Lectura del llibre d'Isaïes
    En temps passat, el Senyor humilià el país de Zabuló i de Neftalí, però a la fi dels temps enaltirà el camí del Mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans. El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d'una alegria immensa; s'alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l'espatlla i l'agulló del qui l'arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian.

El Senyor m'il·lumina i em salva,
qui em pot fer por?
El Senyor és el mur que protegeix la meva vida,
qui em pot esfereir?

Una cosa he demanat al Senyor,
i la desitjo amb tota l'ànima:
poder viure a la casa del Senyor
i vetllar pel seu temple.

N'estic cert, fruiré en la vida eterna
de la bondat que em té el Senyor.
Espera en el Senyor!
Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi.
Espera en el Senyor!

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
    Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d'acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer. Perquè alguns de la casa de Cloa m'han parlat de les desavinences que hi ha entre vosaltres. Vull dir que cadascú de vosaltres afirma: «Jo soc partidari de Pau», «Doncs jo, d'Apol·ló», «Jo, de Quefes», «Jo, de Crist». Com és això? El Crist està dividit? És que Pau ha estat crucificat per vosaltres o heu estat batejats en el nom de Pau? Crist no m'ha enviat a batejar, sinó a anunciar l'evangeli, i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi el seu valor.

+Lectura de l'evangeli segons sant Mateu
    Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se'n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s'havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Des d'aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».
    Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n'anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.

+Lectura de l'evangeli segons sant Mateu
    Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se'n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s'havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Des d'aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».

Lectura de la profecia de Jonàs
    El Senyor va fer sentir a Jonàs la seva paraula i li digué: «Ves a Nínive, la gran capital, i proclama-hi el que jo et diré». Jonàs se n'anà a Nínive, tal com el Senyor li havia manat. Nínive era una ciutat grandiosa. Per recórrer-la tota calia fer tres dies de camí. Jonàs començà a fer una jornada de camí dintre la ciutat i cridava: «D'aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda». La gent de Nínive cregué en Déu: proclamaren un dejuni i, des dels més poderosos fins als més humils, es vestiren de sac negre. Déu veié que de fet es convertien i s'apartaven del mal camí, i es va desdir de fer caure sobre d'ells la desgràcia amb què els havia amenaçat.

Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes,
que aprengui els vostres camins.
Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me,
perquè vós sou el Déu que em salveu.

Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat
i de l'amor que heu guardat des de sempre.
Compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant.

El Senyor, bondadós i recte,
ensenya el bon camí als pecadors.
Encamina els humils per sendes de justícia,
els ensenya el seu camí.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
    Vull dir, germans, que no podem deixar perdre l'oportunitat present. Des d'ara, els qui tenen muller han de viure com si no en tinguessin, els qui ploren, com si res no els fes plorar, els qui estan contents, com si res no els alegrés, els qui compren, com si no tinguessin res, i els qui treuen profit d'aquest món, com si no en traguessin cap, perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat.

+Lectura de l'evangeli segons sant Marc
    Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova».
    Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell.
    Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca repassant les xarxes. Els cridà immediatament, i ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se n'anaren amb Jesús.

Lectura del llibre de Nehemies
    En aquells dies, el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei en presència del poble reunit a la plaça de davant la porta de les Aigües, i des del matí fins al migdia el llegí davant de tothom: homes, dones i criatures capaces d'entendre-la. Tot el poble escoltava atentament la lectura del llibre de la Llei.
    Esdres, mestre de la Llei, estava dret dalt una tarima de fusta preparada expressament. Obrí el llibre a la vista de tot el poble, ja que des del lloc on era dominava tothom, i així que l'obrí, tot el poble es posà dret. Esdres beneí el Senyor, Déu gran, i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén, amén. Després es prosternaren amb el front a terra, i adoraren el Senyor. Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu, i alguns levites n'exposaven el sentit perquè la lectura fos entenedora.
    El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei, i els levites que exposaven al poble el sentit de la Llei, digueren a tota la gent: «La diada d'avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu: no us entristiu ni ploreu», perquè tota la gent plorava mentre escoltava les paraules de la Llei. Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara. Mengeu i beveu de gust i repartiu-ne als qui no s'havien portat res que la diada d'avui és santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força».

És perfecta la llei del Senyor,
i l'ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dona seny als ignorants.

Els preceptes del Senyor són planers,
omplen el cor de goig;
els manaments del Senyor són transparents,
il·luminen els ulls.

Venerar el Senyor és cosa santa,
es manté per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims.

