Nascut a Samaria de pares pagans a principis del s. II, la seva recerca de la veritat el va posar en contacte amb l’Antic Testament. Es va convertir al cristianisme i va obrir una escola a Roma. Per les actes del seu martiri sabem que va donar un ferm testimoni de Jesucrist vers el 166, quan va ser decapitat juntament amb altres sis deixebles.

Marcel·lí, prevere de l’Església de Roma, i Pere, el seu exorcista, eren molt apreciats pels cristians del seu temps. Quan l’emperador Dioclecià va tenir notícia que Pere era capaç d’explusar dimonis i guari malalties, va tot seguit manar que fos detingut i empresonat. També Marcel·lí va ser detingut. Se’ls va oferir a tots dos l’oportunitat de conservar la vida si oferien encens als déus, però ells s’hi van negar. Van ser torturats i finalment crucificats (s. III-IV)

Els Quatre Sants Màrtirs de Girona, és a dir, els germans: Sant Germà, Sant Just, Sant Paulí i Sant Sici eren, segons la tradició, fills de la vila de la Pera, a l’església de la qual són venerats, i varen ser martiritzats a la ciutat de Girona en temps de l’emperador Dioclecià, al final del segle III. Eren els patrons de pedraires, escultors en pedra i picapedrers, ja que tots quatre es dedicaven a aquest ofici.
El 778 les seves relíquies foren traslladades per Carlemany des de l’església de Santa Maria a la Catedral de Girona, a la Capella dels Sants Màrtirs, on se’n venera el sepulcre, gòtic.
La seva festa és el 2 de juny. A Girona, aquest dia, els picapedrers ballaven sardanes a la Plaça del Vi, davant el relleu dels quatre sants col·locat a la façana de la Casa Barceló.

Carles Luanga i els seus companys van ser torturats i cremats vius en una persecució contra els catòlics i protestants que va tenir lloc a Uganda entre 1886 i 1887. Molts d’ells eren alts funcionaris de la cort i van donar un valent testimoni de Jesucrist pregant pels seus botxins i perdonant-los. Durant la tercera sessió del concili Vaticà II van ser canonitzats, i Carles Luanga va ser proclamat patró de la joventut africana.

Bonifaci o Winfrid és designat com a apòstol d’Alemanya, si bé és veritat que ja abans d’ell altres missioners havien predicat l’Evangeli en diverses regions d’aquest territori i algunes d’aquestes regions, com Baviera i Turíngia, eren ja importants nuclis cristians. A ell devem, en primer lloc, la generalització i sistematització de l’evangelització de la major part d’Alemanya i, d’altra banda, la regeneració i reorganització de l’Església dels Francs, que es trobava en gran decadència. Així, doncs, sant Bonifaci és apòstol d’Alemanya i reorganitzador de l’Església franca. Va néixer cap a l’any 680 al territori de Wessex, d’una família profundament cristiana. Amb només cinc anys, atret per l’exemple i les paraules d’uns monjos, va manifestar als seus pares el desig de seguir-los i, als set, entrava a l’escola del monestir d’Exeter. Després d’haver rebut una llarga i sòlida formació es va veure atret per la missió evangelitzadora a Alemanya. Convençut que per donar eficàcia a la seva tasca calia rebre una comissió directa del Papa, va arribar l’any 718 a Roma. El papa Gregori II el va rebre amb molta satisfacció, i li va canviar el nom de Winfrid pel de Bonifaci; el va instruir àmpliament sobre la manera d’introduir als pobles germànics la doctrina cristiana, la litúrgia i administració romana; i, a la primavera de 719 li va donar una comissió especial per als pobles del centre d’Europa. Bonifaci es va dirigir a Frísia on havia mort el rei Radbod i el seu successor, aliat dels francs, es mostrava favorable a la predicació de l’Evangeli. Allà, doncs, al costat del veterà apòstol sant Willibrord, va passar el novell missioner Bonifaci tres anys. Davant de les primeres notícies dels èxits obtinguts, el Papa el cridà a Roma on, ben informat del seu esperit i dels seus mètodes de predicació, i dels seus èxits, el va consagrar bisbe el 30 de novembre, festa de Sant Andreu, de l’any 722. El seu successor, Gregori III (731-741), coneixedor del zel i la santedat de sant Bonifaci li va donar el 732 el pal·li d’arquebisbe, constituint-lo en metropolità de tota l’Alemanya de l’altre costat del Rin, i així obtenia facultat per fundar nous bisbats en tots aquells territoris. Alguns anys més tard, el 737, va fer el seu tercer viatge a Roma per tal de tractar amb el Pontífex sobre l’organització definitiva de les esglésies germàniques. Llavors va rebre de Gregori III el nomenament de legat apostòlic amb poder general sobre tots aquells territoris, i a Montecassino va obtenir un dels seus millors auxiliars, el monjo sant Willibald i altres missioners. Amb aquests nous poders i nous auxiliars es va dirigir, abans que res, a Baviera, on va reorganitzar les comunitats i va introduir una plena jerarquia amb els bisbats de Salzburg, Ratisbona, Freising, Passau i d’altres. L’any 741 va entrar Bonifaci en un nou camp de la seva activitat, al qual han donat menys atenció els historiadors: va realitzar una completa regeneració i reorganització de l’Església a França. Aquesta es va dirigir principalment als elements eclesiàstics, als clergues, als bisbes i als monestirs. Per a donar més eficàcia a la seva acció reformadora, recolzada sempre per Carlemany i més tard per Pipí, va celebrar una sèrie de concilis, cèlebres en la història de l’Església de França. El primer va tenir lloc el 742, i és el primer concili germànic. El 743 es van celebrar altres dos sínodes. El 745 va poder celebrar un concili general per a ambdós territoris. El resultat va ser visible en molts camps. Als cinc anys de tasca de sant Bonifaci, l’Església franca quedava completament regenerada. El concili general germànic de l’any 747 va ser la millor confirmació dels resultats obtinguts per la grandiosa obra de Bonifaci. En ell tot l’episcopat franc va signar la Carta de la professió veritable de fe i de la unitat catòlica i la van enviar a Roma. D’aquesta manera tota la Germània i tot França quedaven, per l’obra de sant Bonifaci, íntimament unides a Roma. El 5 de juny de 754, ja d’avançada edat, de retorn a la regió de Frísia per continuar la seva missió evangelitzadora, quan esperava nous cristians per administrar-los la confirmació a Dokkum, van caure sobre ell uns gentils fanàtics i el van martiritzar junt amb cinquanta-dos companys. Enterrat primer a Utrecht, més tard va ser traslladat a Magúncia i després a Fulda.

Norbert va viure una vida lleugera, fins que un dia en alta mar va sofrir una tempesta tan forta que el va moure a la conversió. Esdevingut prevere, es va lliurar de ple a la predicació. Va reformar els clergues premonstratencs (Opraem, 1120), del convent dels quals van brollar nou monestirs. Va ser bisbe de Magdeburg on va morir (1134). És d’ell la frase:«He constatat que la felicitat més gran és donar-se a Déu.»

