Va néixer el 3 d’octubre de 1458, segon fill del gran duc de Lituània i rei de Polònia i de la princesa austríaca Isabel d’Habsburg. Va tenir una educació sòlida i profundament cristiana. El continu esforç del jove per agradar Déu i estar sempre unit a ell denotava una conducta molt per damunt de l’ordinari. S’exercitava en les mortificacions més austeres. Principalment va ser devot de la Passió de Crist i del Santíssim Sagrament. Socorria els necessitats, emparava els dèbils, exercitava la seva influència en favor dels oprimits, dels presoners, dels malalts i angoixats, però això no vol dir que desatengués les seves obligacions de príncep i refusés el tracte social. Va emmalaltir de tuberculosi i els metges li van aconsellar que deixés la vida austera i es casés, però ell es va estimar més ser fidel al seu vot de castedat. Va morir de tisi el 4 de març de 1484, als vint-i-quatre anys. Va ser canonitzat el 1521, i el 1943 va ser proclamat patró principal de la joventut lituana.

Oleguer va néixer a Barcelona vers l’any 1060, en una família noble. Els seus pares, fervorosos creients, volien una educació preferentment religiosa per al seu fill, i el van portar al Capítol de Canonges de la Catedral de Barcelona, on va destacar com a estudiós, es va ordenar prevere i va arribar a presidir el Capítol Catedral. Més endavant va entrar a la comunitat agustiniana de Sant Adrià del Besós i després va marxar al monestir de Sant Ruf, també agustinià, on va cridar l’atenció per l’exemplaritat de vida i va ser elegit abat. Per influència de Ramon Berenguer III, malgrat que ell no ho volia, va ser consagrat bisbe de Barcelona, diòcesi que va regir amb tant d’encert que era considerat com una de les figures més il·lustres de l’episcopat del moment. Tenia especial predilecció pels més desfavorits, en una acció caritativa barrejada amb el que era la seva veritable vocació: la predicació, per a la qual estava especialment dotat. Reconquistada Tarragona als àrabs, el comte Ramon Berenguer III va sol·licitar a Roma la reinstal·lació de la categoria de seu metropolitana a Tarragona, i per portar a terme aquesta reinstal·lació, Oleguer va ser nomenat arquebisbe d’aquella seu. El 21 de març de 1118 el papa Gelasi II en persona li va lliurar el pal·li per tornar a Catalunya com a arquebisbe, on va ser aclamat fervorosament. D’aquesta manera Catalunya deixava de dependre de Narbona. Com a metropolità va assistir al Sínode de Tolosa i va participar en el I Concili del Laterà. De retorn a Espanya es va comprometre en les campanyes de la reconquesta al costat de Ramon Berenguer, amb el títol de legat pontifici per a aquestes empreses. Li va tocar participar en diferents afers polítics i religiosos controvertits de l’època, i va morir el 6 de març de 1136 a Barcelona. El seu cos es conserva incorrupte a la Catedral de Barcelona. Va ser canonitzat el 25 de maig de 1675.

Van morir a l’amfiteatre de Cartago l’any 203. Per les actes autèntiques del martiri sabem que Víbia Perpètua era de família noble i tenia una bona formació, estava casada i tenia una criatura de pit. Tenia 22 anys. Com a conseqüència de l’edicte de Septimi Sever contra els cristians, promulgat l’any 202, va ser presa l’any següent juntament amb altres cristians de Cartago, entre els quals hi havia també l’esclava Felícites (Felicitat), que havien estat detinguts i retinguts en una casa particular, on van rebre el baptisme. Durant el judici el pare de Perpètua, que era pagà, com tota la seva família, va intentar que la seva filla renegués de la fe en Crist, fins al punt que el van fer fora de la sala. Al final, el procurador els va condemnar a mort: serien el plat fort de l’aniversari de Geta, el fill de l’emperador. L’esclava Felícites, per la seva part, estava embarassada de vuit mesos, i tenia por de no poder acompanyar els seus companys al suplici, però finalment va tenir una nena a dins la presó. La vigília dels jocs, és a dir, del seu martiri, els van concedir un sopar, com era costum, i ells el van convertir en un sopar cristià. A l’hora del martiri, els homes van ser exposats a l’atac de les feres, i Perpètua i Felícites, embolicades en xarxes, a les envestides d’un toro. Malgrat els atacs de les feres, no van morir del tot, i van haver de ser portats a la porta sanavivària per rebre el cop de gràcia.

