Basili va néixer d’una família cristiana l’any 330, a Cesarea de la Capadòcia. Després d’una bona formació literària i vida exemplar, va començar la vida eremítica. L’any 370 va ser designat bisbe de la seva ciutat. Va lluitar contra els arrians; va escriure egrègiament; va compondre les regles monàstiques que encara avui perduren, observades per molts monjos orientals; va ajudar molt els necessitats. Va morir el dia 1 de gener de l’any 379.
------------------------------
Va néixer el 329 a una família nobiliària cristiana de la ciutat de Cesarea. El seu pare, Basili, fou un advocat de mèrit i mestre de retòrica. La mare es deia Emèlia. La seva avia Macrina de Neocesarea (Pont) el va educar en els principis cristians i fou alumne de Gregori Taumaturg, bisbe de la ciutat.
Es va educar a Cesarea i Constantinoble. Va estudiar amb Libani. Després va anar a Atenes on va estudiar del 351 al 355 amb Himeri i Proeresi; amb ell van estudiar Julià l’Apòstata i Gregori Nazianzé; aquest darrer fou el seu més íntim amic. Fou el millor alumne de retòrica, filosofia i ciència.
El 355 va tornar a Cesarea i va fer un temps d’advocat però aviat ho va deixar per dedicar-se a la vida religiosa tal com també va fer la seva germana Macrina. El 357 va viatjar per Síria, Palestina i Egipte per aprendre de la vida monàstica i a la tornada es va retirar a una muntanya a la vora del riu Iris prop de Neocesarea on va viure en reclusió per 13 anys fundant el monestir de Ibori. Allí la família tenia una finca on Basili va reunir un grup de devots als que es va unir aviat Gregori Nazianzé. En aquestos anys es va dedicar a la lectura i el seu escriptor favorit fou Orígens. Va predicar també per tot el Pont.
El 359 va anar en ambaixada a Constantinoble juntament amb Basili d’Ancira i Eustaci de Sebaste, per obtenir la confirmació imperial dels decrets del sínode de Selèucia d’Isàuria en què els homiousians havien condemnat als anomians. Per aquesta època fou fet lector a l’església de Cesarea pel bisbe Diani, i després fou diaca ordenat pel bisbe d’Antioquia, Meleci.
El 360 va sortir de Cesarea i va tornar al seu monestir quan Diani es va adherir a la confessió arriana al sínode d’Ariminum. El 361 Julià l’Apòstata el va convidar a la cort però va refusar perquè l’emperador no seguia la doctrina cristiana. El 363 Diani, a punt de morir, el va cridar a Cesarea, i el seu successor Eusebi el va ordenar prevere però el va deposar el 364 per raons desconegudes i es va retirar altre cop al monestir juntament amb Gregori Nazianzé.
Basili es va oposar als arrians i va escriure una obra contra Eunomi; debilitats els arrians, Eusebi va cridar altre cop a Basili a Cesarea i li va confiar l’administració de l’església el 365.
A la fam de Capadòcia del 367 i 368 va tenir una conducta exemplar i va dedicar tota la seva fortuna a auxiliar als necessitats i es va fer tan popular que a la mort d’Eusebi el 370 fou elegit en el seu lloc com bisbe de Cesarea, metropolità de Cesarea i Exarca del Pont.
Va conservar la seva ascètica manera de viure, es va ocupar dels pobres (als que va construir cases), va restaurar la disciplina de l’església, va seleccionar amb cura als candidats a rebre ordres religioses, va procurar la unió de les esglésies occidental i oriental i va defensar la seva autoritat contra el bisbe Antim de Tiana, la seu del qual havia estat elevada a segona metropolitana de Capadòcia per Valentinià I. També es va seguir oposant als arrians i semiarrians i al prefecte de Capadòcia, Modest, i fins i tot al mateix Valentinià II.
La seva regla de vida monàstica va ser la més seguida als monestirs orientals i ortodoxos, per la qual cosa els seus monjos són anomenats basilians. Sobre ella es van desenvolupar alguns ordes monàstics catòlics, a partir del segle XVI.
Va morir el 1 de gener del 379 i fou enterrat a Cesarea. Va deixar nombroses obres en grec. Declarat sant per l’església catòlica, es commemora el 14 de juny (els orientals el 1 de gener i el 30 de gener) (wikipedia)