Nasqué a Cinctorres, diòcesi de Tortosa, l’any 1889. Rebé l’orde de prevere el 6 de juny de 1914. Membre de la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans del Cor de Jesús, és lliurà del tot a la formació dels seminaristes: primerament a Tortosa, com a prefecte i director del Col·legi de Vocacions Eclesiàstiques de Sant Josep i com a rector del Seminari diocesà; després a Còrdova, com a rector del Seminari; i finalment a Barcelona, com a rector del Seminari conciliar. I, desencadenada a Espanya l’any 1936 una cruenta persecució contra l’Església, el 15 d’agost d’aquell mateix any fou martiritzat al terme municipal de Vilar de Canes (Castelló) in odium fidei i pel seu important càrrec de regir el Seminari de Barcelona.

La Catedral de Tortosa està sota l’advocació de Santa Maria, i se situa en el nucli antic d’aquesta població, a tocar del riu Ebre. L’actual edifici és gòtic de l’any 1347 i va ser edificat sobre un anterior romànic; fou consagrat per primera vegada el 1441 i continuant les fases de construcció fins arribar a la façana barroca acabada el 1757. Les excavacions arqueològiques, han fet palès que aproximadament en aquest mateix lloc havia hagut el fòrum romà.

Va néixer de família cristiana l’any 306 a Nísibi. Va ser ordenat diaca i va exercir el càrrec a la seva pàtria i a Edessa, on va posar els fonaments de l’escola teològica. Malgrat el seu ascetisme, no va abandonar el ministeri de predicar i escriure llibres contra els errors del seu temps. Va morir l’any 373.

Va néixer a l’illa de Xipre i va ser del nombre dels primers fidels de Jerusalem. Va predicar l’evangeli a Antioquia, i va acompanyar sant Pau en el primer viatge apostòlic. Va prendre part en el concili de Jerusalem. Va tornar a la pàtria, va difondre l’evangeli i va morir a la mateixa illa.