Va néixer a Montemayor el Nuevo (Portugal) l’any 1495, en el si d’una família profundament cristiana. Quan tenia 8 anys, no se sap per quins motius, va abandonar la casa dels seus pares i es va traslladar a Espanya. Primer va viure a Oropesa (Toledo), on va fer de pastor de ramats; després es va fer soldat, temps en què es va esvair una mica el seu fervor inicial, però salvat gràcies a la Mare de Déu de la forca, va decidir canviar de vida i va tornar a Oropesa, però es va tornar a allistar a l’exèrcit, i quan va tornar va anar a Ceuta, però per evitar perills per a la seva ànima amb el contacte amb els infidels, va tornar a la península, i es va instal·lar a Gibraltar, on va començar un petit negoci de venda de llibres pietosos i estampes que més que negoci li servia per fer apostolat. Després va anar a Granada, i quan feia uns mesos que hi era, l’any 1537, gràcies a la predicació de Joan d’Àvila, es va convertir definitivament. Per la reacció que va tenir el van prendre per boig i el van tancar en un manicomi, del qual va sortir deixant mostres d’una humilitat a tota prova i d’un esperit de sacrifici extraordinari. A partir d’aquell moment estava completament embogit per Déu, amb el somni de servir-lo cada vegada millor. Va escollir com a director espiritual el pare Joan d’Àvila, al qual va confirmar els seus desitjos de lliurar-se a cuidar malalts. Va llogar una casa i la va convertir en hospital. Demanava almoina per als seus pobres, i recollia tots els malalts que trobava pels carrers per cuidar-los en el seu hospital. Com que sovint canviava els seus vestits pels parracs dels pobres que recollia, el president de la cancelleria de Granada va manar que li fessin una espècie d’hàbit religiós. En aquest moment va passar a dir-se Joan de Déu (fins llavors l’havien anomenat Joan Ciutat). Entre els fets més notables de la seva vida, es diu que es va originar un incendi a l’Hospital Reial de Granada, i que ell va treure els malalts enmig del foc sense que les flames el cremessin. Va morir el 8 de març de 1550. Tenia 55 anys. Va ser beatificat pel papa Urbà VIII el 21 de setembre de 1630, i canonitzat per Innocenci XII el 15 de juliol de 1691.