Gregori va néixer el mateix any 330 a prop de Nazianzi. Va emprendre molts viatges per a estudiar. Va seguir el seu amic Basili en la vida eremítica, però va ser ordenat sacerdot i bisbe. L’any 381 va ser elegit per a la seu de Constantinoble, però, a causa de les divisions en la seva Església, es va retirar a Nazianzi, on va morir el 25 de gener de 389 o 390. És anomenat «el teòleg» per la seva doctrina exímia i la seva eloqüència.
------------------------------
Va néixer a Arianzus prop de Nazianzus (Capadòcia), però va agafar el nom de Nazianzè en honor al seu pare. El seu naixement se situa vers el 329. Era fill de Gregori Nazianzè el vell i de Nonna, ell bisbe i ella una devota. Un somni el va fer decidir per una vida d’ascetisme i celibat.
Després de la seva educació va anar a Palestina on va estudiar eloqüència, i després a Alexandria per acabar a Atenes. Per anar a aquesta ciutat va agafar un vaixell i pel camí va patir una gran turmenta que el va espantar molt ja que encara no havia estat batejat. Va arribar a Atenes sobre el 350 i allí va estudiar llenguatge, poesia, retòrica, filosofia, matemàtiques, física i música. A Atenes va agafar amistat amb Basili (conegut després com Basili de Cesarea) que va deixar la ciutat el 355 mentre Gregori va romandre allí com a mestre de retòrica, però el 356 va tornar a casa i fou batejat.
En endavant només es va dedicar a la vida ascètica i contemplativa, fins que vers el 361 fou cridat pel seu pare i llavors fou nomenat prevere, i encara que de moment va refusar exercir finalment va tornar a casa i va donar el primer sermó el 362.
Mentre Julià l’Apòstata, al que havia conegut a Atenes, va succeir a Constanci II i Gregori aviat s’hi va enfrontar. El seu germà Cesari (Sant Cesari) es va retirar de la cort del nou emperador. La mort de Julià (363) fou celebrada per Gregori en dos discursos contra l’emperador (λόγοι στηλιτευτικοί, Orat. III i IV.), però no foren llegits.
El 364 el seu amic Basili fou deposat pel seu bisbe Eusebi i enviat al Pont i Gregori el va acompanyar i va aconseguir la reconciliació amb Eusebi el 365. després va estar uns anys a Nazianzus, on els seus pares eren ja vells i estaven malalts i on el seu germà Cesari va morir vers el 368 o 369. El pare i la seva germana Gorgònia van morir el 374. Per tots ells va fer panegírics.
Basili fou nomenat bisbe de Cesarea el 370 i va nomenar a Gregori el seu prevere però Gregori va refusar l’oferiment. Una mica després Basili, com a metropolita de Capadòcia, va crear un bisbat a la pobre ciutat de Sasima i va nomenar bisbe a Gregori (372) probablement amb la intenció de tenir un suport contra Àntim bisbe de Tiana, enemic de Basili i que d’altra banda considerava Sasima com a part de la seva seu. Gregori no va voler acceptar el nomenament.
Va exercir de bisbe auxiliar a Nazianzus fins a la mort del pare (374) amb uns 100 anys d’edat i Gregori va fer l’oració fúnebre en presencia de la mare Nonna i de Basili; aquest va aconseguir que continues al front del bisbat de Nazianzus. Com que la seu no era coberta, el 375 la va deixar i va anar a Selèucia d’Isàuria on va romandre quatre anys en vida ascètica.
El 379 fou cridat pels bisbes de Constantinoble per iniciar la defensa de l’ortodòxia contra els arrians, els novacians, apol·linaris i altres i per mitja de discursos i llibres va combatre amb èxit aquestes tendències.
Màxim, amb el que es va enfrontar, va arribar a patriarca de [Constantinoble] el 380 però en fou expulsat pel poble. Gregori va romandre a la capital, excepte un breu període ‘exercicis espirituals, i el novembre del 380 va arribar Teodosi I el Gran i va rebre a Gregori mostrant un especial favor i li va prometre el seu suport; Teodosi va fer entregar als arrians totes les seves esglésies a la ciutat als catòlics i amb suport de la guàrdia imperial Gregori va entrar a la gran església de Constantinoble al costat de Teodosi. Durant l’ofici el sol va il·luminar l’església i això fou considerat una senyal i tots els bisbes van demanar a l’emperador de fer a Gregori bisbe de la ciutat. Gregori va haver d’acceptar.
Al començament del 381 Teodosi va convocar un concili ecumènic que va confirmar a Gregori en el càrrec i a més fou president del consell de bisbes per la mort sobtada de Meleci. Els seus enemics van començar la ofensiva i el van acusar de exercir el bisbat de Constantinoble després de haver estat ja bisbe de Nazianzus, i Gregori, poc conflictiu, va renunciar i va tornar a Capadòcia i a Nazianzus, on el bisbat romania vacant, va exercir un temps més fins el 383 en que el seu cosí Eulali el va substituir.
Llavors es va retirar a les seves terres a Arianzus on es va dedicar a la meditació. Va morir el 389 o 390. (wikipedia)

«En la tradició del poble d’Israel el nom “Jesús” va conservar el seu valor etimològic: ‘Déu allibera’. Per tradició, eren sempre els pares els qui posaven el nom als seus fills. Tanmateix en el cas de Jesús, Fill de Maria, el nom va ser escollit i assignat des de dalt, i abans del seu naixement, segons la indicació de l’Àngel a Maria, en l’anunciació (cf. Lc 1,31), i a Josep en un somni (cf. Mt 1,21). “Li van posar el nom de Jesús” (subratlla l’evangelista Lluc), perquè “era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare” (Lc 2,21). En el pla disposat per la Providència de Déu, Jesús de Nazaret porta un nom que al·ludeix a la salvació: ‘Déu allibera’, perquè ell és en realitat el que el nom indica, és a dir, el Salvador. Ho testifiquen algunes frases que es troben en els anomenats evangelis de la infància, escrits per Lluc: “Us ha nascut [...] un salvador” (Lc 2,11), i per Mateu: “Perquè ell salvarà dels pecats el seu poble” (Mt 1,21). Són expressions que reflecteixen la veritat revelada i proclamada al Nou Testament. Escriu, per exemple, l’Apòstol Pau a la Carta als Filipencs: “Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor [‘Kyrios, Adonai’] a glòria de Déu Pare” (Fl 2,9-11). La raó de l’exaltació de Jesús la trobem en el testimoni que van donar d’ell els Apòstols, que van proclamar amb coratge: “La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos” (Ac 4,12).»
(Joan Pau II, Audiència general de 14 de gener de 1987, n. 7-8)