Va néixer a Reus el 24 de març de 1815. La profunda fe rebuda dels seus pares i la seva sensibilitat envers la pobresa humana la van portar, des de molt jove, a comprometre’s en el servei voluntari als malalts, i l’any 1841 es va consagrar a Déu integrant-se en la comunitat de l’hospital de la seva ciutat natal. Sense haver-ho pensat mai, diversos esdeveniments la van empènyer a fundar una congregació religiosa, l’Institut de les Germanes de la Consolació. Déu l’havia escollit per fer-la instrument de la seva consolació i ella va respondre-li amb fidelitat dinàmica i creativa. L’Hospital de Reus i Tortosa van ser els escenaris on es va lliurar sense límits a la promoció dels més necessitats: malalts, nens, orfes, prostitutes, mendicaires, ancians... van ser la nineta dels seus ulls. Per ells es va gastar fins que va morir l’any 1876. El papa Pau VI la va beatificar el 8 de maig de 1977. Aquell dia va dir d’ella que "va ser mestra d’humanitat" i que "va viure el desafiament humanitzant de la civilització de l’amor". L’any 1988 Joan Pau II la va declarar santa davant tota l’Església. La seva figura segueix sent avui missatge per als creients i per a tots els homes de bona voluntat que treballen en la transformació del món.
-----------
Quan el 8 maig 1977 era beatificada Maria Rosa Molas i Vallvé, Pau VI contemplava a la humanitat que, en el seu «lent peregrinar cap a metes de anhelada superació», sovint «només arriba a un humanisme feble, parcial, ambigu, formal, quan no falsejat ». Contemplava a la nostra societat «assotada per múltiples formes de violència», des de la difusió de la droga, a la plaga de l’avortament, del criminal comerç d’armes a la creixent misèria de tants pobles de la terra.
A aquesta humanitat desorientada i a aquest món deshumanitzat, presentava el missatge i la figura de Maria Rosa Molas com «mestra en humanitat» i «autèntic instrument» de la misericòrdia i la consolació de Déu.
A distància d’11 anys, el nostre món segueix pertorbat pels mateixos fenòmens, i l’home, que sovint perd el sentit últim de la seva existència, segueix necessitant l’anunci de «la consolació, de l’amor i la misericòrdia de Déu».
La Canonització de Maria Rosa Molas forma part d’aquest anunci. És un crit d’esperança per a la humanitat i una crida que l’Església torna a llançar a tots els qui creuen en l’home i «volen dedicar-se a la creació d’un món més humà i més agermanat».
La vida de Maria Rosa Molas és una paraula de consolació per a l’home. Els seus contemporanis afirmen que «en el món sembla que estava únicament per a consol de tots». Aquesta va ser i aquesta segueix sent la seva missió en l’Església: Fer-se transparència de la Misericòrdia del Pare i mostrar als homes els camins de la Consolació de Déu.
Aquests camins que Maria Rosa recórrer, parteixen-hi de la trobada amb Déu en Crist, descobert en una profunda contemplació del seu misteri, agradat en una serena experiència de creu.
Maria Rosa viu contemplant, «mirant a Jesucrist». En la seva pobresa el contempla «tan pobre que no tenia on descansar el cap», en les proves de l’esperit «pensa en l’Oració de l’Hort». En tota classe de proves experimenta i ensenya a les seves filles que «al Calvari als peus de Jesús, es troba tot consol i alleujament». Mirant a Jesucrist en el seu proïsme, els seus camins de consolació es fan entrega incondicional al germà, servit fins a l’oblit i el sacrifici total de si mateixa.
A través d’una intensa vida d’oració que, sovint prolonga al llarg de nits senceres, «es fa perfecta deixebla de Jesús». Aquí és on se li dona «una llengua de mestre per poder dir al cansat una paraula encoratjadora» (Is 50, 4). De la contemplació treu la fortalesa per un lliurament que no coneix límits i que la impulsa a «viure en la caritat fins a morir víctima de la caritat».
Maria Rosa Molas havia nascut a Reus, d’una família d’artesans, el 24 de març de 1815, sent batejada l’endemà amb els noms de Rosa Francesca Maria dels Dolors.
El seu pare, José Molas, tenia sang andalusa en el seu ascendència. La seva mare, Maria Vallvé, profundes arrels catalanes. Això confereix a Maria Rosa un temperament ric, marcat per qualitats diferents, que es contraposen i harmonitzen entre si. D’una banda, és intuïtiva i sensible. Hi ha en ella tendresa i delicadesa de sentiments, empatia davant el patiment dels altres i creativitat per alleugerir-lo.
De l’altra, marcada pel «seny de la terra» del poble català, té un «caràcter viu i enèrgic, emprenedor i decidit», «esperit fort i tenaç». Sentit pràctic.
La contemplació es fa en ella servei concret. La mateixa humilitat es tradueix en «energia treballadora incansable». Porta sempre en el seu servei «un gest desembarassat», «un aire clar en el treball». Tractant de fer el bé no troba obstacles. «Res dificulta el seu afany de bé obrar».
El seu confessor i primer biògraf observa que el seu naixement va ocórrer en la nit del Dijous al Divendres Sant i veu en aquesta circumstància un signe dels dons amb què la va enriquir el Senyor: «Sens dubte, va voler que vinguessin a reflectir molt vivament-hi el més gran amor dels amors, i la més cruel desolació de Jesús ». Segons ell, era això anunci de la seva participació en els sentiments de Crist perquè pogués ser «mestra de la seva Cariño» i «missatgera de gran caritat». Era «el preludi de les intenses i freqüents desolacions amb que seria provada».
Maria Rosa, en efecte, a partir del dia de la seva Primera Comunió, viu una profunda experiència mística, en la qual el Senyor, de vegades, li dona a agradar la dolçor inefable de la seva presència. «Qui arriba a provar quan dolç és Déu,-exclama-no pot deixar de caminar en la seva presència». Déu és per a ella «Espós dolça» o simplement «Dolçor meva».
Però en la seva experiència espiritual més sovint predominen «el silenci de Déu» i la dolorosa sensació de l’absència de l’Espòs, per qui es desviu.
Aquesta experiència, que marca la seva vida, la fa entrar en un camí d’humilitat i abnegació, d’oblit de si mateixa i recerca incansable de la glòria de Déu i del bé dels germans. És aquesta l’actitud profunda de la seva vida, que expressa quan repeteix: «Tot sigui per a glòria de Déu. Tot per bé dels germans. Res per a nosaltres ». Aquest és el camí de «humilitat, senzillesa i caritat, d’abnegació i esperit de sacrifici» que ella diu «són l’ànima del seu Institut». És la «humilitat de la caritat» que la porta a viure «fascinada per l’altre» i a realitzar els gestos més heroics de caritat amb la major senzillesa i naturalitat.
Al gener de 1841 havia entrat en una Corporació de Germanes de la Caritat, que prestaven els seus serveis a l’Hospital i la Casa de Caritat de Reus. Allà dona proves de caritat heroica, en l’humil servei als més pobres, allà escolta el clam del seu poble, es commou i surt en defensa seva. L’11 de juny de 1844, assetjada i bombardejada la ciutat de Reus per les tropes del General Zurbano, amb dues Germanes, travessa la línia de foc, es postra als peus del General, demana i obté la pau per al seu poble.
Anys després, va amb altres Germanes a Tortosa, on el seu camp d’acció s’amplia. Allà descobreix la falsa situació del grup al qual pertany i experimenta «l’orfenesa espiritual en què es troba». El seu immens amor a l’Església la porta a dialogar amb les seves germanes, a discernir amb elles els camins del Senyor. El 14 de març de 1857, es posa sota l’obediència de l’autoritat eclesiàstica de Tortosa. Es troba així, sense haver-ho desitjat mai, Fundadora d’una Congregació que, l’any següent-el 14 de novembre-a petició de Maria Rosa, es dirà, Germanes de la Consolació, perquè les obres en què d’ordinari s’exerciten ».. . «Es dirigeixen totes a consolar als seus proïsmes».
Per voluntat seva, la Congregació tindrà per fi: «dilatar el coneixement i Regne de Jesucrist», «com font i model de tota caritat, consol i perfecció» i «continuar la Missió sobre la terra del nostre dolcíssim Redemptor», «consolant al afligit », educant, servint l’home en «qualsevol necessitat ».
El Senyor l’havia preparat per a la missió de Fundadora a través de múltiples serveis i situacions, de vegades doloroses, que ella va viure amb serena i heroica paciència. Com la greu calúmnia de la que va ser objecte quan, en obediència als seus superiors, va haver de preparar-se en secret i treure el títol de Magisteri. O la persecució que les autoritats civils van emprendre contra ella en diverses ocasions.
Maria Rosa viu amb fortalesa aquestes situacions; les viu en silenci i té «per a quants afligeixen el seu esperit, delicades atencions i afabilitat». Les viu amb serenitat i, a patents injustícies, respon amb serveis generosos i fins heroics.
Així, a les autoritats de Tortosa que injustament l’han allunyat de l’Escola pública de nenes, presta la seva ajuda per a l’organització d’un Llatzaret, «disposada a sacrificar-ho tot en pro dels nostres pobrets germans», per si els seus «serveis fossin suficients per alleujar la sort del proïsme ».
Aquesta mansuetud i paciència a suportar, no són en Maria Rosa covardia ni debilitat, sinó fortalesa que es fa «parresía», valentia i llibertat evangèliques, quan estan en joc els interessos dels pobres, la veritat, o la defensa del feble. La veiem oposar-se amb energia a un alcalde que pretén fer-li jurar una Constitució espanyola que va contra els interessos de l’Església; sortir en defensa de les mestresses de lactància als qui l’administració no paga el just salari; defensar les seves filles, injustament desacreditades per un administratiu d’un dels seus Hospitals; impedir a un metge utilitzar els nens expòsits per experimentar intervencions quirúrgiques.
I això ho fa Maria Rosa sense perdre en cap moment el seu serè equilibri. «Posseïa el secret de guanyar els cors», «infonia recolliment i veneració». «Era inexplicable veure sempre bondadosa, afable i afectuosa amb una superioritat d’esperit envejable».
Aquesta actitud constant que caracteritza a Maria Rosa Molas, s’entén només des de «el secret del seu cor, que omplia només Déu». Era «efecte de l’íntim i continu tracte amb Déu que presidia la seva vida, la seva acció, els seus afectes».
«Creia de poca importància qualsevol sacrifici, humiliacions, calúmnies, persecucions. Quant l’acostava a Déu li era molt grat ... Difícil, inaguantable i amarg el que sospitava que a El ofenia».
Des d’aquest amor a Déu «es feia Caritat viscuda», «s’inclinava sobre el necessitat, sense distinció», si no era en favor dels ancians més desvalguts i dels nens més abandonats «que eren la pupil·la dels seus ulls».
Passa la seva vida fent el bé, oferint-se a si mateixa «en el do d’una completa lliurament en la misericòrdia i en el consol, a qui el buscava i a qui, fins i tot sense saber-ho, ho necessitava».
Compleix així la seva missió consoladora fins que, a finals de maig de 1876, sent que el Senyor s’acosta. Després breu malaltia, ferida més pel desig de Déu que per mals físics, desgastada pel seu servei incansable als pobres, més que pels anys, demana permís al seu Confessor per morir: «Deixi ‘m marxar!» Després de rebre el seu assentiment : «Compliu la santíssima voluntat de Déu», moria en caure l’11 de juny de 1876, diumenge de la Santíssima Trinitat.
Deixava la seva missió consoladora a l’Església a la seva Família religiosa, les Germanes de Nostra Senyora de la Consolació, que avui està escampada en onze nacions i quatre continents.

