la Sagrada Família de Barcelona, obra de l’arquitecte el servent de Déu Antoni Gaudí, destinat a perpetuar les virtuts i exemples de la Família de Natzaret i a ser la llar de les famílies de tot el món.
El seu pensament
Josep Manyanet va predicar abundantment la Paraula de Déu i va escriure també moltes cartes i altres llibres i opuscles per a la formació dels religiosos i religioses, de les famílies i dels infants i joves, i per a la direcció dels col·legis i escoles-tallers. Sobresurt “La Escuela de Nazaret y Casa de la Sagrada Familia” (Barcelona, 1895), la seva autobiografia espiritual, en la qual, per mitjà d’uns diàlegs de l’ànima, personificada en Desideria, amb Jesús, Maria i Josep, traça tot un procés de perfecció cristiana i religiosa inspirada en l’espiritualitat de la casa i escola de Natzaret.
També “Preciosa joya de familia” (Barcelona 1899), una guia per als matrimonis i famílies, que els recorda la dignitat del matrimoni com a vocació i la tasca fonamental de l’educació cristiana dels fills.
Per a la formació dels religiosos va escriure un llibre de meditacions amb el títol El espíritu de la Sagrada Familia, on descriu la identitat de la vocació i missió de les religioses i religiosos Fills de la Sagrada Família en l’Església i la societat.
Hi ha editat un llibre amb les seves “Obras Selectas” (Madrid 1991) i es troba en fase d’impressió el primer volum de la seves “Obras Completas”.
Malalties i mort
Les obres del Pare Manyanet van desenvolupar-se amb moltes dificultats; tampoc van mancar-li doloroses malalties físiques que van afligir-lo tota la vida. Però la seva indomable constància i fortalesa, nodrides amb una pregona adhesió i obediència a la voluntat de Déu, l’ajudaren a superar totes les dificultats.
Minada la seva salut per unes nafres obertes al costat durant 16 anys -les que ell anomenava «les misericòrdies del Senyor»-, el 17 de desembre de 1901, adornat de virtuts i bones obres, tornà a la casa del Pare, a Barcelona, en el col·legi Jesús, Maria i Josep, el centre del seu treball, envoltat d’infants, amb la mateixa senzillesa que caracteritzà tota la seva existència. Les seves últimes paraules foren la jaculatòria que havia repetit tantes vegades: Jesús, Josep i Maria, rebeu quan jo mori l’ànima mia.
Les seves despulles mortals reposen a la capella-panteó del mateix col·legi, contínuament acompanyades de la pregària i agraïment dels seus fills i filles espirituals i de molts joves, infants i famílies que s’apropen a Déu, atrets pel seu exemple i els seus ensenyaments.
El testimoni de la seva santedat
La fama de santedat que el distingí en vida, es va difondre a molts llocs. Per això, introduïda la Causa de Canonització el 1956, reconeguda l’heroïcitat de les seves virtuts el 1982 i aprovat un miracle gràcies a la seva intercessió, fou declarat Beat pel papa Joan Pau II el 1984. Ara, amb l’aprovació d’un nou miracle obrat també per la seva intercessió, assistim joiosos a la seva canonització.
La santedat de Josep Manyanet, com afirmà Joan Pau II, té el seu origen en la Sagrada Família. Fou cridat per Déu «perquè en el seu nom siguin beneïdes totes les famílies del món». L’Esperit forjà la seva persona per anunciar amb valentia «l’Evangeli de la família». La seva gran aspiració era que «totes les famílies imitessin i beneïssin la Sagrada Família de Natzaret»; per això, maldà per fer un Natzaret a cada llar, una «Santa Família» de cada família.
La canonització de Josep Manyanet ratifica no solament la santedat, sinó també l’actualitat del seu missatge natzarè familiar. És, tanmateix, el profeta de la família, el protector de les nostres famílies. (http://www.vatican.va/news_services/liturgy/saints/ns_lit_doc_20040516_vives_ca.html)

Va néixer a Nimega (Güeldres, actualment Holanda) l’any 1521. Va estudiar a Colònia i va ingressar a la Companyia de Jesús. Va ser ordenat prevere l’any 1546. Va treballar en la defensa i afermament de la fe catòlica, durant molts anys, a Alemanya, on havia estat enviat. A més de la predicació, va escriure i publicar moltes obres, la més famosa de les quals és el seu Catecisme. Va morir l’any 1597 a Friburg (Suïssa).