Jurista format a Barcelona i Bolonya, va néixer a prop de Barcelona cap a l’any 1175. Va ser canonge de la seu de Barcelona, i després va ingressar en l’Orde de Predicadors. Gregori IX el va nomenar penitencier papal i li va confiar la compilació de les Decretals. Va ser elegit superior general del seu orde i el va regir amb òptimes lleis. Es va interessar per la conversió dels jueus i dels musulmans. Va exercí també el càrrec de confessor del rei Jaume I. Entre els seus escrits sobresurt la «Summa casuum» per a l’administració recta i fructuosa del sagrament de la penitència. Va morir a Barcelona l’any 1275.
------------------------------
Fill del cavaller Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell de Penyafort, i de Saurina.[1] El 1204 era clergue i escriptor de la catedral de Barcelona. Estudià cànons a la Universitat de Bolonya, on exercí també el professorat (1217-22). De nou a Barcelona (1223), fou nomenat canonge i paborde de la seu, però aviat renuncià a aquests càrrecs i ingressà en l’orde de sant Domènec, congregació que conegué a Bolonya.
Després d’uns quants anys de silenci documental, que esmerçà en l’estudi i en la redacció d’alguns tractats, com la Summa de casibus poenitentiae o glosses al Decret de Gracià, acompanyà el legat papal Jean d’Abbeville (1228) en el seu recorregut pels regnes hispànics per a implantar la reforma i les decisions del concili quart del Laterà. El seguí a Roma, on fou nomenat capellà i penitencier papal i confessor de Gregori IX (1230).
El Papa li encarregà la compilació de les anomenades Decretals de Gregori IX o Liber extra, que foren promulgades el 1234; és l’obra que li ha donat més fama i que fou el codi de dret canònic en ús a l’Església Catòlica fins al codi de Pius X. També escriví aquest temps les Dubitalia cum responsionibus ad quaedam ad Pontificem.
El 1235 obtingué la concessió de la regla augustiniana que normalitzava l’ordre de la Mercè, al qual havia orientat en els seus orígens. El Papa el volgué premiar amb la concessió de l’arquebisbat de Tarragona, però cansat i malalt, hi renuncià, així com als càrrecs papals, i es retirà a Barcelona, al convent de Santa Caterina (1236).
En l’etapa del 1236 al 1238 desplegà una gran activitat a la Corona d’Aragó: intervingué en les corts de Montsó (1236), aixecà l’excomunió de Jaume I (1237), que fou gran amic seu, intervingué en la dimissió del bisbe de Tortosa (1237), en la provisió del bisbat d’Osca i en la del de l’illa de Mallorca, recentment conquerida, a més d’altres gestions en pla de jutge o assessor jurídic en temes d’heretgia i nul·litat de matrimonis.
El 1239 fou elegit tercer general de l’ordre dominicà en un capítol general de l’ordre a París, on disposà una nova redacció de les constitucions, promulgades el 1241. Visità els principals convents, obtingué butlles papals per al bon desenvolupament de l’ordre i disposà la plena integració de la branca femenina en l’ordre. Dimití el 1240, després d’un curt però intens govern. Retornà al convent de Santa Caterina de Barcelona, on visqué trenta-cinc anys, fent de conseller del rei Jaume I, intervenint en tots els afers importants de la vida religiosa del país, fins al punt que quatre bisbats (Barcelona, Vic, Lleida i Girona) foren regits per dominicans.
Actuà d’inquisidor i d’assessor jurídic en múltiples casos. També és remarcable la seva obra pastoral i missionera: fundà un studium, o escola de llengua àrab, a Tunis (1245) i un altre a Múrcia (1266) per a la conversió dels musulmans; a petició seva Tomàs d’Aquino redactà el manual apologètic o Summa contra gentiles, entre el 1259 i el 1261.
A més de les obres citades, és autor també d’una Summa Iuris canonici, escrita, sembla, entre el 1218 i el 1221, i altres petits tractats de temes d’afinitats i consanguinitats matrimonials o compilació de decretals per a ús dels dominicans. (wikipedia)

No se sap del cert quan va néixer, però deu haver estat abans del 819, ja que al 848 és un prevere ja reconegut a lloc tan llunyans com Catalunya i Navarra, i llavors no s'ordenaven preveres menors de trenta anys. Provenia d'una família cristiana noble i propietària de terres a Còrdova. Els governants musulmans permetien i toleraven la fe cristiana: podien professar-la en privat, accedir a càrrecs públics, tenir una jerarquia eclesiàstica, monestirs, etc. No podien, però, manifestar públicament la fe ni predicar-la, ni intentar convertir els creients d'altres religions.[1] El sant, com els seus cinc germans, va rebre una bona educació, sota la supervisió de la seva mare Elisabet. El més jove d'ells va tenir un càrrec al palau de l'emir; dos altres germans, Àlvar i Isidor, van ser mercaders i comerciaven amb països de Centreuropa. De les germanes, Niola va restar amb la seva mare i Anulona va fer-se monja.
Va completar els estudis al monestir de Sant Zoil; en acabar-lo, va viure amb la seva família, tenint cura de la seva mare i va estudiar amb mestres com l'abat Speraindeo, conegut autor teològic. Va conèixer Àlvar Paul, condeixeble seu, i tots dos van conrear la ciència i el pensament. Es conserva un bon nombre de cartes creuades entre els dos. Àlvar es va casar, però Eulogi va seguir la carrera eclesiàstica i va ésser ordenat sacerdot pel bisbe Recafred de Còrdova.
Va viatjar a Catalunya, Navarra, Saragossa, Calataiud, Arcòbriga, Sigüenza i Complutum (Alcalá de Henares), passant per Toledo, on va conèixer el bisbe Wistremir. Va recollir experiències i va adquirir llibres llatins per a les escoles de Còrdova. Per la seva defensa del cristianisme mossàrab va ésser empresonat, juntament amb el bisbe Saül de Còrdova. Allí va començar a escriure el Memorial dels sants, una llarga epístola al bisbe de Pamplona i el Document dels màrtirs, dedicat a les santes màrtirs Flora i Maria, empresonades com ell. Va ésser alliberat el 29 de novembre de 851.
En accedir al tron Muhàmmad I, les mesures contra els cristians es van endurir. Eulogi estava vigilat permanentment i canviava constantment de casa. El 858, una dona anomenada Leocrícia, de noble família musulmana, va voler convertir-se al cristianisme i va demanar a Eulogi protecció contra els seus parents. Eulogi l'amagà a casa d'uns cristians, però van ser descoberts i detinguts. Eulogi va ésser jutjat per l'emir, davant del qual va fer una defensa del cristianisme. Condemnat a mort, Eulogi va ésser decapitat el dia 11 de març de 859, i santa Leocrícia, el 15 de març.
Eulogi havia estat escollit poc abans com a arquebisbe de Toledo, però no va arribar a ésser consagrat, ja que va ser detingut i executat.