Un dels sants amb més devoció és sant Antoni. Lleó XIII l’anomenava "el sant de tot el món"; però sobretot és conegut, estimat i invocat per la gent humil, que veu en ell un dispensador de tresors celestials i el protector dels interessos dels pobres. La història, principalment la seva més antiga biografia, coneguda amb el nom d’Assidua, n’aporta una semblança, que resumirem. No sabem gaires coses del seu naixement i joventut. Hi ha qui diu que va néixer a Lisboa a la dècada del 1180 i l’haurien batejat amb el nom de Ferran, nom que hauria canviat pel d’Antoni en entrar a l’orde franciscà, fet que succeïa l’any 1220. De forma casual va ser present al Capítol general convocat a Assís el 20 de maig de 1221. En acabar, el provincial de la Romanya se’l va emportar i amb el seu permís es va retirar a una ermita per consagrar-se a la solitud. Un dia, amb motiu de fer un sermó durant una ordenació, tots van quedar meravellats de la seva saviesa i el provincial va veure que calia dedicar-lo a l’apostolat. El seu primer camp d’acció apostòlica va ser la mateixa regió, on hi havia molts heretges càtars i patarins. Antoni va entrar en discussió amb ells, posant en joc totes les reserves espirituals acumulades en la solitud i els seus coneixements teològics i bíblics. Al cap d’uns anys d’apostolat eficaç va ser nomenat professor de Teologia. Sant Francesc, coneixedor de la seva saviesa i santedat, el va elegir com a teòleg. Fou el primer Lector de teologia que va tenir l’orde franciscà. Poc va durar el seu magisteri en l’estudi dels franciscans de Bolonya, per tal com les necessitats generals de l’Església van reclamar la seva presència a França, per combatre l’heretgia albigesa. Davant d’aquell perill el Papa va mobilitzar tots els predicadors aptes per emprendre una croada eficaç d’apostolat, per persuadir els heretges de la falsedat de la seva doctrina. Entre els escollits hi figurava sant Antoni. El primer lloc de batalla va ser Montpeller, on Antoni va ensenyar Teologia als religiosos del seu orde; d’allà va passar a Tolosa per exercir el mateix ministeri, que alternava amb l’apostolat entre el poble. Per raó d’ocupar el càrrec de custodi de Llemotges va assistir al Capítol general de 1227, en el qual va ser elegit ministre provincial de la Romanya, càrrec que va exercir amb èxit fins a l’any 1230. En el temps quaresmal suspenia l’estudi per dedicar-se a la predicació. Era tant el fervor del poble per la seva persona que molta gent s’abalançava al seu damunt per retallar-li trossos de l’hàbit. Consumit per l’esforç i la malaltia es va retirar a una ermita. Un dia la malaltia que l’afligia va anunciar un fatal desenllaç. Era divendres, dia 13 de juny de l’any 1231. Tan aviat com va expirar, els nens de Pàdua van recórrer la ciutat cridant: "Ha mort el Sant! Ha mort sant Antoni!". Déu va voler glorificar el seu sepulcre obrant per la seva intercessió gran nombre de miracles, el que va moure a les autoritats eclesiàstiques a pensar en la seva canonització. Així ho feia el papa Gregori IX abans d’un any de la mort. El mateix Gregori IX li va concedir, en canonitzar-lo, la missa de doctor, que ininterrompudament s’ha celebrat durant la seva festa. Pius XII es va fer intèrpret d’aquesta tradició secular quan el dia 16 de gener de 1946 el proclamava doctor de l’Església, assignant-li el títol de Doctor Evangèlic.

L’encontre més decisiu de l’existència d’aquesta noble madrilenya va tenir lloc de forma clarament providencial. El pare Carasa, el seu confessor, li havia encomanat, en quedar sola a Madrid, que tractés María Ignacia Rico de Grande. Aquesta senyora la va portar un dia a l’hospital de Sant Joan de Déu on, segons diu Micaela: "sofreix l’olfacte, la vista, el tacte, l’oïda (...)Tot té la seva especial mortificació i és un jardí de moltes virtuts per practicar". A l’hospital s’acollien les pobres dones del carrer, en caure malaltes. Micaela no coneixia ni la seva existència, ni molt menys el tracte que la societat culpable els donava després d’haver-les corromput i emmalaltit. Aquella visita va ser per a ella una revelació. I quan va conèixer la situació no només a l’hospital, sinó allò que els esperava quan en sortissin, va pensar que calia fer-hi alguna cosa. Les dues amigues van estar-hi d’acord i van estar decidides a trobar-hi remei. Però feia falta una casa en la qual poder acollir-les, on prevenir en la mesura possible les recaigudes i ajudar-les quan ja havien ocorregut. I així ho va fer. En una caseta insignificant va iniciar María Micaela la seva obra de caritat. Després d’uns intents fallits amb personal civil i amb unes religioses franceses, Micaela es feia càrrec directament de les noies acollides. Després de meditar seriosament sobre els fets, va veure que Déu la cridava a aquella tasca. Va deixar casa seva, es va quedar a viure amb elles i va iniciar de ple el seu apostolat. És difícil d’explicar l’heroisme de la caritat de la santa. Tenia un caràcter fort, d’altra banda, veritablement necessari si havia de tirar endavant una fundació que era rebutjada per tota la societat, la religiosa i la que no. Va tenir la persecució dels qui no creien en res, lògicament. Amb el punyal, amb la metzina, amb l’incendi, amb la calúmnia, amb el diari..., amb tots els mitjans que tenien l’amenaçaren. Temporades senceres va dormir vestida, amb la por que d’un moment a l’altre la casa seria assaltada. Però potser li va doldre més la persecució dels cristians. Un dia el seu mateix confessor, el pare Carasa, escoltant una hipòcrita, es mostra dur amb ella i es nega a atendre-la. Un altre dia, un crèdul arquebisbe insulta i rebaixa la santa. Un altre, el seu propi ordinari, creient les xafarderies, intenta retirar el Santíssim Sagrament de la casa. En algun moment va confessar que tenia en contra pràcticament tot el clergat de Madrid. Amb vacil·lacions, amb desercions, però amb seguretat absoluta, el minúscul grup de persones que l’ajudaven va anar eixamplant-se més i més i, qui mai no havia pensat a ser fundadora, va trobar-se un bon dia al capdavant d’una naixent congregació religiosa: les Adoradores del Santíssim Sagrament i de la Caritat. Durant molt de temps van viure sense regla escrita ni normes, però amb una observança i un fervor tan grans que es traslluïa a l’exterior i atreia les vocacions. El 6 de gener de 1859 feien els vots simples Micaela i les seves set primeres companyes. El 15 de juny de 1860 Micaela va emetre els seus vots perpetus. A poc a poc les coses van posar-se al seu lloc i es va iniciar l’expansió de l’institut. Primer, a Saragossa. Després a moltes altres poblacions espanyoles que les cridaven amb interès: València, Barcelona, Burgos, etcètera. Entre tantes dificultats l’institut s’havia consolidat i la mare Sagrament podia entonar el Nunc dimittis. Per tres cops, el 1834, 1854 i 1855, havia fet front a les epidèmies, que l’havien respectada. El 1865 el còlera havia esclatat a València. Ella sabia que li esperava la mort, però hi va marxar serenament. Moria el 24 d’agost de 1865. Vint-i-sis anys més tard el cos va ser portat a la casa de la congregació a València. L’heroïcitat de les seves virtuts va ser proclamada el 1922. La seva beatificació va tenir lloc el 1925 i la seva canonització va ser el 1934.

Nascut a Ravenna, fundador dels camaldulencs. Monjo reformador de molts monestirs, com el de sant Miquel de Cuixà. A Itàlia va fundar la Camàldoli (EC, 980). Quan li van proposar de ser l’abat del seu monestir de sant Apol·linar, ho va refusar i es va retirar a una vida de solitud i pregària, endut pel seu zel eremític. Tot ho va viure amb una dedicació plena i una gran perfecció espiritual. La seva obra reformadora tendeix a la solitud.