Va néixer el 1390 a la ciutat de Kety, diòcesi de Cracòvia. Ordenat prevere, va ser durant molts anys professor de la universitat de Cracòvia, i després va exercir el càrrec pastoral a la parròquia d’Ilkus. La fe veritable que ensenyava anava acompanyada en ell de tota mena de virtuts, sobretot la pietat i la caritat amb el proïsme, i era un exemple viu per a col·legues i deixebles. Va morir l’any 1473.

«Per aquells dies, com que anava augmentant el nombre dels deixebles, els creients de llengua grega es van queixar dels de llengua hebrea, perquè les seves viudes eren desateses en el servei diari d’ajuda als pobres. Llavors els Dotze van convocar l’assemblea de tots els deixebles i els digueren: “No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a servir a les taules. Per tant, germans, trieu entre vosaltres set homes de bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta tasca. Nosaltres continuarem dedicats a la pregària i al servei de la Paraula.” La proposta va agradar a tota l’assemblea, i elegiren Esteve, home ple de fe i de l’Esperit Sant, Felip, Pròcor, Nicànor, Timó, Pàrmenes i Nicolau, un antioquè convertit al judaisme. Els van presentar als apòstols, i aquests, després de pregar, els imposaren les mans. La paraula de Déu s’anava estenent; el nombre dels deixebles creixia molt a Jerusalem, i fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe. »Esteve, ple de la gràcia i del poder de Déu, feia grans prodigis i senyals enmig del poble. Alguns de la sinagoga anomenada dels lliberts, cireneus i alexandrins, i altres de Cilícia i de l’Àsia, començaren a discutir amb ell. Però com que no eren capaços de resistir la saviesa i la força de l’Esperit amb què Esteve parlava, subornaren uns homes que diguessin: “Hem sentit que aquest pronunciava paraules blasfemes contra Moisès i contra Déu.” »Llavors van amotinar el poble, els notables i els mestres de la Llei, s’apoderaren sobtadament d’Esteve i se’l van endur al Sanedrí. Allà van presentar falsos testimonis que deien: “Aquest home no para de parlar contra aquest sant temple i contra la Llei. Nosaltres li hem sentit dir que aquest tal Jesús de Natzaret destruirà el temple i canviarà les normes que Moisès ens va transmetre.” Tots els membres del Sanedrí fixaren la mirada en Esteve i van veure que la seva cara era com la d’un àngel. »El gran sacerdot preguntà a Esteve: “¿És veritat, això que diuen?” Ell va respondre: [?] «Vosaltres sempre aneu a la vostra, no us heu circumcidat el cor ni les orelles! Sempre us oposeu a l’Esperit Sant: feu igual que els vostres pares! ‘A quin dels profetes ells no van perseguir? Van matar els qui havien anunciat l’adveniment del Just, que ara vosaltres heu traït i assassinat. ‘Vosaltres vau rebre la Llei per ministeri d’àngels, però no l’heu guardada. »En sentir això, estrenyien les dents i es corsecaven de ràbia contra Esteve. Ell, ple de l’Esperit Sant, fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i Jesús que s’estava a la dreta de Déu. Llavors va dir: “Veig obert el cel, i el Fill de l’home a la dreta de Déu. Ells, cridant amb tota la força, es van tapar les orelles i s’abraonaren tots alhora contra ell, el tragueren fora de la ciutat i començaren a apedregar-lo. Els testimonis havien deixat els seus mantells als peus d’un jove que es deia Saule. Mentre l’apedregaven, Esteve pregava dient: “Jesús, Senyor, rep la meva vida!” Després caigué de genolls i va cridar amb tota la força: “Senyor, no els tinguis en compte aquest pecat.” I, havent dit això, va morir.» (Ac 6,1-7,2.51-60)

És el deixeble que Jesús estimava amb preferència. Segons una tradició antiga, després d’haver estat deportat a Patmos, va tornar a Efes, on va morir després d’una llarga vida. El quart evangeli, l’Apocalipsi i tres cartes del Nou Testament li són atribuïts tradicionalment.

Antic canceller del regne, va se arquebisbe primat d’Anglaterra i va defensar a ultrança la llibertat de l’Església, la qual cosa li va valer un exili de sis anys, i, un cop retornat al país, va ser assassinat a la Catedral de Canterbury pels satèl·lits d’Enric II l’any 1170.

Ordenat bisbe de l’Església romana l’any 314, va governar l’Església durant vint-i-un anys, i concretament en temps de l’emperador Constantí el Gran. Va ser l’època calamitosa del cisma dels donatistes i dels errors dels arrians. L’any 325 va enviar legats al concili de Nicea. Va morir l’any 335 i va ser sepultat en el cementiri de Priscil·la, a la via Salària.