Va néixer a Poitiers a començaments del segle IV. Va ser elegit bisbe de la seva ciutat vers l’any 350, i va haver de lluitar fort contra els arrians. L’emperador Constanci el va desterrar. L’exili de quatre anys a Orient li donà ocasió per a endinsar-se en la qüestió trinitària. Va escriure obres plenes de saviesa en defensa de la fe catòlica i comentaris de la Sagrada Escriptura. Els seus comentaris exegètics i altres escrits circumstancials el van convertir, sense que en tingués vocació, en escriptor i teòleg. Va morir l’any 367.
------------------------------
Nascut al si d’una família destacada de la ciutat, va rebre una bona educació i va començar a estudiar les Escriptures, quedant convençut de la veritat del cristianisme i convertint-s’hi: fou batejat junt amb la seva dona i la seva filla Abra.
Vers el 350, encara casat, fou elegit bisbe de la seva ciutat natal. Va dedicar els seus esforços a aturar els progressos dels arrians. A instigació dels prelats catòlics va excomunicar a Saturní bisbe d’Arle junt amb els seus dos suports principals: Ursaci i Valent. Al concili de Besiers, convocat el 356 per Constanci, els adversaris d’Hilari van triomfar, que per rescripte imperial fou desterrat juntament amb Rodà, bisbe de Tolosa, cap a Frígia. Allí va escriure el seu llibre De Synodis.
El 359 un sínode de bisbes el va convocar a Selèucia d’Isàuria on Hilari va mantenir els seus punts de vista contra els anomeans i altres sectes que tenien la majoria a l’assemblea.
Després va anar a Constantinoble on la seva influencia entre els eclesiàstics moderats va alarmar als seus opositors, que van decidir retornar-lo a la seva seu on fou rebut en triomf vers el 361. En aquest temps va publicar la invectiva contra l’emperador Julià l’Apòstata.
Va demanar saber quins dels clergues havien subscrit la confessió de fe establerta pel concili d’Ariminum; va expulsar de l’església al seu vell enemic Saturní i altres que refusaven reconèixer els seus errors.
En el regnat de Valentinià I (364) va decidir també purificar Itàlia i va atacar a Auxenci, bisbe de Milà, que tenia el favor imperial. L’emperador els va cridar als dos i va tenir una conferencia i com que les respostes d’Auxenci foren molt bones, Hilari fou expulsat de Milà com a destorbador de la tranquil·litat de l’església i es va haver de retirar a la seva seu on va morir el 13 de gener del 367.

L’il·lustre pare dels monjos va néixer a Egipte cap al 250. Morts els seus pares, va distribuir els seus béns entre els pobres i es va retirar a la solitud, on va començar a menar una vida de penitència. Va tenir molts deixebles i va patir per l’Església, animant els confessors en la persecució de Dioclecià. Va ajudar sant Atanasi contra els arrians. Va morir l’any 356.
------------------------------
Nascut el 251 a Coma, prop d’Heraclea (Egipte). Va repartir els seus béns als 19 anys i va anar a viure sol a les rodalies del seu lloc de naixement. La dieta dura i les feines que feia van minar la seva salut, però va viure molts anys (suposadament fins els 105 anys).
El 285 es va retirar a les muntanyes d’Egipte oriental en un castell abandonat on va viure 20 anys. El 305 va tornar a la vida comunitària i es rodejà d’un nombre de deixebles, es diu que feia miracles; amb els seus seguidors va fundar dos establiments a les muntanyes orientals i un altre prop d’Arsinoe, i ell mateix passava el temps en algun d’aquests establiments.
El 311 sota l’emperador Maximià va intentar morir màrtir, però no ho va aconseguir. Va fundar un nou establiment conegut com a "muntanya de Sant Antoni" i es va relacionar freqüentment amb Sant Atanasi, bisbe d’Alexandria. Quan aquest fou exiliat va intentar el seu restabliment intercedint amb l’emperador Constantí el gran, que no li va concedir però el va invitar a Constantinoble, proposta rebutjada per Antoni.
Es va oposar als arrians. Encara va veure la restauració d’Atanasi als 104 anys, i va anar a Alexandria, però va tornar a les muntanyes on va morir el 17 de gener del 356. Fou enterrat en secret. Es conserven una vintena de cartes suposadament seves però només set son amb seguretat genuïnes. Sant Atanasi va escriure la seva vida

«El Gmà. Jaume Hilari (Manuel Barbal Cosín) va néixer el 2 de gener de 1898 a Enviny, diòcesi d’Urgell, província de Lleida. Va viure en un ambient profundament cristià, en les feines del camp i rude tasca d’un poble d’alta muntanya. Als tretze anys va entrar al Seminari de la Seu d’Urgell, però, a causa d’una malaltia de l’oïda que serà una creu al llarg de la seva vida, va haver d’abandonar els estudis eclesiàstics. El 1917 va decidir entrar en el noviciat dels Germans de la Salle. El 24 de febrer del mateix any, a Irún, va prendre amb l’hàbit religiós el nom de Gmà. Jaume Hilari. Un any més tard iniciava la seva missió d’educador i catequista. Va ser a Mollerussa, a Pibrac, a prop de Tolosa (França), a Calaf, la seva terra natal. En aquest període es va fer patent la seva capacitat literària, i va col·laborar en revistes en la difusió dels valors cristians. A partir d’aquest moment la seva sordesa li va impedir continuar la seva tasca educativa. Es va haver de traslladar Cambrils (Tarragona) per ocupar-se de les tasques del camp. El 18 de juliol de 1936 va esclatar la guerra civil espanyola. El Gmà. Jaume Hilari es va refugiar en una casa amiga de Mollerussa, on va romandre en règim de llibertat vigilada. Després va ser traslladat a la presó de Lleida i, com que procedia de Cambrils, va ser conduït a Tarragona i empresonat al vaixell “Mahon” amb altres sacerdots i seglars cristians. El 15 de gener de 1937 es va celebrar el seu judici sumaríssim. No volia advocat defensor perquè tenia la intenció de dir sempre la veritat. Per obediència va acceptar la defensa del Sr. Joan Montañés, però no va permetre que es dissimulés la seva condició de religiós. El Tribunal Popular de Tarragona el va condemnar a mort. Va acceptar el veredicte amb serenitat admirable i allí mateix va enviar als seus familiars una carta en la qual expressava la seva alegria de morir màrtir. L’advocat va tramitar la sol·licitud de gràcia, que va ser concedida a les altres vint-i-quatre persones que havien estat jutjades amb ell; però ell, l’únic religiós del grup, va ser executat. El 18 de gener de 1937, a les 15.30 de la tarda, el Gmà. Jaume Hilari va ser afusellat al bosquet de la muntanya de l’Oliva, al costat del cementiri de Tarragona. Amb sorpresa del piquet, el màrtir va continuar dempeus després de dues descàrregues successives. El grup va llançar les armes i va fugir. El cap de l’escamot, furiós, es va apropar a la víctima i va disparar a la templa de l’heroi. Les seves últimes paraules als qui el van afusellar van ser: “Amics, morir per Crist és regnar!»
(Traducció d’un fragment de la biografia de Ciril Bertran i 8 companys, religiosos, de l’Institut dels Germans de les Escoles Cristianes i Innocenci de la Immaculada, prevere, de la Congregació de la Passió de Jesucrist, màrtirs, publicada en el web del Vaticà).
El Gmà. Jaume Hilari va ser canonitzat pel papa Joan Pau II el dia 21 de novembre de 1999.