Va néixer a Roma a inicis de l’any 1284, de família noble. Va ser educada en el cristianisme, segons els pietosos costums de l’època, i ja de ben petita, als 11 anys, tenia un gran desig de servir els pobres i de fer el bé a tothom. Aviat va sentir la inclinació per la vida religiosa, però el seu pare no ho va aprovar perquè ja l’havia promès com a futura esposa d’un jove de noble família, amb el qual es va casar, i malgrat la seva pena per no haver pogut dedicar la seva vida totalment al Senyor, es va manifestar com una esposa amant i abnegada, però no va abandonar els seus costums pietosos. Es va posar malalta de gravetat i la seva malaltia va durar ben bé un any, i s’explica que es va curar gràcies a la intercessió de sant Aleix. La malaltia la va fer meditar profundament sobre els plans de la Providència, i juntament amb la seva cunyada Vanozza es van proposar portar una vida més conforme a l’evangeli, van renunciar a les diversions inútils i van consagrar més temps a la pregària i a obres de caritat. El poble de Roma aviat les va considerar dues santes, i altres dames nobles van seguir els seus passos. Quan la pesta es va abatre sobre Roma les dues cunyades van sortir als carrers per socórrer els pobres, i fins i tot es van fer mendicaires per a poder atendre’ls. Durant aquest temps hi va haver diferents intervencions divines que van fer que el marit de Francesca la deixés completament lliure per organitzar les seves obres. A partir d’aquell moment Francesca va vendre els seus vestits i les seves joies i va distribuir els diners que va guanyar entre els pobres. Les seves mortificacions van augmentar, però va continuar ocupant-se dels seus fills, de la casa, de visitar els hospitals i els pobres malalts a les seves cases, i de freqüentar les esglésies. L’any 1400 dues dones pietoses, Rita Celli i Lucía Aspalli, es van unir al grup de les dues cunyades. Després de moltes desgràcies que van caure sobre la família, el palau on vivien, que havia estat devastat, el van convertir en un hospital on acollien nens i malalts. Tots els actes de caritat que va fer van anar acompanyats de molts miracles. El 15 d’agost de 1425 es va formar l’Associació de les Oblates de Maria, i nou dones a més de Francesca es van oferir al servei de Déu i de la Mare de Déu, i a finals de l’any 1432 Francesca va comprar una antiga torre on es van instal·lar les seves companyes. Ella, però, es va quedar amb el seu marit, però va redactar les constitucions i les regles de la comunitat. Quan va morir el seu marit, amb el permís dels seus familiars, es va unir a la comunitat que havia fundat, no com a fundadora, sinó com a postulant que sol·licitava l’admissió, però li van exigir que acceptés de ser superiora del convent. Va morir el dia 9 de març de 1440, i molts miracles van seguir a la seva mort. El papa Eugeni IV va confirmar la regla l’any 1444. L’any 1608 va ser canonitzada pel papa Pau V.

Per sant Jeroni sabem que Pacià s’havia casat de jove, i que havia tingut un fill anomenat Dextre que va ocupar alts càrrecs en l’administració imperial en temps de Teodosi i Honori. Això fa suposar que Pacià devia ser de família distingida. Les seves obres denoten una alta cultura literària, sagrada i profana. No hi ha detalls sobre la seva actuació pastoral en el govern de la diòcesi de Barcelona, però pels seus escrits se sap que el seu zel pel bé espiritual dels seus diocesans va ser molt actiu. Sembla que va governar la diòcesi de Barcelona molts anys, i es diu que va ser successor immediat de Pretextat, que l’any 347 va assistir com a bisbe de Barcelona al concili de Sàrdica. La mort de Pacià s’ha de situar abans de l’any 391, perquè el 392 sant Jeroni ja en parla. Dels seus escrits, cal destacar el Parænesis, les tres cartes ad Simpronianum Novatianum, un Sermo de baptismo ad catechumenos, i un escrit que no s’ha trobat anomenat Cervus o Cervulus. Les primeres mencions de sant Pacià són dels martirologis del segle IX; en els santorals i missals de Barcelona, des del s. XII, se celebra la seva festa el dia 9 de març.