Les paraules que em surten dels llavis
i els pensaments que el meu cor medita,
que us siguin agradables, Senyor,
penyal meu, redemptor meu.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
    Germans, el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Ara bé, el cos no consta d'un sol membre, sinó de molts.
    Si el peu deia: «Com que no soc mà, no soc del cos», no per això ja no seria del cos. Si l'orella deia: «Com que no soc ull, no soc del cos», no per això ja no seria del cos. Si tot el cos fos ull, com podria escoltar? Si tot el cos fos orella, com podria olorar? De fet, però, Déu ha distribuït en el cos cadascun dels membres com li sembla. Si tots els membres es reduïssin a un de sol, on seria el cos? Per això els membres són molts, però el cos és un de sol. L'ull no pot dir a la mà: «No em fas cap falta». Ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta». Ben al contrari: els membres del cos que semblen més delicats són els més indispensables, els que ens semblen menys nobles, els cobrim amb més honor, els que ens semblen menys decents, els tractem amb una decència que no necessiten els que ja són decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que dona més honor als membres que més en necessiten, perquè no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, sofreixen amb ell tots els altres, i quan un membre és elogiat, tots els altres s'alegren amb ell.
    Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres.
    Dins l'Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols, en segon lloc profetes, en tercer lloc mestres, després els qui tenen poder d'obrar miracles, després els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts, d'ajudar els altres, de guiar-los, de parlar llenguatges misteriosos. No tothom ha de ser apòstol o profeta o mestre. No tothom ha d'obrar miracles, ha de tenir la gràcia de donar la salut als malalts, ha de ser capaç de parlar llenguatges misteriosos o ha de ser capaç d'interpretar-los.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
    Germans, el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Ara bé, el cos no consta d'un sol membre, sinó de molts.
    Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres.

+Lectura de l'evangeli segons sant Lluc
    Són molts els qui han emprès la tasca d'escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l'ensenyament que hem rebut d'aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t'ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l'ensenyament que has rebut.
    En aquell temps, Jesús se'n tornà a Galilea ple del poder de l'Esperit. La seva anomenada s'estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d'ells i tothom el lloava. I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m'ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l'any de gràcia del Senyor». Després plegà el volum, el donà a l'ajudant de la sinagoga i s'assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d'aquestes paraules de l'Escriptura».

Lectura de la carta als cristians hebreus
    Germans, el Crist és mitjancer d'una nova aliança, perquè ha mort en rescat de les culpes comeses sota la primera. Per ell, els qui eren cridats a l'herència eterna reben allò que Déu els havia promès.
Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d'homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s'ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s'ha d'oferir moltes vegades, altrament, hauria hagut d'anar sofrint la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada com a víctima per abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre'l.

Canteu al Senyor un càntic nou:
ha fet obres prodigioses,
la seva dreta i el seu braç sagrat
han sortit victoriosos.

El Senyor ha revelat la seva ajuda,
i els pobles contemplen la salvació.
L'ha mogut l'amor que ell guarda fidelment
a la casa d'Israel.

Tothom ha vist, d'un cap a l'altre de la terra,
la salvació del nostre Déu.
Aclameu el Senyor arreu de la terra,
esclateu en cants i en crits d'alegria.

Canteu al Senyor les vostres melodies,
canteu-li al so de les cítares;
aclameu el rei, que és el Senyor,
amb trompetes i tocs de corn.

+Lectura de l'evangeli segons sant Marc
    En aquell temps, els mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem deien que estava posseït de Beelzebul, i que treia els dimonis pel poder del rei dels dimonis. Jesús els cridà i els rebatia valent-se de paràboles. Els deia: «Com pot ser que Satanàs vulgui treure fora Satanàs? Si un reialme es divideix en faccions que lluiten les unes contra les altres no pot durar gaire temps. I si dins d'una família hi ha divisions, tampoc no pot durar. Igualment si el regne de Satanàs s'ha dividit en faccions que lluiten entre elles, ja no se sosté: no pot durar.
    A casa d'un guerrer valent ningú no pot penetrar-hi per prendre-li el que té sense encadenar-lo abans; només així li podrà saquejar la casa. Us ho dic amb tota veritat: Per més pecats que un home cometés i per més blasfèmies que proferís, Déu està disposat a perdonar-lo; però el qui injuria l'Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai i sempre serà reu del seu pecat». Jesús va fer aquesta afirmació perquè deien que tenia un esperit maligne.