Amb el martiri de sant Sebastià havia començat a Roma la persecució de Dioclecià. Sembla que el d’Agnès va assenyalar els seus últims mesos (305). Després del militar, una nena de dotze a quinze anys. Expliquen els pares de la noia que se’ls va escapar de casa per anar a proclamar la seva fe entre les autoritats, i que va ser condemnada en principi a la foguera i després a ser decapitada. El papa Damas va exornar el seu sepulcre amb versos; sant Ambròs primer, i molts sants pares després, van continuar les seves lloances.

Fabià I fou papa de Roma del 236 al 250, aquests catorze anys es van caracteritzar per la pau i l’expansió missionera. Segurament a causa del creixement del nombre de cristians a Roma, el papa Fabià va dividir la ciutat en set districtes administratius, encarregant-ne la gestió de cadascun a un diaca. Va enviar els set apòstols de la Gàl·lia a evangelitzar la regió, per la qual cosa és anomenat, també, apòstol de la Gàl·lia. Fabià I morí màrtir a conseqüència de la persecució contra els cristians decretada per l’emperador Deci (249-251), com ho testifica sant Cebrià. Va ser sepultat en el cementiri de Calixt.

La tradició el mostra com un soldat originari de Milà. Va morir màrtir a Roma al començament de la persecució de Dioclecià, probablement a principis del segle IV. El seu sepulcre, que era a la via Àpia «ad Catacumbas», ja va ser venerat pels fidels de finals de l’antiguitat.

La seva història es remunta a la segona meitat del segle III. Les seves actes martirials expliquen que el diumenge 16 de gener de l’any 259, sota la persecució de l’emperador Valerià, el governador de la província Tarraconense va ordenar l’empresonament del bisbe de la ciutat (Tarragona), Fructuós, i dels seus dos diaques, Auguri i Eulogi. A la presó van ser visitats i assistits per la comunitat cristiana. També, a la mateixa presó, Fructuós va batejar un catecumen anomenat Rogacià. Després de sis dies de presó, el 21 de gener, divendres, els màrtirs van ser conduïts a la presència d’Emilià per a ser jutjats. En un judici ràpid i inflexible, el bisbe i els diaques van ser condemnats a morir cremats vius a l’amfiteatre de la ciutat per no voler renegar del Déu que veneraven. La comunitat cristiana va acompanyar els màrtirs al suplici, i molts pagans també van plànyer el destí dels tres cristians. Fructuós i els seus diaques, segurs de la salvació que esperaven, es van lliurar al martiri d’una manera abnegada i valenta. Van pregar per l’Església universal i van reconfortar la comunitat amb la promesa que ja no li mancaria mai pastor, i que l’amor i la promesa del Senyor sempre estarien presents. La comunitat cristiana va recollir les seves despulles i les va enterrar. Coronats i revestits amb la dignitat de màrtirs del Crist, es van anar apareixent, després de la seva mort, tant a la comunitat cristiana com als seus botxins. La memòria del martiri de Fructuós, Auguri i Eulogi va ser recollida per la comunitat cristiana de la ciutat d’aquell moment a través d’unes actes martirials que han arribat fins avui dia i que són les més antigues de tota la península ibèrica. El document va tenir un fort ressò en la literatura cristiana de l’època tardorromana.

Aquest diaca de l’Església de Saragossa, en la persecució de Dioclecià va morir màrtir enmig de turments cruelíssims, a València. El seu culte es va estendre immediatament per l’Església.

Va néixer a Toledo, de família noble, cap a l’any 606. Jove encara, va professar com a monjo a Agalí, monestir famós de l’Espanya visigoda, prop de la ciutat de Toledo. L’any 657 va succeir sant Eugeni a la seu metropolitana. Va ser un defensor insigne de la virginitat de la Mare de Déu i de la doctrina veritable sobre el baptisme. Va morir el 23 de gener de 667. El seu cos va ser tralladat a Zamora.

Originari de Tortosa, va ser sacerdot i va prendre l’hàbit dominicà al convent de Santa Caterina de Barcelona. Va anar com a missioner a Filipines i a Tonquín (Indoxina), on va sofrir un cruel empresonament de set anys, que va acabar amb la decapitació de Francesc i de Mateu Alfons, de Nava del Rey (any 1745). Ambdós van ser beatificats per sant Pius X i, el dia 19 de juny de 1988, canonitzats per Joan Pau II.  

Era fill dels marquesos de Sales. Va néixer el 1567 a Savoia. Es va educar en Annecy, Paris i Pàdua. Un cop ordenat sacerdot el 1593, va treballar molt per a la restauració catòlica de la seva pàtria. Va exercir l’apostolat sacerdotal a la regió calvinista de Chablais, a ell es deu la conversió de més de seixanta mil calvinistes. El bisbe Granier, que veu els fruits de la prèdica de Francesc, el recomana com el seu successor. Als trenta-dos anys va ser nomenat bisbe de Ginebra (1603), les dificultats eren nombroses, entre d’altres la situació de la diòcesi, que comprenia zones de Savoia, França i Suïssa. Era bisbe titular de Ginebre, però des de la rebel·lió protestant  els bisbes residien a Annecy. Va distingir-se com a pastor exemplaríssim amb els clergues i els fidels i va introduir les reformes de Trento. Va tenir contactes amb Bérulle, Vicenç de Paül i Joana de Chantal, amb la qual va fundar l’orde de la Visitació.Va nodrir llur fe amb molts escrits i obres. El dia 28 de desembre de 1622 va morir a Lió, però el seu cos va ser traslladat a Annecy.

