L’Església vol que la festa de Sant Josep Obrer serveixi, com diu la sisena lliçó de l’ofici, per despertar i augmentar en els obrers la fe en l’Evangeli i l’admiració i l’amor per Jesucrist; que serveixi per despertar en els que governen l’atenció cap a aquells que sofreixen, i el desig de posar en pràctica les coses que poden conduir a un recte ordre en la societat humana. Però la festa no és només una predicació de la dignitat del treball i un record que aquest treball ha estat compartit pel fill de Déu i per sant Josep. És també un sotrac en la consciència dels qui governen. A ells se’ls recorda quines són les seves obligacions en relació amb els pobres i amb els humils. No es tracta d’una cosa purament retòrica. Desgraciadament, es fa necessària també una tercera actuació d’aquesta festa, no només sobre els treballadors i els dirigents, sinó sobre la mateixa societat. L’Evangeli de la festa ens recorda el menyspreu amb què la gent contemporània de Jesucrist comentava, en sentir la seva predicació, que es tractava del fill d’un fuster. Després de més de vint segles de cristianisme encara queda molt d’aquell sentiment, i estem lluny d’apreciar en la nostra vida corrent i normal la sublim dignitat de l’home, encara que sigui de condició humil i hagi de treballar amb les seves mans. No ens costaria gaire trobar criteris idèntics construïts d’esquena al veritable cristianisme, en la nostra societat d’avui. Perquè els llocs de direcció es donin als qui se’ls mereixin, i no per raó de naixement o influència; perquè les nostres classes socials siguin permeables, i sigui, per tant, fàcil el pas d’unes a les altres; perquè se superin prejudicis racials o socials; perquè a tot arreu, en les associacions catòliques, en els col·legis, en el treball, en l’amistat..., tots ens sentim veritablement germans. Aquest és el triple fruit que l’Església es proposa d’obtenir amb la institució de la festa de Sant Josep Obrer.

Va néixer a Alexandria l’any 295 i va ser col·laborador i successor del bisbe Alexandre, al qual va acompanyar en el Concili de Nicea. Va lluitar valerosament contra els arrians, fet pel qual va patir molts sofriments, entre ells diverses penes de desterrament. Va escriure excel·lents obres apologètiques i expositives de la fe. Va morir l’any 373. Durant els seixanta anys que van des de la pau de Constantí fins que Teodosi estableix el cristianisme catòlic com a religió de l’Imperi, l’atleta alexandrí és el protagonista més visible de la història de l’Església. La família i infantesa d’Atanasi han estan embolcallades en belles llegendes que són intèrprets de la història: els seus pares eren, sens dubte, cristians. El patriarca Sant Alexandre va descobrir en l’adolescent condicions extraordinàries, el va fer clergue, va dirigir la seva formació intel·lectual i el va ordenar de lector a la seva pròpia catedral; més tard el va fer el seu diaca i, en conseqüència, el seu secretari, segons el costum: en aquesta condició ja va ser l’ànima, el 320, del concili provincial d’Alexandria, en els quals els bisbes d’Egipte i Líbia van condemnar per primera vegada Arri. Atanasi va conèixer bé l’ambient intel·lectual d’Alexandria, va freqüentar els savis mestres filòsofs i teòlegs de la famosa escola on acabava d’apagar-se la veu del gran Orígenes. Als vint-i-cinc anys publica el seu Discurs contra els gentils: en ell hi ha tota la lucidesa, l’agudesa i la profunditat d’una gran ment, però també hi apareix la combativitat ardent d’un home destinat per Déu a una lluita sense fi. Poc temps després participa i protagonitza el concili de Nicea, celebrat per condemnar l’arrianisme. Per la seva clara posició serà desterrat i perseguit per alguns emperadors. El 2 de maig del 373, als 78 anys, moria, a la seva església d’Alexandria, entreveient la derrota gairebé definitiva de l’heretgia. El martirologi romà anuncia la mort del confessor i doctor de l’Església.

Entre els Dotze els evangelistes enumeren Felip i Sant Jaume el Menor. Ambdós van respondre amb promptitud i generositat a la crida que el Senyor els va fer i el varen acompanyar des del principi del seu ministeri per aquells camins polsosos de Palestina. L’Església ha unit les festivitats dels dos apòstols màrtirs. Felip era natural de Betsaida (Galilea), la ciutat de Pere i Andreu i havia estat deixeble de Joan Baptista. La tradició afirma que, després de l’ascensió del Senyor, va predicar a Frígia. Hom diu que va convertir moltes ànimes i va fer molts miracles. Els magistrats, en veure els progressos que feia el cristianisme, el van agafar, el van fuetejar i el van lligar a una creu, on moria l’1 de maig de l’any 54, segons Baroni. Part de les seves relíquies van ser portades a Constantinoble i una altra part es venera a l’església dels Sants Apòstols, de Roma. Sant Jaume va néixer a Canà de Galilea. El seu pare es deia Alfeu. La seva mare, Maria, estava emparentada (probablement cosina germana) amb la Verge Maria, o sigui, que Sant Jaume era cosí del Senyor. Els Fets dels Apòstols i la Carta als Gàlates posen de relleu que ocupava un lloc preeminent a l’església de Jerusalem. Sembla que en fou bisbe. En el concili de Jerusalem va tenir una encertada intervenció que va contribuir a la unió de tots els cristians, jueus i gentils. Una tradició recollida per Eusebi diu que jueus i cristians l’anomenaven El just. Va portar una vida sense màcula i molt austera. Hom refereix que va ser condemnat a ser lapidat pel summe sacerdot Anàs II, l’any 62. Un autor detalla el seu martiri: va ser llançat des dels merlets del Temple i apedregat. Allí mateix se li va donar sepultura. Avui podem veure el seu sepulcre davant l’angle sud-est de la muralla de la ciutat.