Lectura del segon llibre de Samuel
    En aquells dies, les tribus d'Israel anaren a trobar David a Hebron i li digueren: «Som família teva, som os del teu os i carn de la teva carn. Ja abans, mentre Saül era el nostre rei, tu conduïes les tropes d'Israel quan anaven a la guerra i quan en tornaven, i el Senyor et digué: "Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà"». Així, quan els ancians d'Israel anaren a trobar el rei a Hebron, el rei David va fer amb ells un pacte davant el Senyor i l'ungiren rei d'Israel.
    David tenia trenta anys quan el van fer rei, i regnà quaranta anys. Set anys i mig va ser rei de Judà a la ciutat d'Hebron, i trenta-tres anys a Jerusalem, rei de tota la confederació de Judà i d'Israel. El rei, amb els seus homes, atacà Jerusalem, habitada pels jebuseus, que digueren a David: «Aquí, no hi entraràs. Els cecs i els coixos te'n trauran». Volent dir que no hi entraria pas. Però David s'apoderà de la fortalesa de Sió, que porta el nom de ciutat de David. David era cada dia més poderós: el Senyor, Déu de l'univers, l'afavoria.

Vau dir un dia en visió als vostres fidels:
«He coronat un home fort,
he posat al tron un jove del meu poble:
David, el meu servent».

M'he fixat en ell, i l'he ungit amb l'oli sant,
perquè la meva mà estigui amb ell per sempre,
i el meu braç el faci invencible.

El meu amor estarà amb ell fidelment,
en el meu nom aixecarà el seu front:
estendré fins al mar el seu poder,
fins a les fonts dels rius el seu domini.

+Lectura de l'evangeli segons sant Marc
    En aquell temps, els mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem deien que estava posseït de Beelzebul, i que treia els dimonis pel poder del rei dels dimonis. Jesús els cridà i els rebatia valent-se de paràboles. Els deia: «Com pot ser que Satanàs vulgui treure fora Satanàs? Si un reialme es divideix en faccions que lluiten les unes contra les altres no pot durar gaire temps. I si dins d'una família hi ha divisions, tampoc no pot durar. Igualment si el regne de Satanàs s'ha dividit en faccions que lluiten entre elles, ja no se sosté: no pot durar.
    A casa d'un guerrer valent ningú no pot penetrar-hi per prendre-li el que té sense encadenar-lo abans; només així li podrà saquejar la casa. Us ho dic amb tota veritat: Per més pecats que un home cometés i per més blasfèmies que proferís, Déu està disposat a perdonar-lo; però el qui injuria l'Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai i sempre serà reu del seu pecat». Jesús va fer aquesta afirmació perquè deien que tenia un esperit maligne.

Lectura de la carta als cristians hebreus
    Germans, els sacrificis que prescrivia la Llei de Moisès eren tan sols una ombra d'aquest culte renovat, i no la realitat mateixa. Cada any havien d'oferir de nou unes víctimes semblants, que mai no acabaven de santificar els qui s'acostaven a Déu. Altrament, si haguessin estat purificats d'una vegada i ja no haguessin tingut consciència de ser pecadors, no haurien deixat d'oferir-les? De fet, però, aquelles víctimes tornaven a recordar-los cada any que eren pecadors, ja que és impossible que la sang dels vedells i dels bocs faci desaparèixer els pecats.
    Per això Crist deia a Déu quan entrà al món: «No voleu oblacions ni sacrificis, però m'heu format un cos; no exigiu l'holocaust ni l'expiació. Per això us dic: Com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat». Primer ha dit: «Les oblacions i els sacrificis, l'holocaust i l'expiació, no els voleu ni els exigiu». Encara que totes aquestes ofrenes són precisament les que la llei prescrivia. Després afegeix: «Vinc a fer la vostra voluntat». Adoneu-vos com suprimeix tot el que deia abans, i ho substitueix pel que diu després. A nosaltres ens ha santificat l'ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta «voluntat» de Déu.

Tenia posada l'esperança en el Senyor,
i ell, inclinant-se cap a mi,
ha inspirat als meus llavis un càntic nou,
un himne de lloança al nostre Déu.

Però vós no voleu oblacions ni sacrificis,
i m'heu parlat a cau d'orella;
no exigiu l'holocaust ni l'expiació;
per això us dic: «Aquí em teniu».

Anuncio amb goig la salvació
davant el poble en dia de gran festa.
No puc deixar d'anunciar-la;
ho sabeu prou, Senyor.

No m'he callat la vostra salvació
dins del meu cor;
he fet conèixer el vostre ajut fidel,
la lleialtat del vostre amor,
davant el poble en dia de gran festa.