Fill de Ferrante Gonzaga, marquès de Castiglione delle Stiviere i de Marta Tana, de Santena, va néixer al castell de la família, a Castiglione delle Stiviere. Era el primer de set fills i l’hereu del títol, per la qual cosa va ser educat i preparat per a la vida militar. En 1580 va rebre la primera comunió de Carles Borromeu que visitava la diòcesi de Brescia. En 1581 anà a Madrid, on va ser dos anys com a patge de la cort, al servei de Felip II d’Espanya.
Va estudiar lletres, ciències i filosofia, va llegir textos religiosos i va meditar la decisió de fer-se jesuïta. Malgrat contrariar la voluntat paterna, als 17 anys ingressà al noviciat de la Companyia de Jesús a Roma, on estudià teologia i filosofia. Entre els seus professors hi havia Sant Robert Bellarmino.
El 1590-1591 una sèrie de malalties infeccioses van causar milers de morts a Roma, entre elles les dels papes Sixte V, Urbà VII i Gregori XIV. Lluís Gonzaga, amb Sant Camil de Lellis i altres companys, van entestar-se a ajudar als malalts, amb risc de la seva vida. Com que ell mateix ja havia estat malalt, només podia fer-se càrrec de casos que no s’encomanaven però, haven trobat un apestat al carrer, el va carregar a l’esquena per portar-lo a l’hospital. Va morir als pocs dies, a l’edat de 23 anys.

Nascut a Durban, al vessant nord dels Pirineus, en el si d’una família noble, el seu nom era Raimon Guillem. Va tenir una bona educació i va començar la carrera militar, però va abandonar-la per a dedicar-se a l’estudi i la religió. Va ser canonge regular a Pamiers. Alfons I d’Aragó el tria com a bisbe de Barbastre-Roda en 1104, amb seu a la catedral de Roda, per a resoldre la disputa que mantenien els bisbes Sant Ot d’Urgell i Esteve d’Osca (tots dos argumentaven que la conquerida ciutat de Barbastre havia de formar part de les seves diòcesis, no de la de Roda).
Ja en la seu rodenca, va tenir conflictes amb els bisbes de d’Osca i d’Urgell i amb el rei Alfons, principalment per qüestió de límits. Els papes Pasqual II i Calixt II el sostingueren. L’any 1100, Pasqual II, en lletres del bisbe Ponç de Roda, havia delimitat la diòcesi, tot declarant-la immune i inviolable. Però el rei Alfons I d’Aragó i Pamplona i el bisbe d’Osca no la respectaren. En una carta de Oleguer de Barcelona al papa Innocenci II, el prelat barceloní diu que el rei Alfons tenia rancúnia a Ramon de Roda "perquè el bisbe no el volia seguir en les guerres contra els cristians".
En 1116, el bisbe Esteve d’Osca, amb l’ajut de nobles de Barbastre i del mateix rei Alfons I, aconseguí que Ramon fos desterrat de Roda, acusant-lo d’oposar-se a combatre amb les armes als musulmans i altres heretges. Barbastre va passar a la diòcesi d’Osca i, quan Ramon va tornar el 1119, s’instal·là a Roda (Barbastre no tornà a la diòcesi de Roda fins al 1133 i el 1145 passà definitivament a la d’Osca).
Durant el seu bisbat es van iniciar les obres de reconstrucció de l’edifici de l’actual catedral romànica de Roda i van consagrar-se nombroses esglésies a la diòcesi, com les de Taüll o Alaón, o els altars d’Alquézar i Roda, que introduïen l’art romànic més innovador en aquell moment.
Ramon va marxar fins al seu retorn a Roda en 1119. Una ermita a la muntanya, propera a la ciutat, marca el punt on, en marxar, el sant va plorar i va beneir la ciutat. Posteriorment, en 1125, va acompanyar el rei Alfons a la campanya de reconquesta a Andalusia, amb la intenció de conquerir Granada. La campanya va afectar la seva salut: en tornar a Osca ja venia malalt i hi va morir el 21 de juny de 1126.

Paulí de Nola (? - 431) fou bisbe de Nola al començament del segle V. És venerat com a sant per l’Església catòlica i l’ortodoxa. La tradició diu que va ser l’inventor de les campanes o, almenys, el primer que va fer-les servir per a cridar els fidels cristians. Per això, se’l representa amb una campana i és el sant patró dels campaners.
Va néixer prop de Bordeus, a una ciutat anomenada Embromagum vers el 353, en una família il·lustre. Va tenir de mestre Dècim Magne Ausoni. Va arribar a cònsol sufecte abans dels 26 anys i es va casar amb una rica dama de nom Teràsia, amb la que va harmonitzar perfectament.
Al cap d’uns anys va descobrir el cristianisme i va adoptar aquesta religió de la mà de Delfí, bisbe de Bordeus vers el 389; va distribuir les seves riqueses entre els pobres i se’n va anar a Hispània amb la seva dona. Allí tingué amb la seva esposa Teràsia, un fill mort vuit dies després del seu naixement segurament a Complutum (prop de l’actual Alcalá de Henares) entre els anys 390 i 393.[1][2] Paulí en el seu Carmen XXXI dirigit al seu mestre el poeta Dècim Magne Ausoni, li explicà que havia tingut el goig de poder-lo enterrar a Complutum prop del lloc del martiri d’uns infants, que més tard s’identificaren com sant Just i sant Pastor. Aquesta desgràcia i altres, com la mort del seu germà, el van distanciar del món; va passar quatre anys de retirament i després va decidir una retirada definitiva dedicat a la vida religiosa.
A Barcelona fou forçat pel poble a acceptar el càrrec de prevere (fou ordenat pel bisbe Lampi l’any 393), però no va restar molt de temps a Catalunya i se’n va anar a Itàlia, passant per Florència, Roma (on fou rebut pel papa Sirici I) i finalment Nola a Campània on tenia algunes terres (394); prop de la ciutat, a Cimitile, on hi havia la seu episcopal, hi havia la tomba miraculosa amb les relíquies de Fèlix de Nola, confessor i màrtir on s’havia edificat una església i aquí es va acomodar Paulí amb alguns seguidors i la seva dona; va restar 15 anys en actes de meditació i caritat fins que vers el 409 fou nomenat bisbe de la ciutat. Excepte pels atacs gots la resta del seu bisbat fou pacífic.