Va néixer l’any 372 no sé sap ben bé on. Sí que sabem, però, que els seus pares eren cristians i que el van batejar amb el nom de Succat. L’any 388 uns pirates els van fer presoner i el van portar a Irlanda, on va ser venut com a esclau i va fer de pastor. En el silenci de les muntanyes es va dedicar moltes estones a la pregària. Un dia, durant les seves pregàries, se li va aparèixer un àngel que li va dir que escapés del seu amo i que anés a un port que li va indicar on trobaria un vaixell que el portaria a la llibertat. Així ho va fer i ho va trobar tot com li ho havia anunciat l’àngel. Ja lliure, es va refugiar amb sant Martí de Tours, que era familiar de la seva mare, en un monestir a prop de Marmoutier, on els monjos vivien en coves i petites cases. En aquestes condicions de vida d’ermità va viure durant trenta anys. En aquest ambient de tranquil·litat va començar l’estudi de les sagrades Escriptures i es va anar empapant cada vegada més de la doctrina evangèlica, fins que se li va tornar a aparèixer un àngel que li va manar que convertís el poble d’Irlanda. Van passar encara uns anys abans no emprengués aquesta missió, durant els quals va continuar estudiant i es va ordenar prevere. Va rebre del papa Celestí l’encàrrec d’ajudar Paludi en la missió de convertir Irlanda, però abans de marxar d’Itàlia va rebre la notícia de la mort de Paludi, i llavors el Papa el va consagrar bisbe i li va donar els poders necessaris per a la missió. És en aquest moment que el Papa li dona el nom de Patrici. Tenia ja seixanta anys. Ja a Irlanda, els habitants del país no van voler rebre’l ni escoltar, però ell no va desistir i va anar convertint-ne algun, fins que van començar una sèrie de miracles que recorden més aviat escenes de l’Antic Testament, i de mica en mica, i salvant tota mena d’obstacles i perills, la seva missió va anar tenint èxit. Era afectuós i bondadós, i insistia sempre en el perdó de l’enemic, però al mateix temps era temible en la repressió del mal, especialment contra els enemics de la fe. A la seva mort, el 17 de març de l’any 461 havia arribat a consagrar 350 bisbes i ordenar 2.000 preveres. El que va fer que la seva missió tingués èxit i que la fe es consolidés tant a Irlanda van ser la seva manera de predicar la fe, la seva revisió sàvia de les lleis del país i l’adaptació del paganisme a la religió catòlica.

Va néixer a Jerusalem vers l’any 313. Va ser un d’aquells joves ascetes que, sense retirar-se al desert, feia una vida de santedat i continència perfecta. Va passar la seva joventut consagrat a la ciència i al coneixement de l’Escriptura. Quan tenia uns trenta anys sant Màxim de Jerusalem el va ordenar prevere, i l’any 348 ja era bisbe. Per una carta que van enviar els pares del Concili I de Constantinoble (381) al papa Damas, sabem que Ciril va lluitar en diverses ocasions contra els arrians. Són conegudes les seves Catequesis: divuit dirigides als catecúmens i cinc als neòfits. Aquestes Catequesis són veritables obres mestres en el seu gènere, i per això l’Església el considera el príncep dels catequistes. Després de deu anys de pau i apostolat intens va començar una etapa difícil per al bisbe de Jerusalem, a causa d’un conflicte amb Acaci, bisbe arrià, per la interpretació del cànon setè del concili de Nicea, que reconeixia a la seu de Jerusalem un primat d’honor. Aquest conflicte, que era de tipus jurisdiccional va degenerar en polèmica doctrinal, i Ciril va haver d’exiliar-se de la seva diòcesi. En total van ser tres les vegades que Ciril va haver d’exiliar-se de Jerusalem, i l’última vegada que hi va tornar, a finals de l’any 378, a causa de tots els anys de la seva absència, en què els bisbes intrusos van introduir-hi tota mena d’errors dogmàtics, va trobar els fidels excitats i dividits i un gran relaxament en els costums. En els vuit anys que encara va restar al front de la seva diòcesi va complir amb la missió d’un gran pastor per retornar a la seva Església l’antic fervor. La història diu que va aconseguir unir amb l’Església catòlica els macedonians de Jerusalem i que va obtenir la submissió de quatre cents monjos partidaris de Paulí d’Antioquia. Va morir l’any 386, als 70 anys, després de vint-i-set anys d’episcopat i setze d’exili. L’any 1882 va ser declarat doctor de l’Església.