+Lectura de l'evangeli segons sant Marc
    En aquell temps, arriba la mare de Jesús amb els seus germans i, de fora estant, el fan cridar. La gent que seia al voltant d'ell li diu: «La vostra mare i els vostres germans són aquí fora, que us volen veure». Ell els respon: «Qui són la meva mare i els meus germans?» Llavors mirant els qui seien tot al voltant, diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu germà, la meva germana, la meva mare».

Lectura del segon llibre de Samuel
    En aquells dies, David va fer traslladar l'arca de Déu de la casa d'Obed-Edom a la ciutat de David. El trasllat fou una gran festa. Quan els portants de l'arca del Senyor havien fet sis passos, David sacrificà un vedell i un moltó. David, vestit només amb un faldar de lli, saltava amb totes les forces davant el Senyor. Ell i tot el poble d'Israel acompanyaren l'arca del Senyor enmig d'aclamacions i al so dels corns, i la col·locaren al seu lloc dintre el tabernacle que David li havia preparat. David oferí a l'altar víctimes d'holocaust i de comunió i, acabat d'oferir-les, beneí el poble en nom del Senyor de l'univers i manà que distribuïssin a cadascú, a tota la multitud del poble d'Israel, homes i dones, un panet amb carn rostida i un pastís de panses. Després tothom se'n tornà a casa seva.

Portals, alceu les llindes;
engrandiu-vos, portalades eternes,
que ha d'entrar el rei de la glòria.

Qui és aquest rei de la glòria?
És el Senyor, valent i poderós,
és el Senyor, victoriós en el combat.

Portals, alceu les llindes;
engrandiu-vos, portalades eternes,
que ha d'entrar el rei de la glòria.

Qui és aquest rei de la glòria?
És el Senyor, Déu de l'univers,
és aquest el rei de la glòria.

+Lectura de l'evangeli segons sant Marc
    En aquell temps, arriba la mare de Jesús amb els seus germans i, de fora estant, el fan cridar. La gent que seia al voltant d'ell li diu: «La vostra mare i els vostres germans són aquí fora, que us volen veure». Ell els respon: «Qui són la meva mare i els meus germans?» Llavors mirant els qui seien tot al voltant, diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu germà, la meva germana, la meva mare».

Lectura de la carta als cristians hebreus
    Tots els sacerdots oficien diàriament i ofereixen sovint unes víctimes semblants, que mai no poden treure els pecats. Però Jesucrist, després d'oferir-se una sola vegada com a víctima pels pecats, s'ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l'escambell dels seus peus. Amb una sola oblació, ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats. En dona testimoni l'Esperit Sant que diu: «L'aliança que jo pactaré amb ells després d'aquells dies serà aquesta, diu l'oracle del Senyor: Posaré la meva llei en els seus cors, l'escriuré en el seu interior». I afegeix: «No em recordaré dels seus pecats ni de les seves culpes». Ara bé; un cop Déu ha perdonat els pecats, ja no cal presentar cap més ofrena per obtenir-ne el perdó.

Oracle del Senyor al meu Senyor:
«Seu a la meva dreta,
i espera que faci dels enemics
l'escambell dels teus peus».

Que el Senyor estengui lluny des de Sió
el poder del teu ceptre.
Impera enmig dels enemics.

«Ja eres príncep el dia que vas néixer,
tens la glòria sagrada des del si de la mare,
abans de l'aurora jo t'he engendrat».

El Senyor no es desdiu del que jurà:
«Ets sacerdot per sempre,
segons l'orde de Melquisedec».

+Lectura de l'evangeli segons sant Marc
    En aquell temps, Jesús es posà altra vegada a ensenyar vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'ell que pujà en una barca i s'hi assegué. Tota la gent es quedà a terra vora l'aigua, i ell els ensenyava llargament en paràboles. Tot ensenyant-los, els deia: «Escolteu: El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una altra part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però, com que no tenia arrels, quan sortí el sol, la recremà. Una part caigué entre els cards, però els cards, en créixer, l'ofegaren i no donà fruit. Una part, finalment, caigué a la terra bona, on pujà i cresqué fins que donà fruit, i arribà a donar trenta, seixanta i cent». I afegia: «Qui tingui orelles, que ho senti».
    Quan Jesús es quedà sol, els qui eren amb ell juntament amb els dotze li preguntaven sobre aquestes paràboles. Ell els digué: «Déu us fa a vosaltres el do de revelar-vos els secrets del seu Regne, però als qui s'han quedat fora els ho he de dir tot en paràboles, perquè, tot i veure-hi, no hi vegin, tot i sentir-hi, no ho entenguin, ja que no es volen convertir, perquè Déu els perdoni».
    I afegí: «Si no enteneu el sentit d'aquesta paràbola, com podreu entendre totes les altres? El sembrador sembra predicant la paraula. La llavor sembrada arran del camí vol dir aquells que han escoltat, però tot seguit ve Satanàs per endur-se la predicació sembrada en ells. Semblantment, la llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d'ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la predicació que havien rebut, sucumbeixen de seguida. La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells altres que han escoltat la predicació, però els envaeixen les preocupacions del món present, la seducció de les riqueses i les altres cobejances ofeguen la predicació que havien escoltat i no dona fruit. Finalment, la llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que senten la predicació, l'accepten i donen fruit; arriben a donar trenta, seixanta i cent».