Va néixer a la casa pairal dels Huix, ja documentada el s. XI, a Santa Margarida de Vallors (Sant Hilari de Sacalm), el 22 de desembre de 1877. Als 12 anys ingressà al seminari de Vic, i el 19 de setembre de 1903 hi fou ordenat sacerdot pel bisbe Josep Torras i Bages. Exercí com a vicari de les parròquies del Coll i de Sant Vicenç de Castellet. El 1907 ingressà a la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri i poc després fou nomenat professor d’Ascètica i Mística al seminari de la seva ciutat. Dirigí la Congregació Mariana del bisbat de Vic i el 1921 endegà l’Assemblea de Congregacions Marianes de Catalunya, a Barcelona. El 1923 va organitzar les festes de la coronació canònica de la Mare de Déu de la Gleva, que presidí el futur cardenal Federico Tedeschini, aleshores nunci de la Santa Seu a Espanya. El 15 d’abril de 1928, a Vic i de mans de monsenyor Tedeschini, fou consagrat bisbe titular de Selymbra i nomenat administrador apostòlic del bisbat d’Eivissa. El 28 de gener de 1935 el papa Pius XI el traslladà al bisbat de Lleida, diòcesi de la qual prengué possessió el 5 de maig següent. Quan esclatà la Guerra Civil el juliol de 1936, es refugià a casa d’uns amics dins la mateixa ciutat i uns dies després a una masia del Segrià, però quan sabé que molts sacerdots i seglars catòlics eren sistemàticament detinguts, es lliurà voluntàriament a les autoritats revolucionàries. El reclogueren a la presó de Lleida, de la qual sortí amb una vintena de presoners polítics en una operació de salvament in extremis que havia organitzat la Generalitat. Tanmateix, el vehicle que els conduïa cap a Barcelona va ser interceptat per un escamot incontrolat. El bisbe Huix fou dut al cementiri de Lleida i allí afusellat immediatament juntament amb vint persones més. El seu procés de beatificació es validà en 1995, presentant-se com a causa de martiri. La Congregació per a les Causes dels Sants de l’Església Catòlica promulgà el decret de martiri el 27 de juny de 2011, que el declarava màrtir i venerable. És un dels màrtirs beatificats a Tarragona el 13 d’octubre de 2013.

Joan d’Àvila neix a Almodóvar del Campo (Ciudad Real) cap a 1499 i mor a Montilla (Còrdova) el 10 de maig de 1569. Va desenvolupar la seva activitat apostòlica especialment al sud d’Espanya, fet pel qual se l’anomena l’Apòstol d’Andalusia. No solament en vida, sinó també després de mort, amb les seves cartes, homilies, sermons i escrits, plens d’unció evangèlica, ha influït poderosament en la història de l’espiritualitat espanyola i universal. Va ser canonitzat per Pau VI el 31 de maig de 1970. Pius XII el va nomenar patró del clergat secular espanyol el 2 de juliol de 1946.

Sant Anastasi va néixer a la Ilerda (Lleida) romana entorn el 263, ja que algunes cròniques conten que en el moment del seu martiri (303) tenia 40 anys. A Lleida encara s’hi conserva el seu bressol al carrer Magdalena, número 22. En les excavacions realitzades el 1997 al mateix lloc s’hi localitzaren un mur romà del segle II i un paviment d’opus signinum. Els seus pares eren pagans i en complir l’edat d’anar al servei marxà a Roma i ingressà a l’exèrcit. Allí va assolir el grau de centurió de la guàrdia personal de Dioclecià i fou centurió Cornicularius (el 26 d’agost se celebra un sant Anastasi Cornicularius a Itàlia). Fou soldat de la guàrdia pretoriana de Dioclecià a les ciutats de Lleida, Tarragona i Barcelona. Commogut per la fortalesa dels cristians davant del martiri, es convertí al cristianisme. El 303, amb motiu del decret de persecució promulgat per Dioclecià va fer objecció de consciència i es deslliurà del càrrec de cap de la guàrdia de l’emperador. Va ser martiritzat i mort a Badalona juntament amb 73 companys l’any 303. És canonitzat com a sant per l’Església Catòlica i venerat com a Patró de Lleida i de Badalona des de l’any 1627 i 1672 respectivament.

El beat Álvar del Portillo i Diez de Sollano nasqué a Madrid (Espanya) l’11 de març del 1914, en una família nombrosa de profundes arrels cristianes. Era ajudant d’Obres Públiques, doctor en Enginyeria de Camins, doctor en Filosofia (secció Història) i en Dret Canònic. Des del 1935 s’incorporà a l’Opus Dei, i sempre va viure amb fidelitat plena la vocació cristiana, en el treball i en els deures ordinaris, i acostà a Déu els companys d’estudi i professió, i moltes ànimes. Ordenat sacerdot el 1944, es dedicà del tot al ministeri pastoral. El 1946 es traslladà a Roma. Va servir també l’Església amb la realització de nombrosos encàrrecs que li confià la Santa Seu, especialment en el Concili Vaticà II. El 15 de setembre del 1975 fou designat primer successor de sant Josepmaria. El 28 de novembre del 1982, el papa Joan Pau II, en erigir l’Opus Dei en prelatura personal, formada per fidels laics i sacerdots seculars, el nomenà primer prelat d’aquesta circumscripció eclesiàstica, i el 1991 li va conferir l’ordenació episcopal. La seva activitat de govern es caracteritzà per una profunda comunió amb el Sant Pare i els altres bisbes, una fidelitat completa al fundador i al seu missatge, i un zel pastoral incansable. El Senyor va cridar a la seva presència aquest servent seu bo i fidel la matinada del 23 de març del 1994, poques hores després de tornar d’un pelegrinatge a Terra Santa, on havia acudit amb pietat als llocs que va recórrer Jesús a la terra. Aquell mateix dia, sant Joan Pau II va voler pregar davant les seves restes mortals, que reposen a la cripta de l’església prelatícia de Santa Maria de la Pau, a Viale Bruno Buozzi, 75, Roma. Va ser beatificat el 27 de setembre del 2014.

Les actes del martiri són tardanes, de finals del segle V, i se’n conserven dues recensions, una de grega i una altra de llatina. El valor històric d’aquestes actes és molt dubtós. Mombritius, un renaixentista del segle XV, va ser qui va donar la llum d’aquestes actes el 1479. Estudis crítics del segle XIX han aconseguit separar el que hi ha de llegenda i d’història en la vida d’aquests sants màrtirs. Tanmateix, les actes no són les úniques fonts històriques que tenim. Hi ha, en primer lloc, el culte antiquíssim, testimoniat pels martirologis més respectables, pels llibres litúrgics i pels monuments. No podem determinar l’època en què els dos sants van sofrir el martiri, potser en la persecució de Dioclecià. Però hi ha dues coses certes: el fet del martiri i el lloc del seu sepulcre. Nereu i Aquileu, que les actes anomenen eunucs, amb terminologia i mentalitat de les corts bizantines del segle V, i les lliçons del Breviari tenen per germans, eren simplement soldats segons les notícies del papa Sant Damas, quan es va construir la basílica de Santa Petronil·la, màrtir, al costat del sepulcre de la qual van ser enterrats, al cementiri de la via Ardentina.. El culte dels sants Nereu i Aquileu és molt antic. La tomba i la basílica subterrània que porten el seu nom van ser aixecades pel papa Sirici el 390. Gregorio IX va portar a l’església de Sant Adrià, al fòrum, les relíquies dels màrtirs. El papa Sixt IV va tornar a restaurar la basílica, que un segle després necessitava novament urgent reparació, la qual va dur a terme el propi cardenal Baroni en sol·licitar-la com el seu títol cardenalici. Va retornar-hi les relíquies, demanant amb aquest motiu que la seva festa se celebrés el 12 de maig.