Joan Fisher, el fill d’un modest sastre de Beverley (comtat de York), arriba amb catorze anys a la universitat de Cambridge. Als graus de batxiller, mestre i doctor en teologia acompanya les dignitats de màster del seu col·legi major (Michaelhouse) i de vicecanceller de la Universitat. A l’edat de vint-i-dos anys és consagrat sacerdot. A partir d’aquest moment el sacerdot i l’universitari s’agermanen i condicionen a Fisher per tota la vida. La mare del rei Enric VII, vídua per tercera vegada, opta per posar la resta dels seus dies sota la direcció del brillant acadèmic i sacerdot d’indiscutible profunditat espiritual, Joan Fisher. Aquest encontre no solament havia de resultar beneficiós per a l’ànima de lady Margaret, sinó que havia de repercutir en el desenvolupament de la Universitat, on la noble dama inverteix gran part de la seva fortuna. Dues noves càtedres de Teologia amb el nom de la seva fundadora, lady Margaret, apareixen a Oxford i Cambridge, aquesta última regentada per Fisher. Dos nous Col·legis -de Crist i de Sant Joan- sorgiran a Cambridge sota la tenaç direcció del jove eclesiàstic que, a l’edat de trenta-cinc anys, és nomenat canceller de la Universitat i el novembre d’aquest mateix 1504, bisbe de Rochester. Fisher s’aplica a la doble tasca. Sant Tomàs More va poder dir d’ell que "era un home il·lustre, no solament pel vast de la seva erudició, sinó molt més per la puresa de la seva vida", i Erasme -amic seu i convidat per ell a les càtedres de Cambridge- sostenia que no hi havia en el país cap "home més culte ni bisbe més sant". Quan Enric VIII al·lega la nul·litat del seu matrimoni amb Caterina d’Aragó, la paraula de Fisher salta valenta en defensa de la seva validesa i indissolubilitat recordant als seus adversaris que ja Joan el Baptista va morir en similar conflicte per la irritació d’un monarca. Més endavant, en la seva condició de membre de la Cambra dels Lords, arremet contra certes mesures anticlericals o fa afegir una clàusula fatalment restrictiva al nomenament d’Enric VIII com a Cap de l’Església d’Anglaterra. Finalment, arribarà la prova decisiva: el jurament de Supremacia que reconeix la potestat d’Enric VIII sobre l’Església d’Anglaterra, independitzant-la de Roma. Joan Fisher i Tomàs More es neguen en rodó a prestar tal jurament. Fidel a l’imperatiu de la seva consciència, Fisher ingressa presoner a la Torre de Londres. Se’l desposseeix del títol episcopal i Rochester queda declarada seu vacant. El papa Pau III no s’intimida i envia al captiu el capell de cardenal. El 17 de juny de 1535 és condemnat a mort. Les darreres paraules del famós orador expressen que mor per Crist i la seva Església.

Thomas More (Londres, 7 de febrer de 1478 - 6 de juliol de 1535) fou un jurista, escriptor i home d’Estat anglès. Mort per la seva oposició a la separació de l’Església Anglicana, és considerat màrtir i venerat com a sant per l’Església catòlica i per l’anglicanisme. Thomas More va ser un pensador, teòleg, polític, humanista i escriptor anglès, que va ser a més, poeta, traductor, canceller d’Enric VIII, professor de lleis, jutge de negocis civils i advocat. La seva obra més famosa és Utopia on busca relatar l’organització d’una societat ideal.
Biografia
Va néixer a Londres el 7 de febrer de 1478, fill de John More, majordom del Lincoln’s Inn, jurista i posteriorment nomenat cavaller i jutge de la cúria reial. El 1486, després de cinc anys d’ensenyament primari al Saint Anthony School, considerada la millor escola de gramàtica de Londres, a més de l’única gratuïta, va ser conduït segons el costum entre les bones famílies al Palau de Lambeth, on va servir com a patge del cardenal John Morton, arquebisbe de Canterbury i lord canceller d’Anglaterra.
Amb catorze anys, Thomas More ingressa el 1492 al Canterbury College de la Universitat d’Oxford, on passa dos anys estudiant la doctrina escolàstica que s’hi impartia i perfeccionant la seva retòrica. No obstant això, More va marxar d’Oxford dos anys després sense graduar-se i el 1494 es va dedicar a estudiar lleis al New Inn de Londres i posteriorment en el Lincoln’s Inn, institució en la qual havia treballat el seu pare. Possiblement durant aquesta època va aprendre el francès necessari tant per a les corts de justícia angleses com per al treball diplomàtic, unint-se aquest idioma a l’anglès i llatí ja apresos durant els seus estudis primaris. Al voltant de 1497, comença a escriure poesies, amb una ironia que li va valer certa fama i reconeixement. En aquesta època té els seus primers partits amb els precursors del Renaixement, coneixent a Erasme de Rotterdam, amb qui entaularia amistat, i a John Skelton.
Cap a 1501 va ingressar en el Tercer Orde de Sant Francesc, vivint com a laic en un convent cartoixà fins al 1504. Allà es dedicaria a l’estudi religiós i al voltant de 1501 traduiria epigrames grecs al llatí i comentaria De civitate Dei, de Sant Agustí. A través dels humanistes anglesos té contacte amb Itàlia. Després de realitzar una traducció (publicada el 1510) d’una biografia de Giovanni Pico della Mirandola escrita pel seu nebot Gianfrancesco, va quedar enamorat del sentiment de l’obra que va adoptar per a si, i que marcaria definitivament el curs de la seva vida.
En abandonar el monestir cartoixà, el 1505, es casa amb Jane Colt i aquell mateix any neix la seva filla Margaret, que seria la seva deixeble. Exerceix com advocat amb èxit, en part gràcies a la seva preocupació per la justícia i l’equitat, més tard seria jutge de plets civils i professor de Dret. El 1506 neix la seva segona filla, Elizabeth. Aquell any tradueix al llatí Luciano en companyia d’Erasme. Un any més tard neix Cecily, la seva tercera filla. Thomas More és pensionat i majordom al Lincoln’s Inn, on realitza conferències entre 1511 i 1516. El 1509 neix el seu fill John. More participa en gestions entre grans companyies de Londres i Anvers. Aquell mateix any escriu poemes per a la coronació d’Enric VIII. El 1510 és nomenat membre del parlament i vicesheriff de Londres. Un any més tard mor la seva esposa Jane i es casa amb Alice Middleton, vídua set anys més gran que More i amb una filla, Alice.
L’any 1513 escriu History of King Richard III, llibre que inspirarà a William Shakespeare. El 1515 és enviat a una ambaixada comercial a Flandes. Aquell any escriu el Llibre segon d’Utopia. Un any més tard escriu el llibre primer de Utopia i l’obra completa és publicada a Lovaina. El 1517 és enviat a Calais per resoldre problemes mercantils. És nomenat master of requests i membre del Consell Reial. El 1520 ajuda a Enric VIII a escriure Asertio septem sacramentorum. More és fet cavaller i vicetresorer. Aquell mateix any la seva filla Margaret es casa amb William Roper, que seria el primer biògraf de Thomas More.
El 1524 és nomenat Administrador de la Universitat d’Oxford, el 1525 Administrador de la Universitat de Cambridge i Canceller de Lancaster. Trasllada la seva residència a Chelsea i escriu carta a Iohannis Bugenhagen defensant la supremacia papal. El 1528 el bisbe de Londres li permet llegir llibres herètics per refutar-los.
El 1530 no signa la carta de nobles i prelats que demana al Papa l’anul·lació del matrimoni reial. El 1532 renuncia al seu càrrec de canceller. El 1534 es nega a signar l’Acta de Supremacia que representa repudi a la supremacia papal. L’Acta estableix condemna als que no l’acceptin i el 17 d’abril del mateix any és empresonat. Un any més tard és decapitat, el 6 de juliol del 1535.
Carrera política
Membre del Parlament des de 1504, va ser elegit jutge i subprefecte a la ciutat de Londres. El 1509, amb l’arribada al tron d’Enric VIII, protector de l’humanisme i de les ciències, More va entrar al seu servei i es va convertir en membre del seu Consell Privat. Enric VIII es va aprofitar de la seva eficaç diplomàcia i tacte, i li confià algunes missions diplomàtiques en països europeus. També li encarregà la tasca de tresorer, i finalment el 1529 de Lord Canceller. Va ser el primer canceller laic després de diversos segles.
El 1521 va ser condecorat amb el títol de knight (cavaller). El 1524 va ser nomenat High Steward (censor i patró) de la Universitat d’Oxford, de la qual havia estat alumne. El 1525 va ser nomenat també High Steward de la Universitat de Cambridge.
Condemna i mort
El rei Enric VIII es va enemistar amb Thomas More quan va voler divorciar-se de la seva esposa Caterina d’Aragó i Tomàs, com a Canceller, no ho va aprovar. Enric VIII havia demanat al Papa la concessió del divorci i la negativa d’aquest va suposar la ruptura d’Anglaterra amb l’Església Catòlica Romana.
El rei va insistir en obtenir el seu divorci eclesiàstic, com a mitjà per fer callar les xafarderies dels seus flirtejos d’alcova, dels què havia murmuracions per la Cort, i per les que el rei se sentia molest. El divorci hagués esborrat la infidelitat, i tot hagués quedat en un assumpte intranscendent.
Les successives negatives de Thomas More a acceptar alguns dels desitjos del rei, van acabar per provocar la rancúnia d’Enric VIII, que va acabar empresonant Thomas More a la Torre de Londres, després de la negativa d’aquest a acceptar el jurament que reconeixia a Enric VIII com a cap suprem de l’Església d’Anglaterra, després de la ruptura amb Roma.
Finalment el rei, enutjat, va fer jutjar More qui, en judici sumari, fou acusat d’alta traïció i condemnat a mort (ja havia estat condemnat a cadena perpètua anteriorment). Altres dirigents europeus com el Papa o l’emperador Carles V, que veia en ell el millor pensador del moment, van pressionar perquè se li perdonés la vida i li fos commutada la pena per cadena perpètua o exili, però no va servir de res i va ser decapitat una setmana després, el 6 de juliol del 1535.
Va mantenir fins al final el seu sentit de l’humor, confiant plenament en el Déu misericordiós que li rebria en creuar el llindar de la mort. En agenollar-se al cadafal va dir: «Fixeu-vos que la barba ha crescut a la presó, és a dir, ella no ha estat desobedient al rei, per tant no cal tallar-la. Permeti’m que la aparti ». Finalment, ja conclosa la seva ironia, es va dirigir als presents: «I die being the King’s good servant-but God’s first» (More sent bon servent del Rei, però primer de Déu).
Canonització
Thomas More va ser beatificat juntament amb altres cinquanta-tres màrtirs, entre ells John Fisher, pel papa Lleó XIII el 1886, i finalment proclamat sant per l’Església Catòlica el 19 de maig de 1935 (juntament amb John Fisher), pel Papa Pius XI. Joan Pau II, el 31 d’octubre de l’any 2000, el va proclamar patró dels polítics i els governants, responent així a la demanda que, el 1985, li va presentar el President de la República Italiana, Francesco Cossiga, i que va recollir centenars de firmes de caps de Govern i d’Estat, parlamentaris i polítics.
Obres
La seva obra mestra va ser Utopia (1516), en què aborda problemes socials de la humanitat, i amb la qual es va guanyar el reconeixement de tots els erudits d’Europa. Un dels seus inspiradors va ser el seu íntim amic Erasme de Rotterdam. La va redactar durant una de les missions assignades pel rei a Anvers.
La resta de les seves obres van des de retrats de personatges públics, com el cas de Life of Pico della Mirandola (Vida de Pico della Mirandola) o Històrica richardi Tertii (La Història de Ricard III), així com poemes i epigrames de la seva joventut (Epigrammata). Menció important dins de la seva obra mereixen els diàlegs-tractats que va realitzar en defensa de la fe tradicional atacant durament als reformistes tant laics com religiosos. Entre aquest tipus d’obres es troben per exemple Responsio ad Lutherum (Resposta a Luter), A Dialogue Concerning Heresies (Diàleg sobre heretgies), The Confutation of Tyndale’s Answer (Refutació de la Resposta de Tyndale) o The Answer to a Poison Book (Resposta a un Llibre Emmetzinat).
A més d’escrits en defensa de l’Església de Roma, també va escriure sobre els aspectes més espirituals de la religió: Treatise on the Passion (Tractat sobre la Passió), Treatise on the Blessed Body (Tractat sobre el Cos Sant), Instructions and Prayers o De Tristia Christi (La Agonia de Crist) redactada aquesta última de la seva pròpia mà a la Torre de Londres en el temps que va estar confinat abans de la seva decapitació. Aquest últim manuscrit, salvat de la confiscació decretada per Enric VIII, va passar per voluntat de la seva filla Margaret a mans espanyoles, a través de Fra Pere de Soto, confessor de l’emperador Carles V, i va anar a parar a València, pàtria de Lluís Vives, amic íntim de More. Actualment es conserva dins de la col·lecció que pertany al museu del Reial Col·legi del Corpus Christi de València.