«Germans, vull que ho sapigueu: l’evangeli que us vaig anunciar no ve dels homes; jo no el vaig rebre ni aprendre de cap home, sinó per una revelació de Jesucrist. Vosaltres ja heu sentit parlar de com em comportava quan era en el judaisme: perseguia amb fúria l’Església de Déu i la volia destruir; i en la defensa del judaisme sobrepassava molts companys de la meva edat, ja que era molt zelós de les tradicions dels meus pares. Però Déu em va escollir des de les entranyes de la mare i em va cridar per la seva gràcia. Quan a ell li semblà bé, em va revelar el seu Fill perquè jo l’anunciés als pagans. Tot seguit, sense fer cas de consideracions humanes i sense pujar a Jerusalem a trobar els qui eren apòstols abans que jo, me’n vaig anar a l’Aràbia, i després vaig tornar a Damasc. Més tard, al cap de tres anys, vaig pujar a Jerusalem per conèixer Cefes, i vaig passar quinze dies amb ell. Dels altres apòstols no en vaig veure cap, fora de Jaume, el germà del Senyor. I això que us escric és veritat: Déu sap que no menteixo. Després me’n vaig anar a les regions de Síria i Cilícia. Però les esglésies de Crist que són a Judea no em coneixien personalment; només sentien a dir: “El qui abans ens perseguia, ara anuncia la fe que havia volgut destruir.” I donaven glòria a Déu per causa meva.» (Gal 1,11-24)

Van ser deixebles i ajudants de sant Pau, apòstol, i bisbes de l’Església d’Efes, l’un, i de la de Creta, l’altre. A ells van ser adreçades les cartes anomenades «pastorals», en les quals hi ha instruccions òptimes per al govern dels pastors i dels fidels.

Va néixer a Vinebre (Ribera d’Ebre), el dia 16 d’octubre de 1840. Va estudiar als seminaris de Tortosa i Barcelona. Va ser ordenat prevere el dia 21 de setembre de 1867. Gran catequista, predicador i apòstol de l’oració, va escriure incansablement per tal de propagar el magisteri pontifici i fonamentar la fe de la societat del seu temps. Va ser fundador de diverses associacions apostòliques, per a dones, homes i infants, que es van difondre ràpidament. Educador i pedagog, als trenta-cinc anys, va fundar la seva obra mestra, la Companyia de Santa Teresa de Jesús, la finalitat de la qual és recristianitzar la societat per mitjà de l’educació catòlica. Després de dedicar tota la seva vida a l’extensió del regne de Déu, va morir al convent del Sant Esperit, a Gilet (arquebisbat de València), el dia 27 de gener de 1896. Va ser beatificat pel papa Joan Pau II el dia 14 d’octubre de 1979, i canonitzat el 16 de juny de 1993, a Madrid.
---------------
Enric d’Ossó, sacerdot, fundador de la Congregació de Germanes de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, és un dels homes de Déu, que, al segle passat, van contribuir a mantenir viva la fe cristiana a Espanya, amb una fidelitat indestructible a l’Església i la Seu Apostòlica.
Va néixer a Vinebre, diòcesi de Tortosa, província de Tarragona, el 16 d’octubre de 1840. La seva mare somiava veure’l sacerdot del Senyor. El seu pare li va encaminar al comerç.
Greument malalt, va rebre la primera comunió per Viàtic. Durant el còlera de 1854 va perdre la seva mare, i en aquest mateix any-treballava com a aprenent de comerç a Reus-va abandonar tot i es va retirar a Montserrat. Tornat a casa amb la promesa de poder emprendre el camí elegit, va iniciar en el mateix any 1854 els estudis al Seminari de Tortosa.
Ordenat sacerdot a Tortosa, el 21 de setembre de 1867, va celebrar la primera missa, a Montserrat, el diumenge 6 d’octubre, festivitat de la Mare de Déu del Rosari.
Les seves classes com a professor de Matemàtiques i Física en el Seminari no li van impedir dedicar-se amb ardor a la catequesi, un dels grans amors de la seva vida. Va organitzar el 1871 una escola metòdica de catecisme, en dotze Esglésies de Tortosa i va escriure una "Guia pràctica" per als catequistes. Amb aquest llibre inicia Enric la seva activitat com a escriptor, apostolat que el va convertir en un dels sacerdots més populars de l’Espanya del seu temps. Des de nen va tenir devoció entusiasta per Santa Teresa d’Àvila. La vida i doctrina de la Santa, assimilada amb la lectura constant de les seves obres, va inspirar la seva vida espiritual i el seu apostolat, mantinguts per la força del seu amor ardent a Jesús i Maria i per una adhesió indestructible a l’Església i al Papa.
Per augmentar i fortificar el sentit de pietat, va reunir en associacions als fidels, especialment als joves, per als qui la revolució i les noves corrents hostils a la fe catòlica podien ser una amenaça.
Després d’haver donat vida en els primers anys de sacerdoci a una "Congregació mariana" de joves pagesos del camp tortosí, va fundar el 1873 l’Associació de "Filles de Maria Immaculada i Santa Teresa de Jesús". El 1876 s’inaugurava el "Ramadet del Nen Jesús". Els dos grups tenien un fi comú: promoure una intensa vida espiritual, unida a l’apostolat en el propi ambient. El Moviment Teresià d’Apostolat (MTA) recull en l’actualitat el carisma teresià del nostre Sant per fer dels nens, joves i adults cristians compromesos mitjançant l’oració i l’apostolat.
Per facilitar la pràctica de l’oració als associats, Enric va publicar el 1874 "El quart d’hora d’oració", llibre que l’autor va imprimir 15 vegades i del que fins ara s’han publicat més de 50 edicions.
Convençut de la importància de la premsa, va iniciar el 1871 la publicació del setmanari, "L’amic del poble" que va tenir vida fins a maig de 1872, quan per un motiu fútil de l’autoritat civil, contrària a l’Església, el va suprimir. No obstant això, l’octubre d’aquest mateix any inicia la publicació de la Revista mensual Santa Teresa de Jesús, que durant 24 anys va ser la palestra en què el Sant va exposar la veritable doctrina catòlica, va difondre els ensenyaments de Pius IX i Lleó XIII, va ensenyar l’art de l’oració, propagar l’amor a Santa Teresa d’Àvila i va informar de manera actualitzada sobre la vida de l’Església a Espanya i al món. Per formar a la gent humil va publicar en 1884 un Catecisme sobre la maçoneria fundat en la doctrina del Papa. I el 1891 va oferir l’essencial de la Rerum Novarum en un Catecisme dels obrers i dels rics, prova concreta de la seva atenció als signes dels temps, segons el cor de l’Església.
La seva gran obra va ser la Congregació de les Germanes de la Companyia de Santa Teresa de Jesús que es va estendre, vivint encara el fundador per Espanya, Portugal, Mèxic i Uruguai. En l’actualitat la Congregació s’estén per tres continents: Europa, Àfrica i Amèrica.
Va voler que les seves filles, plenes de l’esperit de Teresa d’Àvila, es comprometessin a "estendre el regne de Crist per tot el món", "formant a Crist en la intel·ligència dels nens i joves per mitjà de la instrucció i en la seu cor per mitjà de l’educació ".
Hi havia somiat juntament amb la institució de "Germans Josefins" la d’una Congregació de "Missioners Teresians", que vivint santament el propi sacerdoci en la major intimitat amb Crist i al servei total de l’Església, seguint les petjades de Teresa, fossin els apòstols dels temps nous. En vida el seu projecte no va arribar a realitat. No obstant això, des de fa pocs anys, un grup de joves mexicans es preparen al sacerdoci amb el mateix esperit teresià d’Ossó.
Sacerdot segons el cor de Déu, el Sant va ser un veritable contemplatiu que va fondre en si amb equilibri extraordinari un ideal apostòlic obert a totes les coses bones que oferien els nous temps. De fe viva, no mirava sacrificis ni oposicions, en una època especialment hostil a l’Església, va anunciar valerosament l’Evangeli amb la paraula, amb els escrits, amb la vida.
Va morir el 27 de gener de 1896 a Gilet (València), al convent dels Pares Franciscans, on s’havia retirat durant alguns dies per pregar en la solitud. Les últimes pàgines que va escriure abans de morir tractaven de l’acció de la gràcia de l’Esperit Sant en la vida dels cristians dòcils al seu amor.
És el missatge de la seva vida: sempre fidel a les mocions de l’Esperit Sant, va viure com a apòstol que transmet la força de l’Evangeli animada per la comunió constant amb Déu i per un amor immens a l’Església. La seva existència, consumida al servei dels germans en un lliurament sense límits, revela que el veritable amor de Crist com més posseeix a un ésser ho fa més disponible a la caritat sempre nova i sempre plena de qui intenta ser reflex de la presència de Déu i del seu amor al món.