Nascut al final de l’any 289, a Sinnada (Frígia), els seus pares, rics, eren d’origen romà: Ciríada, la mare, va morir al part i Cleoni, el pare, quan tenia vuit anys. Se’n feu càrrec del nen son oncle Dionisi, que el portà a Roma, vivint a la vil·la patrícia del Mont Cel·li. Allí van convertir-se al cristianisme i van ser batejats. Durant la persecució de Dioclecià, Pancraç va ser cridat a oferir sacrificis als déus romans i, en negar-s’hi, va ser jutjat pel mateix emperador que, en veure que el jove no cedia i continuava negant-se a abjurar de la fe cristiana, el condemnà a ésser decapitat. Executat vora el temple de Janus, a la Via Aurèlia, el seu cos va ser recollit per la matrona Octavil·la, que l’enterrà a les catacumbes. Al lloc del martiri hi ha una inscripció antiga que diu: "Hic decollatus fuit Sanctus Pancratius" (Aquí fou degollat Sant Pancraç).

La Mare de Déu es va fer present a la Cova d’Iria el 1917 davant de tres nens, els germans Francesc i Jacinta Marto i la seva cosina Llúcia dos Santos, que tenien, 9, 6 i 10 anys respectivament. Fàtima era llavors una zona rural escassa en recursos i bastant aïllada, amb una població majoritàriament analfabeta però de gran qualitat humana i espiritual. Els missatges de Fàtima han estat àmpliament difosos gairebé des que els nens els van anar rebent, excepte una part que anomenaven "secret". El missatge de Fàtima, ple de misteri i profecia, uneix l’evangeli i la història, l’ofensa i el perdó, i és "una gran crida universal a la santedat per a l’Església del nostre temps, per a la pau del món i la salvació de tots en Crist", com afirma el P.Castellano en la presentació del llibre Llamadas del mensaje de Fátima, publicat l’any 2002, amb les últimes revelacions, les anomenades del "secret", i publicat per la germana Lucía. El primer Papa que va peregrinar a Fàtima va ser Pau VI, el 13 de maig de 1967. Joan Pau II, després de l’atemptat que va patir el 13 de maig de 1981, va llegir el missatge custodiat a l’Arxiu Vaticà i va compondre una oració al Cor Immaculat de Maria. L’any següent, el 13 de maig de 1982 anava a Fàtima, i considerava una gràcia especial de la Verge no haver mort en l’atemptat. Va decidir fer públic la tercera i darrera part del "secret" durant el Jubileu del 13 de maig del 2000.

Sant Maties va ser elegit pels apòstols després de l’Ascensió del Salvador per substituir Judes. Congregats, els fidels van pregar l’Esperit Sant perquè els fes conèixer la persona que havia destinat per a aquest ministeri; van fer la tria a sorts, i va sortir Maties. El nou Apòstol va predicar l’Evangeli als pobles de Judea i d’Etiòpia; el seu zel va provocar l’odi dels jueus, que el van lapidar i li van tallar el cap.
--------------------
Maties significa: "Regal de Déu". Va ser elegit pels apòstols per ocupar el lloc de Judes, com a testimoni de la resurrecció del Senyor, com testifiquen els Fets dels apòstols (Ac 1,15-26). De Maties només en sabem el nom i la seva elecció. D’aquell col·legi apostòlic que va actuar des de la Pentecosta, d’aquells dotze definitius, Maties era l’únic no elegit per Jesús, elegit "apòstol" pels altres onze per reemplaçar Judes Iscariot. Va ser l’apòstol pòstum de Jesús, incorporat al col·legi apostòlic quan Jesús ja era al cel. És l’apòstol 13 (el 14 és sant Pau). És un apòstol que se cita sempre en segon lloc, lloc humil, com podem comprovar quan obrim el missal romà pel cànon. En l’oració de comunió amb els sants es nomenen els apòstols un per un, però en aquesta llista hi falta precisament Maties, encara que s’anomenen dotze sants: se cita Pau al costat de Pere, tot i que Pau també és un apòstol posterior, que no va pertànyer al grup dels Dotze. Si volem trobar una menció de Maties en el cànon l’hem de buscar, com d’amagat i d’incògnit, després de Joan Baptista i Esteve protomàrtir, entre una llista de sants i santes. Sant Climent i sant Jeroni diuen que sant Maties havia estat un dels 72 deixebles que Jesús va enviar una vegada a missionar de dos en dos. Una antiga tradició explica que va morir crucificat. La seva iconografia el mostra amb una creu de fusta a la mà i els fusters li tenen especial devoció.

No coneixem l’any exacte del seu naixement, però sembla ser que va tenir lloc entre el 1080 i el 1082 a Madrid, i que fou batejat a la parròquia de Sant Andreu. Va contreure matrimoni a Torrelaguna amb una jove d’Úceda. La història la coneix amb el nom de Santa Maria de la Cabeza, no perquè aquest fos el seu cognom, sinó perquè, després de la seva mort, el seu cap va ser traslladat a una ermita de Nostra Senyora, situada no gaire lluny de Torrelaguna. Va treballar com a jornaler agricultor. Va morir molt ancià, amb més de 90 anys. La tradició popular va conservar la memòria del seu esperit d’oració i de generositat envers els necessitats. Sant Isidre és la personificació de les virtuts populars. La seva vida, senzilla i metòdica, podria escriure’s en molt poques ratlles, si no fos per tants miracles que se li atribueixen. És patró del camp espanyol. Cap al 1163 el seu sepulcre va ser examinat per delegats de la Seu Apostòlica, i van donar fe, segons testimoni de la mateixa butlla, de la seva incorrupció. A instàncies del rei Felip III va ser beatificat pel papa Pau V. Tres anys més tard, l’any 1622, Gregori XV el va canonitzar. El seu cos es conserva incorrupte a la catedral de Madrid.