L’Església celebra la festa dels sants el dia del seu naixement a la vida eterna, que és el dia de la seva mort. En el cas de Joan Baptista es fa una excepció i se celebra el dia del seu naixement. Aquesta festa commemora el naixement del Precursor i va ser una de les primeres festes religioses. Joan Baptista és el Precursor, és a dir, l’enviat per Déu per a preparar el camí al Salvador. Per tant, és l’últim profeta, el qual té la missió d’anunciar l’arribada immediata del Salvador. Joan anava vestit de pèl de camell, portava un cinturó de cuir i s’alimentava de llagostes i mel silvestre. Anaven cap a ell els habitants de Jerusalem i Judea i els de la regió del Jordà. Joan batejava al riu Jordà i la gent es penedia dels seus pecats. Predicava que els homes havien de canviar la seva manera de viure per poder entrar al Regne. El primer missatge que donava Joan Baptista era el reconeixement dels pecats. El segon era el de canviar de manera de viure, això és, el de fer un esforç constant per viure d’acord amb la voluntat de Déu. Joan va reconèixer Jesús en demanar-li que el bategés al Jordà. Va reconèixer sempre la grandesa de Jesús, del qual va dir no ser digne de descordar-li les corretges de les sandàlies, en proclamar que ell havia de disminuir i Jesús créixer perquè el que ve de dalt està per damunt de tots. Va ser testimoni de la veritat fins a la seva mort: va morir per amor a ella. Herodies, la dona il·legítima d’Herodes, la qual en realitat era la dona del seu germà, no apreciava Joan i desitjava veure’l mort, ja que Joan repetia a Herodes: No "t’és lícit tenir-la". La filla d’Herodies, Salomé, el dia de l’aniversari d’Herodes, va ballar i li va agradar tant que aquest va jurar donar-li allò que li demanés. Ella, aconsellada per la seva mare, li va demanar el cap de Joan.