Va néixer un diumenge de desembre de 1520 a Santa Coloma de Farners. De ben petit ja va aprendre els rudiments de la vida espiritual de la mà dels benedictins de Montserrat. En torn als vint anys va decidir fer-se religiós, concretament frare franciscà, en el convent de Santa Maria de Jesús de Barcelona, on va ingressar el 3 de març de 1541. Tenia un intens amor per l’ascesi i la penitència. Sempre va buscar els treballs més humils i apartats en els convents per on va passar: va ser hortolà, cuiner, sagristà, porter i infermer. De Barcelona va ser tralladat al convent de Santa Maria de Jesús, a Tortosa, on va créixer la seva fama d’alta virtut i fins i tot de miracler. Eren tantes les curacions que feia i la gent que l’anava a trobar que això va causar que el traslladessin sovint de convent: de Jesús va ser traslladat a Bellpuig d’Urgell, d’aquí a Lleida, d’aquí a Horta de Sant Joan, on va ser-hi durant deu anys i va créixer encara més la seva fama de santedat. D’Horta de Sant Joan el van enviar a Reus, amb una carta del pare provincial que prevenia el superior d’aquí dels esdeveniments que es produïen per on passava sant Salvador, considerant-lo gairebé com a díscol. Però la seva fama va arribar també a Reus. D’aquí el van traslladar novament a Barcelona, i aquí se les va haver de veure amb el tribunal de la inquisició. Davant les acusacions del provincial, els inquisidors van demanar a Salvador que els ensenyés que feia, i davant seu va realitzar dues curacions extraordinàries, per la qual cosa els inquisidors van demanar al pare provincial que el deixés transitar lliurement per la ciutat perquè tothom es pogués beneficiar dels miracles que Déu feia per mitjà seu. De Barcelona va anar a Sardenya, no se sap si voluntàriament o per imposició, i aquí va formar part d’un grup de franciscans que es va establir a Càller per implantar l’observança franciscana. Els miracles van continuar. Va morir el 18 de març de 1567. Tenia 47 anys. El 17 d’abril de 1938 el papa Pius XI va canonitzar-lo.

Sabem, per la genealogia dels evangelis de sant Mateu i de sant Lluc, que procedia del llinatge de David. Sembla que era oriund de Betlem però que vivia a Natzaret. No en sabem res fins que no s’incorpora a la història com a promès de Maria i pare «adoptiu» de Jesús, sempre al costat de la seva esposa Maria i del nen, sempre humil i callat. Era fuster de Natzaret. Se li assigna una triple funció: ser imatge del Pare, custodi de la Sagrada Família i artesà diligent en el seu taller. Pateix el dolor humil del pessebre, l’amargura de la profecia, els temors de la fugida, les tribulacions del Nen perdut… En la seva vida es van equilibrar l’acció i la contemplació. El contemplem en tensió de camí, en tensió de treball: Quan Cèsar August disposa l’empadronament, camina; quan Herodes cerca Jesús per matar-lo, camina; quan l’àngel li anuncia que torni, camina; quan el nen es queda en el temple, camina també. Sempre alerta a Betlem, a Egipte, a Natzaret, sempre complint la seva missió de pare adoptiu. Sembla que va morir abans que Jesús comencés la seva predicació, potser als seixanta anys. No se l’anomena més: ni a Canà, ni a Siquem, ni a Cafarnaüm; tampoc al calvari. La seva missió havia estat acompanyar, sustentar, defensar la Sagrada Família en els anys d’infantesa i formació, i a fe de Déu que ho va fer! No és el sant d’una època ni d’un segle. És el patriarca de tots els mil·lennis, d’avui i sempre. Passa ensenyant-nos el valor d’una vida tranquil·la. Ens invita a contemplar la bellesa dels éssers humils