Va néixer el 16 de maig de 1540, dia de Pentecosta, a Torre Bonica (Aragó), i va morir a Vila-Real el 17 de maig de 1592, també dia de Pentecosta. Els seus pares eren molt pobres i, des de molt nen, el van enviar a treballar. Als 18 anys va fer la petició d’entrada al convent de Santa Maria de Loreto dels Franciscans reformats, però va ser rebutjat. La fama de la seva santedat i d’alguns prodigis que havia realitzat li van obrir més tard les portes del convent, on va fer els vots el 2 de febrer de 1564, com a "germà laic", perquè no se sentia digne d’aspirar al sacerdoci. Pasqual Bailon, illetrat, va passar els anys de la seva vida religiosa exercint l’humil ofici de porter, però se’l considera "el teòleg" de l’Eucaristia, no només per les disputes que va sostenir amb els calvinistes de França, durant un viatge que va fer a París, sinó també pels escrits que va deixar, i que són una espècie de compendi dels grans tractats sobre aquest tema. A més de les dissertacions, l’Eucaristia va ser el centre de la seva intensa vida espiritual, per la qual cosa el papa Lleó XIII el va proclamar patró de les obres eucarístiques, i més tard patró dels congressos eucarístics internacionals. Va morir jove, a l’edat de 53 anys. Vint-i-sis anys després, el 29 d’octubre de 1618, va ser proclamat beat. Va ser canonitzat per Alexandre VIII el 1690. Lleó XIII el va nomenar patró de les associacions i congressos eucarístics pel breu apostòlic Providentissimus de 28 de novembre de 1897.

Sant Joan I (Populònia, Toscana 523? - Roma 526). Fou escollit Papa el 18 d’agost de 523.
A pesar de les seves protestes, va ser enviat pel rei ostrogot Teodoric el Gran a Constantinoble per a negociar l’anul·lació d’un decret contra els arrians de l’emperador de Bizanci. Al seu retorn, va ser arrestat per Teodoric a Ravenna, capital del regne, davant la sospita que Joan I hagués conspirat amb l’emperador Justinià I, el qual va coronar a Constantinoble. Va ser empresonat i va morir màrtir per falta de cures a Ravenna el 22 de setembre de 526.
Les seves restes van ser dutes a Roma i són enterrades a la Basílica de Sant Pere.

Sant Pròsper va arribar per mar a la costa italiana, a un lloc actualment anomenat Camogli, on es va instal·lar amb els seus companys. La preocupació del bisbe Pròsper era, però, la seu de Tarragona, i va intentar tornar-hi, pel que sembla, per terra, tot travessant el sud-est de França i arribant fins als Pirineus i la Catalunya Nord, però no va poder acostar-se més perquè la invasió musulmana anava avançant. Com que sant Pròsper es va emportar amb ell part de les relíquies dels sants màrtirs de Tarragona, per tal de protegir-se en el seu camí va anar deixant part d’elles pels llocs per on passava; així, la coneixença i la devoció dels màrtirs tarragonins, es va anar estenent per aquesta regió del sud de França, on encara avui perdura. Sant Pròsper va retornar a Camogli i allí va morir. La seva fama de santedat es va estendre per tota la regió de l’actual Ligúria italiana. Al lloc on va recalar es va edificar un monestir, que s’anomena San Fruttuoso di Capodimonte, on hi ha les relíquies de sant Fructuós i els seus diaques.

Va néixer a Gombrèn, diòcesis de Vic i província de Girona (Espanya), el 18 de maig de 1812 i al dia següent va rebre el baptisme. Era el menor de deu germans. Al poc temps va morir el seu pare, i la seva mare es va defensar entre mil dificultats econòmiques.
Des de la infància es va sentir inclinat al sacerdoci i en 1823 va ingressar al seminari de la capital de la seva diòcesi, on va cursar estudis humanístics i el trienni filosòfic. El 1830 va ingressar en l’Ordre de Predicadors en el convent de l’Anunciació de Girona. Després l’any de noviciat i la professió religiosa, es va lliurar l’estudi de la teologia i va rebre les ordres sagrades fins al diaconat inclusivament.
A l’agost de 1835, quan el Govern central va decretar la suspensió de les Ordres religioses, es va veure obligat a abandonar el convent amb els seus germans de comunitat. Va viure amb una fidelitat extraordinària a les seves regles, obediència fidel als superiors i un gran amor a tot el que constituïa la seva vocació dominicana, tot i que al llarg de la vida no va ser possible restaurar cap convent de frares de l’Ordre de Predicadors en el territori de la província d’Aragó, a la qual pertanyia.
Va rebre el presbiterat a Solsona el 28 de maig de 1836 i, en comprovar que no s’autoritzava la reobertura de convents, d’acord amb els superiors oferir el seu servei ministerial al bisbe de Vic. Aquest el va enviar com coadjutor a la parròquia d’Artés, primer , i poc després, el desembre de 1839, a la de Moià.
Des del començament del seu lliurament al ministeri va assumir tasques que anaven més enllà de les estrictament parroquials. El zel que li devorava el va salvar de la inèrcia de l’exclaustració. Al principi va formar part de la "Germandat apostòlica" que va promoure sant Antoni Maria Claret, i es va lliurar a predicar exercicis espirituals i missions populars. Aquest últim, arquebisbe i fundador dels Fills del Cor Immaculat de Maria, deia sobre el seu company de predicació: "On jo predico, encara pot venir el pare Coll a afegir alguna cosa, però on predica ell, a mi ja no em queda res que fer ". El 1848 va rebre el títol de "missioner apostòlic". Diversos prelats el van cridar a les seves diòcesis perquè desenvolupés una predicació missionera, que va ser pacificadora en temps de freqüents conflictes civils. El seu nom es va fer popular en les diferents comarques de Catalunya.
Reclamaven a porfídia la seva predicació evangèlica orientada a revifar la fe enmig del poble de Déu i aconseguir el retorn dels allunyats a les pràctiques religioses. Es va valer molt especialment del rosari, que va propagar entre la gent de pobles i ciutats per mitjà de la renovació de confraries, establiment del "Rosari perpetu" al qual s’apuntaven milers de persones, i instruccions adreçades als fidels perquè meditessin amb fruit els seus misteris. Amb aquest mateix objectiu publicar petits llibres, titulats "La bella rosa" i "Escala del cel", dels quals es van fer diverses edicions amb gran nombre d’exemplars en cadascuna d’elles, perquè els distribuïa abundantment en les missions. Predicava cada any la quaresma i els mesos de maig i octubre en honor de Maria en nuclis importants per la seva població, com Barcelona, ??Lleida, Vic, Girona, Solsona, Manresa, Igualada, Tremp, Agramunt i Balaguer ...
En comprovar la ignorància religiosa i la falta de correspondència a les normes de la vida cristiana per part dels batejats, va fundar el 15 agost 1856 la congregació de Germanes Dominiques de l’Anunciata, per a la santificació dels seus membres i l’educació cristiana de la infància i de la joventut, molt afectades per l’abandó i la ignorància religiosa. Actualment està present no només a Europa, sinó també a Amèrica, Àfrica i Àsia.
El lliurament a la predicació, particularment per mitjà d’exercicis espirituals dirigits a sacerdots i religioses, missions populars, quaresmes, novenarios i altres maneres d’evangelització va continuar fins a la fi de la seva vida, tot i que en els cinc últims anys es va veure afectat per una apoplexia progressiva i la consegüent ceguesa, que se li va declarar el mateix dia en què els bisbes del món catòlic es reunien a Roma per iniciar els treballs del concili Vaticà I.
Va morir santament a Vic el 2 d’abril de 1875. Va ser beatificat pel servent de Déu Joan Pau II el 29 d’abril de 1979.