Escrivá de Balaguer va néixer a Barbastro (Osca, Espanya) el 9 de gener de 1902. Els seus pares es deien José i Dolors. Va tenir cinc germans: Carmen (1899-1957), Santiago (1919-1994) i unes altres tres germanes menors que ell, que van morir quan eren nenes. El matrimoni Escrivá va donar als seus fills una profunda educació cristiana. El 1927 es trasllada a Madrid, amb permís del seu bisbe, per obtenir el doctorat en Dret. A Madrid, el 2 d’octubre de 1928, Déu el fa veure la missió que des d’anys enrere li venia inspirant, i funda l’Opus Dei. Des d’aquell dia treballa amb totes les seves forces en el desenvolupament de la fundació que Déu li demana, mentre continua amb el ministeri pastoral que té encomanat en aquells anys, que li posa diàriament en contacte amb la malaltia i la pobresa en hospitals i barriades populars de Madrid. En esclatar la guerra civil, el 1936, Josemaría es troba a Madrid. La persecució religiosa l’obliga a refugiar-se en diferents llocs. Exerceix el seu ministeri sacerdotal clandestinament, fins que aconsegueix sortir de Madrid. Després d’una travessia pel Pirineus fins al sud de França, es trasllada a Burgos. Quan acaba la guerra, el 1939, torna a Madrid. En els anys següents dirigeix nombrosos exercicis espirituals per a laics, per a sacerdots i per a religiosos. El mateix any 1939 acaba els seus estudis de doctorat en Dret. El 1946 fixa la seva residència a Roma. Obté el doctorat en Teologia per la Universitat Lateranense. És nomenat consultor de dues Congregacions vaticanes, membre honorari de la Pontifícia Acadèmia de Teologia i prelat d’honor de Su Santidad. Segueix amb atenció els preparatius i les sessions del Concili Ciutat del Vaticà|Vaticà II (1962-1965), i manté un tracte intens amb molts dels pares conciliessis. Des de Roma viatja en nombroses ocasions a diferents països d’Europa, per impulsar l’establiment i la consolidació de l’Opus Dei en aquests llocs. Amb el mateix objecte, entre 1970 i 1975 fa llargs viatges per Mèxic, la Península Ibèrica, Amèrica del Sud i Guatemala, on a més té reunions de catequesi amb grups nombrosos d’homes i dones. Mor a Roma el 26 de juny de 1975. Diversos milers de persones, entre elles nombrosos bisbes de diferents països -en conjunt, un terç de l’episcopat mundial-, sol·liciten a la Santa Seu l’obertura de la seva causa de canonització.
El 17 de maig de 1992, Joan Pablo II beatifica Josemaría Escrivá de Balaguer a la plaça de San Pere, a Roma, davant de 300.000 persones. «Amb sobrenatural intuïció», va dir el Papa en la seva homilia, «el beat Josemaría va predicar incansablement la crida universal a la santedat i a l’apostolat». Canonització El 6 d’octubre de 2002, és canonitzat per S.S. Joan Pablo II en Roma.Durante la celebració hi havia tanta gent que ompliren tots els carrers i carrerons que connecten a la Plaça de San Pere i va ser televisada en viu via satelite al voltant del món. 

Nascut a Galícia, solia jugar amb els altres nois al porxo de l’església episcopal de Tuy. Era nebot del bisbe Hermogi. El van posar a la presó de Còrdova com a rescat pel seu oncle, que havien capturat l’any anterior a la batalla de Val de Junquera (920). Pelai era el seu rescat perquè, en no arribar l’or, més valia un jove que un vell. El nen va pensar que aquella situació acabaria aviat; i així li ho va assegurar el seu oncle, però amb el malalt que estava, en passar el Duero no es va saber res més del bisbe. És veritat que de tant en tant venien onades de presoners nous; però en els quatre anys que va passar a la presó, cada dia repetia l’anterior. Pelai tenia permís de passejar per altres estances mentre els adults eren conduïts al treball diari. Va aprendre a discutir amb els escarcellers i amb els amos de les cases riques on el van posar a treballar de dia. Va comprendre la corrupció generalitzada de Còrdova. Va tenir temps de veure la confusió moral generalitzada de la ciutat, on vivien amuntegats els treballadors esclaus i els presos sotmesos a condemna, i allí mateix va necessitar energia heroica per guardar la puresa. Es va assabentar que els alts càrrecs es compraven amb la prostitució de les consciències. El jove Pelai no va cedir quan el van cridar, encara que el portessin amb protocol al fastuós ambient cortesà. Anava net, elegantment vestit i perfumat; així el van presentar davant de l’emir Abderraman III, el Victoriós, home dominat per la sensualitat. Les promeses d’honor, riquesa i poder si es feia musulmà es van quedar petites. Però ell no va renunciar. Una catapulta de guerra el va llançar des d’un pati de l’alcàsser fins a l’altra vora del Guadalquivir. Com encara vivia, un guàrdia li va tallar el cap amb l’espasa. Era el primer quart del segle X. El seu cos va ser traslladat a Lleó, i més tard a Oviedo, on es veneren actualment les seves relíquies al monestir de benedictins que porta el seu nom.

Oriünd d’Esmirna (Àsia Menor) i deixeble de sant Policarp, trobem sant Ireneu a Lió el 177 al costat d’un grup de cinquanta màrtirs presidits per l’ancià bisbe Potí, els quals escriuen des de la presó una carta dirigida a les Esglésies de Roma, Àsia i Frígia. Ireneu treballava feia temps al costat del seu ancià compatriota, el bisbe Potí, el qual l’havia ordenat prevere de l’església de Lió. Ell no havia estat capturat i ho aprofiten els màrtirs perquè porti la seva carta a Roma. En ella li dediquen un elogi complet. Durant la seva legació a Roma, Potí mor a la presó i els altres cinquanta van caient per diversos suplicis. En tornar de Roma recau en ell el pes de restaurar l’església de Lió, en ser promogut a l’episcopat. Té uns quaranta anys. El martiri de l’anterior bisbe i els altres màrtirs va resultar la seva millor ajuda: la sang dels màrtirs va ser sempre llavor de cristians. Sant Ireneu va veure créixer el seu ramat. Encara que no coneixem bé l’organització de l’Església en aquesta segona meitat del segle II, sembla segur que no hi havia cap altre seu episcopal que la de Lió, i segurament que en la seva vida va realitzar freqüents viatges de missió i organització. Cada una d’aquestes noves comunitats cristianes va retre el seu tribut de martiri: sant Alexandre, sant Epipodi, sant Marcel, sant Valentí i sant Sinforià serien, segurament, deixebles de sant Ireneu. En aquell moment és encara el bisbe l’únic que celebra la sagrada litúrgia, que admet al baptisme i prepara per al mateix durant el catecumenat, i és també qui rep els pecadors a penitència i reconciliació. Conservem una obra de sant Ireneu que recull la seva activitat com a mestre; el seu títol és Manifestació i refutació de la falsa gnosi, coneguda com d’Adversus haereses. En aquesta obra, i en una altra de propòsits catequètics, Demostració de la veritat apostòlica, hi ha grans aportacions d’ensenyament i pietat. Es considera Ireneu el primer teòleg de l’Església. La vida laboriosa i santa de sant Ireneu va acabar amb el martiri. No sabem com ni quan; sens dubte en temps de Septimi Severo, molt a començaments del segle III. Sembla que va viure entre els anys 140 i 202. Figura molt familiar a teòlegs i historiadors, era poc coneguda pel poble fidel fora de França. El papa Benet XV va estendre la seva festa a l’Església universal.

Els prínceps dels apòstols des de molt antic han rebut junts una especial veneració en aquesta data. Segons una tradició ferma, Pere morí crucificat al circ del Vaticà i fou enterrat al cementiri que hi havia al costat, al lloc on, fins als nostres dies, és venerada la seva memòria. Pau, deixat lliure després d’una primera captivitat, fou detingut novament al costat de la Via d’Òstia, a cinc quilòmetres de Roma, on morí, probablement decapitat, no gaire més enllà de la gran basílica que fou bastida sobre el lloc del primer trasllat.