Lectura del segon llibre de Samuel
    En aquells dies, Natan rebé aquesta paraula del Senyor: «Ves, digues a David, el meu servent: Això diu el Senyor: Tu m'has de fer un casal per a residir-hi? D'ençà del dia que vaig fer pujar d'Egipte el poble d'Israel fins ara, no he residit mai en cap palau; anava a tot arreu en una tenda, en un tabernacle. He anat a diversos indrets enmig del poble d'Israel, i mai no m'he queixat a cap dels jutges que havia posat per pasturar el meu poble, que no m'haguessin construït un palau de cedre. Digues al meu servent David: Això diu el Senyor de l'univers: Jo t'he pres del clos del ramat, de guardar les ovelles i les cabres, per fer-te cap del meu poble Israel. He estat amb tu en totes les campanyes que has emprès, he derrotat els teus enemics i t'he donat una anomenada com la dels homes més famosos de la terra.
    He destinat un lloc per al meu poble Israel, l'hi he plantat perquè hi visqui sense por, i no l'oprimiran més els perversos com ho havien fet abans, durant el temps en què vaig enviar jutges per governar Israel, el meu poble. A tu, et deixaré en pau de tots els teus enemics. I ara el Senyor t'anuncia que et farà un casal. Quan t'arribarà l'hora de reposar amb els teus pares, et donaré per successor un descendent, sortit de les teves entranyes, i consolidaré el seu regne. Ell construirà un temple dedicat al meu nom, i faré que el seu tron reial es mantingui ferm per sempre. Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill. Si obra malament el castigaré com fan els homes, no planyeré el bastó, però mai no em desdiré del meu amor per ell, com me'n vaig desdir amb Saül, que era rei abans que tu. El teu casal, la teva dinastia, es perpetuarà davant meu, el teu tron es mantindrà per sempre».
    Això és el que Natan digué a David, quan li comunicà aquesta profecia.

He fet aliança amb el meu elegit,
jurant a David el meu servent:
«T'he creat per sempre una dinastia,
mantindré per tots els segles el teu tron».

Ell em dirà: «Sou el meu pare,
el meu Déu i la roca que em salva».
I jo el faré el meu primogènit,
l'altíssim entre els reis de la terra.

Mantindré per sempre el meu amor,
la meva aliança amb ell serà perpètua;
no s'extingirà la seva dinastia,
el seu tron durarà com el cel.

+ Lectura de l'evangeli segons sant Marc
    En aquell temps, Jesús es posà altra vegada a ensenyar vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'ell que pujà en una barca i s'hi assegué. Tota la gent es quedà a terra vora l'aigua, i ell els ensenyava llargament en paràboles. Tot ensenyant-los, els deia: «Escolteu: El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una altra part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però, com que no tenia arrels, quan sortí el sol, la recremà. Una part caigué entre els cards, però els cards, en créixer, l'ofegaren i no donà fruit. Una part, finalment, caigué a la terra bona, on pujà i cresqué fins que donà fruit, i arribà a donar trenta, seixanta i cent». I afegia: «Qui tingui orelles, que ho senti».
    Quan Jesús es quedà sol, els qui eren amb ell juntament amb els dotze li preguntaven sobre aquestes paràboles. Ell els digué: «Déu us fa a vosaltres el do de revelar-vos els secrets del seu Regne, però als qui s'han quedat fora els ho he de dir tot en paràboles, perquè, tot i veure-hi, no hi vegin, tot i sentir-hi, no ho entenguin, ja que no es volen convertir, perquè Déu els perdoni».
    I afegí: «Si no enteneu el sentit d'aquesta paràbola, com podreu entendre totes les altres? El sembrador sembra predicant la paraula. La llavor sembrada arran del camí vol dir aquells que han escoltat, però tot seguit ve Satanàs per endur-se la predicació sembrada en ells. Semblantment, la llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d'ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la predicació que havien rebut, sucumbeixen de seguida. La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells altres que han escoltat la predicació, però els envaeixen les preocupacions del món present, la seducció de les riqueses i les altres cobejances ofeguen la predicació que havien escoltat i no dona fruit. Finalment, la llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que senten la predicació, l'accepten i donen fruit; arriben a donar trenta, seixanta i cent».