Nascut a Massa Marítima, Siena, l’any 1380. El 1402 va vestir l’hàbit de Sant Francesc: el 1404 va rebre l’ordenació sacerdotal i un any després va ser destinat a la predicació. Va desplegar per tot Itàlia una gran activitat com a predicador, amb notables fruits. El fruit del seu apostolat no es limita a la transformació de costums i reforma d’extensos territoris, sinó que, per exemple, a Venècia, on predica el 1422, obté la fundació d’una cartoixa i d’un hospital per a infecciosos. La fama de la seva santedat i de la força de la seva predicació pren grans proporcions. A partir de l’any 1424 arriba al seu apogeu. De l’eloqüència del seu llenguatge popular i viu ens en donen una idea aproximada els Sermons vulgars, que un dels seus oients va copiar de la seva predicació a Siena el 1427. Des de 1433 s’inicia l’última etapa de la vida de Sant Bernardí. Retirat al convent de Capriola, es dedica tres anys a la redacció de les seves obres. El 1436 torna a predicar de nou durant dos anys. El 1438 és nomenat vicari general dels convents de l’observança. Pren com ajudant en aquesta obra de reforma regular sant Joan de Capistrano, el seu deixeble més insigne. Tots dos visiten les províncies de Gènova, Milà i Bolonya. Finalment, el 1442, el Papa admet la seva renúncia a aquest càrrec, i de nou es lliura a la predicació. A començaments de 1444 fa un breu descans al convent de Capriola, on acaba de revisar algunes de les seves obres, en particular els seus Discursos sobre les Benaventurances. Al final de la seva vida té una gran fama: gran predicador popular, transformador amb la seva paraula i exemple de comarques senceres d’Itàlia; propagador de la devoció del nom de Jesús; gran entusiasta de la devoció a Maria; gran reformador i defensor de l’observança; l’enamorat del Crist a l’estil del seu pare, sant Francesc d’Assís. Mor el 20 de maig de 1444, vigília de l’Ascensió, mentre estava predicant a Aquila. Sis anys després, el 24 de maig de 1450, Nicolau V l’elevava a l’honor dels altars.

Es tracta de vint-i-dos preveres i tres joves d’Acció Catòlica assassinats a Mèxic durant les persecucions religioses de 1915 a 1937, reconeguts pel papa Joan Pau II el 22 de novembre de 1992. Van ser canonitzats el 21 de maig de 2000. En el sermó de l’Eucaristia on foren canonitzats, es va dir: “Durant les proves que Déu va permetre que experimentés la seva església a Mèxic, ja fa algunes dècades, aquests màrtirs van saber romandre fidels al Senyor, a les seves comunitats eclesials i a la llarga tradició catòlica del poble mexicà. Amb una fe forta van reconèixer com a únic sobirà Jesucrist , perquè amb esperança viva esperaven un temps en què tornés a la nació mexicana la unitat dels seus fills i famílies”. 

Joaquima de Vedruna i de Mas va néixer a Barcelona el 16 d’abril de l’any 1783. Com a esposa i mare va ser model d’abnegació, prudència i delicadesa. L’any 1826 va fundar l’Institut de les Germanes Carmelites de la Caritat, dedicat a la cura dels malalts i a l’educació de les joves. Filla dels nobles Llorenç de Vedruna i Teresa Vidal, el 24 de març de 1799 es casava amb Teodor de Mas, ric hisendat de Vic, amb qui té una descendència de vuit fills, i amb qui conviu fins que aquest morí, el 1816, després de 16 anys de matrimoni. Un cop viuda, es lliura a la cura dels fills i de la seva hisenda durant deu anys, consagrada totalment a la seva educació i a les obres de pietat envers Déu i de caritat envers el proïsme. Un director espiritual, el caputxí pare Esteve d’Olot, l’"apòstol de l’Empordà", és el qui li fa veure que Déu la crida per a fundar un orde religiós de vida activa, d’ensenyament i de caritat. El mateix frare redacta les regles, i després de la professió religiosa de Joaquima davant del bisbe de Vic (1826), aquesta inicia la seva obra fundadora amb vuit noies. Vic és la primera fundació: el bressol de les Carmelites de la Caritat, després ve l’hospital de Tàrrega (1829), i el mateix any la Casa de Caritat de Barcelona; Solsona, Manresa, l’hospital de pelegrins de Vic i Cardona són altres fundacions. Després de fundar l’hospital de Berga, plaça ocupada pels carlistes, ha d’internar-se a França en caure aquella població a les mans de les tropes liberals. Torna a Espanya el 1842, reobre el noviciat i, després de noves fundacions, veu l’aprovació canònica de la Congregació el 1850. Mor santament el 28 d’agost de 1854. El 1881 es van traslladar les seves restes a Vic, on encara són avui. Beatificada pel papa Pius XII, va ser la primera santa canonitzada per Joan XXIII, el 12 d’abril de 1959. 