Va néixer vers l’any 1470 a Desenzano, a l’antic domini de Venècia. Va prendre l’hàbit del tercer Orde franciscà i va reunir noies que es dediquessin a les obres de caritat. L’any 1535 va fundar a Brèscia, sota el nom de santa Úrsula, una congregació femenina per a la instrucció cristiana de les noies pobres. El seu institut va esdevenir precursor de les formes de vida religiosa moderna per la flexibilitat d’adaptació a les circumstàncies. Va morir l’any 1540.

Va néixer cap a l’any 1225, de la família comtal d’Aquino. Va cursar estudis primerament al monestir de Montecassino i més tard a Nàpols. Al divuit anys va ingressar a l’orde Dominicà i va completar el seus estudis a París i a Colònia, sota el mestratge de sant Albert el Gran. Va escriure molt, amb erudició, i va ensenyar filosofia i teologia amb excepcional competència. Va morir a Fossanova el dia 7 de març de 1274, mentre anava cap al concili de Lió. Se celebra la seva memòria el dia 28 de gener, aniversari del trasllat del seu cos a Tolosa de Llenguadoc, l’any 1369.

Bisbe de Saragossa, va firmar les actes del concili d’Elvira que es va reunir un dels primers anys del segle IV. La llegenda l’uneix al diaca sant Vicenç. Diuen que va morir a Anet (França) l’any 315, desterrat per causa de la fe. Les seves relíquies són venerades a Roda d’Isàbena.

És venerat com a cofundador de l’orde de la Mercè. Després d’una vida abnegadíssima a favor dels captius, va morir, sembla, a Barcelona el 6 de maig de l’any 1255.
------------
Pere Nolasc (nascut segurament a Barcelona o  aMas-Saintes-Puelles, prop de Carcasona, 1182 – va morir, sembla, a Barcelona el 6 de maig de 1255) fou un mercader, cofundador de l’Orde de la Mercè. És venerat com a sant per l’Església catòlica.
Pere Nolasc era mercader a Barcelona. El 1203 iniciava a València una obra de redempció de captius: amb el seu propi patrimoni organitzava expedicions per a negociar l’alliberament de cristians presoners dels musulmans: en aquell temps eren molts els cristians que eren capturats i venuts com a esclaus pels musulmans, com a resultat de la pirateria i les incursions de pirates als pobles costaners; habitualment, els presoners eren portats al nord d’Àfrica, on eren venuts com a esclaus o esperaven el pagament d’un rescat.
La seva condició de comerciant el facilita l’obra; quan se’ls va acabar els diners formen grups per a recaptar l’almoina per als captius. La nit de l’1 al 2 d’agost de 1218 se li va aparèixer la Verge demanant-li que fundés una orde que es dediqués a la redempció dels captius. Juntament amb Ramon de Penyafort, creà l’Orde de Nostra Senyora de la Mercè el 10 d’agost de 1218, amb el consentiment de Jaume I d’Aragó.
El papa Gregori IX la va aprovar el 1235, donant-los la regla de Sant Agustí. Estava composta per religiosos i cavallers que van rebre la institució canònica del bisbe de Barcelona i la investidura militar de Jaume I. Els mercedaris pronunciaven quatre vots: pobresa, castedat, obediència i un quart pel qual havien d’estar disposats a lliurar-se com ostatges si aquest fos l’únic mitjà de complir la seva promesa, és a dir a lliurar-se com a ostatges si no obtenien els diners necessaris per al seu rescat. Els mercedaris, al llarg de la seva història, van documentar 344 missions de redempció amb més de 80.000 cristians alliberats.
Pere Nolasc va ser canonitzat el 1628 i la seva festa se celebra el 29 de gener. Se’l representa vestint l’hàbit blanc dels mercedaris, amb unes cadenes trencades que simbolitzen l’alliberament dels captius, un estendard amb les armes de la Corona d’Aragó, una creu i un ram d’olivera.
Zurbarán va pintar un cicle de quadres representant-lo per al convent dels Mercedaris de Sevilla.