Lectura de la carta als cristians hebreus
    Germans, la sang de Jesús ens permet d'entrar confiadament al lloc santíssim. Ell n'ha inaugurat l'entrada, obrint-nos un camí nou i viu en el cortinatge d'accés, que és el seu propi cos. Tenim un gran sacerdot a la casa de Déu. Per tant, presentem-nos-hi amb tota la fe d'un cor que no enganya, ja que el nostre cos ha estat rentat amb l'aigua del baptisme, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa. Mantinguem ferma l'esperança que ens dona la fe que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses. Estiguem atents els uns als altres per animar-nos a l'amor fratern i a les bones obres. No deixeu d'assistir a les vostres reunions, com alguns ho han pres per costum. Encoratgeu-vos els uns als altres, més ara, que veiem que s'acosta el darrer dia.

És del Senyor la terra i tot el que s'hi mou,
el món i tots els qui l'habiten.
Li ha posat els fonaments dins els mars,
i les bases, a les fonts dels rius.

Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?
Qui pot estar-se al recinte sagrat?
El qui té el cor sincer i les mans sense culpa,
que no confia en els déus falsos.

Rebrà benediccions del Senyor,
rebrà els favors del Déu que salva.
Aquests són els qui venen a buscar-vos, Senyor,
per veure-us de cara, Déu de Jacob.

+Lectura de l'evangeli segons sant Marc
    En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Qui hi ha que porti un llum per amagar-lo sota una mesura o sota el llit? No és per posar-lo en un lloc alt? Perquè no hi ha res amagat que tard o d'hora no hagi de ser descobert, ni res d'obscur que tard o d'hora no hagi de ser entès. Qui tingui orelles per a sentir-hi, que ho senti». I els deia encara: «Estigueu atents a això que sentiu. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet, i encara hi afegirà. Perquè als qui tenen, Déu els donarà encara més, però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda».

Lectura del segon llibre de Samuel
    Quan Natan acabà de transmetre a David les promeses que el Senyor li havia fet, David anà on era el tabernacle, s'assegué a la presència del Senyor i digué: «Senyor Déu, qui soc jo i què és la casa del meu pare, perquè m'hàgiu conduït on soc? I com si això us semblés poca cosa, Senyor Déu, encara heu volgut parlar de la casa del vostre servent en els temps llunyans, com qui respon a un home, Senyor Déu! Del poble d'Israel, vós n'heu fet el vostre poble per sempre, i vós, Senyor, us heu fet el seu Déu.
    Senyor Déu, manteniu per sempre això que heu promès al vostre servent i a la seva dinastia; compliu la vostra promesa. Quan la gent dirà: "El Senyor de l'univers és el Déu d'Israel", reconeixerà la grandesa del vostre nom. I la dinastia del vostre servent David es mantindrà sempre davant vostre perquè vós, Senyor de l'univers, Déu d'Israel, m'heu revelat que em voleu edificar un casal. Per això he gosat adreçar-vos aquesta pregària. És cert, Senyor Déu, que vós sou Déu de debò, i que vós heu fet al vostre servent aquestes promeses meravelloses que es compliran fidelment. Digneu-vos a beneir la meva dinastia perquè es perpetuï per sempre davant vostre. Senyor Déu, heu parlat, i beneireu per sempre la dinastia del vostre servent».

Senyor, recordeu-vos de David
i de tot el seu zel,
del jurament que va fer al Senyor,
prometent al Poderós de Jacob.

«No entraré sota el sostre de casa,
no aniré al meu llit per descansar,
no deixaré que s'adormin els meus ulls,
que la son m'acluqui les parpelles,
fins haver trobat un lloc per al Senyor,
un casal per al Poderós de Jacob».

El Senyor va jurar a David,
va jurar en ferm, no se'n desdirà:
«Al teu tron, hi posaré un fill teu».

«Si els teus fills guarden la meva aliança,
les prescripcions que jo els donaré,
continuaran també els teus fills
ocupant per sempre el teu tron».