Santa Rita de Càscia, (en italià: Rita da Cascia), (Roccaporena, 1381 - Cascia, 1457) és una de les santes més populars de l’Església Catòlica. El nom és, potser, abreviació de Margherita.
Va néixer al llogarret de Roccaporena, a 5 km a l’oest de Cascia (província de Perusa), en 1381 i va morir a Cascia el 22 de maig de 1457. Els seus pares eren ja grans quan va néixer. Malgrat que volia ser monja, quan tenia 18 anys[1] els seus pares la maridaren amb un home del poble, Paolo Mancini, que li causà molts patiments. Ella es consolava amb l’oració. Van tenir dos fills, Jacopo i Paolo.
Un dia Mancini —serè de Roccaporena— va desaparèixer. Rita va dir que tenia molts enemics i que, probablement, havia estat mort en alguna baralla, i que poc abans ella l’havia convertit al cristianisme, per la qual cosa, ja penedit, hauria pujat al Cel.
Rita va demanar l’admissió al convent agustinià de Santa Maria Magdalena de Cascia, però no fou acceptada, ja que el convent només admetia dones verges. Després d’insistir-hi, fou admesa a condició que reconciliés la seva família amb els assassins del seu espós. En 1417, els seus fills van morir: Rita va agrair la mort a Déu, ja que així s’evitava que, en créixer, vengessin la mort del pare (la vendetta era llei en aquell moment) i condemnessin les seves ànimes.
Poc després, sense vincles familiars, va aparéixer de matinada dins del monestir, tot i que era tancat: hi havia estat transportada pels mateixos sant Agustí, Sant Joan Baptista i Nicolau de Tolentino. Arran del miracle, fou acceptada i va rebre l’hàbit de monja. Tenia 36 anys.
Al convent, es va lliurar a la pregària i les penitències més dures. En 1428 -- o en 1438, segons les fonts--, Rita va trobar-se clavada al front una llarga astella de fusta: era, va dir, un estigma diví i la marca de la corona d’espines que Crist havia portat. Li van extreure, però cada matinada, l’estigma es tornava a obrir; a partir d’un moment, la ferida va comença a emanar una forta pudor, que es mantingué fins a la seva mort. En 1453 --o 1443-- va caure malalta. Llavors, la ferida es va anar tancant.
Va morir al convent el 22 de maig de 1457 als 76 anys. El cos emetia una dolça flaire i es va conservar incorrupte. Van començar a córrer rumors sobre guariments miraculosos deguts a la intercessió de la monja i la devoció es va començar a estendre per tot Itàlia.
Fou beatificada per Urbà VIII en 1627 i el 24 de maig de 1900 fou canonitzada pel papa Lleó XIII. La seva festa és l’aniversari de la mort, el 22 de maig. Arran de la canonització es construí un santuari a Càssia.
Santa Rita és considerada la santa que aconsegueix coses impossibles i causes perdudes.

Va néixer al costat del monestir de Wearmouth l’any 673. Va ser educat per sant Benet Biscop, va ingressar en l’esmentat cenobi i, un cop ordenat sacerdot, va exercit el ministeri de l’ensenyament i l’activitat literària. Va escriure obres teològiques i històriques molt erudites, que recullen moltes de les tradicions dels sants Pares, així com notables tractats exegètics. Va morir l’any 735.

Hildebrand va néixer a la Toscana al voltant de l’any 1028. Fou educat a Roma i va abraçar la vida monàstica. Va ser diversos cops legat pontifici en l’obra de la reforma eclesiàstica, que ell mateix va continuar amb força en accedir a la càtedra de sant Pere el 1073, amb el nom de Gregori VII. El seu principal adversari va ser l’emperador Enric IV. Va morir desterrat a Palerm l’any 1085.

Caterina de’ Pazzi nasqué en una de les famílies més riques i distingides de Florència, era la segona filla de Camillo di Geri de’ Pazzi i de Maria Buondelmonti; a casa era anomenada Lucrezia en homenatge a una àvia seva. Educada cristianament, va estudiar en an Giovannino dalle Cavalieresse di Malta. Amb només dotze anys va tenir, segons els seus escrits, el primer episodi d’èxtasi, en presència de la seva mare, i a partir d’aquest moment, va tenir diverses experiències místiques. No se sap del cert si en 1581, mentre el seu pare era governador a Cortona, va viure un temps al monestir de terciàries franciscanes de la ciutat, la qual cosa explicaria la seva espiritualitat franciscana.
Enviada a un convent als catorze anys, la seva família la va fer tornar per casar-la amb un noble; finalment, però, van accedir als desitjos de Caterina i van deixar que fes vida religiosa. Amb setze anys, Caterina va triar l’orde de les monges carmelites de l’antiga observança, ingressant a Santa Maria degli Angeli (San Frediano in Cestello), a Oltrarno (Florència), el 27 de novembre 1582) i hi prengué el nom de Maria Magdalena. El convent estava vinculat a cercles de dones influïdes per les predicacions de Girolamo Savonarola, amb un clima evangèlic d’austeritat. Com d’altres místiques contemporànies, la seva vida es caracteritzà per la pràctica continuada de la pregària, la penitència i la caritat envers els necessitats.
Va fer-se coneguda per diverses experiències místiques: èxtasis, raptes... que només s’interrompien per l’assistència a les hores de l’ofici diví o l’Eucaristia. Aquestes experiències eren recollides per les monges, que transcrivien les paraules que Magdalena dictava quan era transportada, en estats anòmals de consciència. L’obra escrita per la santa revela un estil de viva oralitat i vigor.
S’encarregava d’acollir les joves que anaven a l’hostatgeria i, entre 1589 i 1607, formava les novícies. Va ésser sotspriora del monestir de 1604 a 1605. Va emmalaltir cap al 1604, morint tres anys més tard, el 25 de maig de 1607.

Va néixer a Florència l’any 1515. El 1536 va marxar a Roma per viure com a ermità laic i es va dedicar a la cura dels joves. Allí va destacar en el camí de la perfecció cristiana i va fundar una associació per atendre els pobres. Ordenat sacerdot el 1551, va fundar la Congregació de l’Oratori, en la qual es conreava especialment la lectura espiritual, el cant i les obres de caritat. Una butlla pontifícia instituïa la Congregació de sacerdots i clergues regulars el 1575: Cada casa autònoma agrupava i agrupa uns quants sacerdots amb el vincle de la caritat. Viuen una vida comuna sota l’autoritat del pare, al qual elegeixen cada tres anys, i tracten de santificar-se amb el compliment lliure dels consells evangèlics. Felip va destacar per les seves obres de caritat vers el proïsme, per la seva senzillesa i la seva alegria. Va morir el 26 de maig de 1595, la nit de la festa de Corpus. El seu cos va ser traslladat el 24 de maig de 1602 a una capella edificada per Nero de Neri i Tarugi. El procés de beatificació de sant Felip es va obrir amb una rapidesa increïble. Mort el 26 de maig, el 2 d’agost ja es comencen a recollir testimonis. Apareix així el qui ha estat anomenat "el més italià dels sants" retratat per tota classe de gent, tal i com veritablement va ser i com el van veure els seus contemporanis. Amb les seves extravagàncies i els seus aspectes admirablement humans, amb el seu zel per les ànimes i la seva alegria desbordant, amb la seva preocupació pels pobres i els més desemparats. La beatificació va arribar el dia 25 de maig de 1615. El procés de canonització el va continuar Gregori XV. El 12 de març de 1622 era canonitzat juntament amb quatre sants espanyols: Isidre, Ignasi de Loiola, Francesc Xavier i Teresa de Jesús.