Fill de Luis Alfonso de Mogrovejo i Ana de Robles y Morán, va estudiar dret canònic a Valladolid i a la Universitat de Salamanca, on continuà com a professor fins que s’hi doctorà. Tot i ésser laic, Felip II d’Espanya el va nomenar, el febrer de 1571, president del tribuna de la Inquisició de Granada. El maig de 1579, el rei el nomenà arquebisbe de Lima, capital del Virregnat del Perú; Gregori XIII confirmà el nomenament i, havent rebut la consagració episcopal a Sevilla, Toribi prengué possessió de la seu el 12 de maig de 1581. Va desenvolupar una gran activitat a la diòcesi, i tot i que era molt extensa (uns 450.000 km quadrats), va visitar-la per complet fins a tres cops. Hi aprengué algunes llengües locals, promovent l’evangelització i educació dels indígenes en la seva llengua. Va tenir cura de l’edició del catecisme en castellà, quítxua i aimara en 1552. Entre el prop d’un milió de persones que va batejar o confirmar hi havia els futurs sants Rosa de Lima, Francisco Solano, Martín de Porres i Juan Masías. Va fer construir carreteres, escoles, capelles, hospitals i convents, i a Lima, el 1591, va fundar el primer seminari de tot l’hemisferi occidental. També inaugurà la primera part de la tercera catedral de Lima, el febrer de 1604. Va convocar tretze sínodes diocesans i tres concilis provincials. Va ésser considerat un defensor dels drets dels natius, enfrontant-se als colons que volien explotar-los i a les autoritats civils. El 1605, durant una visita pastoral a Pacasmayo, va contraure unes febres que el van portar a la mort, l’any següent, al convent de San Agustín de Saña, vora Lima, el dia del Dijous Sant, 23 de març de 1601; anys abans havia predit el dia i l’hora de la seva mort.

Va néixer el 23 de novembre de 1650, i va ser batejat a Sant Pere de les Puel·les. De petit era escolà de la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. Els seus pares el van educar en la música i la gramàtica, i fins i tot es va doctorar en teologia. Però en aquell temps no podies aspirar a l’ordenació si no posseies un benefici eclesiàstic que assegurés la sustentació de l’ordenat. Gràcies a un benefici vacant a Bell-lloc, bisbat de Girona, va poder ordenar-se sant Josep Oriol. Un cop ordenat es va ocupar de la preceptoria de la família Gasneri, que tenien dos fills petits. Va viure amb ells durant deu anys. A causa d’un fet prodigiós va interpretar que havia de començar una nova ruta, un camí d’austeritat extremada que no va endurir el seu aspecte, sinó que, a mesura que s’anava aprimant semblava adquirir més tendresa. Es va sentir molt lligat a la Congregació de Sant Felip Neri, i tenia el costum de confessar, celebrar missa i repartir la comunió a l’oratori d’aquesta congregació. Predicava uns sermons poc eloqüents però que arribaven a les ànimes i consolaven. Es creaven cues davant del seu confessionari, i els filipencs estaven convençuts que era un sant, encara que ignoraven que dejunava a pa i aigua durant tot l’any. Josep Oriol no va fundar res, no va obrir nous camins enlloc, però en una època en què la sanitat pública era inexistent i només els rics podien accedir als professionals de la salut, ell es donava als malalts i els atenia amb els mitjans que eren al seu abast. Els rentava les ferides, els posava ungüents, els donava remeis casolans, els atenia i pregava amb ells. El juny de 1687 va començar a exercir com a beneficiat de l’església del Pi i, des del primer moment, cada final de mes, quan cobrava el que li corresponia del benefici, els pobres ja l’esperaven a la porta i ell els ho repartia gairebé tot. Aquesta benèfica tasca i la seva austeritat, el va portar a ser conegut com el doctor Pa i Aigua. Va morir el 23 de març de 1702. El dia del funeral la gent no deixava que fos enterrat, Josep Oriol ja era el sant dels desfavorits de Barcelona. Un sant del poble. 

«El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L’àngel entrà a trobar-la i li digué: “Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.” Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L’àngel li digué: “No tinguis por, Maria. Déu t’ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.” Maria preguntà a l’àngel: “Com podrà ser això, si jo soc verge?” L’àngel li respongué: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible.” Maria va dir: “Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.” I l’àngel es va retirar.» (Lc 1,26-38)