Nat a Tortosa l’any 1836, va treballar com a sacerdot de la seva diòcesi en els diversos camps apostòlics. La trobada providencial amb un seminarista necessitat el va induir a optar definitivament per la tasca de formació dels futurs sacerdots, mitjançant la creació i direcció de centres especialitzats i la fundació de la Germandat de Sacerdots Operaris diocesans del Cor de Jesús. Va fundar també el Col·legi Espanyol de Roma (1892). Va morir l’any 1909 i va ser beatificat el 29 de març de 1987 per Joan Pau II, el qual no va dubtar a qualificar-lo de «sant apòstol de les vocacions sacerdotals».
--------------
Manuel Domingo i Sol (Tortosa, Baix Ebre, 1 d’abril de 1836 - 25 de gener de 1909) va ser un sacerdot català, fundador de la Fraternitat dels Sacerdots Operaris Diocesans del Sagrat Cor de Jesús. Va ser beatificat per Joan Pau II el 1987.
Nascut a Tortosa en 1836, de jove va manifestar el seu desig d’ésser sacerdot i als quinze anys ingressà al seminari de Tortosa, essent ordenat el 2 de juny de 1860 i fent la primera missa el 7 de juny a l’església de Sant Blai. Va ésser enviat pel bisbe a continuar els estudis a València, on es doctorà en teologia.
El seu primer destí com a rector va ser l’Aldea (Tortosa), el 1862 i l’any següent es fa càrrec de la parròquia de Sant Jaume de Tortosa. Va ser també confessor de tres convents de religioses i professor de l’institut de la ciutat, dedicant-se a fer apostolat entre els joves. Per aquest motiu va fundar l’associació La Juventud Católica, una Congregació Mariana o la revista El congregante de San Luis, primera revista juvenil catòlica de l’Estat.
En 1873, arran del tracte amb el seminarista Ramon Valero, que passava necessitats per seguir la seva vocació (el seminari havia quedat destruït durant la Revolució de 1868), Manuel Domingo veié que calia donar facilitats als aspirants a sacerdot, tant pel que fa a cobrir-ne les necessitats físiques com les espirituals i de formació. Deia: "la formación del Clero es lo que podríamos decir la llave de la cosecha en todos los campos de la gloria de Dios. Nosotros más que apóstoles parciales, hemos de ser moldeadores y formadores de apóstoles".
Així, per fomentar les vocacions sacerdotals, va obrir, el setembre de 1873, la Casa de Sant Josep, humil residència on va agrupar 24 seminaristes pobres. Diverses ampliacions van portar a inaugurar, l’11 d’abril del 1879, el Col·legi de Sant Josep per a Vocacions Eclesiàstiques, amb 300 seminaristes; a més, en mantenia cent més, gratuïtament, al Palau de Sant Ruf. Aviat veié que calia, per dirigir i gestionar l’establiment d’una manera estable, una corporació que se’n fes càrrec, per la qual cosa va fundar un institut secular: el 16 i el 19 de juliol de 1883, amb quatre companys, va fer els vots d’obediència, instaurant la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans.
No hi havia, però, un marc jurídic adequat, en el dret canònic, per a aquest tipus d’institut de vida consagrada, per la qual cosa va tenir uns inicis complicats. S’estengué per Espanya, però (València 1884, Múrcia 1888, Oriola 1889, Plasencia 1893, etc.), i per Portugal (Lisboa 1896). A més, molts seminaris ja existents van confiar-ne la direcció a membres de la Fraternitat, garantint així un mètode i qualitat d’educació molt majors: des del seminari d’Astorga (1896) als de Barcelona 1905 o Tarragona (1908). L’1 d’abril de 1892 s’obrí a Roma un Pontifizio Collegio Spagnolo.
De gran devoció a l’Eucaristia i el Santíssim Sagrament, va impulsar l’erecció de temples expiatoris, com el Templo Nacional Expiatorio de San Felipe de Jesús (Mèxic), en 1889, o el Temple de Reparació de Tortosa, en 1903.
Manuel Domingo morí el 25 de gener de 1909.
El 13 de novembre de 1930 s’obrí el procés informatiu per a la seva beatificació: introduïda la causa en 1946, el 4 de maig de 1970 se’n reconegué la heroicitat de les virtuts i el 29 de març de 1987, Joan Pau II el proclamà beat.
La festivitat litúrgica és el 29 de gener, aniversari de la fundació de la Fraternitat.

Va néixer l’any 1815 vora Castelnuovo, diòcesi de Torí. Després d’una infantesa dura, un cop ordenat sacerdot, es va dedicar tota la vida a la joventut d’aquella ciutat, on va crear un hospici per a estudiants i obrers. D’horitzons il·limitats, el 1864 va instituir la Congregació dels Salesians, que va arribar a tenir, ja en vida seva, dues-centes quaranta cases on els joves rebien educació cristiana i formació professional. Per a les noies va fundar, amb santa Maria Mazzarello, l’Institut de Maria Auxiliadora. La seva finor psicològica va quedar patent en la tasca pedagògica que va desplegar i en els opuscles que va escriure. Va escriure també algunes obres en defensa i propagació de la religió. Va morir l’any 1888.