Des del monestir romà de Sant Andréu, l’any 597 va ser enviat a Anglaterra per sant Gregori Magne per predicar l’Evangeli. Consagrat bisbe de Canterbury i amb l’ajut del rei Etelbert va convertir molts illencs a la fe i va fundar moltes esglésies, sobretot al regne de Kent. Va morir el 26 de maig, cap a l’any 605. Sant Agustí d’Anglaterra o de Canterbury és considerat l’apòstol dels anglosaxons, per ser qui, junt amb els trenta-nou monjos que l’acompanyaven, va començar el 597 la seva conversió. No sabem gairebé res de la seva vida anterior a l’any 596, quan va començar la seva gran empresa, només que era monjo i prior al monestir de Sant Andreu que sant Gregori Magne havia fundat a Roma. Aquest va ser el qui va escollir Agustí perquè emprengués l’empresa de l’evangelització d’Anglaterra. Escollits els trenta-nou monjos que l’havien d’acompanyar, van marxar la primavera de l’any 596 cap a França en direcció a la Gran Bretanya. L’any següent els monjos desembarcaven a l’illa de Thanet, és a dir, al mateix lloc on un segle i mig abans havien desembarcat els invasors. La segona conquesta d’Anglaterra que ara s’iniciava era més difícil i havia de durar més temps que la primera. Les cròniques antigues es complauen a presentar-nos la figura gairebé gegantina de sant Agustí que sobresortia per sobre de tots els altres. La primera conversió insigne va ser la del mateix rei, preparada per la influència de la seva cristiana esposa i el treball pacient del seu capellà. Després d’instruït convenientment, el 2 de juny de l’any 597 va rebre les aigües del baptisme. Etelbert va deixar llibertat religiosa plena als seus súbdits, i un gran nombre de nobles, guerrers i poble van rebre la instrucció necessària fins que el 25 de desembre del mateix any es va celebrar de forma solemne el baptisme d’una gran multitud (que alguns xifren en deu mil). Entre ells hi havia l’alta noblesa de Kent. Agustí quedava així consagrat com l’apòstol d’Anglaterra. 

La catedral nova de Lleida està dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu i fou consagrada el 28 de maig de 1781 pel bisbe J.A. Sànchez Ferragudo. Projectada per l’arquitecte Pedro Martín Zermeño i construïda pels arquitectes Francesco Sabatini i Josep Prat, és un edifici emblemàtic i singular de Lleida, representatiu de l’estil artístic definit com barroc neoclàssic.

El Papa Pau VI (llatí: Paulus VI; italià: Paolo VI), nascut Giovanni Battista Enrico Antonio Maria Montini (26 de setembre de 1897 – 6 d'agost de 1978), va regnar com a 262è Papa del 21 de juny de 1963 fins a la seva mort el 1978. Successor del Papa Joan XXIII, va continuar el Concili Vaticà II, que va tancar el 1965, aplicant de les seves nombroses reformes, i va fomentar la millora de les relacions ecumèniques amb ortodoxos orientals i protestants, que va donar lloc a moltes reunions i acords històrics. Montini serví a la Secretaria d'Estat del Vaticà entre 1922 i 1954. Mentre que estava a la Secretaria d'Estat, Montini i Domenico Tardini van ser considerats com els col·legues més propers i influents del Papa Pius XII, que el 1954 el va nomenar arquebisbe de Milà, la diòcesi més gran d'Itàlia. Montini més tard es va convertir en el secretari de la Conferència Episcopal Italiana. Joan XXIII el va elevar al Col·legi Cardenalici el 1958, i després de la mort de Joan XXIII, Montini va ser considerat un dels seus més probables successors.
Després de la seva elecció com a Papa, Montini va prendre el nom pontifici Pau VI (el primer a prendre el nom de "Pau" des de 1605) per a indicar a tot el món una missió renovada per difondre el missatge de Crist, seguint l'exemple de l'apòstol sant Paul. Re-convocà el Concili Vaticà II, que havia estat tancat de forma automàtica amb la mort de Joan XXIII, i la hi va donar prioritat i direcció. Després que el Concili hagués conclòs la seva tasca, Pau VI es va fer càrrec de la interpretació i aplicació dels seus mandats, sovint caminant per una prima línia entre les expectatives contradictòries dels diversos grups dins el catolicisme. La magnitud i la profunditat de les reformes que afectaven tots els àmbits de la vida de l'Església durant el seu pontificat van superar les polítiques de reforma similars dels seus predecessors i successors. Pau VI era un devot marià i parlà diverses vegades per a congressos marians i reunions mariológiques, visitant els santuaris marians i l'emissió de tres encícliques marianes. Seguint el seu famós predecessor sant Ambròs de Milà, va nomenar a Maria com la Mare de l'Església durant el Concili Vaticà II. Pau VI va buscar el diàleg amb el món, amb altres cristians, altres religions i ateus, sense excloure ningú. Es va veure a si mateix com un humil servidor d'una humanitat que pateix i va exigir canvis significatius dels rics a Amèrica del Nord i Europa en favor dels pobres al Tercer Món. Les seves posicions sobre control de la natalitat, promulgades en la seva encíclica més famosa, la Humanae vitae de 1968, i altres qüestions polítiques, sovint eren polèmiques, sobretot a Europa occidental i Amèrica del Nord.
Va fundar el Museu Pontifici d'Art religiós i modern i va encarregar a l'arquitecte Pier Luigi Nervi la construcció de la sala d'audiències pontifícies que avui porta el seu nom. Va ser el primer Papa a realitzar viatges arreu del món, tradició que Joan Pau II continuaria. L'any 1969 cridà al benedictí català Gabriel Maria Brasó i Tulla, amb el qual l'unia amistat des l'estada d'ambdós a Milà, perquè li dirigis els exercicis espirituals de l'any 1969. Entre el 1964 i el 1970 va visitar tots els continents, per demostrar que l'Església estava oberta a tot el món.
El Papa Benet XVI va declarar que el pontífex mort havia viscut una vida de virtut heroica i li va conferir el títol de Venerable. El Papa Francesc el va beatificar el 19 d'octubre 2014 després del reconeixement d'un miracle atribuït a la seva intercessió. La seva festa litúrgica se celebra el dia del seu naixement, el 26 de setembre.