El Senyor s'estima la ciutat de Sió,
l'ha escollit per fer-hi estada:
«És aquí on vull quedar-me per sempre;
m'agrada, hi vull residir».

+Lectura de l'evangeli segons sant Marc
    En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Qui hi ha que porti un llum per amagar-lo sota una mesura o sota el llit? No és per posar-lo en un lloc alt? Perquè no hi ha res amagat que tard o d'hora no hagi de ser descobert, ni res d'obscur que tard o d'hora no hagi de ser entès. Qui tingui orelles per a sentir-hi, que ho senti». I els deia encara: «Estigueu atents a això que sentiu. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet, i encara hi afegirà. Perquè als qui tenen, Déu els donarà encara més, però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda».

Lectura de la carta als cristians hebreus
    Germans, recordeu els vostres primers temps, quan, acabat de rebre la llum de la fe, vau sostenir tantes lluites i sofriments: uns vau ser insultats i maltractats públicament, d'altres us vau fer solidaris dels qui sofrien tot això. Vau compartir les penes dels presos i, quan s'apoderaven dels vostres béns, ho vèieu amb goig, sabent que teniu altres béns millors, que duren per sempre. Ara, doncs, no perdeu aquesta valentia: us espera una gran recompensa. Només sofrint amb constància podreu complir la voluntat de Déu i obtenir el que ell ha promès. Perquè «d'aquí a un instant, només un instant, vindrà el qui ha de venir, no tardarà; el just viurà perquè ha cregut», però «si es fa enrere, no m'hi complauré». Nosaltres, germans, no som dels qui es fan enrere i es perden, sinó dels qui se salven perquè han cregut.

Confia en el Senyor, fes el bé,
i viuràs segur en el seu país.
Sigui el Senyor la teva delícia,
i et donarà el que desitja el teu cor.

Encomana al Senyor els teus camins;
confia en ell, deixa'l fer:
farà que brilli com la llum el teu dret,
la teva raó, com el sol de migdia.

Els passos de l'home són do del Senyor,
que vetlla per ell i l'assegura pel camí;
si mai cau, no queda estès a terra,
perquè el Senyor li dona la mà.

És el Senyor qui salva els justos,
els protegeix en dies de perill.
El Senyor els ajuda i els deslliura dels malvats
i els salva, perquè en ell es refugien.

+Lectura de l'evangeli segons sant Marc
    En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se'n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega».
    Deia també: «A què podem comparar el Regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra». Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l'entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.

Lectura del segon llibre de Samuel
    Quan tornà el bon temps, al moment que els reis solen sortir a la guerra, David envià Joab i els seus oficials amb tot l'exèrcit d'Israel per devastar el territori dels ammonites i assetjar Rabat, la capital. David es quedà a Jerusalem.
    Una tarda, quan David es llevà de descansar, tot passejant per la terrassa del palau reial veié una dona que es banyava. Era una dona bellíssima. David va fer preguntar qui era aquella dona i li digueren: «No pot ser sinó Betsabé, filla d'Eliam, la dona d'Uries, l'hitita». Llavors David envià uns homes a buscar-la. Ella quedà encinta i ho va comunicar a David. David envià a Joab l'ordre de fer venir Uries. Quan Uries arribà, li preguntà David com estaven Joab i l'exèrcit i com anava la guerra. Després li digué: «Ves-te'n a casa, renta't i reposa». Uries se n'anà, i el rei li feu portar un obsequi. Però Uries es quedà a dormir a l'entrada del palau, amb els altres oficials, i no entrà per res a casa seva. David, que ho va saber, el convidà a menjar i beure fins a l'excés. Al vespre, Uries se n'anà i altra vegada es quedà a dormir amb els oficials del rei, i tampoc aquella nit no anà a casa seva.
    L'endemà, David escriví una carta a Joab i la va fer portar per Uries mateix. En la carta li deia: «Posa Uries a l'avantguarda, a l'indret on la lluita sigui més forta, i retireu-vos perquè quedi sol i el matin». Joab, que tenia assetjada la ciutat, destinà Uries a l'indret on sabia que lluitaven els millors guerrers. Els homes de la ciutat sortiren per atacar Joab, i caigueren alguns dels homes de David; entre ells morí també Uries, l'hitita.

Compadiu-vos de mi, Déu meu,
vós que estimeu tant;
per la vostra gran misericòrdia, esborreu les meves faltes;
renteu-me ben bé de les culpes,
purifiqueu-me dels pecats.

Ara reconec les meves faltes,
tinc sempre present el meu pecat.
Contra vós, contra vós sol he pecat,
i he fet el que és dolent als vostres ulls.