Bisbe del segle VI. Nascut entorn el 517 i mort més tard del 546. És el primer bisbe documentat del bisbat d’Urgell. Apareix com assistent en la documentació del concili segon de Toledo (any 527) i en la del concili de Lleida (any 546). Els seus germans Justinià, Nebridi i Elpidi, també foren bisbes, de València, Ègara i Osca respectivament. Fou venerat com a sant a la Seu d’Urgell abans del segle XI, ja que tenia un altar dedicat a la catedral romànica. Fou autor, entre d’altres escrits, d’un comentari al Càntic dels Càntics., obra extensa de caràcter al·legòric, dedicada al metropolità Sergi de Tarragona. També va fer un sermó a llaor de sant Vicenç, màrtir, i una carta al seu diaca homònim.

Pere Josep Andreu Sans Jordà va néixer a Ascó el 3 de setembre de 1680. Fill de la família pagesa d’ Andreu i Caterina, qui morí en el moment del part, a l’igual que la seva germana bessona. Entre el 1690 i 1692 estudià a Lleida amb un oncle capellà. Als 17 anys ingressà a l’Orde de Sant Domènec per a ser ordenat sacerdot als 24 anys. Adoptà el nom de Pere Màrtir. Destinat a Saragossa va demanar anar de missioner, així l’any 1712 s’incorporà a les missions a les Filipines. El gener del 1713 va arribar a Mèxic i el mes d’abril va embarcar vers Manila, on arribà a finals d’agost. Tres anys més tard arribà al port d’Hai-nem (Xina), on després d’un temps de treballar de missioner fou nomenat Vicari Apostòlic Provincial de Fo-Kien, i poc després Bisbe de Mauricastro (1729). El 1732 fou desterrat a Macau, lloc on publicaria L’apologia de la religió. El 1738 retornà a Fo-kien. El 1746 arribà a Fogan. Fou perseguit per negar-se a adorar els ídols xinesos (piaio) i va haver de deixar els hàbits sacerdotals, dedicant-se clandestinament a predicar. El 26 de maig de 1747, després d’un judici, fou martiritzat i decapitat a Foxeu (Xina). El 1748 el papa Benet XIV el va declarar màrtir consumat. Fou beatificat a Roma pel papa Lleó XIII el 14 de maig de 1893. La conseqüència més visible del seu martiri, el veritable miracle de la seva donació fins a la mort, ha obert la possibilitat de nous cristians en els pobles de la Xina on va exercir el seu ministeri. Es compleix així l’antiga afirmació: "la sang dels màrtirs és llavor de nous cristians" (Tertulià, s.III). Als 16 anys de la seva execució cessarien les persecucions del catòlics a la Xina. A la Xina fou conegut amb el nom de Petolo i al seu poble nadiu, Ascó, com Pere Màrtir. L’1 d’octubre del 2000 fou canonitzat pel papa Joan Pau II.

Ferran III el Sant va néixer l’any 1198 al regne lleonès, probablement a prop de Valparaíso (Zamora) i va morir a Sevilla el 30 de maig de 1252. Fill d’Alfonso IX de Lleó i de Berenguela, reina de Castella, va unir definitivament les corones d’ambdós regnes. Iniciat el procés de canonització i provat el culte immemorial, va ser elevat a la glòria dels altars el 4 de febrer de 1671. És patró de diverses institucions espanyoles. També els captius, desvalguts i governants l’invoquen com el seu especial protector.

Pere Tarrés i Claret nasqué a Manresa el dia 30 de maig de 1905 i morí a Barcelona el dia 31 d’agost de 1950.
En tan sols 45 anys portà a terme una gran tasca de qualitat, d’apostolat intens i fecund, en els tres camps importants de la seva vida; la medicina, el lideratge de joves i el sacerdoci.
De 1926 a 1939 es va distingir com a metge i profund coneixedor de la naturalesa humana, sabé establir fàcilment la connexió entre el cos i l’esperit, valorant sempre les persones, que tractava amb afabilitat. Durant la guerra civil actuà en qualitat de metge de campanya amb l’exèrcit republicà, atenent nombrosos ferits, entre altres als de la terrible batalla de Valadredo, on les tràgiques circumstàncies i la precarietat dels mitjans disponibles feren de la seva acció com a metge una actuació heroica.
Dels anys 1931 al 1936 fou dirigent de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJOC), on portà a terme una tasca inoblidable de lideratge i de formació de responsables en actes de propaganda i trobades de militants. Per aquesta militància fou perseguit durant l’època d’execució de sacerdots a Barcelona i hagué de romandre amagat durant un any.
En els seus escrits a la revista Flama trobem els exponents dels ideals de la FJOC, que eren els seus i que sabia encomanar als joves. En les seves glosses es pot descobrir el conjunt de valors humans i cristians, que ell proposava intel·ligentment, amb un llenguatge ardent i comunicatiu.
Fou ordenat sacerdot el maig de 1942 i acceptà amb gran humilitat i esperit de servei totes les tasques sacerdotals que li foren encomanades. Fou vicari de Sant Esteve de Sesrovires i allí treballà en la renovació de l’aspirantat d’A.C.
Sempre va saber unir la pregària i l’acció. Així, trobem en ell una vida extraordinàriament dinàmica, amarada, d’un sentit de transcendència i d’un gran entusiasme i confiança que encomanava als qui el tractaven.
En l’any 1947, juntament amb el seu amic el Dr. Gerard Manresa, tisiòleg de gran fama i competència, fundà la Clínica Sanatori de la Mare de Déu de la Mercè que s’instal·la en l´edifici que en l’actualitat és la seu de la Fundació Pere Tarrés i que va guarir moltes famílies, sense recursos, afectades per la tuberculosi i altres malalties infeccioses.
En l’any 1949 fou nomenat consiliari de l’Escola Catòlica d’Assistents Socials on també excercí de docent. (Fundació Pere Tarrès)

Lc 1,36-56 També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible. Maria va dir: -Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules. I l’àngel es va retirar. Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: -Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà! Maria digué: -La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. »Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. »Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre. Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva. Maria, en un cant de lloança, ple d’humilitat i de mística, retorna a Déu el seu goig. Una espiritualitat ben diversa de la de molts que sabem veure fàcilment les nostres febleses, debilitats i pecat i no sabem reconèixer les meravelles que fa en nosaltres l’Esperit Sant. Maria ens ensenya a descobrir l’acció de l’Esperit Sant en nosaltres i a no quedar-nos amb ella, sinó a retornar-la al Senyor. 

La Marede Déu dels Desamparats és la patrona de la ciutat de València. La seua basílica s’ubica al costat de la Seu, entre la plaça de l’Almoina i la de la Mare de Déu, originalment anomenada de la Seu. Els valencians la coneixen generalment com la Geperudeta.
La declaració oficial com a patrona de la ciutat, la feu el 21 d’abril de 1885, Lleó XIII, i la seua coronació canònica el 15 d’octubre de 1921, al pla del Pont del Real.