Éreu just quan donàveu la sentència,
irreprensible en el vostre veredicte.
Vós sabeu que he nascut en la culpa,
que la mare m'engendrà pecador.

Deixeu-me sentir els crits de festa.
Quin goig aquests ossos que havíeu fet pols!
Aparteu la mirada dels meus pecats,
esborreu les meves culpes.

+Lectura de l'evangeli segons sant Marc
    En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se'n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega».
    Deia també: «A què podem comparar el Regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra». Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l'entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.

Lectura de la carta als cristians hebreus
    Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. L'Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d'anar-se'n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada, que té Déu mateix com arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu que li ho havia promès. Per això d'un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar.
    Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s'haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l'avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s'avergonyia d'anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat. Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d'ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d'aquesta veritat.

El Senyor fa que s'aixequi un salvador poderós
a la casa de David el seu servent,
com ho havia anunciat, de temps antic,
per boca dels seus sants profetes.

Així ens salva, alliberant-nos dels enemics,
de les mans dels qui ens volen mal,
mogut per l'amor que el fa fidel
als nostres pares,
i pel record de l'aliança santa,
que jurà al nostre pare Abraham.

Prometent de concedir-nos que, sense por,
lliures dels enemics, li donem culte
amb santedat i justícia tota la vida.

+Lectura de l'evangeli segons sant Marc
    Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l'altra riba». Deixaren, doncs, la gent, i se l'endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d'ells seguien també altres barques. Mentrestant s'aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s'anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: «Mestre, no veieu que ens enfonsem?» Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué a l'aigua: «Calla i estigues quieta». El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?» Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l'un a l'altre: «Qui deu ser aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?».

Lectura del segon llibre de Samuel
    En aquells dies, el Senyor envià Natan a David. Natan hi anà i li digué: «En una ciutat hi havia dos homes; l'un era ric i l'altre, pobre: El ric tenia molts ramats d'ovelles i de vaques. El pobre no tenia res més que una ovella petita que ell mateix havia comprat i havia criat. L'ovella creixia amb ell i amb els seus fills. Menjava del seu plat, bevia del seu vas, dormia als seus braços i la tenia com una filla. Un dia el ric rebé a casa seva un foraster, i com que li dolia de prendre un moltó o un vedell dels seus ramats per servir-lo al seu hoste, prengué l'ovella del pobre i la serví al foraster».
    En sentir això, David s'indignà moltíssim i digué a Natan: «Ho juro per la vida del Senyor: un home així mereixeria la mort. Pagarà l'ovella quatre vegades perquè, sense mirament, ha comès una acció com aquesta». Natan li respongué: «Aquest home ets tu. Això diu el Senyor, Déu d'Israel: Ja que tu m'has menyspreat prenent per esposa la dona d'Uries, l'hitita, l'espasa no s'apartarà mai més de casa teva. Això diu el Senyor: Faré que els mals et vinguin de la teva pròpia casa. Davant els teus ulls donaré les teves esposes a un altre que te les prendrà a la llum del dia. Tu has obrat d'amagat, jo ho faré a plena llum davant tot el poble d'Israel». David digué a Natan: «He pecat contra el Senyor». Natan li respongué: «Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs. Però amb aquest acte has ofès el Senyor: per això el fill que t'ha nascut morirà». Natan se'n tornà a casa seva.
    El Senyor envià una malaltia al noi que la muller d'Uries havia donat a David, i perderen tota l'esperança. David implorà Déu a favor del nen, dejunant i dormint a terra. Els notables del palau intentaven fer-lo alçar de terra, però ell no en feia cas, ni volia tastar res.

Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
feu renéixer en mi un esperit ferm.
No em llanceu de la vostra presència,
ni em prengueu el vostre esperit sant.

Torneu-me el goig de la vostra salvació,
que em sostingui un esperit magnànim.
Ensenyaré els vostres camins als pecadors,
i tornaran a vós els qui us han abandonat.

No em demaneu compte de la sang que he vessat,
i aclamaré el vostre perdó,
Déu meu, Déu que em salveu.
Obriu-me els llavis, Senyor,
i proclamaré la vostra lloança.

+Lectura de l'evangeli segons sant Marc
    Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l'altra riba». Deixaren, doncs, la gent, i se l'endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d'ells seguien també altres barques. Mentrestant s'aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s'anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: «Mestre, no veieu que ens enfonsem?» Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué a l'aigua: «Calla i estigues quieta». El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?» Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l'un a l'altre: «Qui deu ser aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?».